L’antiga canònica augustiniana de Santa Maria del Roure dreça les ruïnes de la seva església gòtica al cim d’un serrat a 1 km vers migjorn del poble de Molins o Molins de Dalt. Les ruïnes que hi subsisteixen són les d’una església gòtica, coberta inicialment amb un embigat sostingut per arcs diafragmàtics, aixecat al segle XV i acabat amb posterioritat el 1431, moment en què encara es concedien indulgències als qui ajudaven en la seva reconstrucció. Al costat de migjorn de l’església hi ha les restes del gran edifici de la canònica, amb un finestral gòtic, un gran portal adovellat, amb dos escuts, a tocar de l’arcada de les dovelles, les quals representen un castell i aigua sota seu. Tot correspon als segles XV i XVI. A desgrat de no restar-hi elements d’època romànica, la canònica s’originà segurament al segle XII, bé que no hi ha cap estudi que precisi el moment i la circumstància de la seva fundació. Consta, per les Rationes decimarum, que el “prioratu de Robore” ex istia els anys 1279 i 1280. Una visita pastoral del 1314 diu que tenia una comunitat formada pel prior Bernat de Vila i quatre canonges regulars. El prior Bernat regí la casa fins a la seva mort l’any 1324. L’any 1334 hi havia vuit canonges. Al final del segle XIV només tenia tres canonges i era anomenada prepositura, la qual cosa sembla indicar que havia estat unida a algun priorat. Els nomenclàtors de la diòcesi de Girona del final del segle XIV l’anomenen “Prepositura sancte Marie de Robore”. La crisi i les guerres del final del segle XIV afectaren molt la casa, la qual per aquest temps tenia un parell de canonges i dos sacerdots beneficiats, el de l’altar de Santa Anna i el de Santa Magdalena, fundats pels castlans del castell de Montmarí, als quals sembla que pertany l’escut de la porta del priorat. El 18 de juliol de 1408 el papa Benet XIII, en una circular datada a Bàscara, concedia indulgències als qui donessin almoines per a la reconstrucció de l’església del Roure. Hom parla de noves indulgències, concedides per al mateix fi, els anys 1413, 1415 i 1431 pels bisbes de Girona, la qual cosa indica que en aquest temps s’estava fent la reconstrucció de l’església i del priorat i que aquesta anava molt lenta. L’any 1485 la casa fou assaltada pels remences i restà abandonada un temps. Ja havia estat reconstruïda a la primera meitat del segle XV i s’hi feren reformes entre els anys 1532 i 1536. Al llarg del segle XV i al començament del segle XVI hom parla d’alguns priors titulars, els quals a vegades no eren ni sacerdots, i dels dos beneficis esmentats, els obtentors dels quals tampoc no residien al lloc. La canònica fou secularitzada l’any 1592; el 1657, quan Narcís Carnós visità el lloc, només hi residia un sacerdot. No cal confondre aquesta canònica i església amb el santuari de la Mare de Déu del Roure, construït al cantó de tramuntana i a pocs metres del priorat, amb una imatge del priorat, que la tradició deia que havia estat trobada en aquest lloc. El primer santuari fou edificat al segle XVI, i l’actual, amb l’hostatgeria i la casa de l’ermità, data de l’any 1638.