Situació
Les ruïnes de l’església de Sant Martí es troben enmig del bosc, abandonades, a ponent del castell de Perarrua.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG808841.
Per a accedir-hi, cal dirigir-se al castell de Perarrua. Arribats a la fortalesa, a ponent surt un corriol que porta a les ruïnes de l’església. (JAA)
Història
La història d’aquesta església està vinculada a una família d’escrivents que tenien cura molt sovint de la redacció dels diplomes reials: Sanç Porco (1062-68), Garcia Sanç (1076), Joan (1081-1105), Sanç Galí (1110-35) i Sanç (1177-82), tots ells cognomenats ‘de Perarrua’. Els monarques els recompensaren els serveis prestats amb la concessió de la parròquia de Sant Martí de Perarrua, molt probablement ja en temps del rei Sanç Ramírez.
La primera referència d’un personatge relacionat amb el lloc de Perarrua data del 1069, any en què el rei Sanç Ramírez donà en alou a Sanç Porco “criato que fuisti de meo patre et de mea matre et scribano”, per tots els bons serveis prestats, les cases de Sant Salvador i Sant Miquel “que dicitur de illa Penniella” amb els seus termes, un terç de la dècima i les ofrenes. Tanmateix, la primera notícia certa de l’església és de l’any 1110, quan, essent per terres castellanes, Alfons el Bataller confirmà a Sant Martí de Perarrua i al seu escrivà Sanç, per al remei dels seus pecats, tots els béns, heretats i homes que pertanyien a Cumba Algaris, al seu fill i a la seva progènie, tot especificant, però, que no hi tinguessin part ni heretat Banzo Martí o llur família, malgrat haver manifestat a Sanç i a tots els homes de Sant Martí que el rei els havia donat l’església per heretat, car mentien; i, per això, el rei ordenà al justícia i al merino de la vila que vigilessin el compliment de la confirmació. Aquesta cessió fou legalitzada pocs anys després. L’any 1118 el bisbe Ramon Guillem de Barbastre, a precs d’Alfons el Bataller, concedí a Sanç Galí de Perarrua l’església de Sant Martí, que era situada davant el castell, amb les seves pertinences, vitalíciament, amb fidelitat al bisbe i als seus successors; si després de mort algú de la seva família que fos clergue la volgués tenir, que així fos; si no, llavors es nomenaria un clergue amb un consell de la seva família.
La coparroquialitat de Perarrua plantejà un bon nombre de problemes entre les diferents esglésies del terme. El 1134, per exemple, mentre eren al perillós setge de Fraga, el bisbe Pere Guillem de Roda, induït per les contínues disputes, cridà els abats o rectors de Sant Climent i de Sant Martí de Perarrua per tal de resoldre-les davant la cúria règia; la sentència confirmà a Sant Martí i als seus clergues els seus drets parroquials i les mateixes llibertats que la resta de parròquies del bisbat de Roda. Sanç Galí de Perarrua es preocupà de recaptar un nou privilegi i l’any 1136, des d’Osca, Ramir II, per la gràcia de Déu rei dels aragonesos i bisbe electe de Barbastre i Roda, donà i confirmà a Sant Martí de Perarrua, davant del castell, i al seu escrivent Sanç, tot el que tenia i tindria en aquesta honor, salvant la fidelitat deguda a ell i als bisbes successors. (JBP)
Església
Originalment era un edifici d’una sola nau, articulada en dos trams d’amplades diferents, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, de la qual només es conserva el tram de ponent. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, avui enderrocat i amb l’obertura —que sembla que era directa— tancada per un mur, construït quan s’aterrà l’absis.
La porta s’obre a la façana sud, d’arc de mig punt. No es conserven altres obertures originals a l’edifici, que presenta unes façanes totalment mancades d’ornamentació, amb carreus petits, ben tallats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars.
L’estructura paramental i l’organització volumètrica de l’edifici permeten de relacionar-lo clarament amb el grup d’esglésies de la vall de l’Éssera, com Sant Martí de Cavallera, Sant Joan de Besians, o Sant Martí d’Avenoses, construïdes dins el segle XII. Un estil molt peculiar que fa pensar, fins i tot, en l’existència d’un taller de constructors. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXXII, pàgs. 367-368
- Yela, 1918, doc. 24, pàgs. 351-352
- Canellas, 1950, núm. 3, docs. 1 i 2, pàgs. 393-397
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàg. 251