Castell de Vila-romà (Palamós)

Situació

Vista de la torre mestra del castell, amb el mur de migjorn, el més ben conservat. A la seva base hi ha una cambra rectangular, coberta amb volta de canó.

F. Baltà

Les ruïnes d’aquest castell són situades en un replà que hi ha al vessant meridional del Montagut, al nord-oest de la població de Palamós. Els murs que s’han conservat són envoltats per la vegetació.

Mapa: 335M781. Situació: 31TEG120335.

A la sortida de Palamós, anant cap a Palafrugell, cal deixar la carretera nova i agafar el camí que va cap al complex esportiu de Palamós. Després cal seguir el camí de Bell-lloc fins que hi ha una bifurcació, des d’on ja s’indica el camí del castell de Vila-romà. Aproximadament 1 km abans d’arribar-hi, cal deixar el cotxe i continuar a peu per una pista de terra força planera, que gira pel fons de la vall i porta a les restes de la fortificació en poc més d’un quart. (JBM)

Història

A l’alta edat mitjana, i fins a l’època de Pere II, la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà s’estenia fins a la costa i incloïa també el lloc de Palamós.

L’any 1161, ja hi ha documentada l’existència d’una Villa Romani, i, el 1190, d’una Villa Romanum. Hom ha dit que, malgrat el que pot semblar a primer cop d’ull, es deu tractar d’un poblet, el primer habitant del qual a l’alta edat mitjana es deia Romà. Amb tot, no podem rebutjar tampoc totalment la possibilitat que hi hagués hagut, per exemple, un establiment humà de l’inici de l’època visigòtica i, fins i tot, una villa dels segles de domini romà. El poblament d’època romana ha estat identificat en diferents punts de la rodalia. Cal tenir en compte també l’existència d’un culte a sant Romà en aquest terme, al posterior santuari de la Pietat, el qual és documentat, però, en època baixmedieval, a la primera meitat del segle XIV.

L’any 1276 el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà per 45 000 sous barcelonins el castell de Vila-romà als marmessors de Pere Alemany, el qual en devia ésser l’antic senyor.

L’any 1278, el bisbe, en el seu testament, feia el llegat d’una campana a la capella de Vila-romà. Un any més tard, Pere II comprà al bisbe el territori de Palamós que depenia d’aquesta parròquia per 6 000 sous barcelonins.

Segons Pella i Forgas, el castell de Vila-romà fou acabat per Bernat Amat de Cardona, cosí del comte Ponç Hug d’Empúries, que s’havia barallat amb el bisbe de Girona.

L’any 1310, el bisbe de Girona adquirí nous drets —les tasques o drets dominicals— en relació amb el lloc de Vila-romà. Malgrat això, el sometent de Vila-romà —més aviat lligat a l’alta jurisdicció—, en aquest moment (any 1319) havia d’anar armat a defensar el port de Palamós, que era del rei, si era convocat amb els corns, tal com era costum.

S’ha conservat un inventari molt interessant dels béns mobles del castell de Vila-romà fet l’any 1320 per un representant del bisbe de Girona. Hi és esmentada l’existència d’un vestíbul, de tres cambres, una de les quals més alta i una altra utilitzada com a graner, d’un celler, d’un rebost, de dues cuines, d’un pòrtic i d’un estable.

A la cambra principal d’aquest castell, hi havia sis ballestes (de torn, de dos peus o d’estrep), set escuts, dos crocs o ganxos i una caixa. A part això, al conjunt del castell, només hi havia algunes caixes, tines, bótes, gerres i altres recipients, en general de poc valor. A la primera cuina hi havia una taula, dos ferros, una paella, una llosa perforada i una caixa. A la segona cuina, una pastera, un molí de braç i una taula. Al pòrtic, una altra taula de menjar i dos bancs.

Al final de l’inventari, per tant al principi del segle XIV, són esmentades les obres de reparació que s’havien dut a terme a la força de Vila-romà.

En èpoques posteriors, el rei passà a tenir un paper cada cop més important a Vila-romà. Més endavant, en època moderna, n’esdevingué senyor el duc de Sessa.

L’any 1812, durant l’ocupació francesa, hom féu volar el castell de Vila-romà. (JBH)

Castell

Un dels indrets del castell, on encara es conserva una part de construcció corresponent a un dels angles del recinte.

F. Baltà

En aquest castell, una torre mestra i alguns altres edificis eren envoltats per un recinte fortificat exterior, protegit per uns grossos valls artificials que s’estenen a les bandes de ponent i de tramuntana.

A la part central del castell es dreça un mur que té una alçada d’uns 11 m, el qual segurament pertanyia a la paret de llevant de la torre mestra d’aquesta fortificació; aquesta torre té les altres tres façanes gairebé totalment enderrocades.

Aquesta torre devia tenir una llargada aproximada de 5,5 m i, actualment, té una amplada de 4 m, bé que devia ésser més ampla. De fet, sense una acurada excavació és difícil de saberne les mides exactes. Els murs conservats tenen un gruix de 125 cm.

En aquest mur de llevant hi ha un esboranc a uns 3 m del terra actual —a la banda interior—, al lloc on hi degué haver la porta d’entrada. Té una amplada de 90 cm i una alçada d’uns 2 m. A l’intradós d’on hi devia haver l’arc, des de dins, encara s’endevina l’existència de quatre dovelles, que són unes pedres poc desbastades. A partir del nivell de la porta el gruix del mur disminueix.

Amb relació a l’aparell constructiu, cal dir que a la part inferior d’aquesta torre, visible especialment a la cara interior, sota la banqueta esmentada que devia sostenir un trespol, hi ha només pedres sense escairar, a vegades inclinades en un sol sentit, que, fins i tot, en alguns rars indrets formen un opus spicatum ben marcat. Aquest parament amb petites diferències apareix en la majoria dels murs del castell. Les pedres hi són unides amb morter de calç.

Adossada a la base d’aquest mur, a la part exterior de la torre, hi ha una construcció de planta rectangular, coberta amb una volta de canó. L’interior de la cambra és coberta amb un arrebossat de color rogenc.

A part aquesta torre, també hi havia un recinte exterior, especialment força ben conservat a la banda de tramuntana i també al costat sud-oest. Així mateix, també s’ha conservat força bé una paret transversal que anava de ponent —partint d’aquesta paret del sud-oest— a llevant.

Al mur septentrional hi ha adossades nombroses dependències que formen de fet una unitat amb els murs exteriors. Així mateix, actualment, hom pot veure, entremig d’esbarzers, d’altres construccions, cap a la banda del sud-est, on probablement hi havia la porta d’entrada al castell; sembla, però, que aquestes edificacions eren del final de l’edat mitjana. Segons Joan Badia, el camí que portava fins a aquesta entrada, des l’exterior, seguia parallel a la muralla de migjorn, per damunt d’una terrassa sostinguda per un marge artificial.

Tot això era tancat, especialment al sector de tramuntana i de ponent, per uns valls profunds que tenien una amplada de més de 7 m i una profunditat, en alguns punts, semblant.

La paret de ponent (conservada sobretot, com hem dit, al sud-oest) té una alçada de 3,5 m i un gruix d’uns 90 cm. L’aparell constructiu en aquest mur és semblant al que hi ha a la torre propera. Les pedres tenen unes mides, per exemple, de 13 cm d’alt per 35 cm de llarg; algunes són col·locades de cantó. A la banda de llevant d’aquesta paret hi ha adossada una volta que té una llargada de 3,4 m.

El mur transversal, que va de llevant a ponent i que neix a la part de tramuntana d’aquesta volta, té un gruix de 120 cm a la part inferior i de 100 cm a la part alta. Al sector de ponent d’aquest mur, hi ha trossos de paret amb carreus més rectangulars que a la resta de les construccions esmentades fins ara. Al sector més oriental, hi ha una porta amb una amplada de 195 cm i coberta amb un arc rebaixat. A la cara de tramuntana d’aquest mur transversal hi ha adossada una volta i una escala.

Finalment, a la façana de tramuntana, d’una manera especial al sector més oriental, el més allunyat de la torre, hi ha un pany de paret gran amb una alçada d’uns 12 m. Des de l’exterior, a la part baixa, hi ha 7 espidieres i s’hi veu un aparell constructiu semblant a l’esmentat amb relació a la torre mestra, amb indicis d’opus spicatum en alguns sectors. A la part interior d’aquest mur, a l’angle del nord-est de l’edifici, hi ha una construcció amb una volta, que podria correspondre a les restes d’una torre. Així mateix, a la part alta d’aquest mur hi ha altres afegits, tots ells, però, més o menys posteriors al moment en què fou fet el llenç inferior.

Intentar de datar aquest castell sense haver realitzat prèviament un estudi molt profund i potser àdhuc sense que hi hagi estat feta una excavació acurada és molt difícil. De fet, hi ha molt pocs elements segurs: la situació, els principals trets de l’estructura interna i l’aparell constructiu. Alguns d’aquests elements —concretament el parament— poden portar a pensar que la base d’aquest castell, com també moltes de les seves parets, pertanyen a una construcció de cap a l’any 1 000. Per desgràcia, d’altres elements —com per exemple l’arc de la porta de la torre—, que haurien pogut ésser claus a l’hora d’establir una datació, han estat malmesos. Per tot això, no pensem pas que hom pugui assegurar en el moment actual la datació d’aquesta fortificació, tot i que hem d’assenyalar, tanmateix, que es tracta d’un castell impressionant pel lloc on és, pels murs que s’han conservat i pels valls que l’envolten. Amb tot, de fet és cert que podem afirmar que a unes estructures primerenques, segurament de l’inici de l’època feudal, foren afegides d’altres construccions, com pot ésser probablement la paret transversal, potser algunes de les voltes, etc. Més tardanament, molt al final de l’edat mitjana, encara foren afegides noves construccions quan fou transformada la zona d’entrada del sud-est. (JBM)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

  • Manel de Bofarull: Colección Documentos Inéditos, vol. XXIII, Barcelona 1862, pàgs. 404 448.
  • Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 514 i 628.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XII pàg. 521; vol. XVIII, pàg. 112; vol. XIX, pàgs. 263 i 327.
  • Tomàs Noguer i Musqueras: Cartulario De Rubricii Coloratis del Archivo Diocesano de Gerona, “Anales de Estudios Gerundenses”, vol. I, Girona 1946, pàg. 145.
  • Lluís Barceló i Pou: El castillo de Vilaroma, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. II, Girona 1947, pàgs. 258-259.
  • Lluís Batlle i Prats: Inventario de la Biblioteca Episcopal de Gerona y de los bienes propiedad de la Mitra en el año 1329, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. II, Girona 1947, pàgs. 149 i ss.
  • Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 184. (ISB)

Bibliografia sobre el castell

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 255-256.