Situació
Puig del castell de Rià, coronat per una bandera, amb el barri de la Lliça de Rià que s’estén pel vessant meridional.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes del castell de Rià són al cim d’un puig cònic en el vessant del qual s’esglaonen les cases del barri de la Lliça de Rià.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 36’ 33” N - Long. 2° 23’ 57” E.
Des de Prada s’arriba a la vila de Rià seguint la carretera N-116 que va a la Cerdanya, per la qual, fets uns 2 km, es troba el veïnat del Pont de Rià, situat a la dreta de la Tet. El nucli antic de la població és a l’altre costat del riu, que cal travessar pel pont de na Bernarda. Per a pujar al castell cal seguir els carrerons estrets i costeruts del barri de la Lliça fins al cimal, o millor encara agafar un camí ample que surt de la carretera de Conat, un cop passades les darreres cases del poble de Rià. (JBH)
Història
El topònim Rià és una deformació, d’època relativament recent, del pristi Arrià, originat en una vil·la d’Arrius o Arríanus. A la documentació antiga trobem escrit sempre la forma “Arrià”. La forma actual, Rià, no apareix fins al segle XVII (la primera referència publicada és del 1618).
La presència de l’abadia d’Eixalada, després de Cuixà, en el lloc de Rià és documentada des del segle IX. Les possessions situades in villa Arriano foren confirmades als monjos de Cuixà pel papa Agapit II en una butlla de l’any 950. A l’acta de consagració de l’església de Sant Germà del dit monestir, de l’any 953, consta la donació, feta per la comtessa Ava, d’altres vinyes d’aquest terme: “vineas meas quod ego habeo in villa Arriano vel in eius termines”. La vil·la de Rià s’esmenta entre les possessions de Cuixà a les butlles del papa Joan XIII de l’any 968 i del papa Sergi IV de l’any 1011, a favor d’aquest cenobi.
Altres monestirs tenien alous al terme de Rià en aquesta època: Sant Genis de Fontanes, d’acord amb un precepte del rei Lotari de l’any 981 (in villa Arriana); Santa Maria de Ripoll, confirmat per una butlla del papa Sergi IV del 1011 (in Arriano casas, térras et vineas) i Sant Esteve de Banyoles, segons una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 (in Arriano domos, terras et vineas).
Tanmateix, el domini de Sant Miquel de Cuixà sempre fou preponderant. Va tenir un increment definitiu l’any 1134 quan el bisbe d’Elna cedí a aquesta abadia els drets sobre l’església parroquial de Sant Vicenç de Rià, en canvi de l’església rossellonesa de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí. Sant Miquel de Cuixà va mantenir la senyoria de Rià i del seu castell fins a la Revolució Francesa.
El castell de Rià comença a ser històricament conegut al segle XII, si bé el seu origen ha estat una font d’antigues creences llegendàries. Ja a la crònica medieval dels Gesta comitum Barcinonensium el castell de Rià o Arrià és presentat com el bressol d’un llegendari Guifré d’Arrià, marquès de Gòtia, en temps de l’emperador Carles, el qual haurien mort els francs i hauria estat el pare de Guifré el Pelós. La realitat històrica no és ben bé aquesta: el pare del comte Guifré el Pelós fou Sunifred, comte d’Urgell, que fou, això sí, marquès de Gòtia durant el govern del rei Carles el Calb. Hom suposa que Sunifred morí a la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, l’any 848. No hi ha constància que fos propietari de Rià, però això no és pas impossible; se sap que el rei Carles l’havia recompensat amb els dominis de Prada, Cànoes, Montellà, Sansor i Andorra.
La primera menció concreta que es coneix sobre el castell de Rià és de l’any 1195. El rei Alfons I va prometre a l’abat de Cuixà deixar el castell sempre a la seva disposició, ja que era el refugi principal per als vassalls del monestir.
Al segle XIV el castell esdevingué un focus de resistència dels partidaris de Jaume III de Mallorca. L’any 1344 el rei Pere III ordenà a Pauquet de Bellcastell que portés els ginys de guerra necessaris per a assetjar la fortalesa. El 1346, el mateix Pere el Cerimoniós restituí el domini de Rià i el seu castell a l’abadia de Cuixà. A la mateixa època es produeix la venda a l’abat de Cuixà, pel preu de 13 200 sous, d’alguns drets feudals de Rià i alguns llocs veïns per part de Brunissenda, filla del donzell Bernat d’Enveig i esposa de Bernat d’Oms.
L’any 1526 la infanteria alemanya de Carles V s’allotjà al castell de Rià. Sembla que en l’època de l’abat Bernat de Cardona-Rocabertí i de Queralt (1595-1612) s’intentà restaurar el castell.
El castell de Rià fou arrasat després del tractat dels Pirineus, a la segona meitat del segle XVII, potser en bona part com a conseqüència de la “conspiració de Vilafranca” contra la dominació francesa. (JBH)
Castell
Vista parcial de les ruïnes del castell, on actualment es duen a terme excavacions arqueològiques.
ECSA - A. Roura
Les restes arquitectòniques del castell medieval de Rià, situades damunt del seu esperó rocós, són molt arrasades. Fa alguns anys han estat objecte d’excavacions arqueològiques que han posat al descobert diversitat d’estructures, si bé hi resten alguns espais per excavar.
El castell tenia una planta complexa, però concentrada dins l’àmbit reduït del cimal. El conjunt edificat era delimitat pels marges rocosos i abruptes dels costats nord, sud i est. A l’oest el defensaven uns valls o un fossat artificial, excavat al llarg de l’únic costat fàcilment accessible, que enllaça amb la carena del serrat a l’extrem del qual era emplaçada la fortalesa.
El planell superior del puig era ocupat enterament per un edifici o gran torre, del qual avui es pot identificar la planta, rectangular. Feia 18 m de nord a sud i 16 m d’est a oest. El mur, en alguns trams tenia un gruix d’1, 35 m, i en altres, amb un regruix o basament, feia 2, 10 m. Aquest edifici era compartimentat, ja que al sector de ponent ha aparegut el fonament d’un mur transversal, de 0, 70 m de gruix. A la part central hi ha excavada una estructura ovalada, de petites dimensions, que hom ha protegit amb una tanca metàl·lica; es tracta de la boca de la cisterna del castell.
Al costat de tramuntana el mur sempre ha estat visible. Es manté encara en uns 3 m d’alçada. S’hi pot observar un aparell fet amb blocs de pissarra o esquist, més aviat de mida petita, lligats amb abundant morter. Aquest material no és treballat o només ha estat trencat. S’hi veuen algunes curtes filades d’opus spicatum. En el gruix del mur, al centre, hi ha dues conduccions circulars que el perforen, agençades amb morter allisat (*).
El mur dreçat al caire del cingle, al sud-oest del turó, també ha estat sempre visible; de fet és l’element que més identifica la ruïna del castell des del nucli del poble de Rià. Té una alçada màxima de 2, 5 m i presenta un aparell molt irregular i bast. Pertany a una defensa externa, en aquest punt gairebé afegida a la torre o edifici superior esmentat. Té relació amb les construccions que els treballs d’excavació han descobert en els replans més baixos, que la topologia de l’indret configura vers tramuntana, llevant i migdia. S’hi estructura tot un conjunt edificat, a base d’estances de diferents plantes i dimensions, sempre una mica reduïdes. Els murs tenen gruixos d’entre 60 i 70 cm i es mantenen en alçades no superiors a 1, 5 m. L’aparell és sempre de pedruscall, molt irregular.
L’edifici o torre superior, d’una gran solidesa, podria datar d’un moment força reculat dins l’època alt-medieval. Les altres construccions, situades a un nivell poc més baix, hi haurien estat afegides posteriorment. Tot degué ser arrasat després del tractat dels Pirineus, d’acord amb les notícies històriques. (JBH)
Excavacions arqueològiques
Des de fa alguns anys, la comissió d’Arquitectura/Arqueologia del “Casal d’Arrià”, amb el patrocini del Consell Régional de Languedoc-Roussillon i sota la supervisió de la Direction des Affaires Culturelles de Montpellier i de l’Ajuntament de Rià i Sirac, té al seu càrrec la rehabilitació de les ruïnes del castell de Rià. Amb aquesta finalitat es realitzaren diverses campanyes d’excavacions arqueològiques, portades a terme els anys 1988, 1990 i 1992, tot i que els treballs encara són en curs.
L’estudi del conjunt, situat com ja s’ha dit al barri de la Lliça, comportà en una primera fase la realització d’un plànol del castell i del seu entorn immediat, al mateix temps que es feia un buidatge de les possibles fonts documentals antigues de la fortalesa, les quals, d’altra banda, no han donat fins a l’actualitat cap resultat pel que fa a l’estat originari de l’edifici.
Els treballs arqueològics realitzats en els anys indicats, han posat al descobert el perímetre de la torre mestra del castell, de base sensiblement quadrada, els contraforts de la banda nord en els quals es recolzava el recinte murat d’aquest costat, i el bastió o baluard situat a l’oest del clos de la muralla. Uns treballs més recents han donat com a resultat la troballa de la cisterna del castell, al centre de la torre, la qual fa un diàmetre exterior de 3 metres. Per la disposició de les pedres que conformen el brocal i per l’estretor de la seva part alta, es tracta possiblement d’una cisterna coberta per una cúpula de maçoneria, amb un accés lateral. Entre els materials que s’han trobat cal destacar nombrosos fragments de ceràmica, esquelets d’animals, bales de plom i monedes.
D’altra banda, una fotografia de l’inici del segle ha permès d’identificar una torre quadrada, la qual, per la seva situació, ha fornit informació sobre el perímetre del recinte emmurallat pel costat oest.
És certament difícil, en l’estat actual de les investigacions del conjunt, proposar una datació concreta del castell de Rià, la qual cosa s’haurà de posposar fins que els treballs d’excavació i estudi sobre aquest interessant conjunt hagin finit. (MLIR)
Bibliografia
Bibliografia sobre el castell
- Marca, 1688, cols. 788, 869, 927, 935, 979 i 1001
- Alart, 1874, pàgs. 53 i 58
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 9, pàgs. 248-250, doc. 73, pàgs. 292-293 i doc. 94, pàgs. 313-315
- Ponsich, 1980, pàg. 118
- Pous, 1981a, pàgs. 48-49
- Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68
Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques
- Combes, 1992, núm. 178, pàgs. 3-13