Situació
Un pany de mur que apareix a la banda de llevant del conjunt, vora les restes de l’església. L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats i sense polir.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Les romanalles del castell coronen un turó dominador del poble, que es dreça a la riba dreta del Llobregat, poc després d’haver engolit les aigües del Cardener. Prop seu també són perceptibles les ruïnes de la capella castellera dedicada a Santa Maria. Long. 1°50’34” — Lat. 41°40’43”.
Hom hi va per la carretera de Manresa a Abrera. Després d’haver passat els Comdals i prop del junyent del Cardener amb el Llobregat, hi ha, a mà dreta, el trencall que mena a Castellgalí, on cal emprendre el camí que condueix al fossar d’aquesta població, als peus del qual hi ha un corriol que, bo i serpentejant, ascendeix al cim del turó on hi ha les restes de l’església i del castell. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell tenia sota la seva jurisdicció un terme que havia de protegir; aquest terme no havia de diferir gaire del de l’actual municipi. Fins i tot la part que es troba entre els rius Llobregat i Cardener depenia de Castellgalí i possiblement que la franja del marge esquerre del Llobregat que termeneja amb Sant Vicenç de Castellet també hi estava vinculada, car la torre del Breny l’hem trobada documentada com a pertanyent a Castellgalí.
El cim on s’aixecà el castell havia estat ocupat en èpoques anteriors, car s’ha detectat la presència de ceràmica ibèrica en alguna de les prospeccions que s’hi han fet; però no ha aparegut cap altre indici. Així, doncs, hi degué haver un poblat ibèric, i la situació és prou idònia per a aquest tipus de poblament.
El castell apareix documentat des del 924 encara que hi ha hagut qui ha datat, erròniament, aquesta mateixa dada el 867, del tot impossible. Pel topònim Castellgalí es desprèn que es tracta d’un castell aprisiat per un personatge anomenat Galí (Galindo), la qual cosa és confirmada en el document esmentat del 924, quan uns béns situats al lloc de Marganell afrontaven a tramuntana amb el terme del castell que Galí deixà als seus fills (in termino de castelo de Galindo que reliquit ad suos filios). Per tant la propietat del castell seria en alou, ja que per haver-lo aprisiat el va poder deixar als seus fills. Després, han de passar més de dos segles en el més absolut silenci sobre el domini de Castellgalí, la qual cosa confirma el domini eminent dels senyors del castell, car segurament hauria restat algun acte de vassallatge. Els fets posteriors confirmen aquest domini. La primera notícia dels senyors de Castellgalí és la venda que el 1178 Sibil·la feu al rei Alfons I del seu castell de Castellgalí que li havia pervingut de la seva mare i dels seus avantpassats. Aleshores el rei concedí el castell en feu a una família que es cognominà Castellgalí, i per aquest feu els Castellgalí feien un servei d’armes que prestaren el 1284 i el 1285.
Durant el segle XIV la família Castellgalí seguí fent acte d’homenatge al rei Jaume II, el 1323, i al rei Alfons III el 1327, i als procuradors del rei Pere III el 1336. La Pesta Negra estroncà la branca directa de la família Castellgalí. El rei Pere III aprofità l’avinentesa per a vendre el 1350 al seu conseller Bernat de Torres ciutadà de Manresa diversos drets reials en el castell de Castellgalí; aquesta venda ocasionà l’abandó del castell per part dels hereus dels Castellgalí que no estigueren conformes amb la venda reial. Més tard, Pere III vengué a carta de gràcia al mateix Bernat de Torres el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció, excepte la criminal, del castell de Castellgalí. Aquesta família va vendre el 1413 el castell a Lluís de Rajadell, i la família Rajadell va detentar aquest castell fins al 1563, que el va vendre a la família Amigant, habitant de Barcelona i de Manresa, que mantingué la possessió del domini del castell fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. (ABC)
Senyors i castlans de Castellgalí
| SENYORS | |
| Galí | a. 924 |
| N.N., fill de l’anterior | a.924 |
| Arsenda casada amb Bernat Ramon de Manresa, castlà de Manresa | a. 1178 |
| Sibil·la, filla de l’anterior, el té per la mare i pels avantpassats, és germana d’Elisenda, Bernat de Manresa, Pere, que és prevere Ramon de Manresa, castlà d’Artés | ? -1178 |
| CASTLANS DEL REI | |
| Alfons I el Cast | 1178 per compra a l’anterior |
| Berenguer de Castellgalí | a. 1284-d. 1285 |
| Berenguer de Castellgalí | a. 1323-d. 1340 |
| Berenguer de Castellgalí, casat amb Guillema | 1193 |
| (AFE) | |
Castell
D’aquest castell no queda altra cosa que uns fragments de mur, i encara, en bona part, mig colgats per l’herbam i l’arbrada.
A la banda de ponent de l’esplanada del turó i arran de terra aflora la part baixa d’una paret de 90 cm d’amplada, que a la cara externa assoleix els 75 cm d’alçada, mentre que a la banda de dins amb prou feines arriba als 30 cm. La seva llargada és d’uns 3 m, bé que sota l’herbatge sembla que encara s’endevina la seva perllongació per ambdós costats. La forma amb què ha estat aparellada (grossos blocs de pedra escantonats) denota, sens dubte, que es tracta d’un mur pertanyent al castell.
A l’extrem oposat del cimal, és a dir, al cantó de llevant, resta un altre fragment, descolgat en uns treballs de neteja realitzats pel jovent del poble, que s’estén fins a uns 280 cm bo i atenyent poc més d’un metre d’alçada. El seu gruix és només de 60 cm.
Hom l’aparellà de manera força endreçada, tot utilitzant blocs de pedra no gaire voluminosos que apareixen units amb un morter pobre de calç. Les filades horitzontals hi són ben patents. Prop d’aquest mur hi ha les restes de l’església castellera.
Al punt més alt del serral, prop d’un dipòsit, hi ha un altre tros de mur, mig enterrat, que netejàrem parcialment per a veure’n les principals característiques. Com el de ponent, té 90 cm de gruix i s’allargassa fins als 250 cm. Atesa la situació que ocupa, sembla força versemblant que aquest fragment sigui una resta del basament de la torre del castell, mentre que els altres trossos de paret, considerant també el seu emplaçament, poden correspondre a fragments de muralles. Malgrat tot, amb uns vestigis tan migrats, és molt difícil esbrinar amb exactitud la missió que desenvolupaven, en el conjunt casteller, cadascuna de les romanalles descrites, tot i que la hipòtesi que hem donat no sembla pas descabellada. Altrament, també és molt difícil i aventurat, a partir d’aquestes restes, determinar la data de llur construcció, bé que és possible que estiguessin dretes al segle XI, llevat del fragment, situat a sol ixent, el qual, segurament, ateses llurs característiques, fou obrat més tardanament.
De la construcció castellera només resten, com a testimoni, els esfondralls descrits. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Armand de Fluvià i Escorsa: Castellgalí, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 623-631.
- Josep M.” Gasol i Almendros: Castellgalí, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 93-96.
- J. Guitart: Geografia comarcana: Castellgalí, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 145, Manresa 1931.
- Antoni Vila: Lo senyoriu feudal de Catellgalí, a “Boletín de la Real Acadèmia de Buenas Letras”, VII, Barcelona 1913-14, pàgs. 47-58. (FJM-AMB)