Situació
Vista aèria del castell amb les seves ruïnes de més de 100 m de llargada, esteses al llom d’un esquerp carener.
ECSA - J. Todó
Sector culminant del castell on s’alçava la torre mestra, de la qual només resten els basaments.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El castell és assentat dalt d’un serrat, estret i allargassat, situat al ribatge esquerre del riu Llobregós, damunt mateix de la població de Castellfollit. És flanquejat per dues torres albarranes, una de les quals, que és poligonal, s’aixeca en un pujol, situat a migdia, que resta deslligat del castell per una depressió oberta en part artificialment a manera de vall. L’altra torre, de forma cilíndrica, anomenada del Ballester o d’en Balet, és enfilada dalt d’un turó situat al nord-oest, entre el riu Llobregós i el torrent de la Terrissa, que s’esmuny pels basaments del serrat del castell.
Mapa: 34-14(361). Situació: 31TCG701265.
Hom arriba a Castellfollit de Riubregós per la carretera de Ponts. El camí més fàcil i practicable per a pujar al castell té l’inici dins el poble, al costat mateix d’un edifici nou, que és un centre cívic. Un cop dalt, també s’arriba fàcilment a la torre poligonal per un corriol que voreja el cantó nord de la torre mestra. D’altra banda, l’accés a la torre del Ballester tampoc mostra cap entrebanc si seguim una pista que arrenca de la carretera de Ponts, a mà esquerra, just abans de travessar el pont, la qual passa pel peu del turó coronat per la torre, des d’on per un corriol s’hi puja fàcilment. (FJM-AMB)
Història
El castell de Castellfollit, altrament conegut com a castell de Sant Esteve, vers l’any 1000 era una de les possessions dels comtes de Cerdanya, com ho demostra el fet que en el període comprès entre el 1035 i el 1068 Isarn Dalmau jurés fidelitat al comte de Cerdanya, Guifré. Poc després, Ramon Guifré, fill de l’anterior, succeí el seu pare en l’alt domini d’aquesta fortalesa. Entre els anys 1068 i 1095 fou Hug Dalmau, juntament amb la seva muller Adalaida, i llur fill, Ponç Hug, qui feren acte de vassallatge a l’esmentat comte de Cerdanya, Ramon Guifré.
Al segle XII el domini de Castellfollit passà per herència de la casa comtal de Cerdanya a la de Barcelona, tal com ho prova el fet que l’any 1129 en fer Ponç Hug acte de conveniència per diversos castells —entre els quals s’esmenta el de Castellfollit— ho faci al comte de Barcelona, com a successor dels comtes de Cerdanya. El 1148 Ponç Hug (II) de Cervera traspassà a Ramon Berenguer IV el domini total i directe de la fortalesa de Castellfollit, com a desgreuge del rapte d’Almodis (germana del comte) comès per l’esmentat Ponç.
A la darreria del segle XII i l’inici del segle XIII apareixen documentats com a castlans d’aquesta fortalesa alguns membres del llinatge dels Malacara, senyors del castell de Malacara i alhora castlans de Castellfollit.
Vers la segona meitat del segle XIII el senyorejaven els Cardona com a feudataris de la casa reial. Al llarg del segle XIV i encara sota el domini de la família Cardona aquest castell assolí una certa anomenada arran de les desavinences entre els partidaris dels Cardona i els dels Pinós; es documenten llavors com a castlans els Rabinat i posteriorment els Sabater, els quals esdevingueren propietaris de la fortalesa. El 1375, en crear-se el comtat de Cardona, el castell de Castellfollit passà a formar part del seu patrimoni.
Al segle XIX —el 1822— el comte de la Mina, durant la persecució contra la Regència d’Urgell, ocupà i arrasà el poble, i a més feu desmantellar el castell. A la darreria d’aquesta centúria eren propietaris de la fortalesa els Sabater i llurs descendents, els Riquer.
Actualment encara hi resta una part important de l’antic castell, en el qual l’any 1981 es descobriren uns grafits medievals amb la representació de l’escut dels Cardona. (EPF-JFD)
Castell
L’àmbit del castell és delimitat per un clos de perímetre irregular, constituït per un mur d’uns 130 cm de gruix i d’alçària variable que, adaptant-se a la topografia del terreny, ressegueix l’extens capcer del turó, amb una llargada d’uns 106 m i una amplada que oscil·la entre els 10 i els 22 m.
Passadís cobert amb volta situat al recinte jussà.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El relleu del recinte també és molt irregular i des d’un extrem a l’altre s’esglaona formant un seguit de plataformes, disposades a manera de terrasses, que davallen gradualment des del recinte sobirà, on s’assenta la torre mestra, fins al recinte jussà, a l’extrem del qual es despleguen una sèrie de dependències semisubterrànies i, fins i tot, subterrànies, abraçant un ampli pati o albacar desproveït de construccions.
Al recinte sobirà, que ocupa el sector més enlairat de la fortalesa, situat a l’extrem sud-occidental, només hi ha els basaments d’una torre rodona flanquejats per la muralla. Aquestes restes, atesa llur situació, devien pertànyer a la torre mestra, que devia presidir tot el conjunt. L’aparell corresponent a aquests basaments és fet amb carreus rectangulars, només desbastats, de mides diferents i més aviat petits, disposats en filades horitzontals no gaire ben definides, amb el lligam d’un morter compost de sorra i calç. És possible que aquesta torre hagués estat acompanyada d’alguna altra construcció subalterna, bé que, si fos així, ara no en queda cap rastre.
Ruïnes del recinte jussà del castell, situades prop d’un arc d’accés, identificades normalment com les restes d’aquesta antiga església.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
En el recinte jussà estès a l’extrem nord-oriental s’apleguen una colla d’estances —subterrànies i semisubterrànies— que, conjuntament amb d’altres compartiments sobreposats, ara desapareguts, constituïen la zona residencial del castell.
Just al límit del clos, abraçant-ne tota l’amplada, hi ha una gran cambra subterrània a la qual es descendeix a través d’una graonada, adossada a la muralla. Es tracta d’una estança rectangular, força llarga, que és coberta amb una volta apuntada, reforçada per quatre arcades de perfil ogival que la seccionen en cinc compartiments ben diferenciats. Tot el conjunt ha estat aparellat amb blocs de pedra disposats irregularment, travats amb un morter de calç, molt compacte, que de bon començament devia recobrir-ne tots els paraments.
Al costat d’aquesta sala, però ja a l’exterior i en un nivell superior, es conserva, adossat al pany de muralla nord, un edifici migpartit, de perímetre quadrangular, que és cobert amb una volta de pedra, lleugerament peraltada, feta amb lloses disposades a plec de llibre, lligades amb morter de calç. J. M. Gavín identifica aquesta estança amb l’església del castell dedicada a sant Vicenç, cosa plausible, però que no es pot garantir del tot per manca de prou elements constructius, a causa de l’estat semiruïnós que té l’edifici.
Davant d’aquesta construcció resta un espai cobert de vegetació, lliure d’edificacions, a partir del qual, vers el sud-oest, s’obre una àmplia arcada, disposada a manera d’arc de pont i que forma un passadís, la qual és coberta amb una volta de mig punt, bé que en algun sector adquireix perfil apuntat, feta amb una successió de peces encofrades d’un quart de cercle, sistema que retrobarem en d’altres construccions.
Els dos darrers habitacles són constituïts per dues estances distribuïdes en cadascun dels flancs de l’arcada. La més gran és una sala situada al cantó de ponent, amb accés a través d’una obertura lateral rectangular, oberta potser més tardanament, la qual, interiorment, presenta una forma més complexa. Aquesta cambra, llarga i estreta, té un perímetre rectangular, en realitat trapezial, d’uns 8,5 m de llargada per uns 2,5 d’amplada, i és coberta amb una volta que comença en forma d’arc de mig punt (SE) i acaba amb un perfil apuntat (NW), feta amb lloses disposades a plec de llibre, que se solden amb els carreus dels murs perimetrals, només desbastats, però disposats en filades regulars. Els paraments interns, tal com ho evidencien els nombrosos pegats que resten enganxats a les parets, foren recoberts amb un arrebossat de guix, calç i sorra, que permeté de dibuixar-hi mitjançant incisions una bona colla de grafits, perfectament conservats.
En un extrem del sostre, prop de la porta d’accés, hi ha una petita obertura quadrangular, ara obturada per la runa que s’amuntega damunt la coberta. Ateses les seves característiques i tenint en compte la presència dels grafits, és molt probable que l’esmentada cambra, si més no temporalment, fos utilitzada com a presó.
Davant per davant d’aquesta estança, en correspondència amb un ressalt del clos que configura una torre quadrangular, s’obre un cos d’edifici de mides reduïdes, que és cobert amb un seguit de peces d’un quart de cercle, fetes amb un encofrat de formigó, que, ajuntades les unes amb les altres, descriuen una volta de mig punt.
Tant el recinte sobirà com el jussà, situats als extrems de l’àmbit del castell, són tancats per un clos que delimita una àmplia àrea, llarga i estreta, que s’interposa entre ambdós sectors originant un extens pati o albacar, caracteritzat per la manca de construccions i actualment envaït per la vegetació.
El clos del castell, d’altra banda, és determinat per les llargues tirades de mur que, descrivint un seguit d’inflexions, contornegen un recinte de perímetre totalment irregular, ja que s’aprofita al màxim l’espai disponible amb una gran adaptació plàstica a la topografia del terreny.
Els murs corresponents a la banda nord-oest, si bé permeten de resseguir-ne el perímetre, es troben pràcticament aterrats. Els del cantó oposat, en canvi, estesos a la banda sud-est, damunt el poble, es mantenen sencers, tot i que esgallats, al llarg del seu recorregut. En aquest sector, cap a la meitat de la tirada, els murs es dilaten notablement i descriuen un sortint poligonal que forma un cos avançat a manera de barbacana. En aquest indret, a la cara sud-est, s’obre la porta que dona entrada a l’interior del recinte, la qual, tot i que ha estat parcialment desballestada, sembla que era coronada amb un arc de mig punt. Després d’una tirada totalment rectilínia, hi torna a haver una nova ampliació constituïda per un torre quadrangular, poc sortint, encastada dins el recinte jussà. La resta de murs no presenten inflexions angulars destacables, llevat d’un estrangulament que precedeix el recinte sobirà.
En conjunt, l’aparell de la muralla és format a partir d’un basament fet amb carreus escairats, disposats regularment, sobre els quals s’assenta una tapiera de formigó, feta de pedruscall soldat i compactat amb sorra i calç.
En definitiva, aquest castell, ateses les estructures conservades, forma un conjunt heterogeni on es constaten diverses etapes constructives inscrites dins l’època medieval, sense que s’observin reformes modernes significatives, les quals, en tot cas, havien d’afectar les estances superiors, ara totalment anihilades.
La part més antiga sembla que correspon als panys de paret que configuren el clos del castell, els quals, tal com assenyala E. Riu, tant per la seva tècnica constructiva com per la tipologia del castell, podrien correspondre a una obra anterior a la conquesta feudal, subsistents d’una antiga fortalesa andalusina. A partir d’aquesta estructura preexistent, hom hauria bastit el castell feudal que devia tenir el seu origen en la torre mestra, les despulles de la qual la fan datable al segle XI, o a tot estirar a la primeria del XII. Més tard, bàsicament entre els segles XIII i XIV, es devia realitzar l’ampliació corresponent al sector jussà, sense descartar que alguna de les construccions que s’hi apleguen pugui ser lleugerament anterior.
Aquest castell, volat com ja s’ha dit l’any 1822, és ara una ruïna difícilment recuperable, per bé que els elements que s’han conservat semblen prou consistents per a mantenir-se drets.
Les torres albarranes
Torre del Ballester, que flanqueja un dels extrems del recinte del castell.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El castell de Castellfollit és flanquejat per dues torres. La primera, anomenada torre del Ballester, encara que ara tothom la coneix per “torre d’en Balet”, és una torre rodona d’uns 14,60 m d’alçada, contornejada per un mur de 2,5 m d’amplada, sense cap desgruixament al llarg de tota la construcció, inscrit dins d’un diàmetre extern de 8,5 m i un d’intern de 3,5 m.
Internament, s’estructura a partir de tres compartiments desglossats en una planta baixa i dos pisos sobreposats, separats per voltes cupulars que, com la resta de paraments interns, són enlluïdes amb un arrebossat. L’accés als diferents nivells es fa per una graonada helicoïdal que, encastada a la paret, des de la planta baixa s’enfila fins al cimal, coronat per un terrat desproveït d’ampit, per tal com les darreres filades són força esgallades.
Hom hi accedeix actualment a través d’una porta rectangular encarada vers el sud-est, sobre la qual, al nivell del primer pis, s’obre una obertura rectangular perfilada maldestrament, situada a un metre del paviment, i que fa uns 1,20 m d’alçada per 0,70 m d’amplada. Al segon pis hi ha una altra obertura, lleugerament desplaçada de l’anterior vers l’oest, de característiques semblants, però amb l’orifici més gran i oberta arran del paviment. En aquest mateix pis, encarada al nord, encara hi ha una estreta espitllera, i als murs, nombrosos forats, en algun moment utilitzats potser com a colomar.
Els paraments interns, tal com hem indicat, són recoberts amb una capa d’arrebossat, igual que a l’origen també succeïa en els externs, que són clapejats encara per nombrosos pegats que contrasten considerablement amb els fragments on apareix la infrastructura de l’aparell, fet a base de pedruscall travat amb morter, com si es tractés d’un encofrat. Malmesa també en la voladura del 1822, el seu estat actual de conservació és deplorable, ja que un esvoranc a la base i les nombroses esquerdes fan perillar-ne la integritat. Tot i així, la silueta d’aquesta torre dona un perfil característic i singular a la vila de Castellfollit de Riubregós.
Torre albarrana poligonal o del raval que defensava l’altre extrem del recinte.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’altra torre albarrana, poligonal, s’anomena del Raval; és una construcció d’uns 12 m d’alçada, que interiorment té un perímetre trapezoidal (5,20-4,30 × 2,80-2,37 m), i exteriorment adopta la forma d’un polígon irregular de cinc cares. Això fa que s’ampliï a nivell del segon pis i que, en contrast amb els altres sectors, s’adapti al contorn extern.
Interiorment s’organitza a partir de tres compartiments, que són capçats per un terrat emplaçat sobre el darrer sostre de la torre, fet amb una sèrie successiva de peces de formigó que, soldades, moldegen una volta de mig punt, semblant, per la seva constitució, a d’altres voltes que cobrien algunes construccions del castell. La separació entre els restants nivells es feia amb trespols de fusta que, en el cas del primer compartiment, tenien les bigues mestres de l’empostissat encastades en uns forats practicats a la paret i en unes mènsules, mentre que en el segon compartiment es recolzaven sobre unes arcades ogivals adossades als murs perimetrals dels costats nord i sud.
L’accés als diversos pisos es feia per una graonada, ara totalment desarticulada i de la qual només es conserven les empremtes, que s’enfilava encastada a les parets de manera alternativa. La porta d’entrada a l’interior de la torre, oberta a la banda nord-oriental, a pla terreny, consisteix en una petita obertura, coronada amb un arc de mig punt fet amb llosetes disposades radialment, que és acompanyada per unes estretes espitlleres situades als panys de paret emmarcats per les arcades.
Els paraments externs són aparellats amb blocs només desbastats, disposats irregularment i totalment travats amb un morter de calç, tret d’algun fragment on apareixen uns carreus ben escantonats i disposats en filades horitzontals, que també es retroba, a l’interior, en la cara oposada a la porta, corresponent a la planta baixa, amb un clar contrast amb la resta de paraments interns, aparellats irregularment, i amb un encofrat de formigó, on les traces de les posts són ben patents. Aquesta torre és protegida parcialment per un vall que, en algun sector, encara forma un contravall.
Tot i que el seu estat de conservació no és gaire bo i li manquen alguns elements, no en perilla l’enderroc. Pel que fa a la datació d’ambdues torres, és versemblant que la torre poligonal, atesa la tècnica d’encofrat dels seus paraments interns emprada també en construccions del recinte jussà del castell, es pugui situar dins la mateixa època (segles XIII-XIV), mentre que la torre del Ballester sembla anterior. (FJM-AMB)
Grafits
A l’interior de la cambra de planta rectangular, situada a l’extrem nord del recinte emmurallat, es conserven una sèrie de grafits que ocupen tot el llarg de les dues parets majors, sobre un arrebossat de guix, calç i sorra (el gruix d’aquesta capa és d’una mitjana de 2 cm).
Tot i que les primeres conclusions a les quals va arribar el Centre de Documentació d’Art Medieval de la Univesitat Autònoma de Barcelona (vegeu Carbonell i altres, 1981) no foren definitives, sinó més aviat obertes a estudis posteriors, es va proposar una primera datació dels grafits a partir principalment de les representacions de conjunts arquitectònics fortificats que apareixen als dos murs o parets de la cambra. Segons aquests primers estudis, caldria situar els grafits entre els segles XIII i XIV. Aquesta datació, que fou indicada com una proposta de cap manera definitiva i pendent de futurs estudis que —disposant de dades més concretes— poguessin precisar-la més, fa que presentem aquí l’estudi del conjunt a manera d’esment, consistint bàsicament en una descripció de la composició formal i un estat de la qüestió quant a les publicacions.
Dibuix dels grafits localitzats al mur nord-est de la cambra, que representen una escena de lluita entre cavallers, ballesters i soldats, amb un castell al fons i un fonèvol en primer terme.
ECSA - Rambol
Al mur nord-est de la cambra dels grafits, a la qual actualment s’accedeix pel sector est, hi ha representats un recinte emmurallat (un castell?), una escena bèl·lica que sembla tenir com a fons i part el recinte i, a més, dues sèries de motius que han estat definits com figures antropomorfes i, d’altra banda, cavalls.
Tots aquests elements tenen un ordre de factura i una zona concreta d’emplaçament al mur. En primer lloc, per ordre d’antiguitat quant a l’execució, figura l’escena bèl·lica composta per dos cavallers (un dels quals porta l’escut dels Cardona), dos ballesters i tres soldats. A la mateixa escena de lluita pertanyen tant la representació d’un recinte fortificat, situat al fons del cavaller dels Cardona, com un giny de guerra que ha estat identificat com un fonèvol. En segon lloc i a la vegada superposats figuren els motius anomenats antropomorfs; un tercer element grafitat, en aquest cas figures de cavalls, apareix igualment superposat a l’escena de lluita, però en el costat oposat de la mateixa paret i sense relació amb les anomenades figures antropomorfes.
Dibuix dels grafits que es troben en el mur sud-est de la cambra, amb la figuració d’un recinte fortificat que abasta la totalitat de la paret.
ECSA - Rambol
Al mur sud-est de l’interior de la cambra ha estat representat un recinte fortificat que ocupa la totalitat del llarg de la paret; per damunt (superposat) del traç incís que el descriu, apareix un traç més prim que configura el mateix tipus d’imatges antropomorfes que apareixen a la paret nord.
Quant a la forma de representar uns i altres motius grafitats, difereix notablement l’estil utilitzat a l’hora de configurar els recintes fortificats (parets nord i sud), i l’escena de lluita de la paret nord, de l’usat per representar els cavalls i les figures antropomorfes d’una i altra paret.
Sembla que hi ha una voluntat expressa de descripció en la forma dels conjunts arquitectònics, un intent d’aproximació a unes realitats concretes.
Pel que fa a l’escena de lluita, s’aprecia un intent de descripció d’uns fets reals, encara que no podem identificar-los amb cap esdeveniment històric concret. L’escena, organitzada amb una certa simetria, descriu dos bàndols; l’eix ordinador i centralitzador de l’escena es el fonèvol. En un dels extrems apareix un personatge a cavall i dos a peu, tots tres armats. El cavaller va armat amb llança, elm i escut; darrere l’escut apareix representada la beina de l’espasa. El soldat porta escut i casc i està representat més pròxim al fonèvol. El ballester del mateix bàndol porta una ballesta i és igualment visible la beina de l’espasa; porta el capmall o caputxa de malla.
L’altre bàndol és configurat per un cavaller, un ballester i dos soldats a peu. El cavaller en aquest cas porta les armes de la casa dels Cardona a l’arnès —concretament als faldons del cavall— i va proveït d’elm i escut; porta un estendard i és també visible la beina de l’espasa.
El ballester porta ballesta i un barret punxegut, que no és un elm. Els dos soldats del mateix bàndol porten cascs, escuts igualment triangulars i també com en el ballester sobresurt la beina de l’espasa.
La datació d’aquests grafits resta encara per determinar. La sistematització de l’armament representat, tant defensiu com ofensiu, apunta cap a un moment entre els segles XII i XIV. El fonèvol, com a giny de guerra, també porta a datacions àmplies; sabem de la prohibició per part de Jaume I al vescomte de Cardona d’utililzar en les guerres el giny anomenat fonèvol.
El tipus d’arquitectura fortificada que apareix representada als grafits permet aventurar datacions molt poc precises. Quant a la utilització d’elements com els merlets, anomenats de punta de sageta, és frequent des del segle X, si bé tenen un moment d’utilització màxima al segle XIII, com els matacans el tenen al segle XIV.
L’escut dels Cardona (llinatge important relacionat amb Castellfollit), que apareix també representat en aquest conjunt, té una àmplia vigència històrica.
D’altra banda, l’estil descriptiu tant de formes com d’escenes ens remunta a unes dates no anteriors al segle XIII, sempre partint de les premisses establertes per un art conseqüent amb la cultura oficial, lligat a unes normes estètiques predominants en aquesta època. El grafit no forma part d’aquesta cultura oficial i per tant la datació resulta molt més difícil que per a qualsevol altra representació cultural, sigui artística o tan sols referencial d’una època.
Aquest és l’estat actual de la qüestió, és a dir, que els grafits de Castellfollit semblen més pròxims a dates baix-medievals de la darreria del segle XIII i el segle XIV que no pas anteriors.
Altres representacions de grafits que es puguin relacionar pel contingut temàtic amb Castellfollit han estat trobades, per exemple, al Roc de les Bruixes de Prats (Andorra), on apareix representat un soldat d’infanteria amb signes heràldics a la cota d’armes i provist d’espasa. Una representació de figura humana indeterminada apareix al pòrtic de Sant Joan de Boi, juntament amb una arquitectura figurada; en aquest conjunt apareix la imatge d’un cavaller, igual que a Sant Julià de Corçà (el Baix Empordà). Figuració humana apareix també, en part amb grafit i en part pintada, a Santa Cecília de Montserrat (podria tractar-se del rostre d’un clergue). Hi figura també un cap humà, molt semblant a un dels representats a Castellfollit (dintre de les anomenades figures antropomorfes), al mur exterior occidental, prop de la porta d’accés, de l’església de Sant Salvador de Bianya (la Garrotxa). També trobem alguna representació de figura humana al castell d’Oroners (la Noguera).
Fora de Catalunya es conserven grafits amb figuració humana a l’arcada de migjorn de l’església de Chalgrave All Saints (Bedfordshire), en aquest cas tant civils com soldats.
Quant a la representació de figures d’animals fantàstics, en trobem exemples similars al conjunt pictòric de Santa Maria de Taüll (sobre el suport pictòric).
Representaciò heràldica apareix igualment al castell d’Oroners (la Noguera), datada dins la primera meitat del segle XIV.
Al castell de Coaner (el Bages) trobem entre els grafits la representació d’un edifici segurament fortificat; aquests grafits han estat datats al segle XIII o següent.
Tots aquests paral·lels temàtics, que en línies generals abasten una cronologia d’entre els segles XIII i XIV, com també d’altres conjunts en els quals hi ha representació grafitada poden servir com a dades comparatives a l’hora de concretar la datació del conjunt de Castellfollit. Això, però, serà possible quan tot aquest material grafitat sigui sistematitzat i agrupat en un corpus, en el qual hom pugui aprofundir tant històricament com formalment, és a dir, un material amb el qual es pugui arribar a definir una interpretació i datació més concreta dels grafits. (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre el castell
- Miquel i Rossell, 1945-47, II, pàgs. 45-47
- Els castells catalans, 1976, V, pàgs. 222-228
- Riquer, M. de, 1979, pàgs. 256 i 266
- Carbonell, 1981, núm. 5, pàgs. 278-310
- Pladevall, 1982, V, pàgs. 465-465
- Gavín, 1984, 16, pàg. 115
- Iglésies, 1988, 6, 1 reimp., pàgs. 459-460
- Buron, 1989, pàg. 50
- Riu i Barrera, 1990, vol. II, pàgs. 423-427
Bibliografia sobre els grafits
- Carbonell i altres, 1981
- Carbonell, 1983
- Carbonell, Casanovas, Llarás 1985
- Ferran-Roig, 1985