Santa Maria del Priorat (Castellfollit de Riubregós)

Situació

Capçalera de llevant amb l’absis major carrat i una absidiola lateral reconstruïda sobre les seves bases.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Vista aèria del priorat, amb l’església, un casal tardà i el modern cementiri de la població.

ECSA - J. Todó

L’església de Santa Maria, acompanyada per les construccions del priorat, és situada al costat de la carretera de Ponts, prop de Castellfollit de Riubregós, a redós del serrat de Balaguer, al sector septentrional de la comarca, a frec de la Segarra.

Mapa: 34-14(361). Situació: 31TCG701268.

S’hi va per la carretera de Jorba a Ponts (C-1412), que té inici en la N-II passant per Calaf. Just a la fita del quilòmetre 27,800, a mà dreta, s’aixequen l’església i les construccions corresponents al priorat, ben visibles des de la carretera estant, tot just en sortir del poble. Cal demanar les claus a l’ajuntament. (FJM-AMB)

Història

La vila de Castellfollit es va formar al voltant del castell (castro foritense), ja documentat al segle X i anomenat castell de Sant Esteve al segle XI, formant part de les possessions de Ponç de Cervera. L’església és documentada —no sabem si es tracta del temple romànic o d’un d’anterior— a partir del testament d’Adalaidis o Adalès, filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i muller de Guillem Mir. A l’esmentat testament, de data 14 de juliol de 1078, consta que hi fa llegats a Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf, Santa Maria “Fulliensis” (“… Et ipso meo manso, qui est subtus Castrum Fulliensi”), Sant Pere de Casserres, Sant Vicenç de Cardona i a Sant Mateu de Bages.

L’església de Santa Maria que ha arribat als nostres dies va ser consagrada el 22 de setembre de 1082 per Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, amb l’assistència de Dalmau, senyor del lloc, i de Folch, ardiaca i més tard vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona. Va redactar l’acta un canonge de Sant Ruf d’Avinyó.

Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós (22 de setembre de 1082)

Bernat, bisbe d’Urgell, acompanyat de Dalmau Isarn, senyor del lloc, de l’ardiaca Folc i de molts clergues i laics, consagra l’església de Santa Maria de Castellfollit (de Riubregós). Els parroquians li confirmen les possessions i ara, a més, li fan nombroses donacions.

"In perpetuo [regnan]te domino Deo nostro ac salvatore nostro Ihesu Xpisto omnium rege. Anno millesimo incarnationis ipsius octuagesimo tercio, indicione Va, era millesima .C.XII., feria Va, facta est sancte Marie dedicacio ecc[lesie apu]t opdium Foritense, ubi ego Bernardus gratia Dei urgellensis episcopus cum Dalmatio eiusdemque ecclesie et opidi principe ac domino atque et ego archidiaconus Fulco positus in supralibate ecclesie unam cum clericis ac laicis utriusque sexus, ad ipsum diem dedicationis convenientibus, istam dotem unanimiter iamdicte ecclesie sancte Marie fecimus et tradidimus atque per eam res adquisitas vel deinceps adquirendas condotamus. Que autem et Foritensi sancte ecclesie restituimus et de prediis nostris ac rebus ad presens adhibemus sequens istius [...] tus hostendit libellum. Primo Dalmacius Isarni concedit condaminam unam supranominate ecclesie in locum nuncupatum Bezols. Deinde Bernardus Guillelmi de Pugio Alti dat supra intímate ecclesie quartarada una de terra. Preterea ex iuris meis ego Dalmacius Isarni concedo supradicte terram cultam vel incultam que est in circuitu eius usque in regos aut usque in torrentibus. Insuper ego Arnaldus Adrover dono ad illam ecclesiam semodiatam terre subtus Mato. Item iuris partes mei ego Isarnus Gualdaldi dimitto ad illam ecclesiam peciam unam de terra a Tuacuis. Et ex partes iuris mei ego Vitalis Esclua concedo supralibate ecclesie sesterada una de terra in Broca. Deinde ego Soniarius Dac dono ad illam supranominatam ecclesiam feixa una de terra in Serra et alia de vinea in Rarig. Et ego Guilelmus Borrell concedo ad iam dictam dominam pecia una de terra ad fontem de Magra. Mir Bonushomo dimitto ego ad ecclesiam intimatam pecia una de terra in ribera de Magra. Nec non et ego Aldregod dimitto ad ecclesiam iamdicta peciam unam de terra ad fontanelas de Basel. Preterea ego Maurinus auctor sum de uno mancuso omnibus diebus vite mee ut reddam ad ecclesiam supra inlibatam. Insuper ego Testagrassa dono ad ecclesiam iamdictam peciam unam de terra in Calaf. Et ego Guilelmus Giberturs dimitto ad ecclesiam iam nominatam peciam unam de alodia in Reiner. Item ex juris meis ego Ricolfus concedo ad ecclesiam supra intimatam quartaradam unam de alod in torrente Bono. Deinde ego Bernardus Girberti concedo ad ecclesiam supranominatam peciam unam de terra et aliam de vinea. Et ex iuris meis ego Gonbaldus Eincio dimitto ad ecclesiam iamdictam ipsa alodia de Gralira. Similiter et ego Raimundus Engilberti ipsum alodem de torrente Bono dimitto ad ecclesiam iamdictam partem meam. Et frater meus Bernardus dimittit partem suam ad ipsam ecclesiam. Nec non et ego Raimundus Trasveri concedo ad ipsam ecclesiam iam nuncupatam semodiatam unam in Cumba Bela. Deinde ego Dalmacius Raimundi unum olivarium in Selers aut si nom habet fructum reddo uno mancuso ecclesie iam [no]minate. Preterea ego Arnaldus Calcerius concedo ad ecclesiam iam nominatam centum libras eas, ut eas donem isto anno, et opere fabricandi compleam. Insuper ego Richeldis coniux Petro Adrovarii qui fuit condam dimitto ad ecclesiam supra intimate modiatam unam de alodia in Portela. Et ex iuris meis ego Ermessindis dono ad ecclesiam iamdictam peciam unam de terra. Deinde ego Guilelmus Iohannis concedo ad ecclesiam supranominatam ipsum alode de Fexa. Item ex iuris meis ego Durandus Trasverii concedo ad ecclesiam iamdictam iornalada una de alode in Espona. Et ego Barnardus Guitardi concedo ad ecclesiam supra intimatam peciam unam de alode in torente Bono. Preterea ego Bernardus Isarni dono ad ecclesiam supradictam peciam .I. de terra in Graiana. Similiter et ego Raimundus Fulchoni cum coniuge mea concedimus ad ecclesiam supra nominatam pecias duas de alodia in Clareti. Deinde ego Suniarius Argouira sic dono ad ecclesiam iam predictam peciam .I. de terra in Fexa et aliam de vinea in Laccengola. Nec non et ego Duran Geruc concedo ad ipsam ecclesiam nuncupatam peciam .I. de alod in Pugs Oriols. Haec que predicta sunt omnia coram Deo et sanctis eius et piis et magnificis xpristiane fidei predictis viris coramque etiam domno Bernardo pontifice urgellitano reverentissimo, hec facta quoque probante pariter et roborante, in cuius diocesi predicta sita extat ecclesia et coram aliis viris non modicis sancte Foritensi reformavi ecclesie in perpetuum habenda. Et confessi quod si quis hoc que ego episcopus superius inferiusque descripti cum archidiacono supra inlibato et diversi ordinis clericis egregioque horum donatore Dalmacio Isarni tociusque dignitatis viris non solum approbavimus verum etiam roboravimus non observaverit, et quiqum[que] horum minuerit aut temptaverit vel consensor tam nefarie presumptionis extiterit seu adiutor in verbo aut in facto fuerit, primo iram omnipotentis incurrat […] societate herenciam perdat. Deinde omnium sanctorum patrocinia amittat et nullus peccati per eorum intercessio us[quam h]abeat veniam. Post hec diabolus ductrix eius sit sempre in vita sua et infelicem animam ac corpore egressa supra piscem et carbones denigrata in profundam ardentis fluvii inmergat un[dam?] et ultrices cum traditore Domini et his qui abiecerint fidem Xpisti eterni incendii ser[vetur] flammas nisi cito resipuerit. Et quod comissit vel temptavit oblata Deo prius penitentia digna predicte ecclesie ad iudicium pontificem sive archidiaconi predictis rectum emend[et]. Quicumque vero istam fideliter asseruerit dotem a Domino et a nobis accipiat benedictionem.

Facta est hec dotis scriptura .X. kalendas octobris anno .XX.III. regnante Philippo rege francorum.

Berna[r]dus i[n]quam indignus gracia Dei Urgellensis episcopus sig+num. Dalmacius SSS. Fulchone archidiacono sig+num. Wilielmus iudex SSS.

Ego Amatus clericus domini beati Rufi, sperans beate Marie ienitricis Dei domini nostri Ihesu Xpisti precibus adiuvari, hunc dotis ecclesie ipsius libellum anno incarnationis Domini predicto et diebus kalendas et feria scripsi (s. man.) et subscripsi [...] locis."

[O]: Perdut.

A: Còpia coetània, provinent de l’antic arxiu de Montserrat, BC. pàg. 1974.

a: Baraut, Les actes, ap. 72, pàgs. 154-156.

b: Ordeig, Les dotalies: doc. 232, pàgs. 993-996.


Traducció

"En el regnat sempitern de Déu nostre Senyor i de Jesucrist, el nostre Salvador, rei universal. L’any mil vuitanta-tres de la seva Encarnació, indicció cinquena, any mil cent dotze de l’era, el cinquè dia de la setmana, es dugué a terme la consagració de l’església de Santa Maria [...] a Castellfollit on jo Bernat, bisbe d’Urgell per la gràcia de Déu, juntament amb Dalmau, príncep i senyor d’aquesta església i d’aquesta fortalesa, i jo Folc, ardiaca, encarregat d’aquesta església, juntament amb altres clergues i amb laics de l’un i l’altre sexe, ens vam aplegar i de comú acord establirem i lliuràrem el dot de l’esmentada església, pel qual li concedírem les possessions ja adquirides i les que hagués d’adquirir després. Així ho restituïm a la santa església de Castellfollit i li fem donació d’alguns dels nostres predis i possessions que tenim actualment segons es posa de manifest en aquest document. En primer lloc Dalmau Isarn concedeix a l’esmentada església una coromina al lloc anomenat Bezols. Després Bernat Guillem de Pujalt dona a aquesta església una quarterada de terra. A més, jo, Dalmau Isarn, concedeixo a l’esmentada església els meus drets a la terra cultivada o erma que hi ha al seu voltant fins als recs i als torrents. A més, jo, Arnau Adroer, dono a aquesta església una mujada de terra al peu de Mato. Igualment, jo, Isarn Guadall cedeixo a aquesta església la part del meu dret a una peça de terra Tuacuis. I jo, Vidal Esclua, concedeixo a la sobredita església una sesterada de terra de la meva propietat a Broc. Després, jo, Sunyer Dac, dono a la sobredita església una feixa de terra a la serra i una altra de vinya a Barig. I jo, Guillem Bonell, concedeixo a l’esmentada senyora una peça de terra a la font de Magrà. Jo, Mir Bonhome concedeixo a la mateixa església una peça de terra a la ribera de Magrà. També jo, Aldregot, concedeixo a la sobredita església una peça de terra a les fontanelles de Basel. A més, jo, Mauri, estableixo la donació d’un mancús, que donaré a l’esmentada església durant tota la meva vida. A més, jo, Testagrassa, dono a l’esmentada església una peça de terra a Calaf. I jo. Guillem Gisbert, cedeixo a l’esmentada església una peça de terra de l’alou de Reiners. Igualment cedeixo a l’esmentada església una quarterada de terra de la meva propietat de l’alou que tinc al torrent de Bono. Després, jo, Bernat Gerbert, concedeixo a la sobredita església una peça de terra i una altra de vinya. I jo, Gombau Einci, cedeixo a l’esmentada església els alous de Gralina, de la meva propietat. Semblantment, jo, Ramon Engelbert, cedeixo a aquesta església la meva part de l’alou del torrent de Bono. I el meu germà Bernat cedeix també la seva part a aquesta església. També jo, Ramon Trasver, concedeixo a l’església ja esmentada una mujada a Comabella. Després, jo, Dalmau Ramon, dono a l’esmentada església un olivar a Selers i, si no lleva fruit, li dono un mancús. A més, jo, Dalmau Calcer, concedeixo a l’esmentada església cent lliures de bronze amb el compromís de donar-les aquest any i de complir amb la feina de fabricarles. A més, jo, Riquilda, esposa del difunt Pere Adrover, cedeixo a la mateixa església una mujada de l’alou de Portella. I jo, Ermessenda, dono a l’esmentada església una peça de terra de la meva propietat. Després jo, Guillem Joan, concedeixo a l’esmentada església l’alou de Fexa. Igualment, jo, Duran Trasoer, concedeixo a l’esmentada església una jornalada de l’alou que tinc a Espona. I jo, Bernat Guitard, concedeixo a l’esmentada església una peça de terra de l’alou del torrent de Bona. A més, jo, Bernat Isarn, dono a la sobredita església una peça de terra a Graiana. Semblantment, jo, Ramon Folc, i la meva esposa concedim a la sobredita església dues peces de l’alou de Claret. Després, jo, Sunyer Argovira, dono a l’església ja esmentada una peça de terra a Fexa i una altra a Laccengola. També jo, Duran Gema, dono a aquesta església una peça de l’alou de Puigoriol. Totes aquestes coses que s’han especificat més amunt davant Déu i els seus sants, davant els pietosos i il·lustres barons esmentats, seguidors de la fe cristiana, davant el reverendíssim senyor Bernat, bisbe d’Urgell, que aprova aquests actes i els corrobora, i en el bisbat del qual s’alça l’esmentada església, i davant de moltes altres persones, les ha de posseir per sempre la santa església de Castellfollit que ha estat restaurada. I estableixo que si algú no complia així que jo, el bisbe abans i després esmentat, juntament amb l’ardiaca, amb els clergues de diversos ordres, amb l’egregi donador d’aquests béns, Dalmau Isarn, i amb els homes de qualsevol categoria, no sols hem aprovat sinó també corroborat, o si algú feia minvar aquests béns, o bé ho intentava, o consentia en un intent tan abominable, o bé hi col·laborava de paraula o d’obra, que primer incorri en la ira de Déu omnipotent i perdi l’herència de la companyia… Després, que perdi la protecció de tots els sants i que no obtingui per la seva intercessió el perdó de cap dels seus pecats. Després d’això, que el diable sigui sempre el seu guia durant tota la seva vida, i quan la seva dissortada ànima, més negra que la pega i el carbó, surti del cos, que la submergeixi en les ones profundes del riu ardent i la retingui entre les flames venjadores del foc etern juntament amb el qui va trair el Senyor i els qui han abjurat de la fe en Crist, llevat que s’hagi afanyat a restituir. I allò que sostregui o intenti sostreure del que ha estat ofert a Déu, després de fer una penitència condigna, que ho satisfaci a l’esmentada església segons el recte judici del bisbe o de l’ardiaca esmentats. En canvi, tot aquell qui observi fidelment aquesta sanció, que rebi la benedicció de Déu i la nostra.

Aquesta escriptura de dotació ha estat feta el dia deu de les calendes d’octubre, l’any vint-i-tres del regnat de Felip, rei dels francs.

Signatura de Bernat, encara que indigne, bisbe d’Urgell per la gràcia de Déu. Dalmau ho subscriu. Signatura de Folc, ardiaca. Guillem, jutge, ho subscriu.

Jo, Amat, clergue del senyor Sant Ruf, esperant ésser ajudat per les pregàries de Santa Maria mare de Déu i de nostre Senyor Jesucrist, he escrit aquest document de dotació de l’església l’any de l’Encarnació del Senyor, el dia del mes i el dia de la setmana ja esmentats, i el subscric. [...]"

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

El 1093, el noble Hug Dalmau, la seva muller Beatriu i el seu fill van cedir al monestir de Sant Benet de Bages l’església de Castellfollit, juntament amb el cementiri, sagreres, cases i pertinences. El 1096 el citat Hug Dalmau deixa al ja establert priorat de Santa Maria l’església de Santa Susanna, amb els seus alous, les seves pertinences, la dominicatura i l’església de Sant Esteve. Amb aquestes donacions, els monjos n’asseguraven la subsistència. La dependència del priorat respecte al monestir de Sant Benet comportava també l’obediència i la submissió al Sant Pare. Això tindria conseqüències més endavant, com després veurem.

No es coneix amb exactitud l’edifici primitiu del priorat, però tot fa pensar que era el corresponent a les restes que es troben situades al peu del camí ral i sobre la façana nord de l’església romànica.

Sembla que al segle XIII hi vivien un prior, tres monjos i un sacerdot. de fet, el priorat viu durant aquesta època un moment d’esplendor, ja que continua rebent donacions i, a més, els monjos adquireixen noves finques. En un document del 1217, essent prior Arnau, consta que la capella de Sant Vicenç del castell ja forma part de les rendes del priorat i, el 1234, la comunitat compra el molí del Soler, amb la qual cosa el monestir esdevé senyor de tot el territori. Els monjos tenen al seu càrrec la celebració del culte i l’atenció a la feligresia; el prior exerceix també com a rector de la parròquia, i li pertoca proveir de sacerdots seculars les capelles abans esmentades.

L’l de juny de 1356, una butlla del papa Innocenci VI confereix a Fra Pere de Conrotz el priorat de Santa Maria. Aquest nomenament directe per part del pontífex romà sorprèn perquè el priorat, relativament de poca importància, no deixava de ser una agrupació de finques rurals, per a l’explotació de les quals el monestir de Sant Benet hi tenia destacats un escàs nombre de monjos. Però l’obediència i la submissió que aquest cenobi tenia envers Roma s’estenia també a les seves propietats.

Al segle XV, el priorat inicià una certa decadència, causada en part per la conducta dels monjos, que ocasionen problemes al monestir de Sant Benet. En una visita pastoral el 1441, es comenta que “Antoni Sotier, prior… i el pare Antoni Servià, sagristà d’aquest monestir, marxen i abandonen aquest lloc i se’n van vagabunds, burlant-se de la nostra religió”.

El 9 de novembre de l’any 1593, el papa Climent VIII emet una butlla mitjançant la qual el monestir de Sant Benet de Bages passà a dependre de la comunitat benedictina de Montserrat, amb totes les seves pertinences, entre elles el priorat de Castellfollit.

Cap al final del segle XVII, i sobretot al XVIII, el priorat assoleix una nova etapa d’esplendor. Com en l’època gòtica, aquest révifament es tradueix en una empenta constructora. És aleshores que es basteix el nou edifici monacal, adossat a les antigues dependències pel cantó sud, la qual cosa comporta la desaparició d’una part d’aquelles (encara es conserven la sala gòtica, els arcs apuntats d’una aula superior i una altra dependència, que han estat restaurats). El nou edifici té l’aparença de masia o casa pairal, i a la façana principal figura la data del 1740.

Al llarg del temps, la comunitat va anar minvant fins que, després de l’exclaustració del 1835, en què va perdre la categoria de priorat, es va convertir en una mena de granja i de centre d’administració dels béns situats en aquell indret dependent de Montserrat. A més, el fet que els habitants de Castellfollit deixessin d’acudir de manera regular al temple de Santa Maria a celebrar el culte religiós —ja que des del segle XVII assistien a la nova església, construïda aleshores dins el poble— va ser la causa del deteriorament progressiu del conjunt. El culte religiós, però, no va ser abandonat fins el 1916, moment en què només s’hi oficiava els dies festius i les dates més assenyalades. L’últim prior benedictí que hi va viure va ser Fra Angel Ximénez que, després de l’exclaustració, va romandre a la vila amb la dignitat de rector.

Després d’un període d’abandó, els anys 1931-32 l’entitat “Amics de l’Art Vell” va fer obres de consolidació a l’església, ja que es trobava en molt mal estat de conservació.

El 1935 es va decretar la inclusió del priorat al registre del patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya, gràcies a la intervenció de l’arquitecte Jeroni Martorell, que en va elaborar l’informe.

Després de la guerra civil de 1936-39, la declaració de monument va quedar sense efecte i el conjunt va ser novament abandonat, encara que per poc temps, ja que entre el 1943 i el 1944, Martorell va redactar un projecte de restauració parcial de l’església, en aquest cas sota el patrocini de la Diputació de Barcelona, que va assumir-ne les despeses.

Al final de la dècada del setanta, un grup de professionals i intel·lectuals d’Igualada, amb la col·laboració d’alguns veïns i el suport del CECI i el SERPPAC, van promoure la declaració monumental que havia de possibilitar la intervenció de l’administració per deturar el procés de degradació, i per rehabilitar aquells espais.

El 8 de febrer de 1981 va ser declarat monument històricoartístic d’interès provincial pel Ministeri de Cultura. A partir d’aquest any, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van col·laborar en la restauració del conjunt: la Diputacióes va fer càrrec del priorat i la Generalitat de l’església. L’edifici del priorat s’ha convertit actualment en una casa de colònies. (RLC-IVA)

Donacions, deixes i propietats del priorat

A banda de les deixes testamentàries que es consignen al segle XI, ja esmentades, a partir del segle XII la documentació existent testimonia l’augment de propietats del priorat de Santa Maria de Castellfollit, com també les nombroses escriptures d’establiments que feren els priors.

Entre les deixes fetes al segle XII, cal esmentar la que l’any 1141 feu Sança de Cervera, la qual en el seu testament afavorí el priorat de Santa Maria, amb terciam partem de terris et vineis de meum dominicum, quam habeo in Castrum Ferran. Posteriorment, l’any 1200 Ramon de Cervera li donà en franc alou una quadra anomenada Vilavilella, juntament amb censals i drets sobre diversos masos.

L’any 1222 el priorat posseïa terres a la partida de Bassols, segons es desprèn de l’establiment d’una peça de la senyoria de Santa Maria a Ponç de Ribera i a la seva muller Subirana, amb la condició que havia de donar al priorat els delmes i les primícies de tots els fruits i les collites.

D’altra banda, l’any 1254 Agnès de Cervera, filla de Pere de Cervera i de Jusiana, sa mare, va donar a Berenguer, prior de Santa Maria, un mas i quatre peces de terra, juntament amb la senyoria i els restants drets que hi tenia, amb la condició que havia de fer cremar 12 ciris a l’altar major els dies de Nadal, Anunciació, Purificació i Assumpció de la Mare de Déu.

Quatre anys més tard, el 1258, hom té notícia que el prior de Santa Maria va establir, prèvia aprovació de l’abat de Sant Benet de Bages, onze trossos de terra a Malacara, la prestació del delme de tot fruit i el lliurament de 3 mitgeres de blat cada any, i posteriorment, el 1284, el prior Bernat fa establiment a Pere, de unam sortem terre que habemus et habere debemus in termino Castro Folito, loco vocatur Spona, que termenejava amb terres d’Arnau de Matons i amb altres d’Arnau de Braquets.

A partir del 1288 el prior va haver de donar cada any a l’abat de Sant Benet de Bages 30 sous procedents dels diners recollits a l’església parroquial de Sant Vicenç del Castell, i l’any següent es va comprometre a donar, a més, per la Quaresma, 50 sous anyals destinats a la compra de peix per als monjos de la comunitat.

A mitjan segle XIV, el 1355, el prior Ramon Palou va arrendar —no es coneix l’arrendatari— una peça de terra a la partida de Puiggeriols.

De les altres propietats i béns que posseïa el priorat, pocs detalls se’n coneixen. Sabem que era propietari del Molí de Santa Maria, com pot comprovar-se per una escriptura d’arrendament de censals signada el dia 29 de maig de 1612 entre Benet Salvador, abat de Sant Benet de Bages, Pere Otgés de Castellfollit, posseïdor de l’heretat i les terres del mas Vendrell, en presència testimonial de Fra Josep Bovera i de Fra Josep Comas, “…tots de la família de l’expressat monestir de Bages del mateix Convent”.

Per un document que guarda l’arxiu de la família Torreguitart de Castellfollit, coneixem la “talla per l’arrendament de la primícia de la vila i desmera de Castellfollit i dels termes de Ferren i Calonge”, corresponent al quatrienni del 1806-09. En el document s’estableix la quantitat anyal de diners i productes de la terra que l’arrendatari de la primícia havia de lliurar al priorat “en el curs de quatre anys i quatre collites”, i es treu a subhasta per la quantitat mínima de 30 lliures, moneda barcelonesa. Cada any per San Valentí l’arrendatari havia de fer lliurament al pare prior de tres dotzenes de perdius, i del vi que es collia n’havia de cedir 78 càrregues repartidores entre els tres monjos de la comunitat prioral. Que havia de donar a cada un dels monjos 2 quarteres d’olives “si se’n cullen” i, si no se’n collien, mitja quartera d’ametlles o de nous o “sinó rès” per cadascun; que els sarments de la mallola havien de ser per al pare prior i els de les altres vinyes per al pare vicari. A més calia donar palla nova cada any per refer les màrfegues de la comunitat, cedir els fems de la quadra per adobar les terres del priorat, i pagar, de més a més, 2 lliures i 5 sous al notari que havia de formalitzar l’escriptura d’arrendament.

Altres béns havien pertangut al priorat, una peça de terra a la “partida de Sant Esteve”, un bosc i un camp a’Masdenpere, la “vinya de Santa Maria” a frec del priorat, part de la “costa de Balaguer” i alguna peça de regadiu “als trossos de Santa Maria”. En el cadastre del 1729 hi ha inscrites tres peces de terra solament: una de regadiu de 4/64 jornals, una altra de 60 jornals dels quals 53 eren de rocalla i erms, i una darrera de 42 jornals amb sols 30 de terra de sembradura.

Entre el 1800 i el 1829 —no sabem si venien de gaire enllà— - el priorat rebia unes rendes del lloc i terme de Monrós i de les cases de Gorné al pla de Vilafranca del Penedès. A causa de les guerres que van tenir lloc entre aquests anys i mitjan segle, els ingressos del priorat no sols van minvar molt, sinó que, a més, es rebien amb retard. A causa d’aquelles guerres l’edifici prioral va sofrir alguns danys i es va haver d’adobar. Es van recollir donatius de les famílies de la vila i es va fer una cacera de perdius amb un benefici de 18 lliures i 16 sous. (JFD)

Priorologi de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós

Pere 1222
Berenguer 1234
Bernat 1284
Bernat de Camps 1295
Jaume Vives 1340
Raimon de Palou 1355
Pere de Conrotz 1356
Domènech de Conalba. És nomenat rector i vicari general del lloc i terme de la vila, del predi de Ferran i de Santa Susagna d’Ardiol 1404
Antoni Sotier 1441
Joan Agustí de Merlés 1490
Francesc Ferran 1614
Salvador Rosell 1624
Andreu Roiz 1634
X. Romanyà 1660
Maur González 1715
Josep Badia 1723
Paigori o Gregori Raphael 1750
Raimon Macià 1761
Benet Sala. Monjo vicari curat de l’església parroquial de Santa Maria de Castellfollit 1761
Pau Rossell 1761
Josep Copons 1763
E. Argerich. Prevere 1764
Anselm Ximènez 1765
Josep Badia 1771
Pere Pardo 1772
Maur Gener 1772
Pau Font. Prevere obtentor del benefici eclesiàstic sota l’advocació de Santa Maria i Sant Blai 1776
Plàcid Nadal 1780
Bonifaci Moretó 1782
Veremund Morlius 1787
Plàcid Albert 1790
Pere Miró 1795
Jeroni Roviras. Prevere obtentor del benefici de Sant Miquel Arcàngel 1797
Joan Teixidor 1798
Josep Padrós 1802
Plàcid Albert 1802
Ramon Macià 1806
Benet Garric. Vicari curat de l’església parroquial 1807
Josep Ocampo 1808
Plàcid Álvarez 1808
Ramon Macià 1809
Salvador Rossell. Prevere vicari 1810
Josep Padró 1813
Vicenç Millàs. Prevere 1824
Beda Borrego 1825
Benet Marco 1830
Àngel Ximènez. Fou el darrer prior benedictí que l’any 1835,
amb l’exclaustració, va romandre a la vila amb la dignitat de rector 1830
Martí Pedragosa. Obtentor d’un llegat piadós sota la invocació de Sant Joan Baptista 1835
Àngel Ximènez. Primer rector de Castellfollit de Riubregós en el sentit actual 1835

(JFD)

Església

Planta de l’església, feta quan es projectava la seva restauració.

C. Solsona - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Aquesta església és una construcció romànica que, a desgrat de les modificacions, introduïdes bàsicament en època gòtica, encara conserva en bona part l’estructura original, corresponent a un edifici amb una planta de creu llatina, resultant de l’encreuament d’una única nau longitudinal amb una altra de travessera o transsepte, i un absis quadrangular desplegat a llevant. D’altra banda, tal com es desprèn de les prospeccions realitzades per la Generalitat de Catalunya l’any 1987, ambdós braços del transsepte havien estat capçats amb sengles absis semicirculars, substituïts posteriorment per dos cossos d’edifici quadrangulars adossats a l’absis principal (una capella gòtica al braç nord i una sagristia moderna al sud). Això no obstant, l’absis lateral sud, un cop enderrocada la sagristia, fou reconstruït de bell nou en les restauracions a partir dels fragments subsistents, cosa que no es feu amb l’absis lateral nord per tal de respectar la capella gòtica, tot i que, en el paviment, s’hi dibuixa el perímetre de l’antic absis, refet només parcialment a l’exterior.

La nau principal, en aquest cas la longitudinal, és coberta amb una volta apuntada, lleugerament sobrealçada, fet que s’evidencia exteriorment mitjançant un sobreaixecament dels paraments exteriors, on, sota les teules de l’actual teulada, encara resten unes lloses que assenyalen els límits de la primitiva coberta, cosa que a l’interior queda indicada per una cornisa estesa parcialment en ambdós murs laterals, refeta en les restauracions.

L’absis central, de perímetre rectangular, és cobert amb una volta de mig punt que es repeteix en els dos braços del transsepte, on hi ha una marcada diferenciació, pel que fa a l’aparell, entre les zones corresponents al punt d’arrencada, fetes amb carreus ben carejats i polits, i els tancaments de les voltes, obrats amb blocs sense treballar i matusserament col·locats a plec de llibre. D’altra banda, la volta del braç sud és reforçada per un arc toral intermedi, allisat per un arrebossat fet també en els arranjaments, recolzat sobre dues carasses a manera de mènsules, el qual dona pas a una altra capella gòtica encabida al fons d’aquest braç.

Vista de l’interior de l’església, en el sector del creuer, on s’alça una cúpula amb trompes als angles.

ECSA - M. Raurich

Al punt d’intersecció de les dues naus s’aixeca una cúpula, sobre trompes als angles, que a l’exterior pren la forma d’un cimbori circular, bé que té algun fragment pla refet, sobre el qual reposa un segon cos quadrangular poc sortint, renovat en la restauració del 1987, que corona definitivament el cimbori.

El temple és il·luminat per un bon nombre de finestres, de diverses característiques, distribuïdes per totes les cares dels diversos cossos que integren l’edifici. L’absis principal és perforat per una finestra central de doble esqueixada coronada amb un arc de mig punt que, a l’exterior, és extradossat per una arquivolta. A cada lateral n’hi devia haver una altra de característiques semblants, cosa que s’intueix de la que resta emparedada al cantó sud i que ha estat retocada. A la banda lateral del braç sud del creuer hi ha tres ulls de bou, el central dels quals, que és més gran, s’obre a la part superior. Contrastant amb aquestes obertures, en el lateral del braç oposat s’obre una finestra coronelía modificada, composta per tres arquets que reposen en els punts intermedis sobre mainells coronats amb capitells mensuliformes. A més, en cadascuna de les cares de ponent d’ambdós braços hi ha una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt, que es desdobla en cadascun dels laterals de la nau, encara amb un altre ull de bou obert a la façana de ponent, sota el campanar.

Porta situada al frontal del braç nord del transsepte, segurament posterior a l’obra original.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Aquest edifici té tres portes: una oberta a la paret sud, que més tard fou protegida per un atri, cobert amb volta apuntada, amb osseres als laterals; una altra al frontal del braç nord del transsepte, i encara una tercera, dubtosa per les seves dimensions, oberta a ponent, sota mateix del campanar d’espadanya, que comunicava amb les dependències del priorat i que ha estat reconvertida actualment en finestral. La porta oberta al mur sud, que s’adiu amb l’obra original, mostra, tenint en compte la magnificència del temple, una gran senzillesa compositiva, ja que és formada només per un sol arc de mig punt motllurat que inscriu un timpà llis refet. de les altres dues, obertes posteriorment, destaca la que és situada al frontal del braç nord del transsepte, la qual és composta per un arc de mig punt fet amb àmplies dovelles, que és extradossat per una arquivolta, solcada per un filet central, que retorna en imposta en ambdós costats.

Vista des del sector ponentí, on ressalta el seu singular campanar d’espadanya.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

El predomini dels volums horitzontals sorgits de l’estructura de l’edifici, format per l’encreuament de dues naus, és trencat tímidament per la irrupció d’un cimbori circular coronat per un segon cos quadrangular, i més bruscament per un campanar d’espadanya, a la façana de ponent, que és constituït per quatre pilars de diferent alçària que originen tres estretes obertures tancades amb una coberta de doble vessant, feta amb llates i teules. Les modificacions també afectaren el cos de la nau principal, on al capdavall del mur nord s’obriren dues capelles gòtiques, poc profundes, emmarcades amb arcs apuntats, enfrontades amb una altra d’abarrocada oberta al mur sud, amb el complement d’una altra capella gòtica encabida al fons del braç dret del transsepte.

L’aparell de l’obra romànica és fet de carreus, ben carejats i polits, disposats en filades horitzontals, amb juntes encintades.

Alçat de les façanes del sector de llevant.

C. Solsona - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Alçat de la façana de migdia amb l’atri, que és l’accés a la porta més utilitzada del temple.

C. Solsona - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Els únics elements ornamentals que ressalten els paraments externs de l’edifici es troben a l’absis central, on hi ha tres sèries de triples arcuacions cegues, sostingudes per mènsules, entre lesenes, desenvolupades sota un fris en dents de serra. Aquesta decoració persistia en els laterals de l’absis, bé que en aquest sector les arcuacions són dobles i hi manca el fris en dents de serra. Tant l’aparell com aquests motius decoratius mostren un gran perfeccionament tècnic i esdevenen formes incipients de les que hom utilitzaria al segle XII, amb les quals es relacionen perfectament.

Els remodelatges introduïts en època gòtica i alguns adobs moderns només afecten parcialment l’estructura primitiva de l’edifici que, ateses les característiques descrites, respon a una refecció portada a terme cap al final del segle XI (aquesta església fou consagrada el 1082), aprofitant tots els recursos tècnics disponibles, que es concreten en un edifici sòlid i ben construït, preludi de les obres de la següent centúria.

L’estat de conservació de l’edifici és excel·lent, més encara després de les encertades i adients restauracions realitzades per la Generalitat de Catalunya, enllestides l’any 1987, sota la direcció de Carles Solsona, les quals foren precedides per unes altres endegades els anys 1931-32 pels Amics de l’Art Vell. (FJM-AMB)

Edificacions del priorat

El priorat de Santa Maria era format per un conjunt de construccions heterogènies distribuïdes als costats nord i sud de l’església.

Adossats a la façana nord i a frec del camí ral es conserven els basaments d’una construcció rectangular (20 × 10 m aproximadament), configurada per uns murs d’1,20 m de gruix, aparellats amb blocs de pedra força voluminosos, disposats irregularment, però tendents a formar filades. Aquesta gran sala que sobresurt de la capçalera nord del transsepte tenia una porta que accedia al camí ral. En el curs de les obres de restauració aparegueren adossats a les parets laterals els punts d’arrencament d’uns arcs que devien sostenir la coberta. Per protegir-los foren coberts amb el revestiment que configura el terra de la nau.

A la banda sud, recolzant-se en la façana de l’església, hi ha una sala coberta amb volta apuntada, que era el celler del priorat, sobre la qual romanen tres arcs apuntats, pertanyents a una construcció de la segona planta.

També al cantó meridional, però en una posició més avançada, a tocar de la carretera, s’aixeca un edifici de planta rectangular i cobert amb una teulada de doble vessant, que té diversos nivells: el soterrani, la planta baixa, dos pisos i unes golfes. Aquest edifici correspon a la darrera ampliació del priorat, efectuada durant el segle XVIII, però assentada, pel que sembla, sobre unes restes subsistents més antigues.

Entre aquest habitacle i les construccions adossades a la façana sud de l’església, vers el sud-oest, encara hi ha una petita sala, coberta amb volta, que formava part del celler i un pati des d’on arrenca l’escala que ascendia al pis superior del priorat i sobre l’atri de l’entrada de migdia de l’església.

A partir dels elements descrits, sembla que la part més antiga que s’ha conservat del priorat, coincidint amb l’inici de la seva fundació (segle XII), pot correspondre a les restes que apareixen adossades a la façana nord de l’església. Les construccions situades a la banda sud, prop de l’entrada de l’església, ja mostren característiques gòtiques, i la darrera construcció, tal com hem indicat, és una ampliació moderna, tot i que s’hi pugui incloure algun element més antic d’imprecisa datació.

Aquest conjunt ha estat restaurat i readaptat com a casa de colònies, entre els anys 1981-87, pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, sota la direcció dels arquitectes Enric Solsona i Pau Carbó. El seu estat de conservació és excel·lent. (FJM-AMB-JFD)

Bibliografia

  • Villanueva, 1850, XI
  • Amics de l’Art Vell, 1935
  • Serra i Vilaró, 1955, I
  • Solà, 1955
  • Tobella, 1964, X, pàgs. 222-398
  • Junyent, 1975, pàg. 193
  • Carbonell, 1975, II, pàg. 50
  • Buron, 1980, pàg. 87
  • Baraut, 1986, doc. 76, pàgs. 165-167
  • González, 1988, pàg. 139
  • González-Lacuesta-López, 1990, pàgs. 159-162