Situació
Temple que corona un serrat sobre la vall de l’Éssera, actualment abandonat i sense culte.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Joan Evangelista de Besians, abandonada i sense culte, és situada al cim d’un serrat que domina la vall de l’Éssera, on era emplaçat el castell i el poble vell de Besians, en una posició eminent sobre l’actual poble de Besians.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG816847.
Per a accedir-hi, cal prendre un branc que surt de la carretera C-139, que va de Graus a Benasc, un cop superat el quilòmetre 47. Aleshores, cal creuar l’Éssera pel pont de Besians i, just passat el pont, agafar una pista paral·lela al riu, que, remuntant-lo, s’enfila pel serrat fins a arribar a l’església, perfectament visible en tot el recorregut. (JAA)
Història
La primera notícia de l’indret data de principi del segle X; llavors un tal Malangec donà a Santa Maria d’Ovarra una vinya in Besens. L’any 1018, Daniel, prevere de Besians, figura com a testimoni en la restauració de les esglésies de Montenigro, fet que documenta l’existència de l’església de Sant Joan de Besians. Al principi, el lloc de Besians formà part del terme de Santa Liestra i, per tant, la senyoria restà repartida entre els Lierp i els Grostan. Per aquesta raó l’església de Besians depengué també de la de Santa Liestra, lliurada el 1092 a la canònica de Roda pel bisbe Ramon Dalmau. Fins i tot, és possible que en els seus orígens tingués a veure amb el desaparegut monestir de Sant Miquel que l’any 1017 regia l’abat Aster, ja que des del 1093 s’observà la tradició que en la festivitat d’aquest sant el capellà de Sancte Listre et de Besens tenia cura del culte i nodria la taula capitular. Vers el final del segle XI Pere I d’Aragó i de Ribagorça infeudà la vila de Besians al comte Pere Ramon de Pallars Jussà, cosa que comportaria la segregació definitiva de Santa Liestra. L’any 1102, aquest mateix rei donà a Sant Vicenç de Roda, per a la salut del seu fill Pere, malalt, la vila de Besians amb els termes i els drets públics; la donació, però, seria efectiva quan pogués canviar la vila al comte. Els canonges de Roda aprofitaren l’època de Ramir II, antic bisbe de Roda, per a recuperar antics drets. Vers el 1136 aquest rei concedí a Sant Vicenç de Roda l’església de Besians amb tots els seus drets, i a més a més, també, el serrat de Vilarrua que pertanyia al bisbe; finalment, establí que ho tingués vitalíciament l’almoiner Ramon Pere. El 1137, Ramir el Monjo confirmà les donacions fetes per ell mateix a Sant Vicenç de Roda, essent en aquells moments Gaufred bisbe de Roda-Barbastre, entre les quals hi havia la vila i l’església de Besians.
La constitució cibària del 1139, dictada pel bisbe Gaufred, concretà les racions que havia d’aportar el capellà de Besians i de Santa Liestra per Sant Miquel: un cafís de forment, deu sexters de vi, quatre anyells vius i una mesura de mel; l’antic almoiner Ramon Pere era aleshores prior de Sant Vicenç d’Osca i de Besians. El domini eclesiàstic de Roda esdevingué total quan el bisbe Guillem Pere de Lleida-Roda dotà el vestuari dels canonges amb les quartes episcopals dels delmes, les primícies i les defuncions que tenia a l’església de Besians (1170). Al segle XIII, igual que Sant Martí de Cavallera, depengué del cambrer de Sant Vicenç. L’any 1272 el cambrer Arnau Berenguer arrendà al prevere Joan de Pucell l’església de Besians, excepte la cura d’ànimes, per 40 sous anuals; en pagaria la meitat per Sant Miquel de setembre i l’altra per Pasqua, i, a més, faria un servei anual al capítol de mig cafís de blat, mitja mesura de vi, dos anyells i una quarta de mel.
El 1571 l’església de Sant Joan passà al nou bisbat de Barbastre. Tradicionalment els fidels de Besians disputaren als de Perarrua la devoció als beats Gregori i Domènec. L’any 1856 els erigiren un altar, que fou cremat el 1936. (JBP)
Església
Planta de l’església, allargada vers ponent al segle XVI, i planta de la cripta situada sota l’absis.
J.A. Adell
És un edifici que, malgrat el seu estat d’abandó, ha estat consolidat recentment. En aquest procés de consolidació se n’ha garantit l’estabilitat i s’han eliminat les restes de la decoració amb què es revestí l’església després del segle XVI, quan es va enderrocar el mur de ponent i es va allargar la nau amb un nou tram, separat de la nau original per un arc toral. En aquest nou tram s’obre la porta del temple, que substitueix la porta original, que fou paredada.
L’estructura de l’església és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular. La nau presenta a llevant una capçalera complexa, definida per un profund tram presbiteral. Aquest tram és cobert amb volta de canó de perfil semicircular, molt deformada per la presència, al seu costat sud, de la torre del campanar, que ha provocat importants lesions i deformacions a la fàbrica de l’església. A la banda nord del tram presbiteral s’obre un absis semicircular, buidat en el gruix del mur, sense finestres. A la banda sud, la base del campanar forma un braç del transsepte, cobert amb volta de canó de perfil semicircular, de traça perpendicular a la nau, al qual s’obre un absis semicircular, de reduïdes dimensions. A la testera de llevant del tram presbiteral s’obre directament l’absis principal, de traça semicircular, que completa la capçalera, curiosa per la seva asimetria, a mig camí de les estructures amb transsepte i la trevolada.
Interior de la cripta, il·luminada per dues finestres de doble esqueixada i ampit graonat.
ECSA - J.A. Adell
Al mur nord de la nau, a frec de l’obertura de l’arc presbiteral, s’obre una porta, interiorment acabada amb arc i exteriorment amb llinda sobre permòdols. En el brancal de llevant s’obre una altra porta, amb una escala que baixa a una petita cripta, d’una nau, amb absis semicircular indiferenciat, coberta amb volta de canó de perfil rebaixat, i que se situa sota el presbiteri de l’església.
En aquesta cripta s’obren dues finestres de doble esqueixada i ampit graonat, i als paraments, parcialment arrebossats, es conserven restes de pintures murals, amb dues creus inscrites en cercles.
La porta principal del temple, d’arc de mig punt i paredada, s’obre a la façana sud, on es conserven les traces d’un porxo d’estructura de fusta que aixoplugava la porta. A la façana nord, a part de la porta esmentada, n’hi ha una altra, a un nivell elevat, amb llinda per l’interior i per l’exterior, aquesta amb permòdols.
La presència d’aquestes portes al mur nord evidencia que l’església estava relacionada amb els edificis del castell, i la porta a un nivell alt demostra que l’interior de l’església era molt més complex del que en revela l’estat actual.
A part de les finestres esmentades —a l’absis sud i la cripta—, al centre de l’absis principal s’obre una finestra de doble esqueixada, del mateix tipus que la que s’obre al centre de la façana sud, amb llinda per l’interior.
Les façanes són totalment llises i només presenten una decoració molt discreta a la façana de llevant. Aquesta decoració és formada per un alt sòcol bisellat, que abasta el semicilindre absidal i la façana del campanar, i dues lesenes raconeres en la unió del mur absidal amb els murs testers de llevant de la nau i del campanar. A l’extrem de ponent de la nau, a les cantonades amb el mur original de ponent, se situen dos contraforts angulars, del mateix tipus que els que retrobem a les esglésies de Sant Martí de Cavallera, Sant Martí d’Avenoses o Santa Engràcia del castell de Panillo.
Aquestes semblances s’estenen també a l’estructura paramental, que presenta carreus petits, ben tallats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars.
La relació arquitectònica de Sant Joan de Besians amb les esglésies de Sant Martí de Cavallera, Sant Martí d’Avenoses, Panillo o Sant Martí de Perarrua permet concretar les característiques d’un grup estilístic d’esglésies de la vall de l’Éssera. Aquest grup presenta un cert parentiu amb l’estil definit a Santa Maria d’Alaó o Santa Maria de Viu de Llevata, amb un abandó gairebé total del repertori formal dels elements llombards, però amb elements comuns en l’articulació de les façanes i la tecnologia constructiva.
La datació d’aquest grup d’esglésies ha de situar-se dins el segle XII, probablement a l’entorn del primer quart del segle, contemporàniament a l’obra d’Alaó. Sembla inconsistent, des del punt de vista documental i arquitectònic, la datació que proposa M. Iglesias, entre el 1102 i el 1104, per a la construcció de l’església. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304, i ap. L, pàgs. 304-306
- López, 1861, vol. II, pàgs. 228-231
- Yela, 1918, doc. 24, pàgs. 351-352; 1932, pàgs. 160-161
- Ubieto, 1951, doc. 110, pàg. 364
- Martín Duque, 1965, pàg. 27, nota 66 i docs. 29 i 85
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 128-131
- Castillón, 1989a, núm. 4, doc. 1, pàgs. 62-63