Castell de Begur

Situació

Vista del turó damunt el qual hi ha les ruïnes de l’antic castell.

F. Tur

Les ruïnes del castell medieval de Begur coronen el cim del turó del seu nom, en el massís de Begur, a poca distància —uns 2 km— del litoral. És un mirador d’amplis horitzons, sobretot vers tramuntana i ponent; la vista s’estén per la plana i les muntanyes que la limiten i per la costa amb una gran extensió de mar. El nucli de la vila de Begur s’arrecera a migdia del puig del Castell, amagat dels perills del mar, en una posició característica del poblament alt-medieval.

Mapa: 335M781. Situació: 31TEG174453.

Hom pot arribar a Begur per carreteres locals des de Palafrugell i des de Regencós, aquesta enllaçant amb la comarcal de Palafrugell a Viladamat. Les ruïnes del castell, que han estat convertides en mirador, són molt visitades; cal fer un curt tram final de la pujada a peu. (JBH)

Història

En el precepte que l’any 889 el rei Odó concedí al monestir de Sant Pau de Fontclara i al seu abat i fundador Saborell, és confirmat a aquest cenobi un alou centrat en la domus de Santa Reparada, avui “el Convent”, dins l’actual terme de Begur, a la vall de sa Riera. El document precisa els límits de la possessió, que s’estenia des del litoral i els aiguamolls i estanys propers fins a Pals i als cims del massís de Begur, com el puig de la Guàrdia que hi és anomenat. Cal remarcar que no hi apareix esmentat per res el lloc ni el castell de Begur, almenys amb aquest nom, la qual cosa fa suposar que encara no devia existir.

Tanmateix, el puig del Castell es demostra que havia estat ocupat des d’èpoques molt remotes. El jaciment arqueològic fou descobert l’any 1908 quan fou obert el nou camí d’accés a les ruïnes del castell. Posteriorment unes cales fetes durant els anys 1943 i 1944 per l’arqueòleg Lluís Pericot i diferents troballes superficials (destrals polides, peces de sílex), han evidenciat que l’indret ja era visitat en èpoques prehistòriques. La seva ocupació permanent té arrels a l’edat del ferro (ceràmiques dels segles VII-VI aC). S’hi consolidà un poblat ibèric indiketa (ceràmiques ibèriques i gregues del segle VI al III aC), que perdurà al llarg de la romanització. També s’han fet troballes d’època romana, als peus del turó, al nucli actual de la vila. Com a materials de cronologia més tardana trobats al castell hom ha esmentat una llàntia paleocristiana. No han estat estudiats, lamentablement, els nivells medievals i posteriors, tot i que deuen ésser importants, tenint en compte la llarga història del castell. En són proves evidents els abundants fragments de ceràmiques grises trobades a la superfície. L’estudi arqueològic d’aquests nivells medievals proporcionaria dades d’interès sobre l’evolució i, probablement, també sobre els precedents immediats del castell, del qual comencen a haver-hi dades documentals a partir de la primera meitat del segle XI.

Arnust de Begur, esmentat l’any 1019, devia ésser, segons J. Pella i Forgas, el primer senyor documentat del castell termenat de Begur, castell que l’any 1055 consta que tenia en feu Artal Guadall.

Aquest castell l’any 1057 figura com una de les possessions de la comtessa Ermessenda. Pel juny d’aquest any, quan Ermessenda vengué als comtes Ramon Berenguer I i Almodis els drets que posseïa sobre alguns comtats i diferents castells, s’hi inclou el castell de Begur amb els seus termes i pertinences, el qual havia posseït un personatge de nom Udalard Gausfred: “…ipsum castrum de Begur cum omnibus suis edificiis et pertinenciis, quod mihi advenit per testacionem et donacionem Udalardi Gauzfredi et per quascumque voces.”

El mateix any la comtessa Ermessenda prestava fidelitat a Ramon Berenguer I sobre els esmentats drets, entre els quals “ipso castro quod dicunt Begur”.

En aquesta època el castell apareix infeudat per part dels comtes a diferents personatges, tots els quals, probablement, devien estar emparentats. Així, entre el 1057 i el 1059 consta que jurà fidelitat a la comtessa Almodis pel castell de Begur el senescal Amat Elderic, que, a més, tenia d’altres castells i era conseller i almoiner de la comtessa Ermessenda; també prestà fidelitat Bernat Amat, sens dubte familiar de l’anterior, que ho feia pel chastro de Begur i els seus termes.

Altres juraments de fidelitat pels castells de Begur i de Pals els reteren indistintament als comtes Ramon Berenguer i Almodis un cavaller anomenat Guillem, fill de Bonadona, i, posteriorment, Ermessenda, filla de Guinedilda (potser vídua de Guillem), entre el 1053 i el 1071. L’any 1062 fou signat un conveni que afectava directament el castell de Begur entre els comtes i Dalmau Bernat de Peratallada. Per primera vegada apareix el llinatge de Peratallada —que més tard es convertí en Cruïlles-Peratallada— en relació amb Begur, presència que cresqué considerablement i que es mantingué fins a l’extinció dels drets feudals en aquest lloc. Per l’acord del 25 d’abril del 1062 Dalmau Bernat retia fidelitat a Ramon Berenguer I i Almodis pel castell de Begur i pel feu de Begur, com a substitut de Bernat Amat. Entre les clàusules del conveni Dalmau Bernat es comprometia a ajudar els comtes de Barcelona, excepte contra els comtes d’Empúries i Rosselló, a defensar-ne les senyories de Palafrugell, Llofriu i Torroella (és a dir, Mont-ras), a atendre el castell de Begur i reservar-los-hi l’estada, acudir a hosts i cavalcades, etc. Els comtes es reservaren una tercera part del delme del corall i del peix del litoral que va del terme del castell de Pals fins a Vall-llobrega.

Durant els segles XII i XIII hom suposa el castell en mans dels Peratallada. Algunes notícies del segle XII al XIV parlen del llinatge de nom Begur, en relació —clara o no— amb aquest lloc i castell, del qual podrien haver estat castlans com a feudataris dels Peratallada. Aquest, potser, fóra el cas de Berenguer de Begur i el seu germà Ramon, esmentats l’any 1137 en una evacuació feta al bisbe de Girona per Dalmau de Peratallada. L’any 1291 entre els cavallers que juraren fidelitat pels feus que tenien pel rei figura Galceran de Begur. Més clar, en el sentit abans expressat, és el reconeixement que el mateix Galceran de Begur féu l’any 1295, segons el qual tenia el castell de Begur en feu per Galceran de Cruïlles i pel castell de Peratallada. Força temps més tard, en el fogatjament de l’any 1358, consta Blanca de Begur amb 51 focs que tenia pel castell de Begur.

Segons ha escrit J. M. Fullola Pericot, l’any 1309 el rei Jaume II donà el poble de Begur a Bernat de Cruïlles “amb el títol de baronia” i “amb motiu del setge d’Almeria”. Sembla, per tant, que en aquest moment hom devia crear la baronia de Begur, la qual, a més, incloïa els llocs veïns d’Esclanyà, amb el seu castell, i Regencós, llocs que ja posseïen els Cruïlles-Peratallada. Així, el 19 de juliol de 1312 Jaume II confirmà a les universitats de Cruïlles, Esclanyà i Regencós els privilegis, les llibertats i les immunitats que tenien concedits pel difunt Gilabert de Cruïlles i pel seu fill Bernat. El rei Pere el Cerimoniós l’any 1360, per necessitat de diners per afrontar la guerra de Castella, vengué les jurisdiccions criminal alta i baixa i el mer i mixt imperi del castell de Begur, amb Esclanyà i Regencós, a més d’altres llocs i castells, a Gilabert de Cruïlles.

La població de Begur degué créixer a recer del castell en època alt-medieval, puix que, com hem vist, ja tenia una certa importància a mitjan segle XIV. No pot ésser cert el que afirma Fullola Pericot en el sentit que la primera església i el primer cementiri de Begur devien ésser els construïts l’any 1574 i que una consagració de l’any 1653 significà la conversió en parròquia d’aquest temple (que hom solia anomenar aleshores Sant Pere del Castell de Begur). Contràriament, l’església de Begur ja figura entre els temples amb rendes i beneficis propis en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280; Sant Pere de Begur ja consta com a parròquia l’any 1314, el 1362 i en els dos nomenclàtors diocesans del final del segle XIV.

Segons dades del Llibre verd de la seu de Girona, de l’any 1362, el delme del corall i del peix del mar de la parròquia i el terme del castell de Begur es dividia a parts iguals entre el noble Gilabert de Cruïlles i el senyor del castell (feudatari del primer, cal suposar).

Segons el fogatjament de 1365-70, els castells de Begur, Esclanyà i Regencós pertanyien a Gilabert de Cruïlles. A la seva mort, vers l’any 1395, la seva vídua Elvira de Puigpardines hagué d’ocupar-se de la tutoria de llur fill i hereu, menor, Jofre-Gilabert. L’any 1395 Elvira de Puigpardines ordenà la confecció d’un inventari dels béns i les possessions que deixà el seu espòs, davant els litigis interposats per Berenguer de Cruïlles. S’hi relacionen, entre els altres considerables dominis aplegats per la casa, el castell de Begur (item juredeccionem et potestatem Castri de Begurio) així com el castell d’Esclanyà amb el seu terme i el lloc de Regencós. Els habitants de Begur i d’altres llocs dominats pels Cruïlles volgueren redimir-se’n aplegant els 20 000 sous de la venda de les jurisdiccions, feta per Pere el Cerimoniós. L’intent no reeixí, ja que l’esmentada Elvira interposà un plet i aconseguí una sentència favorable el 9 de març de 1402. Un llarg capbreu de l’any 1407, de l’Arxiu Municipal de Begur, és el reconeixement de vassallatge que estigueren obligats a fer els veïns de Begur als barons de Cruïlles en la persona d’Elvira de Puigpardines com a tutora de Jofre-Gilabert. En aquest text s’estableixen estrictament els drets feudals, els serveis que han de prestar els vassalls i els seus drets.

La quantitat recaptada que hem esmentat no retornà als pobles i algun temps després rebrollaren amb molta empenta les reclamacions per part dels remenees. El novembre de l’any 1444 el baró de Cruïlles oferia al rei Alfons el Magnànim 1 000 florins pel sobreseïment del procés de redempció que hi havia en curs per als pobles de Peratallada i Begur. Él rei acceptà, sembla que per necessitat de diners. Durant la guerra contra Joan II, l’any 1463, la qüestió encara s’agreujà, quan Pere de Rocabertí, dit el Capità (de les forces reials), volgué disposar dels 20 000 sous recol·l.its amb l’esforç del poble.

L’any 1468 les tropes franceses ocuparen el castell de Begur i Joan d’Anjou, duc de Lorena, n’ordenà la demolició.

El castell degué ser molt aviat refet. En la documentació dels processos en defensa de la jurisdicció dels castells de Cruïlles, Begur i Peratallada per part de Bernat Gilabert de Cruïlles l’any 1481, es feia constar que els castells esmentats “…son heddifficats sobre roques ab valls e fossats al entorn e torres mestres en quescu en forma de Castells forts e alts… son Castells termenats e tenen sos termens com a Castells termenats…”

La redempció del feudalisme no fou aconseguida fins l’any 1604, quan la universitat de Begur comprà els seus drets al baró Carles de Vilademany i de Cruïlles.

L’any 1694, després de la victòria a la batalla del Ter, les forces del duc de Noailles ocuparen el castell de Begur, que novament fou destruït expressament a causa de la seva posició estratègica.

Durant la guerra del Francès aquesta situació estratègica motivà que el castell de Begur tingués el seu protagonisme bèllic. L’exèrcit francès l’ocupà i situà una bateria també sobre la cala de sa Tuna. El 10 de setembre de 1810 desembarcaren a sa Riera forces comandades pel general anglès Doyle i, per sorpresa, prengueren el destacament de sa Tuna i el castell, que fou volat. De la importància estratègica que hom donava al lloc, n’és una prova el fet que fou encunyada una medalla commemorativa de la presa de Begur. Per evitar que tornés a ésser utilitzat pels francesos hom manà enderrocar el castell, els pocs i malmesos murs que hi devien quedar. Els veïns de Begur treballaren en la demolició, que ha estat la definitiva.

L’any 1908 fou construït el camí d’accés al cim del turó del Castell. El planell superior, amb les escasses ruïnes que encara hi romanen, fou convertit en mirador. Hom construí aleshores el muret o barana del costat de migdia, sobre el poble, imitant un emmerletat, el qual forma part de l’actual silueta de les restes del castell. (JBH)

Castell

El castell de Begur era un veritable castell roquer, al cim del puig cònic que és encinglerat pels costats de migdia i de ponent. A l’entorn de l’esplanada superior hi ha alguns vestigis d’edificació, pertanyents a la fortalesa, malgrat les successives destruccions que ha sofert.

El vestigi més notable és una torre situada al nord-est, que es manté en una alçada d’uns 5 m, pel fet d’estar assentada en un punt força més baix que el planell superior a nivell del qual fou arranada. És una torre cilíndrica amb el basament atalussat. Al seu costat resten adossats, ja en el planell, una part de tres murs d’una petita estanca rectangular. Hi ha l’inici d’una volta que ha conservat empremtes d’encanyissat.

Al sector del nord-oest hi ha vestigis d’una cisterna de planta rectangular, tres dels murs de la qual es drecen al caire de la penya que té la roca tallada artificialment per donar-li verticalitat. S’observa també l’inici d’una volta; a l’interior es manté l’enguixat de color vermellós.

No es veuen altres restes significatives; només vestigis de fonaments i algun fragment de mur, caigut pel vessant de tramuntana.

És pràcticament impossible apuntar una datació per a aquestes ruïnes. La torre cilíndrica, pel seu aparell irregular, de pedres petites barrejades amb trossos de terrissa, sembla d’època tardana, baix-medieval o encara força posterior. Les altres restes de construcció —l’estanca amb volta i la cisterna— presenten uns aparells força homogenis, fets amb lloses de mides, en general, petites, només desbastades, que tendeixen a una disposició regular; són lligades amb ferm morter de calç grassa. No és impossible que aquests paraments siguin obra dels segles XI o XII.

Una excavació arqueològica que no menystingués les dades dels nivells medievals i posteriors proporcionaria, sens dubte, informació de gran interès sobre aquest castell, com ja hem indicat abans. (JBH)

Bibliografia

• Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Lluís Tasso i Serra, impressor, Barcelona 1883, pàgs. 210, 440-442, 648-649, 669-670 i 684.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIII, Olot 1903, pàg. 261.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II. (Els diplomes carolingis a Catalunya), la. part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 112-115.
• Lluís Pericot i Garcia: Huellas arqueológicas en el castillo de Bagur, “Ampurias”, IV, Diputació de Barcelona, Barcelona 1942, pàgs. 232-235.
• Salvador Raurich i Ferriol: De la historia de Bagur, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, XVII, Barcelona 1944, pàgs. 239-251.
• Líber Feudorum Maior, I, edició a cura de F. Miquel i Rosell, Barcelona, 1945 pàgs. 221-222, 225, 471, 502-509.
• Pere Català i Roca: Decadència i moment actual dels castells, dins Els castells catalans, vol. I, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1967, pàgs. 308 (nota 9) i 314 (nota 147).
• Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat, Miquel Brasó i Vaqués: Castell de Begur i castell —o torre— d’Esclanyà, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau. Editor, Barcelona, 1969, pàgs. 599-608.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, vol. I, pàgs. 93-94; vol. II-B, Girona, 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 497-498.
• Joan Badia i Homs: Begur, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4 (L’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 432-435.
• Josep M. Fullola i Pericot: Begur. Un esbós de la seva història, Ajuntament de Begur, Diputació de Girona, Tallers d’Igol, Barcelona 1982.
• Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la Mitra (891-1697). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, docs. 13, 482 i 1272.