Situació
Edifici d’una sola nau tancada a llevant per un gran absis ornat sota el ràfec amb un fris d’arcuacions molt matusseres.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Romà és al centre del poble d’Aineto, situat a uns 2 km de Tavascan, i a uns 4 km de Lladorre. (JAA)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH566224.
Història
El lloc d’Aniet formava part del conjunt de poblacions de la vall de Cardós que, segons l’acta de consagració de Sant Martí de Cardós, o del Pui, de l’any 1146, havien de contribuir al manteniment d’aquesta nova església. Concretament, Aineto ho feia amb mig modi de cereals a l’any.
La jurisdicció del lloc devia correspondre, com a part de la vall de Cardós, als comtes de Pallars, i des de la darreria del segle XV, als ducs de Cardona.
Parròquia independent almenys fins al segle XIV, com a tal figura en la relació d’esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314, amb la grafia Sancti Romani d’Ayet; posteriorment perdé aquesta categoria, i esdevingué sufragània de l’església de Tavascan. (MLIC)
Església
Planta de l’església, ampliada amb una capella en el sector meridional.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, ampliada amb una capella prop de l’angle sud-est, coberta amb estructura d’embigat, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiterial.
La porta, en arc de mig punt, amb la façana arrebossada, s’obre en el mur sud, i en l’absis hi ha dues finestres de doble esqueixada.
L’aparell és de reble molt irregular, amb tendència a formar filades, i amb vestigis d’arrebossat exterior en el sector de la porta, i a l’interior en les parts decorades amb pintures murals.
Els murs de la nau són llisos, però l’absis presenta una ornamentació formada per un fris d’arcuacions, extremament matusseres i mal realitzades, sota el ràfec, dividides en sèries de 3, 4 i 3 arcuacions, per dues lesenes, molt desfetes per la pèrdua de carreus, que palesen la tradició de les formes llombardes en una obra rústica i maldestre que hem de datar dins el segle XII.
Cal assenyalar la presència sobre la façana oest d’un campanar d’espadanya d’un sol ull molt gran, i sobre l’angle sud-est un altre campanar d’espadanya molt més petit. (JAA)
Pintura
Els frescos de Sant Romà d’Aineto van ser descoberts el 1964 però no es van mostrar fins el 1980, any en què foren exhibits en l’exposició “Barcelona restaura”. Ara les pintures poden ser contemplades al Museu de la Seu d’Urgell, obert al públic després de la seva reordenació.
Decoració mural corresponent a l’absis, que es guarda al Museu Diocesà d’Urgell.
G. Llop
Actualment només es coneixen les pintures que ornaven les parts altes de l’absis: quart d’esfera i intradós i part frontal de l’arc triomfal. A la conca de l’absis apareix la Maiestas Domini, de la qual hom només pot apreciar la part superior del cos. Resten vestigis molt imprecisos d’una figura al costat esquerre del Senyor. El Pantocràtor adopta la fórmula tradicional en el romànic: assegut en posició frontal, aguanta el llibre amb la mà esquerra recolzada al genoll i beneeix amb la mà dreta. Va vestit amb túnica i mantell. Els colors del vestit, ocre i blau, són molt esmorteïts. També hi ha vestigis del nimbe crucífer i part de la llarga cabellera que cau damunt de les espatlles. Malgrat que la figura presenta trets comuns al formalisme romànic i algunes coincidències amb l’estil de l’arc triomfal, especialment en l’ornamentació, creiem que van ser realitzades per artistes diferents i potser en època diferent. Justifiquen aquesta opinió el disseny més allargat de la figura de la Maiestas, la tosquedat en el plegat dels vestits i la menor riquesa cromàtica del conjunt. Hi ha un cert primitivisme de factura dins dels convencionalismes habituals, però potser no és altra cosa que la manifestació de l’arcaisme al qual es veuen sotmeses certes pintures durant el període d’inèrcia del romànic.
Hom ha observat, també, un fragment d’ornamentació de la part frontal de l’arc absidal: un fris format per una retícula que inscriu petits quarts de cercle alternant amb estrelles de vuit puntes(*). Hom pot pensar, per tant, en una data tardana per a aquestes pintures de la conca absidal, no anterior al segle XIII.
Dos detalls de les pintures que decoraven l’arc presbiteral de l’església, avui conservades al Museu Diocesà d’Urgell.
G. Llop
El petit arc triomfal, construït a dues vessants, fou decorat tant en la part frontal com en l’intradós. De la part frontal només són visibles les figures fragmentàries de dos àngels que es dirigeixen en diagonal cap a l’eix de la composició; sostenen una rodella ornamental que probablement inscrivia la Dextera Domini, tema habitual en altres conjunts i a les portades esculpides. Potser acompanyaven el tema central altres figures, però avui és impossible de saber quina en devia ser la composició exacta. El que el pas del temps ha respectat més ha estat la decoració ornamental, un esplèndid fris format per quadrats amb quarts de cercle realitzant una cadeneta ondulada on alternen els colors groc, vermell, verd i blau. Es tracta d’un tema molt difós en la pintura pirinenca des d’Andorra fins a Osca. Utilitzat també a Santa Maria de Taüll, revela tot el seu esplendor a l’església de Sorpe com a element separador de les escenes (vegeu Carbonell, 1981, tema 27).
A l’intradós de l’arc apareixen diverses escenes que tenen un gran valor iconogràfic. Dos àngels duen una rodella amb l’Agnus Dei que aguanta una creu entre les potes. Habitual en composicions murals pirinenques (Sant Climent de Taüll, per exemple), l’Anyell Diví ha estat desproveït aquí de qualsevol tret apocalíptic, com els set ulls o les set banyes que representen la Saviesa del Senyor. Tampoc duu el nimbe crucífer.
La resta de l’intradós és ocupat per dues escenes, una sota de cada àngel. Dues petites testes de joves imberbes, ben dibuixades, en recorden altres del cicle apocalíptic de Pedret; segurament es tracta dels màrtirs sota l’altar de l’encens (Ap VI, 9-11). Si la interpretació és correcta, es tractaria de la segona vegada que aquest tema apareix en la pintura mural de Catalunya(*). Alguns motius decoratius (aurèola de la rodella i ales dels àngels) també coincideixen amb altres de realitzats a Pedret.
És molt possible que les coincidències iconogràfiques i estilístiques entre l’arc triomfal d’Aineto i les pintures de Pedret no siguin pas casuals. No fa gaire, J. Yarza va proposar dos mestres per a les pintures de l’absis central de l’església de Pedret. Un d’ells, el que realitzà les figures dels genets de l’Apocalipsi i de les ànimes sota l’altar, es caracteritza, dins de la millor tradició italiana, pel dibuix de cares arrodonides, asexuades i juvenils, dissenyades a base de matisos de color rics i delicats. Les dues petites testes de l’intradós d’Aineto presenten semblances difícils d’amagar, tot i que aquí ja es manifesta l’abstracció pròpia d’una segona fase de la pintura romànica, visible en la factura de l’àngel i en el disseny de l’Anyell, els quals han perdut una part de la ingènua naturalitat de les testes dels màrtirs de Pedret. El record del taller de Pedret sembla com si pervisqués en aquestes escenes d’Aineto. Lluny d’implicar una filiació estilística a la manera tradicional, segurament indica la pervivència d’aquell estil superada ja la meitat del segle XII, data en què cal situar aquestes pintures de l’arc d’Aineto (vegeu un estudi més complet i detallat dins el volum XXIII, pàgs. 227-229 i 251-252, de la present obra). (JVP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU, Llibres de Visites, 1758, núm. 112, folis 225v-226v
- ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 397
- Puig, 1991, vol. II, doc. 134, pàg. 95.
Bibliografia sobre la pintura
- Barcelona Restaura, 1980, pàgs. 23-26
- Sureda, 1981, pàg. 314, i 1984.