Situació
Aspecte del tossal on hi ha les ruïnes d’aquest castell.
ECSA-J. Bolòs
Les restes del castell de l’Ofegat són situades dalt d’un petit tossal isolat, al sud-est del poble d’Altet.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG468149.
S’hi arriba per un camí que s’agafa a la carretera L-310 que es dirigeix a Guissona des de Tàrrega, a uns 3 km d’aquesta darrera població, a l’extrem septentrional d’un polígon industrial. També s’hi pot arribar des del poble de la Figuerosa, travessant la via del tren. (JEM-JBM)
Història
La notícia més antiga que s’ha localitzat del lloc de l’Ofegat data del 1121, quan consta que en el seu terme, situat a l’extrem de la marca del comtat de Berga, hi posseïa terres i vinyes la canònica de Santa Maria de Solsona. El seu castell és escripturat per primera vegada l’any 1133 en el testament de Gombau i la seva muller Agnès, els quals deixaren al seu fill Bernat, entre altres béns, unes cases i un alou que tenien in kastrum Offegad. L’indret donà origen a un llinatge del mateix nom, documentat en nombroses escriptures dels segles XII i XIII; aquesta nissaga tingué un important paper en la conquesta de la ciutat de Lleida i en la posterior colonització de les terres dels encontorns, i fins i tot alguns dels seus membres tingueren càrrecs destacats, com Guillem de l’Ofegat i Pere de l’Ofegat, que governaren la comanda hospitalera de Cervera els anys 1174 i 1178 respectivament.
Segons J. Lladonosa, el castell de l’Ofegat passà al domini del monestir de Santes Creus. En el testament de la reina Blanca d’Anjou, muller de Jaume II, datat l’any 1308, es ratificava el traspàs del castrum de Offegat, amb tots els seus drets, termes i pertinences, a l’esmentat establiment monàstic, tot especificant que la compra d’aquest castell havia estat feta als marmessors del difunt Ramon d’Anglesola, senyor d’Utxafava. Tot i això, el cenobi de Santes Creus no trigà a desprendre’s d’aquesta fortalesa, ja que el 1324 el rei Jaume II concedí a Arnau Messeguer, senyor del castell de l’Ofegat, el dret d’entrar vi i verema en la vila de Tàrrega; encara a la darreria d’aquesta centúria l’indret de l’Ofegat era en mans d’aquesta família, ja que en el fogatjament dels anys 1365-70 consta que era de Joan Messeguer i tenia 7 focs i en el del 1381 pertanyia a Macià Messeguer i tenia tan sols 3 focs. Hi havia una parròquia dedicada a sant Miquel. Cal dir que al llarg del segle XIV els feudataris del castell de l’Ofegat pledejaren amb la paeria de Tàrrega a causa d’una sèrie de censos.
A la darreria del segle XV el lloc de l’Ofegat prengué el títol de baronia en ésser comprat per la baronessa de Soldevila; la seva filla i hereva, Elisabet de Soldevila, conjuntament amb el seu marit Onofre de Ponts, vengueren l’any 1559 el lloc i el castell de l’Ofegat amb tots els drets al consell general de la vila de Tàrrega, que des d’aquell moment esdevingué senyor jurisdiccional de l’indret. Cap a la darreria del segle XVI s’inicià el despoblament del lloc, i, tot i que al segle XVIII hi hagué un nou repoblament, avui dia roman deshabitat. (GGB-MLIR-JEM)
Castell
Planta de les ruïnes de la torre i dels vestigis del doble recinte que configurava aquest castell.
J. Bolòs
El castell, situat al cim del turó, d’acord amb les escasses restes que s’han conservat, sembla que era format bàsicament de tres elements constructius. D’una banda, un recinte poligonal que cloïa tota la part superior del turó. A més, per una torre de planta circular bastida al cim del tossal. Finalment, en tercer lloc, per un segon recinte que resseguia per fora el primer clos, a tocar seu, malgrat que en alguns sectors se’n separava.
El recinte primitiu és visible sobretot a la banda sud-oest. Hi veiem un angle obtús, on sembla que hi havia una espitllera. La paret té un gruix de 100 cm i és feta amb carreus ben escairats, però poc gruixuts (per exemple, fan 10 cm d’alt per 30 cm de llarg), units amb morter de calç de mala qualitat. Uns 8 m més cap al sud-est, trobem un altre fragment d’aquesta paret.
La torre és de planta circular i només es conserva amb una alçada màxima de 4 m. A més, bona part dels carreus de la cara externa han estat arrencats. El diàmetre intern és de 2 m i el gruix de les seves parets és de 2, 2 m. Té la base massissa, fins a uns 3 m si fa no fa. A l’exterior veiem només unes 3 filades de carreus, que fan uns 25 cm d’alt per 30 cm de llarg. També s’han conservat els carreus de la cara interna. El reble és de pedres i morter de calç de bona qualitat.
Finalment, un tercer element constructiu és una nova muralla, que a la banda sud-oest del turó ressegueix per fora el primer mur perimetral, a una distància de 95 cm. Aquest nou mur té un gruix de 90 cm i és fet amb carreus més grans i molt ben escairats. En el pany més ben conservat, situat en aquest costat meridional, amb una longitud d’uns 8 m, hom pot veure a uns 3 m d’alçada una motllura horitzontal sortida i, també, cinc (o sis) forats o traus, destinats potser a suportar unes bigues exteriors d’una construcció. A més, a l’extrem sud-est d’aquest mur, hi ha una petita pilastra vertical. Tot això fa pensar que potser en aquest indret hi havia un altre edifici adossat.
També hi ha, però, altres restes d’aquest segon mur perimetral, fet amb carreus grans, a l’extrem occidental del planell superior del turó. Segurament tenia, com el primer clos, una planta poligonal, més gran, però, que la d’aquest.
En principi, podem suposar que el primer recinte poligonal fou fet cap al segle XI. Hom el pot relacionar amb altres fortificacions que tenen aquesta planta (com la que hi ha a Guimerà —que ha estat considerada l’edifici més antic— o bé la de Calaf). La torre circular degué ésser feta entre els segles XI i XII. Finalment, d’acord amb les característiques de l’aparell constructiu, el recinte exterior ja sembla més aviat una obra del segle XII o del XIII. (JBM)
Bibliografia
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 301 i 325; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1 099-1 100 i 1 115; Altisent, 1993, vol. I, doc. 80, pàgs. 82-83, i doc. 527, pàgs. 389-390.