La ciutat de Tàrrega es troba vora el riu d’Ondara, prop de la seva confluència amb el Cercavins, i voltada de tossals. El lloc i castell de Tàrrega foren conquerits als àrabs pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, vers el 1056. L’església parroquial de Santa Maria de Tàrrega consta ja com a parròquia del bisbat de Vic en tres llistes de parròquies d’aquest bisbat confegides entre mitjan segle XI i l’any 1154.
L’església de Tàrrega és esmentada el 1175 en el testament de Pere del Talladell, el qual manà que els rèdits que ell rebia de la vila de Tàrrega servissin per a mantenir una llàntia que cremés nit i dia davant l’“altare Beatissime Marie quod est situm in ecclesia Tarrega”. L’any 1269, en aquesta església es fundà una important confraria de mercaders per concessió del bisbe de Vic, Ramon d’Anglesola. En les relacions de la dècima papal dels anys 1279-80 recaptada a la diòcesi de Vic, dins el deganat d’Urgell, consta que el rector de l’església de Tàrrega satisféu el primer any esmentat 230 sous i 3 diners, mentre que en el segon liquidà 206 sous i 2 diners. De fet, Santa Maria de Tàrrega era la parròquia central del deganat d’Urgell del bisbat vigatà.
Des del segle XIII la parròquia de Tàrrega depengué de la canònica de Santa Maria de Solsona, la qual cosa provocà diversos conflictes jurisdiccionals. Al final del segle XV, el 1483, consta documentalment que es feren unes reformes a la coberta del temple. Ben probablement, el temple que es documenta al segle XV devia ser el segon aixecat a la vila, d’estil gòtic, que havia substituït la primitiva església romànica.
Des del final del segle XVI, hi ha nombroses dades que indiquen el deteriorament de la fàbrica de l’església parroquial i, de manera especial, del seu campanar. La parròquia de Tàrrega fou incorporada al nou bisbat de Solsona el 1592. La primera visita pastoral del bisbe solsonenc data del 1614. El 15 de febrer de 1672 es va desplomar el campanar, que, en la seva caiguda, enderrocà part de l’església. La nova església parroquial, l’actual, fou dissenyada per l’arquitecte fra Josep de la Concepció, i les obres començaren el 1682. El nou temple es beneí el 1696, però les obres no s’interromperen fins el 1742, encara que no s’acabà completament segons el projecte original. El seu estil arquitectònic s’adscriu al neoclassicisme.