Situació
Vista general de les seves escasses ruïnes del castell de Pera.
E. Pablo
Les ruïnes del castell són situades dalt d’un petit turó, a uns 730 m d’altura, des d’on es domina gran part de la vall d’Horta i la Vallcarca, just a sobre del mas d’Agramunt i de les restes del mas Saladefont.
Mapa: L36-14(363). Situació: 31TDG196172.
Des de l’esquerra de la carretera que va de Castellar a Sant Llorenç Savall, i abans d’arribar al pont, anomenat de la Roca, que trobem poc després del quilòmetre 17, surt una pista que ens endinsa per la vall d’Horta i que ens apropa al turó on hi ha el castell. Quan la pista es divideix per anar o al mas Pregona o al mas d’Agramunt, haurem de seguir a peu per un petit corriol en direcció nord-est i tindrem davant la visió de les restes del castell. (ABB)
Història
El terme de Pera és esmentat per primera vegada el 1017. Un any més tard, apareix ja el castell de Pera com una de les afrontacions de l’alou de Castellar que venen Senegunda i el seu fill Isarn als comtes de Barcelona. L’existència de la fortalesa de Pera al llarg del segle XI es pot constatar en diversos documents on es menciona l’esmentat castell com a límit d’alguna propietat. El 1065 n’era el senyor Gerbert Donuç el qual en fer testament llegà el castell de Pera, juntament amb d’altres possessions, a la seva filla Nevia.
A mitjan segle XII —1157— Guilleuma, esposa del difunt Ramon de Pera, i Bernat de Vilar, el seu marit actual, establiren un conveni amb el comte-rei Ramon Berenguer IV sobre els drets de l’esmentat castell. Sembla que el 1162 el senyorejava Albert de Pera, el qual feu diverses donacions al monestir de sant Llorenç del Munt. L’any 1176 Bernat Vilar i Ramon de Vultiana acordaren, també, un conveni sobre els drets de la fortalesa.
El 1205 Bernat Vilar testà a favor del seu fill Arnau, al qual deixa el castell de Pera, juntament amb la torre Lacera. Pocs anys després, el 1213, li feu donació de totes dues fortaleses. A partir d’aquest moment el castell de Pera passarà a mans de diversos propietaris. El 1228 n’era el senyor Ramon de Carner, el qual en fer testament llegà el castell a la seva esposa Sibil·la i a la seva filla Elisenda; en el cas de no tenir fills, passaria al patrimoni del monestir de Sant Llorenç del Munt. No sabem què succeí realment amb l’execució d’aquesta deixa testamentària, ja que quan tornem a trobar referències sobre aquest castell n’apareix com a senyor el vescomte de Cardona. El 1266 aquest transferí a Arnau Vernet tots els seus drets sobre el castell de Pera. Arnau fou succeït pel seu fill Tomàs, que vengué la fortalesa de Pera amb tots els seus drets al notari reial Pere Marquès el 1287. Aquest Pere Marquès era també senyor del castell de la Roca.
La continuïtat del domini dels Marquès sobre aquest castell persistirà. Pere fou succeït el 1311 pel seu fill Francesc Marquès. Aquest nomenà com a hereu de tot el seu patrimoni el seu fill Andreu vers el 1340. A mitjan segle XIV, com ho demostra un document datat el 1358, el rei Pere III en vengué a Andreu Marquès el mer i mixt imperi. El 1365 Andreu Marquès va traspassar aquest castell al monestir de Sant Jaume de Vallparadís de Terrassa, encara que aviat —1378— el vengueren a la família Sentmenat. Pere de Sentmenat, primer membre d’aquesta nissaga que actuà com a senyor del castell de Pera, fou succeït pel seu fill Berenguer. Aquest, el 1417 feu testament, en el qual llegava totes les seves possessions al seu fill, anomenat Pere. La propietat del castell continuà en poder dels Sentmenat al llarg del segle XVI; el 1542 n’era el senyor Joan de Sentmenat, i el 1574 ho era Jaume de Sentmenat, el qual també senyorejava els castells de Terrassa i de Sentmenat. Al segle XVIII la propietat d’aquest castell encara restava en poder dels Sentmenat. Actualment, només queden alguns vestigis de la primitiva construcció. (EPF)
Castell
Malgrat que la brossa i els enderrocs tapen gran part de les restes del castell encara en podem conèixer la planta gràcies a les parets que han resistit i a algunes excavacions arqueològiques. Però cal tenir en compte que el castell de Pera va estar habitat des del final del segle XI fins al segle XVII, i que, durant aquest llarg període les seves dependències i parets es van anar modificant, de manera que avui és difícil identificar una estructura original i plenament romànica.
L’estructura actual del castell ressegueix els desnivells que hi ha dalt del turó on és situat i això li confereix una forma allargassada que va de nord a sud. Hom pot deduir que tant en l’extrem nord-oest com en el sud-est hi havia un lloc de guaita: al nord-oest s’observa l’arrencada del que segurament fou una caixa de torre quadrada, a la qual trobem adossades les restes d’una nau que encara conserva l’arrencada de la volta; al sud-est possiblement van aprofitar el turó de conglomerat rocós, convenientment condicionat amb fusta o pedra, malgrat que no hi ha restes visibles ni d’encaixos ni d’obra.
L’actual accés de llevant, que no és original, ens porta a l’espai més ampli de l’edifici sense cap tipus d’estructura, la qual cosa ens permet pensar que allà hi havia un pati d’armes. El mur de llevant, molt malmès, a més de tancar aquest pati aprofita l’absis de la capella de Santa Maria, situada a l’interior del castell per la part central. Pel costat de ponent el pati és tancat pel mur, més ben conservat, i encara hi són visibles dues filades d’espitlleres a diferent nivell. De tota manera, aquest mur, pel tipus de carreus i per la seva disposició, sembla molt posterior a l’època romànica.
A més de les dues possibles torres, la capella, la nau i el pati encara podem endevinar dues possibles habitacions més: una devia ocupar l’espai que emmarca el mur de ponent, el pati, la capella i un espai indeterminat; i l’altra devia ser emmarcada pel mur de llevant, la capella, la nau i el mateix espai indeterminat. A la paret nord d’aquesta segona habitació podem veure un accés original.
Finalment, cal ressenyar que al costat de la paret sud de la capella trobem una petita cavitat rectangular amb restes d’un arrebossat color ocre. La seva utilitat no pot definir-se exactament (sitja o dipòsit), però sembla clar que pertany al darrer període del castell.
Podem destacar que es tracta d’un edifici amb diversos períodes constructius, en el qual podríem entreveure des d’una primera i senzilla torre de guaita (segle X), fins a la capella i gran part de les estructures situades a llevant, que es podrien datar del segle XI, i un creixement considerable durant els segles XIII i XIV. D’altra banda, cal tenir en compte que al voltant del clos emmurallat hi ha espais que ens permetrien pensar en l’existència d’edificacions i annexos a l’edifici principal. (ABB)
Bibliografia
- Ferrando, 1983, pàgs. 282-289
- Els castells catalans, II, 1976, pàgs. 128-133
- Buron, 1989, pàg. 264
- Cardós, 1936, pàg. 30
- Ferrando, 1987, pàgs. 60, 86-89, 100-101, 105-106, 108-110, 113, 115-120
- Miquel i Rosell I, 1945, pàgs. 391-392
- Busquets, 1979, pàgs. 32-33, 38-41
- Carreras i Candi, 1895, pàg. 26