Situació
Vista aèria de l’emplaçament del castell i de l’antiga parròquia de Sant Climent, que dominen el poble actual de Perarrua i el riu Éssera.
ECSA - J. Todó
El castell de Perarrua és situat damunt l’actual poble, en un contrafort de la serra, veritable penya-segat excavat verticalment per les aigües fluvials, amb un pendent que supera els dos-cents metres. Al seu costat hi ha l’antiga església parroquial de Sant Climent.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG813836.
Dels carrers del poble de Perarrua, situat al costat de la carretera que va de Graus a Benasc, surt una pista que, fent ziga-zagues, porta fins al Mont (cal anar-hi en vehicle tot terreny). Ja al cim, a tocar de les cases del Mont, d’aquesta pista surt un camí carreter que porta, planer, fins al costat del castell. (JBP-JBM)
Història
Es tracta d’una fortificació d’antigues arrels i no podem descartar la possibilitat que s’hagi d’identificar amb el castro Pelato esmentat el 925 amb relació a la casa d’Esvú. Al principi del segle X podem suposar que Perarrua i Fontova, a banda i banda de la vall, tancaven la frontera comtal ribagorçana en el sector de l’Éssera. Amb tot, la primera referència documental de l’indret data dels anys 1016-18. Un instrument del llunyà monestir de San Úrbez de Serrablo reporta la fórmula “regnante rege domno Sancio Garcianis et regina domna Magiore de Pampilona usque in Petrarueba”. Aquesta breu notícia és, però, de gran valor, puix que demostra la política expansionista d’aquest rei navarrès envers Ribagorça, i fins i tot hom creu que coincideix amb la datació dels vestigis materials més antics del castell, de manera que Sanç III el Gran seria el veritable constructor i organitzador d’aquest castell. Les primeres notícies del castell daten del regnat del seu fill, Ramir I d’Aragó i de Ribagorça. En principi la senyoria de Perarrua estigué en mans del llinatge que anomenem Rallui, especialment vinculat a la nova dinastia navarresa. Seria representat per tres branques. Inaugura la llista Soniero Joçfred in Petra Rubea (1049-60), succeït pel seu fill Ramon Sunyer (1062-81) i pel seu net Rotlan Ramon, acusat de traïdor (1085). La segona línia tingué més sort i, potser amb el beneplàcit dels bisbes de Roda, agafà el cognom de la senyoria. En efecte, Sanç I Asner de Perarrua (1068-92), senyor també de Sant Esteve del Mall (1066-78), assistí a les restauracions de la seu de Sant Vicenç i participà en l’expansió territorial (Montsó, 1089), essent considerat un dels optimats del regne (1081). La seva herència es repartí entre Garcia I Sanç, Dextre de Perarrua —casada amb Pere Guillem de Lasquarri— i Ximeno I Sanç, que empenyorà la Torre d’Avinalbes per dotar la seva germana. La tercera línia, la dels senyors de Beranui, és documentada al principi del segle XII, quan Ramon Amat és citat als escatocols com a senyor de Perarrua (1110-18).
Fruit d’aquestes complicades relacions familiars, que d’altra banda palesen la importància del castell, fou la següent generació de senyors: Llop Ennecons de Luna (1126-29), casat amb Toda i succeït per Miquel de Rada (1135), Ennecó I Ximenons de Perarrua (1130-34), titulat també senyor de Calataiud (1130), i Bernat Pere (1136-37), fill de Dextre. Tanmateix, les relacions de parentesc i vassallàtiques van fer que finalment la senyoria de Perarrua restés vinculada als barons d’Erill. L’any 1153 Pere Ramon II d’Erill, al cap d’un temps d’haver tornat de la host d’Hispània, va caure malalt greu a Perarrua, per la qual cosa va deixar la seva última voluntat en mans del seu senyor, el comte Arnau Mir de Pallars Jussà. El 1157 Bernat I d’Erill, en marxar cap a Jerusalem, concedí Perarrua al seu nebot Arnau II d’Erill, originant-se d’aquesta manera l’anomenada branca de Perarrua-Fraga. El castell continuà després en poder de la línia principal fins que Berenguer III d’Erill canvià als cosins Sibil·la d’Erill i el seu marit Ramon de Montcada el castell de Perarrua pel d’Albalat de Cinca (1253).
Al final del segle XIII el feu revertí a la corona catalano-aragonesa, puix que el 1298 Jaume II concedí llicència a Ponç de Vilamur per a construir sèquies per als molins de l’Éssera en els termes dels seus castells de Perarrua i Besians. A partir del segle XIV Perarrua formà part del domini dels comtes de Ribagorça. Aleshores la població ja havia baixat vora el Pont, però el castell encara era utilitzat sovint. A mitjan segle XVI encara consta en actiu i la castlania era llavors infeudada als Aguilaniu. (JBP)
Castell
Pany de mur de la torre mestra del castell, que encara deixa veure l’espectacularitat de la seva construcció.
ECSA - J. Bolòs
El castell devia ésser format per una torre i un gran recinte. Amb tot, en aquest cas, a causa dels canvis que ha sofert aquest espai fortificat, és difícil de saber com era exactament la torre i com era el clos del castell. Part de la torre s’ha ensorrat i bona part del planell delimitat pels cingles ha estat ocupada per l’església de Sant Climent, força gran, i per les seves dependències.
La torre és situada a l’extrem occidental de la plataforma rocosa, a la banda menys protegida pel relleu. En el sector conservat, l’oest, aquesta construcció tenia, en planta, una forma arrodonida, fet que podria fer pensar en una construcció de planta circular. Aquesta forma circular, però, no resta confirmada a l’interior, i encara menys a fora, a la cara nord, on veiem que el mur de la torre segueix recte cap a l’est, al llarg d’uns 5 m. A la cara sud sembla que el mur de la torre també seguia cap a l’est i després enllaçava amb la muralla del clos i girava cap a l’interior; però aquesta paret ha estat força refeta al llarg dels segles i això fa que sigui difícil establir amb seguretat el seu recorregut. Ens decantem a pensar, més aviat, que potser només un dels costats d’aquesta torre era arrodonit.
El pany de mur de la torre que s’ha conservat és molt espectacular. Tot i no ésser un mur ben vertical, fet que sembla demostrar una poca capacitat constructiva dels que el feren, assoleix una alçada de més de 22 m. L’espai interior restava repartit en quatre nivells diferents. El nivell inferior, fonamentat sobre la roca, era massís; a l’exterior sembla que tenia una alçada de prop de 8 m.
Després venia el nivell principal, d’uns 4 m d’alçada i on hi havia la porta principal, oberta a l’oest. La porta d’aquest pis principal era una gran obertura, coberta amb una volta de canó; la cara exterior d’aquesta obertura d’accés ha estat desfeta. Per damunt d’un regruiximent del mur i d’un talús seguit d’uns 50 cm d’ample, començava un nou pis, d’uns 6 m d’alçada, on s’obrien dues finestretes, acabades amb sengles arcs de mig punt fets amb dovelles, i, a la cara més al nord, una latrina. A l’interior, aquestes tres obertures eren acabades d’una forma semblant, amb tres arcs.
Les dues finestres del segon pis són situades a banda i banda de la porta que hi ha al nivell inferior. L’obertura que hi ha en aquest nivell orientada cap al nord, com ja hem dit, és una latrina. A l’interior és formada per un arc i per una volta de mig punt. L’única comunicació amb l’exterior és una finestreta de forma rectangular i acabada d’una manera molt esbiaixada a la part inferior. En aquest cas no hi ha cap mena de corredor que faci una recolzada, com a Lluçars o a Viacamp, edificacions més acurades, segurament fetes en un moment posterior.
Per damunt d’aquesta planta hi havia un trespol de bigues (sense regruiximent), que correspon a un altre pis que té una alçada d’uns 4 m més. En aquest nivell s’obria una altra finestreta, vers l’oest, acabada a dins amb un arc de mig punt. És situada exactament damunt la porta.
L’amplada exterior, de nord a sud, d’aquesta construcció és d’uns 15 m. La profunditat interior, d’est a oest, pot ésser d’uns 3,5 m. Els seus murs, al nivell inferior, són molt gruixuts; fan uns 2 m o, fins i tot, en alguns llocs, més.
Els murs de la torre són fets amb uns carreus de mida petita, força irregulars; alguns són allargats, però molts són força quadrats. De tant en tant, s’hi intercalà una filada de llosetes molt més fines. El morter és de mala qualitat, molt tou.
Segurament ja a la baixa edat mitjana o en època moderna es degué ensorrar part d’aquesta fortificació i degué ésser utilitzada per a altres finalitats. Trobem així que el mur nord de la torre fou reutilitzat com a forn de pa, que encara s’ha conservat fins a l’actualitat.
A l’est d’aquesta torre hi devia haver un recinte, al qual es devia poder entrar pel mateix camí que actualment serveix per a accedir-hi. Al voltant del recinte hi devia haver segurament una muralla. A la cara sud, prop de la torre, veiem quatre filades d’uns carreus molt grans, que poden tenir un origen força antic. En altres sectors del perímetre del planell, per exemple arran de l’espadat, davant de l’església, veiem també restes de l’antiga muralla.
Aquesta torre de Perarrua és molt interessant. En principi, però, d’acord amb el que s’ha conservat, podem suposar que es tractava d’una construcció semicircular que formava part d’un recinte més ampli. Com hem dit, no sabem exactament com tancava per la banda est, si amb una forma arrodonida o amb una forma ovalada (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 298), o bé simplement amb una paret recta. De fet, el gran mur havia d’ésser el que donava a l’exterior; cap a l’interior n’hi havia prou amb una paret més prima, que segurament s’ensorrà. Per a aclarir-ho, aquest jaciment hauria d’ésser estudiat d’una forma detinguda: caldria ferhi una excavació arqueològica i, també, certament, s’hi haurien de fer unes obres de consolidació. Si ens decantem a pensar que aquesta torre tenia una planta amb una forma oblonga, podem establir comparacions amb la sorprenent torre d’Arbull o amb la de Talarn, al Pallars Jussà, que només hem pogut relacionar amb algunes plantes de torres força primitives del Penedès. D’altra banda, malgrat les diferències fonamentals que hi ha —d’època o de forma, per exemple—, si ens decantem per una planta escapçada, podem establir una certa relació entre aquesta torre i la torre del castell de Santa Perpètua de Gaià, a la comarca de la Conca de Barberà, o la primitiva torre del castell de Gelida, a l’Alt Penedès. Pel que fa a la forma, també podem establir un cert paral·lelisme entre aquesta construcció i la del castell de Monesma, a la Baixa Ribagorça. De fet, el sistema de bestorres circulars del castell de Lluçars no és pas tan diferent del que trobem en aquest castell de Perarrua, on, forçant una mica la cosa, podem considerar que la torre mestra era com una gran bestorre. De fet, en aquest cas, hom no donà prioritat a la construcció d’una gran torre mestra (tal com s’esdevingué, per exemple, a Montanyana), sinó a la fortificació de l’angle més indefens del recinte. En el fons, és la demostració de la importància que tenia el recinte, fins i tot per damunt de la que podia tenir la torre.
Aquest fet i també la forma dels murs —no gaire verticals— ens porten a pensar que aquesta torre degué ésser feta en un moment primerenc del segle XI. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- La Canal, 1856, vol. XLVI, aps. V i VIII
- Canellas, 1943, pàgs. 31-32
- Duran i Gudiol, 1963-65, vol. I, doc. 311, pàgs. 309-310
- Guitart, 1979, vol. 1, pàg. 90
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 298-299
- Puig, 1984, doc. 57, pàgs. 102-103 i doc. 59, pàgs. 104-105
- Boix, 1987b, pàgs. 65-69