Situació
Capçalera de l’església decorada amb arcuacions llombardes i sobrealçada en èpoques posteriors.
E. Pablo
L’església de Sant Feliu de Vallcarca és situada a uns 605 m d’altura, dalt d’un petit turó molt a prop del mas de l’Armengol. L’antic cementiri de l’església corre paral·lel al mur sud de l’edifici. Les restes de l’antic mas Comas es troben en un nivell inferior, a tocar amb el recinte del cementiri.
Mapa: 363M781. Situació: 31TDG218173.
L’accés més senzill per anar a l’ermita es troba a la carretera que va de Sant Llorenç Savall a Monistrol de Calders. Just després d’un revolt, una vegada passat el quilòmetre 21, un camí carreter a la dreta de la carretera ens portarà fins a un pont que travessa el riu Ripoll. Aquest camí ens durà primer a la masia de Vilaterçana, on no cal arribar, ja que un trencall a la dreta ens conduirà directament al mas de l’Armengol, prop de l’església. (NPeP)
Història
Un dels primers documents coneguts de l’església de Sant Feliu de Vallcarca, dita popularment Sant Feliuet, data de l’any 1053 i correspon a la definició que, a favor de Sant Llorenç del Munt es va fer del mas dit Bressola, situat a la parròquia de Vallcarca. Qualificada ja de parròquia segons l’esmentada escriptura, continua amb la mateixa denominació en altres documents dels segles XI i XII. D’aquesta darrera centúria, una carta de donació datada el 1127 notifica que Berenguer, levita, cedí a la canònica de la seu de Barcelona, entre d’altres alous i propietats, un mas ubicat a la parròquia de “5. Felicis de Valle Carchara”, amb totes les seves pertinences.
Sant Feliu de Vallcarca perdé categoria de parròquia, molt probablement en el transcurs del segle XVI, i esdevingué llavors sufragània de la de Sant Llorenç Savall.
La capella de Sant Feliu conserva en gran part l’estructura romànica, a desgrat dels afegits d’època posterior, consistents bàsicament en dues capelles laterals i la sagristia. S’hi venera una antiga imatge de la Mare de Déu de l’Ajuda. (RVR)
Església
Planta d’aquesta església d’estructura molt singular i alterada.
J. M. Masagué
La planta original de Sant Feliu és d’un tipus poc corrent, es tracta d’una església d’una sola nau amb un absis principal a llevant i quatre absidioles laterals, dues a cada banda de la nau. Posteriorment, s’hi van afegir dues capelles, una a cada costat de la nau, entremig de les dues absidioles. De les quatre absidioles, les dues situades més a l’est són situades just on fineix l’absis principal. Les altres dues es troben aproximadament al centre de la nau.
La decoració exterior de l’edifici és austera a excepció de les dues faixes llombardes centrals de l’absis principal, que avui dia estan mancades de les arcuacions superiors per causa del realçament de la volta original i de tota la coberta. Les faixes llombardes reposen sobre un sòcol, a la part inferior de l’absis.
Recentment, i gràcies als treballs de repicat de l’absis, ha aparegut un nou element arquitectònic; es tracta d’una finestra d’arc de mig punt —actualment tapiada—, formada per dovelles molt regulars. Aquesta finestra és ubicada al pany de paret que hi ha entre les dues faixes llombardes. Fins i tot es pot veure, en un extrem, l’arrencada d’una de les arcuacions cegues de la decoració llombarda de l’absis.
Les úniques absidioles visibles des de l’exterior són la del mur sud, prop de l’absis, i la del mur nord, al centre de la nau. Totes dues semblen haver estat retocades posteriorment. Les altres dues absidioles s’han perdut com a conseqüència de modificacions modernes de l’edifici. Des de l’interior, els arcs d’ingrés adovellats de les absidioles del centre de la nau fan l’efecte d’haver estat refets modernament: en canvi, el de l’absidiola del mur sud prop de la capçalera sembla original.
La porta original d’accés a l’església era a la façana de ponent. Actualment, ha perdut la seva funció, està tapiada, però mostra els seus elements constitutius a l’exterior: arc de mig punt adovellat sobre llinda monolítica i sense lloses a l’extradós de l’arc. Aquesta porta se situa, en essència, dins la tipologia de les portes de ponent i sud del monestir de Sant Llorenç del Munt, tot i que desconeixem si el timpà era també monolític, ja que ara es troba reblert amb pedres.
Actualment, s’accedeix al temple per una porta més moderna practicada al mur sud i que va ocasionar l’eliminació d’una de les absidioles. En el mateix mur de ponent, sobre el portal original, observem una finestra d’arc de mig punt. En dates molt avançades (1948), va ser remodelada i convertida en un ull de bou.
El campanar d’espadanya, bastit sobre la mateixa façana de ponent, amb coberta a doble vessant i dues obertures interiors d’arc de mig punt, va ser ampliat per la part posterior fins a convertir-se en un de planta rectangular. El basament de l’intercolumni sembla l’única part original.
Pel que fa a l’aparell constructiu, observem fileres no gaire regulars de pedres escapçades i carreus als angles de l’edifici i en alguns punts de l’absis principal.
Com hem pogut veure es tracta d’una església molt modificada, la major part en època moderna. Les reformes van afectar l’elevació de la coberta, la substitució de la volta original per una de canó amb llunetes, enguixada i subjecta sobre una línia d’imposta, la construcció de les dues capelles laterals i la sagristia, afegida aprofitant part del mur nord, la reducció interior de l’absis principal, la construcció del cor i l’escala per accedir al campanar ampliat i la substitució del portal d’entrada a l’edifici. Durant els anys cinquanta es va portar a terme una restauració que va intentar donar a l’església el seu aspecte original. Malgrat el suposat origen antic de l’església de Sant Feliu de Vallcarca, els elements constructius conservats corresponen a un primitiu romànic llombard. (NPeP)
Talla
La Mare de Déu de l’Ajuda, venerada a Sant Feliu de Vallcarca, fou cremada el 1936. Actualment, hi ha una còpia de guix que de ben segur no imita cap talla romànica. Les breus notícies documentals no fan referència a la cronologia ni a l’estil d’aquesta imatge desapareguda (Vall, 1983, pàg. 228; Montllor, 1958, pàg. 131). Només sabem que, el 1557, el bisbe Guillem Caçador va donar llicència per construir un retaule en el seu honor (Mas, II, 1909), el qual també desaparegué en la crema tot i que se’n salvà un fragment de la predel·la. (CCP)
Bibliografia
- Ballbé, 1988, pàgs. 167-178
- Buron, 1980, pàg. 338
- Ferrando, 1983, pàgs. 265-268
- Mas, I, 1914, doc. 1360
- Montllor, 1958, pàg. 131
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 228