Castell d’Òdena

Situació

Torre poligonal del castell, fa poc restaurada, amb els voltants malmesos i degradats per una antiga explotació guixera.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Fotografia del començament de segle, amb l’antic nuclidel poble i l’església, entorn del castell, ara desapareguts.

Centre d’Estudis Comarcal d’lgualada

El castell d’Òdena és situat en un turó guixós que domina la conca d’Òdena. Al seu voltant s’estén la població actual, abans agrupada, conjuntament amb l’església parroquial de Sant Pere, dins el clos del castell.

Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG866071.

Òdena és a uns 3,5 km d’Igualada per la carretera de Manresa (C-241). Per accedir a l’interior de la torre cal demanar la clau a l’ajuntament. (FJM-AMB)

Història

El terme del castell d’Òdena era format pels actuals termes municipals d’Òdena i d’Igualada. El terme d’Igualada es desmembrà del d’Òdena quan es creà la vila d’Igualada, i fins a temps recents aquesta ciutat ha anat incorporant parts del d’Òdena, a mesura que el territori se li ha quedat petit.

La primera notícia documental del castell d’Òdena és de l’any 957, quan Sala de Conflent, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, feu una venda a Eldegar i a la seva muller Oria d’unes cases que havia rebut per aprisió i per compra, en el comtat de Manresa, dins del clos del castell d’Òdena. No es pot confirmar si Sala o els seus descendents tingueren el castell d’Òdena en feu del comte, malgrat que aprisionaren els castells veïns de Maians, Clariana i la Roqueta. Tampoc no es pot confirmar si el tingué Ènnyec Bonfill o Bonfill Sendred, com també se’l coneixia, cap de la família Cervelló, que tenia el castell de Miralles i protagonitzà diverses actuacions en el terme d’Òdena.

Els Òdena.

ABC

Les primeres notícies que es coneixen d’un senyor del castell d’Òdena daten de l’any 1040, en què es feu un conveni entre els germans Domnuç Bernat i Guillem Bernat d’Òdena pel qual es feien diverses promeses sobre l’honor, el feu i l’alou que ambdós tenien al castell d’Òdena. Guillem era l’hereu i fou qui continuà en el domini del castell d’Òdena. Per una permuta que tots dos germans feren l’any 1054 dels béns que havien rebut dels seus pares, se sap que aquests s’anomenaven Bernat i Guilla. És molt probable que Guillem i Domnuç Bernat fossin fills d’un fill del vescomte Bardina anomenat Bernat, que es documenta l’any 1019 juntament amb el seu germà Dalmau, vescomte, i la seva mare Adalais, actuant com a marmessors de Bardina donant els béns que el difunt havia deixat a Sant Cugat del Vallès. Aquesta suposició es basa en el fet que el pare de tots dos germans es digués Bernat, i que Domnuç Bernat tingués uns béns al delta del riu Llobregat que havien estat del vescomte Bardina; a més, és possible que uns béns del terme de Sant Fruitós de Bages que també havien estat dels vescomtes del Berguedà, Guifred i Quixol, i posteriorment del vescomte Bardina, passessin a Domnuç Bernat o a Dalmau, vescomte.

Guillem Bernat d’Òdena actuà com a senyor del castell d’Òdena, però el tenia en feu comtal, i entre el rei i ell possiblement hi havia un altre senyor, si bé aquesta circumstància no es concreta fins a l’actuació del seu net. Les actuacions de Guillem Bernat respecte al castell d’Òdena foren diverses i corresponen a un ampli ventall de possibilitats feudals, alguna poc coneguda. Primerament es coneix el conveni que l’any 1054 feu amb Onofred Ermemir i Alamany Onofred sobre la castlania del castell, els quals havien de fer hosts i cavalcades amb el seu senyor amb els homes que poguessin reunir del seu alou. També les darreres relacions de Guillem Bernat amb el castell d’Òdena corresponen a un conveni que l’any 1084 feu amb la seva muller Ermengarda i els seus fills Ramon Guillem i Pere Guillem amb tots els homes del terme del castell d’Òdena.

El seu successor en el domini del castell fou el seu fill Ramon Guillem I d’Òdena, el qual amb la seva muller Ermengarda feu un conveni amb el castlà major Umbert Alamany l’any 1096.

L’any següent el mateix Ramon Guillem I i el seu castlà Umbert Alamany feren un conveni amb Girbert Galceran, fill del castlà menor, Galceran Gombau, sobre la castlania del castell d’Òdena. El castlà menor es comprometia a ser home sòlid dels seus senyors, i fer amb ells hosts i cavalcades, i com el seu pare, es comprometia a guardar el castell amb un home ben armat; per tot això rebia el castell d’Òdena i la terra en feu que tenia el seu pare per Alamany Unifred.

Els drets de Ramon Guillem I sobre el castell passaren a un nebot seu, Ramon Guillem II, fill de Pere Guillem. La primera notícia de Ramon Guillem II d’Òdena és un conveni que l’any 1121 feren Guillem de Castellvell, senyor que tenia infeudat el castell d’Òdena pels comtes de Barcelona, i Ramon Guillem, que per la data ha de correspondre al segon membre dels Òdena d’aquest nom.

Per aquest conveni Ramon Guillem II rebia el castell d’Òdena, el de Pontons amb els seus feus i cavallers i la meitat del domini que ell mateix hi tenia el dia que anà a Jerusalem, mentre que l’altra meitat la retenia Guillem de Castellvell sota el seu domini.

Amb la finalitat d’ampliar els vincles de fidelitat, l’any 1142 Ramon Guillem II feu un conveni amb Guerau de Jorba, al qual encomanà el castell de Rubinat i el d’Òdena, i li donà diversos drets en tots dos castells. Ramon Guillem II feu testament l’any 1158 i morí el mateix any.

El castell d’Òdena passà al seu fill Pere. Sembla que Pere d’Òdena canvià el seu nom i es feu anomenar com el seu pare: Ramon Guillem d’Òdena. Això es desprèn del fet que no es té cap més notícia de Pere i que Ramon Guillem III feu ostentació de ser fill d’un altre Ramon Guillem quan l’any 1186 confirmà l’alberga que el seu pare havia donat al monestir de Sant Cugat del Vallès com a heretat del seu fill Ramon de Pontons, que es feu monjo del monestir. L’any 1191 renovà el conveni fet amb Guerau de Jorba, ara amb la seva neta Gueraula de Jorba, casada amb Guillem de Cardona, pels castells de Rubinat i d’Òdena, amb el compromís de prestar els mateixos serveis. Aquest conveni es feia per quinze anys, i si en aquest espai de temps Gueraula no li presentava un fill perquè la hi substituís, el conveni es donaria per acabat i Ramon Guillem recuperaria els castells. En el seu testament de l’any 1196 Ramon Guillem III d’Òdena deixà el seu castell d’Òdena al seu fill Guillem I, i alhora disposava que l’altre fill, Ramon Guillem IV, el substituís en el cas que morís sense fills. Guillem I tingué poques relacions amb el castell d’Òdena. Només es coneixen dos convenis que l’any 1229 feu Guillem de Cardona, fill del vescomte Guillem de Cardona, a Guillem I. Pel primer, Guillem de Cardona, entre altres coses li prometé que de la domus que tenia a Òdena, i que Guerau Ferrer tenia per ell, no en sortiria cap mal; pel segon, fet també a la seva muller Elisenda, Guillem de Cardona garantia la possessió en pau de la compra que li havien fet del castell d’Òdena. Guillem I manà redactar el seu testament l’any 1226.

Ramon Guillem V, hereu de Guillem I, ja actuà en el terme d’Òdena en vida del seu pare. Tenia un caràcter molt agressiu; la primera violència es constata en l’evacuació que feu l’any 1236 a Dalmau, ardiaca de Vic, sobre la domus o fortalesa de l’Espelt, de la qual s’havia emparat injustament, i reconeixia que Dalmau la tenia en franc alou, tal com l’havia tingut Ramon de Cervera, i que podia reconstruir o reedificar la fortalesa, contra la qual ni contra els homes de l’Espelt no sortiria cap mal del castell d’Òdena.

Ramon Guillem V no tingué fills ni de la seva primera muller, Sança, ni de la segona, Elisenda, per la qual cosa, seguint la mateixa disposició continguda en el testament del seu pare, l’any 1247 feu donació al seu oncle Ramon Guillem IV d’Òdena i al seu cosí Guillem II dels castells d’Òdena i de Pontons. Entre les moltes situacions violentes en què Ramon Guillem V es veié embolicat, una d’important fou entorn de l’any 1253, quan fou obligat a sotmetre’s a la justícia reial. Primerament el seu senyor superior, el vescomte Gastó VII de Bearn, com a senyor de Castellvell prometé al rei Jaume I que faria que Ramon Guillem V d’Òdena donés plena solució en un termini de dos anys a totes les persones que li presentessin queixes de rapinyes i violències comeses contra ells, i el rei es reservava la resolució de l’afer de Bell-lloc; si no ho feia, el vescomte cediria el castell d’Òdena al rei. Al cap d’un mes el vescomte feu la mateixa promesa juntament amb la seva mare, Guilleuma de Montcada, que era la senyora del patrimoni dels Castellvell. Abans d’un mes fou el mateix Ramon Guillem V d’Òdena qui prometé al rei Jaume I el mateix que havia promès el seu senyor, i li donà el feu del castell d’Òdena; la seva muller Sança el mateix dia ratificà la donació del seu marit per raó d’esponsalici. Un mes i mig després Ramon Guillem donà al rei Jaume I el castell d’Òdena i li donà llicència perquè hi posés 12 homes que el custodiessin, pagant els seus salaris de les rendes del castell. Això no obstant, el rei li tornà el castell abans d’un mes i Ramon Guillem prometé tornar-lo en el termini de deu dies sempre que en fos requerit. Sembla que tot quedà arranjat, fins i tot l’afer de Bell-lloc, ja que l’any 1255 el rei Jaume I definí a Ramon Guillem V d’Òdena tota petició o demanda que pogués tenir contra ell o els seus béns pels danys i malifetes comeses fins al moment. Tot i amb això, Ramon Guillem protagonitzà un altre conflicte, molt més greu, ja que fou condemnat a morir ofegat en el mar; per aquest motiu l’any 1261 redactà el seu testament, manà que reparessin els seus greuges i els del seu pare i paguessin els seus deutes, per la qual cosa deixava els seus castells. Aquesta disposició conculcava els drets del seu cosí Guillem II d’Òdena, el qual l’any 1274 presentà una apel·lació sobre la causa suscitada entre ell i els marmessors del testament del seu cosí. Al cap de dos anys els marmessors de Ramon Guillem V reconegueren els seus drets i li lliuraren el castell d’Òdena pels drets que hi tenia. Tot seguit els habitants del terme d’Òdena juraren fidelitat al nou senyor, reconeixent el domini que havien tingut els seus antecessors. Al seu torn l’any 1278 Guillem II feu jurament de fidelitat al vescomte Gastó VII de Bearn pel castell d’Òdena, i aquest reconegué els pactes que havien fet Guillem i el vescomte de Cardona, mentre que Guillem es comprometia a complir els pactes que havia fet el vescomte de Cardona en nom seu. No obstant això, no finiren els conflictes sobre el domini del castell d’Òdena per part de Guillem II, ja que la segona muller de Ramon Guillem V, Elisenda de Montbui, reclamà els drets que tenia en el castell en virtut del seu esponsalici. Davant de la reclamació de la vídua el rei manà el mateix any 1278 als homes de Manresa que expulsessin Guillem II del castell d’Òdena, i així ho feren amb l’ajut dels homes d’Òdena. Aleshores es produïren dos conflictes, un entre Guillem II d’Òdena i els procuradors reials que defensaven els drets de la vídua, sobre el qual es dictà sentència l’any 1284 que retornava el domini del castell d’Òdena a Guillem II, salvant els drets d’Elisenda de Montbui. El mateix any se sentencià el conflicte entre Guillem II i els homes d’Òdena que, malgrat el jurament fet, no volien reconèixer el seu domini. Els homes d’Òdena foren condemnats a pagar 2 000 auris pels perjudicis ocasionats en l’assalt al castell i les costes del judici. Guillem II no trigà a desfer-se del castell, i el 1287 el vengué junt amb la vila d’Òdena al vescomte Ramon Folc VI per 40 000 sous. El mateix any els habitants del castell feren homenatge i jurament de fidelitat al seu nou senyor. El vescomte Gastó VII de Bearn confirmà la venda i renuncià al lluïsme de la venda.

Els vescomtes de Cardona

Amb la compra anterior els vescomtes de Cardona ampliaven els seus dominis a la Conca d’Òdena. I al cap de poc encara els ampliaren més, ja que l’any 1288 el rei Alfons II feu donació al vescomte Ramon Folc VI de tot el dret alodial que posseïa en el castell i la vila d’Òdena, i que tenia per ell el vescomte Gastó VII de Bearn. Tot seguit el rei ordenava al vescomte de Bearn que prestés homenatge al vescomte Ramon Folc VI de Cardona per la donació anterior, li fes el servei que abans li feia i li donés la potestat del castell quan li ho demanés el seu nou senyor. D’aquesta manera els vescomtes de Cardona eren al mateix temps senyors i vassalls dels vescomtes de Bearn pel castell d’Òdena. Les relacions amb els vescomtes de Bearn no foren pacífiques; es complicaren quan els drets de Gastó VII passaren a la seva filla Guilleuma de Montcada, casada amb l’infant Pere, germà del rei Jaume II. Al final el vescomte Ramon Folc VI de Cardona, el 1295, vengué a l’infant Pere el dret alodial i el domini major que tenia en el castell d’Òdena en virtut de la donació del rei Alfons II i la confirmació del seu germà Jaume II, pel preu de 1 000 auris alfonsins. Però un cop mort l’infant Pere, l’any 1298 els seus marmessors vengueren al rei Jaume II el castell i la vila d’Òdena per 10 000 sous. Encara que els vescomtes de Cardona quedaven fora del domini superior del castell d’Òdena, aviat s’hi tornaren a introduir. Primerament fou per la venda que l’any 1314 feu Gastó, comte de Foix i vescomte de Bearn al seu parent el vescomte Ramon Folc VI de Cardona de la potestat i el domini directe que tenia en el castell d’Òdena, i que en aquell moment tenia en feu un fill del comprador, anomenat Ramonet de Cardona. Finalment el rei Jaume II va vendre al vescomte de Cardona el castell d’Òdena, juntament amb els de Montbui i l’Espelt, amb tots els drets que hi tenia. Amb aquests drets, a la mort del vescomte Hug I de Cardona, el fill, Hug II, i la seva mare negaren els drets reials en el castell d’Òdena. Aleshores l’any 1335 el rei Alfons el Benigne ordenà al veguer de Manresa que tragués el sometent contra el senyor del castell d’Òdena. de fet se n’apoderaren i durant uns anys estigué en domini directe del rei. Fins i tot l’any 1336 el rei Pere III prometé als homes d’Igualada de no separar-lo de la corona. Sovint el rei no complia aquesta mena de promeses, i l’any 1347 va vendre per 70 000 sous al vescomte Hug II de Cardona la jurisdicció i els imperis del castell d’Òdena amb els fruits i les rendes pels bons serveis que li havia fet. En les corts celebrades a Perpinyà l’any 1350 els igualadins es queixaren d’aquesta alienació i el rei, en correspondència, al cap de dos anys va reclamar al vescomte que li retornés el castell, ja que ho havia fet forçat perquè el vescomte no s’adherís als partidaris de la Unió. Malgrat tot, el castell d’Òdena continuà en poder dels vescomtes de Cardona i els seus successors, els Medinaceli, i ja no se’n mouria fins a la fi de les jurisdiccions senyorials al segle XIX.

Els Castellvell

El castell d’Òdena estigué infeudat pels comtes de Barcelona a la família Castellvell. Aquest domini es constata a partir de l’any 1121, en què Guillem de Castellvell i Ramon Guillem II d’Òdena feren un conveni. Les relacions amb els comtes es troben documentades uns anys més tard, quan el 1126 Guillem Ramon de Castellvell jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer III i a la seva muller Dolça i li donà la potestat de diversos castells entre els quals hi havia el d’Òdena. Els drets dels Castellvell passaren als vescomtes de Bearn-Montcada. Els drets dels vescomtes de Bearn sobre el castell d’Òdena passaren a Guilleuma de Montcada i al seu marit, l’infant Pere, i a la mort del matrimoni es generà un conflicte sobre els drets del seu patrimoni. Per això l’any 1298 els marmessors de l’infant Pere vengueren al rei Jaume II el castell i la vila d’Òdena, mentre que l’any 1314 Gastó, comte de Foix i vescomte de Bearn, donà al vescomte Ramon Folc VI el mateix castell d’Òdena, amb la potestat i el domini directe. Amb aquesta alienació s’acabà el domini dels Castellvell i els seus successors en el castell d’Òdena. L’any 1943, a la pedrera del castell van ser localitzats un conjunt de marcusos i un dinar, que constitueixen una de les poques troballes d’aquest tipus de moneda de procedència coneguda. Una part de les monedes d’aquesta interessant troballa va ser adquirida pel Gabinet Numismàtic de Catalunya, on romanen actualment. Es tracta de quatre peces, una de les quals és un dinar de Yahyà al-Mu’tali de Ceuta i les tres restants són marcusos barcelonins d’imitació molt rudimentària del dinar Yahyà. (ABC)

En l’actualitat el castell d’Òdena és propietat municipal. A mitjan anys vuitanta la Diputació de Barcelona procedí a restaurar l’edificació, que avui dia es conserva en molt bon estat. (CPO)

Castell

Plantes i secció de la torre del castell.

F. Junyent i A. Mazcuñán

Del castell d’Òdena, assentat en un pujol de materials guixosos, ara només en resta una torre poligonal, acompanyada de restes de muralles i una bassa per a recollir les aigües de la pluja, construïda en època moderna.

La torre, restaurada ara fa poc, és una construcció un xic complexa, formada exteriorment per un políedre d’onze cares que s’afuen lleugerament a mesura que guanyen alçada i formen una piràmide truncada. Interiorment, en canvi, totes les cares són unificades per un perímetre circular que es manté constant tot al llarg de la torre, sense que hi hagi cap desgruixament dels murs.

A la base, cadascuna de les cares externes oscil·len entre 225 i 240 cm, i al capcer, atesa la seva forma truncada, fan entre 205 i 225 cm; les mesures més petites corresponen a la cara on s’obre la porta. Aquestes mides, doncs, a desgrat de les aparences, configuren un cos geomètric de base irregular imperceptible a simple vista.

L’estructura interna actual, determinada pel resultat de les intervencions, és molt elemental. Les parets, que fan uns 244 cm de gruix al centre de la cara, són delimitades per un diàmetre d’uns 305 cm que, tal com hem indicat, en no haver-hi cap desgruixament en els murs, és constant fins al cim, on hi ha un ampit més estret, a manera de barana, que circueix i corona la torre; el tros de mur restant, que fa de soler, és pavimentat amb formigó i encintat amb pedra, de tal manera que, i tenint en compte que la part central no és coberta, es disposa com una mena de camí de ronda. Des d’aquest punt fins al sòl la construcció té uns 10,28 m. L’únic element que trenca la buidor del cilindre i divideix la torre en dos compartiments és una volta de formigó armat buixardat recobert amb lloses, al centre del qual hi ha un brocal de pedra que originàriament havia donat entrada a la cisterna ocupada pels baixos de la torre. A partir d’aquí ja no hi ha cap més separació i hom es pot enfilar fins al mirador per una escala de traçat helicoidal feta amb graons de ferro i protegida per una barana de perfil laminat, que guanya alçada tot mantenint-se adossada a la paret.

Tot i que les intervencions realitzades en aquest edifici han estat prou encertades, per un conjunt de causes no han permès retornar completament aquesta torre al seu estat original. Tenint en compte els trets actuals i el resultats de les excavacions previs a la restauració, cal suposar que de bon començament era dividida en tres compartiments capçats per un terrat, la presència del qual sembla refermar la manca de finestres. També és probable que fos emmerletat, però això no es pot saber, ja que el tram superior, corresponent al capcer, originàriament potser un tros més alt, es trobava molt malmès. El primer compartiment, corresponent als baixos, devia anar cobert amb una volta de pedra perforada per l’actual brocal, de manera molt semblant a com és ara, i feia les funcions de cisterna. A partir d’aquí hi devia haver un segon pis que dividia l’únic compartiment actual en dos pisos, cosa que es pot desprendre d’unes mènsules que encara es conserven encastades a les parets a uns 2,82 m del paviment del primer pis, sobre les quals devia recolzar el segon sostre, format per un forjat(*) o un empostissat de fusta. No queda cap rastre del darrer sostre que aixoplugava la torre i alhora feia de paviment del terrat. Això no obstant, sense descartar que també fos de fusta, atesos els resultats de les excavacions (la base era plena d’enderrocs fins a una alçada de gairebé 3 m), sembla que és més versemblant creure que, en aquet cas, la coberta definitiva era una cúpula de pedra.

S’accedeix a l’interior de la torre a través d’una porta oberta al nivell del primer pis i a una alçada d’uns 3,65 m del nivell del terra. D’estructura simple, exteriorment és rematada per un arc escarser adovellat refet en la restauració, com els brancals. Interiorment, en canvi, penetra dins el gruix del mur, delimitat amb una volta de mig punt, mitjançant tres arcs escarsers en degradació, dos dels quals, com succeïa en l’arc extern, han estat totalment reestructurats. Altrament des del llindar de la porta fins al paviment del primer pis hi ha un acusat desnivell que és salvat amb una graonada composta de tres graons, també recuperats en les intervencions.

L’aparell, que acusa les toves dels arranjaments, ha estat fet amb blocs de pedra de mida mitjana tallats en forma de paral·lelepípede, ben carejats i distribuïts en filades horitzontals. Tal com es desprèn d’alguns pegats d’argamassa encastats encara a les parets, especialment a la banda nord, cal suposar que els paraments externs havien estat totalment arrebossats.

Tenint en compte l’estructura i els trets generals de la construcció com també la disposició de l’aparell, sembla coherent datar aquesta torre dins el segle XII, sense descartar una data lleugerament més tardana que la situaria a l’inici del segle següent.

L’estat de conservació de l’edifici és excel·lent, encara més després d’haver estat restaurat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona l’any 1986.

Les intervencions que s’hi feren consistiren bàsicament a reconstruir la base del parament exterior, refer la poterna (arc i brancals), renovar la volta de l’aljub i arranjar el capcer amb la construcció d’un terrat protegit per un ampit. A més a més es col·locà una graonada de ferro interior que permet d’arribar a la terrassa; els graons es mantenen encastats a la paret, sistema que potser també havia estat utilitzat des d’un bon començament, bé que amb graons de fusta.

Al costat de la torre resten uns fragments de mur que devien constituir la primera línia de defensa, els quals, tal com es desprèn de la seva situació, conjuntament amb la torre, amb la qual contacten, tancaven el recinte, prop d’on hi havia la porta d’accés.

Cal remarcar que, per bé que el castell ja fou enderrocat parcialment l’any 1463 per un decret de la Diputació del General de Catalunya, el fet d’aplegar-s’hi la població afavorí la desarticulació del seus components, la qual cosa encara fou accentuada per l’explotació continuada dels guixos que forneixen el seti del castell. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Coll, 1970, vol. IV, núm. 31, pàgs. 25-40 i Coll, 1971, vol. IV, pàgs. 1-26
  • Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 266-293
  • Fierro, 1987, vol.II pàgs. 169-175
  • González, núm. 18, 1988, pàssim
  • Mestre, 1988
  • Buron, 1989, pàgs. 56-57
  • González, Lacuesta, López, 1990, pàgs. 77-80
  • Álvarez, 1990, pàgs. 21-23