Situació
Una perspectiva de les ruïnes del castell, amb el que resta de la torre.
F. Tur
El castell de Molins es troba en un planell una mica enlairat i a poca distància de la riba dreta de la Muga. A l’altre costat d’aquest riu hi ha els llocs de Molins i Pont de Molins, els dos agrupaments de població del terme municipal.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG938888.
Per arribar-hi cal agafar un camí a Pont de Molins que s’inicia a tocar del pont vell, just al costat del cap de pont de la dreta del riu. És un camí de terra que cal seguir en direcció a ponent, aproximadament uns 500 m fins a trobar les ruïnes sobre un petit tossal i a prop d’un torrent.
Història
El castell de Molins era una de les onze fortaleses que s’alçaven a l’entorn de l’important castell de Llers, formant part de la línia defensiva de la frontera del comtat de Besalú enfront d’Empúries-Peralada. Aquesta xarxa de castells fou especialment densa en el sector septentrional d’aquesta ratlla fronterera, al qual pertany el conjunt lligat al castell de Llers. Cal tenir també en compte, que la divisòria entre els comtats coincidia, pràcticament arreu, amb el traçat del “camí francès”, perduració de l’antiga via romana.
A la segona meitat del segle X, entre els llocs on posseïa alous l’abadia de Sant Pere de Rodes, és esmentat el de Molins: a l’epístola del papa Benet VI de l’any 974 (Molendinos), en el precepte del rei Lotari del 982 (villa Molinos), i en una altra epístola papal, de Joan XV, de l’any 990.
El castell de Molins és documentat l’any 1122 en el conveni establert entre els comtes Ponç II d’Empúries i Ramon Berenguer III, pel qual el primer renovà al comte barceloní (i aleshores també de Besalú) el vassallatge que ja havia rebut el seu pare. A l’ensems, el comte emporità rebia la comanda del castell de Ceret i del castrum de Molins.
Amb motiu de les greus desavinences esdevingudes entre els comtes esmentats, el castell de molins amb els feus que li pertanyien, juntament amb altres possessions del límit oriental de Besalú, serví com a component dels pactes signats els anys 1130 i 1138 per ambdós comtes.
EI cavaller Bernat Gaufred de Molins —segurament castlà d’aquest castell— fou un dels ostatges que oferí Guifré de Rocabertí al comte de Rosselló amb motiu de les qüestions sorgides sobre el castell de Requesens. Cal datar aquest fet entre el 1115 i el 1164; probablement vers l’any 1147.
A la primera meitat del segle XIV —anys 1342 i 1343— hi ha notícies de Guillem d’Avinyó com a senyor de Molins. Unes altres dades d’aquesta època i posteriors sobre el castell són conegudes gràcies a una obra inèdita sobre Llers, escrita l’any 1730. El seu autor, Gregori Pallisser, afirma que durant el segle XIV foren senyors del castell de Molins, Guillem d’Avinyó, Ponç d’Avinyó i després un altre Guillem d’Avinyó, fill de Ponç, i que al segle XV en fou senyor un cavaller de nom Oliveras, de Gualta “…y últimament ne fonch señor com vuy també sen troba lo Vescompta de Rocaverti, Baró de Llers, per rahó de casament feren ab una filla de dit Oliveras…”(*).
Castell
Planta, a escala 1:200, del conjunt de ruïnes, constituït pel castell, amb una part del recinte i la torre, i l’església de Santa Maria, de planta rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
Les ruïnes del castell de Molins demostren que era una fortalesa de planta esquemàtica i concentrada, de dimensions no gaire grans. Els elements que encara romanen més o menys conservats es drecen en una eminència de poca elevació sobre els terrenys circumdants. Aquestes ruïnes insinuen l’existència d’un recinte murat de planta rectangular, del qual han desaparegut pràcticament del tot dos costats. A l’interior hi ha la torre de l’homenatge, cilíndrica, i al sector sud-est la capella que restava integrada en el traçat d’aquest recinte fortificat.
La torre, a intramurs, però no al centre del recinte sinó vers la banda de ponent, és de planta circular. El seu mur es dreça encara fins a una alçada considerable, però només en un segment de poc menys de la meitat del seu cercle; la part restant s’ha ensulsiat. En aquest fragment conservat, a l’interior, són visibles les restes corresponents de dues voltes semiesfèriques, a distint nivell, que indiquen que la torre tenia dos pisos. L’amplada del mur és considerable: 1,40 m.
Del llenç septentrional del recinte resten vestigis d’alçada irregular, en el seu traçat rectilini, de considerable llargada. En resta un tram que es manté fins a l’extrem superior, on es conserva un merlet. Del mur de llevant resta només la part inferior, d’una altura d’uns 3 m als punts menys destruïts. Hi ha una filada de petites espitlleres rectangulars, molt estretes. Del llenç occidental no resta cap romanalla apreciable. Un esllavissament sofert pel terreny en aquest costat anorreà tot el sector corresponent del castell. La causa fou l’existència d’una fondalada que potser és la resta dels valls o d’alguna obra posterior d’aprofitament i extracció de terres. La vegetació que cobreix aquest espai impedeix una observació clara.
El llenç meridional ha desaparegut també en una bona part. La meitat de llevant és ocupada per la capella de Santa Maria, edificació que, com hem dit, s’integrava en el recinte de la fortalesa i que és una de les seves parts que conserven estructures encara força apreciables. El torrent, paral·lel a aquest costat de migdia del castell formava una mena de defensa o vall natural.
L’interior del castell és cobert pels enderrocs dels murs derruïts, la qual cosa dificulta l’observació de les ruïnes. Les terres i el pedruscall poden ocultar alguns elements valuosos. En aquest castell fora d’un gran interès la realització de treballs arqueològics.
Els diferents paraments conservats presenten aparells de tipus divers, la qual cosa indica que la fortalesa fou objecte de refeccions o reconstruccions parcials d’una certa importància. La torre i els vestigis del mur oriental presenten un aparell de petits carreus i grans còdols trencats a cop de martell i lligats amb morter de calç, formant filades uniformes de poca alçada. Hi ha un aparell gairebé idèntic a la capella. En canvi, a les romanalles del mur de tramuntana del recinte hi ha una construcció a base de rierencs de mida petita, barrejats amb trossos de terrissa, que tendeixen a afilerar-se. Aquest parament correspon, d’una manera clara, a alguna reforma tardana. El primer que hem descrit —que correspon a la part majoritària de les ruïnes avui visibles— creiem que és força més antic, segurament de la segona meitat del segle XI o poc posterior.
Bibliografia
- Pere Català i Roca: Castell de Molins, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 494-495.
- Antoni Egea i Codina: Llers. Els homes i els Fets, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, XIV, Figueres 1979-1980, pàg. 288.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 8-9.