Situació
Sector nord-est de l’església, amb l’absis principal i l’absidiola que s’obre al braç nord del transsepte.
ECSA - J.A. Adell
La capella de Santa Maria de la Ribera és situada al cementiri de la població de Perarrua, als afores de la població, cap al sud.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG817826.
Per a anar-hi, cal prendre el branc que surt de la carretera C-139, un cop superat el quilòmetre 45, en direcció a Campo, que porta a Perarrua. Un cop passat el pont sobre el riu Éssera s’haurà d’agafar el primer carrer en direcció sud, que porta al cementiri, on hi ha la capella. (JAA)
Història
A l’època romànica el terme de Perarrua estava repartit entre tres esglésies parroquials, Sant Climent de Perarrua, Sant Martí de Perarrua i Santa Maria de la Ribera. Aquesta església centrava el nucli de migdia del terme que sorgí quan la situació de seguretat i potser la pressió senyorial afavoriren la concentració dels habitants vora la ribera de l’Éssera, al nucli llavors conegut per “lo Pont”. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb el braç sud del transsepte substituït per una sagristia rectangular.
J.A. Adell
És un edifici que ha sofert importants transformacions i mutilacions. Aquestes, però, no li han fet perdre les seves característiques, que el converteixen en un edifici extremament interessant en l’arquitectura alt-medieval ribagorçana.
La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau. L’estructura de la capçalera es completava amb un transsepte, més baix que la nau, del qual només es conserva el braç nord, car el braç sud fou substituït per una sagristia rectangular. El braç nord és cobert amb una volta de canó de perfil semicircular i de directriu paral·lela a la volta de la nau i és capçat a llevant per un absis semicircular, que com el central s’obre directament al transsepte. La comunicació entre els braços del transsepte i la nau s’efectua per dos arcs de mig punt, dels quals el del braç nord fou paredat i modificat pels elements d’una decoració classicitzant, en guix i estuc, que fins i tot altera la unió de l’absis amb el mur sud. L’arc que comunicava amb el braç sud del transsepte encara es conserva, com a pas cap a la sagristia.
La porta, situada a la façana de ponent, amb un arc de grosses dovelles, no es correspon amb l’obra original. Sembla, però, que la porta primitiva es devia situar al mateix indret que la porta actual, aixoplugada per un porxo afegit tardanament al cos de l’església, com el campanar d’espadanya d’un ull que corona la façana.
Només es conserven dues finestres de l’obra original, situades al fons de cada absis, d’una sola esqueixada, amb llinda recta interior i a l’exterior amb llinda retallada en forma d’arc.
A la façana de ponent s’obre una altra finestra, també d’una sola esqueixada. Aquesta sembla haver estat reformada o oberta tardanament, com la porta, sense forma concreta, que s’obre a la façana de ponent del braç nord del transsepte i dona accés a aquesta estança, la qual serveix de magatzem del cementiri, a partir del moment en què fou segregada de la nau de l’església.
L’interior és totalment emblanquinat, com una bona part de les façanes. Així, l’estructura paramental només és visible a la façana de l’absis principal, que presenta un carreuó allargassat, disposat en filades irregulars, però ordenades, amb juntes sobreïxents de morter de calç.
En el context ribagorçà, l’església de Santa Maria de la Ribera de Perarrua constitueix un cas extraordinari d’ús de la tipologia d’església d’una nau amb transsepte baix que forma una planta en creu, la qual a la regió només té el paral·lel molt més tardà de l’església del monestir de Santa Maria de Lavaix. Tot i la llunyania, cal cercar les referències tipològiques d’aquest edifici, que formalment s’allunya de les fórmules llombardes, en models de la fi del segle X, com les esglésies dels monestirs de Sant Genis de Fontanes o Sant Andreu de Sureda. L’església de Perarrua sembla un reflex rústec d’aquestes anteriors, però no mancat d’intencions arquitectòniques, que converteixen l’edifici en un exemple singular de les formes de l’arquitectura del segle X a la regió ribagorçana. (JAA)
Bibliografia
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 248-251