Situació
Panys de mur, en un dels quals hi ha oberta una porta d’entrada.
F. Tur
Les restes del castell d’Avinyonet són situades a tocar de l’església de Sant Esteve d’aquesta població.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG931776.
El camí per anar-hi és, doncs, el mateix que indiquem per arribar a l’església.
Història
Al final del segle XI apareixen les primeres dades documentals de l’existència d’un senyor del lloc d’Avinyonet.
L’any 1090, en un document, és esmentat un Berenguer d’Avinyó, el qual també signà, el 1107, el document que feu fer el comte Bernat III de Besalú de donació de tots els comtats que posseïa. L’existència d’aquest senyor prou important per a signar com a testimoni en un instrument del comte, fa pensar que ja hi devia haver, al segle XI, algun tipus de construcció defensiva en aquest indret, tot i que els documents que han arribat fins a l’actualitat no en diguin res.
Amb relació al nom, cal indicar que durant l’alta edat mitjana, el topònim d’aquest lloc sembla que era Avinyó (segurament caldria relacionar-lo amb un moviment migratori d’habitants d’aquesta població provençal esdevingut en el moment de la repoblació). A la baixa edat mitjana, en ésser més conegut el nom de la població occitana d’Avinyó, hom tendí progressivament a anomenar Avinyonet al poble de l’Empordà.
Al segle XII, continuem trobant altres membres de la casa Avinyó. Així la vescomtessa de Bas Ermessenda nomenà executor testamentari Ramon d’Avinyó.
En aquest segle XII ja apareix esmentada l’existència del castell d’aquest lloc fronterer, situat al comtat de Besalú, molt a prop, però, del comtat de Peralada. Aquesta situació fronterera feu que fos un dels castells que l’any 1128 ocupà el comte Ponç II d’Empúries, en decidir d’atacar les terres besaluenques que ja depenien aleshores del comte de Barcelona; també caigueren en l’atac el proper castell de Navata, una mica més interior, i els castells de Llers i d’Hortal, situats més cap a tramuntana.
Havent estat derrotat el comte Ponç, aquest comte hagué d’acceptar les condicions imposades per Ramon Berenguer III de Barcelona, en un document on signà, entre d’altres, Ramon Adalbert d’Avinyó, que devia ésser el senyor d’aquest castell. El senyor del castell de Navata, que també apareix signant en el mateix document, rebia el nom de Bernat Adalbert, fet que fa pensar que potser tenien el mateix pare, anomenat Adalbert.
Al segle XIII, l’any 1209, apareix probablement un senyor d’Avinyó, que rep el nom d’Arnau, signant el privilegi concedit pel rei Pere II a la vila de Perpinyà.
Aquest mateix segle XIII, sembla, però, que es produí el pas d’aquest castell a l’orde militar de l’Hospital. A partir de l’any 1257, hom ja té notícia que hi havia un comanador de l’orde. Segons Miret i Sans, el primer comanador fou Gombau de Vallfort, seguit el 1296 per Jaume de Salanova.
La comanda d’Avinyonet (o d’Avinyó) tenia terres i drets en nombrosos pobles de les rodalies: Vilamalla, Siurana, etc.
L’any 1298, Jaume II vengué el mer imperi del castell i la vila d’Avinyó amb tots els drets que en depenien a fra Ramón de Ribelles, castlà d’Amposta i lloctinent del venerable mestre de l’Hospital de Jerusalem.
Malgrat tot, sembla que el rei encara tenia uns drets jurisdiccionals sobre aquest lloc d’Avinyonet, ja que, segons Francesc Monsalvatje, Joan I, l’any 1395, vengué a Berenguer de Cortielles tots els drets que encara tenien sobre el castell, pel preu de 5 500 sous. Segons aquest mateix autor, aquests drets degueren tornar a passar a la corona, que els tornà a alienar l’any 1471, arran d’un empenyorament. (JBM)
Castell
Del castell d’Avinyonet resten diverses construccions que foren edificades en moments també diferents.
L’edifici més ben conservat és una fortificació de planta rectangular situada a migjorn de l’església. Ha estat reformada en diversos llocs i actualment encara és habitada. Té una longitud de poc més de 7 m i una amplada d’uns 5 m. Els murs de ponent i de llevant “els més curts” d’aquesta construcció, amb una alçada d’uns 7 m, són els més ben conservats. Els seus carreus són poc treballats i a la part inferior tenen unes mides una mica més grosses; en general fan, per exemple, uns 25 cm d’alt per 30 cm de llarg o bé 15 cm per 35 cm, etc. Aquests carreus en general formen unes filades ben arrenglerades. En aquest edifici la façana de tramuntana, que dona a una placeta, ha sofert fortes transformacions: té restes d’un talús afegit posteriorment a la seva part inferior i en època moderna hi han estat obertes algunes finestres i portes.
Entre aquest edifici i el mur meridional de l’església hi ha una paret més moderna on s’obre un portal amb una amplada de 140 cm, acabat amb un arc de mig punt format per 9 dovelles de 60 cm, el qual, segurament, en algun moment fou l’entrada principal de la fortalesa. Aquest portal ara permet d’accedir a un jardinet limitat a ponent per restes de fortificació, a migjorn i a llevant per l’edifici del castell esmentat més amunt i al nord per l’església.
A la vora de la façana romànica de l’església vers el sud-est hi ha també alguns vestigis de la muralla, que enllaçava amb els murs que hi ha en diferents punts del nucli antic de la població.
També és notable una torre de planta quadrada propera a la façana de ponent de l’església, de la qual resta la meitat inferior i un pany de mur que s’hi afegeix. En aquest cas, hi ha unes filades compostes de grans còdols treballats, col·locats d’una manera inclinada, en un sol sentit. Els carreus que hi ha a les cantonades són ben escairats i allisats.
A part d’aquestes construccions, també hi ha algun mur de la fortificació d’Avinyonet al carrer dels Valls “nom prou significatiu”, a l’altre costat de l’església, a tramuntana. Té ja, però, un basament atalussat i també merlets i una espitllera. Així mateix, a l’extrem sud-est del poble, on hi havia el vèrtex del recinte, hom hi pot veure romanalles d’una torre de planta rectangular.
De tots aquests elements constructius, d’acord amb els estudis de Joan Badia, els més antics són la torre de planta quadrada i el tros de muralla que s’hi afegeix, propers a la façana de ponent de l’església parroquial. L’edifici proper al mur meridional de l’església, descrit primerament, conserva restes d’una fortificació dels segles XII o XIII. Altres murs, com el del portal adovellat, són força posteriors. També deuen ésser d’una època molt tardana algunes de les reformes que han sofert els edificis esmentats. (JBM-JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas de Besalú, I, Olot 1889, pàg. 170.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Los castillos del condado de Besalú, dins Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XV, pàg. 331; vol. XIX, Girona 1908, pàgs. 259 i 277; Olot 1919, vol. XXVI pàgs. 192 i 193.
- Joaquim Miret i Sans: Les Cases de Templers y Hospitalers en Catalunya, Barcelona 1910, pàgs. 197 i 525.
- Daniel Girona i Llagostera: Itinerari del rei En Joan I, “Estudis Universitaris Catalans”, XIII, Barcelona 1928, pàg. 377.
- Liber feudorum maior, II, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell CSIC, Barcelona 1947, pàgs. 18, 21 i 35.
- Pere Català i Roca: Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs.
- Josep M. Marquès i Josep Riera: Avinyonet de Puigventós, poble parròquia i castell, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, Figueres 1978, pàgs. 56-66.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A (Alt Empordá), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 26.