Situació
El sector més vistent dels murs perimetrals.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’un petit turó, a la riba dreta, prop del fons de la vall, davant del poble actual i damunt de la carretera.
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH563203.
Seguint la carretera, poc abans d’arribar al poble de Lladorre, surt un camí a mà esquerra que cal seguir al llarg de poc més d’un centenar de metres; després, cal girar a la dreta fins a arribar al castell, que és visible des de la carretera. (JBM-JJBR)
Història
La primera notícia històrica documental del lloc de Lladorre data de l’any 1146, que és esmentat en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Cardós o del Pui. El castell de Lladorre pertangué al comte de Pallars fins al segle XV. L’any 1281, Arnau Roger, còmplice de la revolta contra Pere el Gran i capturat a Balaguer, n’hagué de lliurar el domini directe al veguer reial, Ramon de Molina. Conquerit el Pallars per les forces reials l’any 1491, Lladorre passà a mans dels Cardona, i a la darreria del segle XVII als seus successors, els ducs de Medinaceli. (PBM)
Castell
Planta ovalada del castell, amb rengles d’espitlleres en els murs que encara es conserven.
J. Bolòs
Castell de planta lleugerament ovalada. Té una longitud, d’est a oest, de poc més de 40 m, i una amplada que oscil·la entre els 15 i els 19 m. Els murs tenen un gruix de 110 a 130 cm. Les dues parets llargues, curiosament, no són ben rectes, i els dos costats extrems són força arrodonits, bé que no semicirculars. Avui, els murs es conserven en alguns sectors en una alçada que pot atènyer els 5 m. En el sector del sud-oest, on la paret és potser més ben conservada, a partir d’una certa alçada (uns 3,6 m) hi ha un petit relleix, d’uns 20 cm, que fa que la paret esdevingui més estreta. La major part del mur perimetral d’aquest castell es conserva; ha caigut, però, tot l’angle del nord-oest i també el tram més occidental de la paret meridional.
En tots els murs conservats hi ha espitlleres. A la paret septentrional n’hi ha 5, repartides al llarg de la façana, segons les cambres que hi devia haver a l’interior. De fet, a una distància que varia entre 3,8 i 5,3 m, cap a l’interior, hi ha restes d’un mur paral·lel a aquesta façana. L’existència de diverses dependències i cambres adossades al mur encara és més evident a la paret meridional, on hom s’adona que almenys hi havia vuit cambres diferents, amb unes mides d’uns 2,30 m × 3,30 m. Els murets de separació entre cadascuna d’aquestes cambres tenen un gruix de 65 a 70 cm.
Els murs perimetrals són fets amb pedra de llicorella unida amb fang, tal com és usual en la major part de castells d’aquestes contrades pirinenques.
La datació d’aquesta construcció és difícil. Alguns aspectes, com les formes arrodonides dels murs, li donen una cert primitivisme. L’existència, en canvi, d’una sèrie tan ordenada d’espitlleres, en funció d’una compartimentació interior, fa pensar, més aviat, en un castell o casa forta de cap al segles XII o XIII. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Coy, 1906, pàg. 111
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 488 i 1 507
- Buron, 1989, pàg. 209
- Puig, 1991, vol. II, doc. 134, pàg. 95.