Situació
Les restes d’aquest gran despoblat, encara notables, s’esglaonen en un pendent de muntanya.
ECSA - A. Roig
A 1,5 km abans d’arribar a Llavorsí per la carretera que ve de Rialb, surt una pista, enfront mateix de les ruïnes de l’Hostal del Rei, que s’enfila per un dret coster, sobre la riba esquerra de la Noguera Pallaresa. Després de 4,9 km de forta pujada s’arriba al santuari barroc de la Mare de Déu de Biuse, que s’alça sobre les ruïnes del castell i despoblat, disperses per tot el rodal en terrasses graonades. (ARD)
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCH533044.
Història
El primer esment conegut del lloc de Biuse és del 1128, quan Ficapal donà a Santa Maria de la Seu un mas a la vila de Biuse. A la butlla del papa Alexandre III del 1164, a favor del monestir de Gerri, s’esmenten com a possessió del cenobi uns alous a Biuse. Els castells i les viles de Biuse, Arestui, Tírvia, Glorieta i Ferrera foren empenyorats l’any 1296 per la comtessa vídua Blanca de Bellera al comte Roger Bernat III de Foix per 53 000 sous melgoresos. Un cop retornada la quantitat, el comte de Foix es negà a lliurar-li els llocs i els castells, la qual cosa va provocar l’agreujament de la guerra del Pallars que enfrontava, d'una banda, els Pallars aliats amb la monarquia i Arnau d’Espanya, el comte de Foix i els Comenge.
D’altra banda, dins la relació d’esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314, consta l’església de Biuse, dins el deganat de Montenartró. Tanmateix, aquesta església ja no apareix en les relacions posteriors de les parròquies de l’oficialat de Cardós; aquest fet fa suposar que la parròquia —igual que el lloc de Biuse—, no superà la greu crisi demogràfica que patí el país al llarg del segle XIV, i per tant desaparegué com a tal. En la visita pastoral del 1758, l’església de Biuse consta com a simple capella de la parròquia de Llavorsí.
Inclosa dins la baronia de Rialb, la jurisdicció de Biuse passà l’any 1435 dels Bellera als comtes de Foix i vescomtes de Castellbò. L’any 1519 el lloc de Biuse, dins el quarter de Rialb del vescomtat de Castellbò, estava despoblat, i els seus 9 albergs o capmasos eren tinguts per diversos habitants de Llavorsí. (JAA-MLIC-PBM)
Despoblat
El lloc és un carener de pendent suau, que es condicionà ja d’antic terraplenant el coster en estretes feixes graonades on s’anaven bastint les cases semiexcavades al pendent de la muntanya.
L’indret on avui s’alcen les construccions del santuari i les bordes del seu rodal és en el bell mig del petit poblat, reutilitzant en part els murs d’alguns dels seus habitatges.
La planta del despoblat és allargada en direcció nord-est/sud-oest, seguint la direcció d’un antic camí que, procedent de Llavorsí, al fons de la Noguera, s’enfilava fins a aquest lloc de Biuse, a 1 250 m d’altitud, i seguia fins a les terres de Castellbò, a l’Alt Urgell.
Es poden identificar restes de construccions en un espai d’uns 150 m de llargada per uns 50 m d’amplada. Si se segueix el camí, que com hem dit surt de Llavorsí, a l’entrada del despoblat es troben les restes d’una construcció, que creiem que corresponen a la primitiva església.
Seguint el recorregut, es veuen moltes altres restes de parets de cases recolzades totes elles en el pendent de la muntanya. El camí segueix fins al carener, on al costat de llevant s’alça un fort esperó de roca; avui encara s’hi poden veure les restes dels murs del que era el conjunt casteller de Biuse.
A la plataforma superior del turó s’identifiquen les fonamentacions d’una gran construcció, possiblement una torre. A uns 2 m per sota d’aquest nivell hi ha les restes d’uns murs, que amb un perímetre rectangular d’uns 8 m de costat, tancava tota la part superior de la roca, coronada amb la torre circular.
Els paraments constructius del despoblat presenten unes característiques tipològiques bastant uniformes pel que fa a l’aparell de carreus, que és tot de pedra del país (llicorella i pissarra). Ara bé, entre el conjunt defensiu i les cases del poblat, la tècnica constructiva ja és diferent.
Els murs de tancament de la torre estan obrats amb blocs treballats sense polir, però disposats regularment en filades i lligat tot amb un morter de terra, calç i pedra petita.
Les parets de les cases, com hem dit semiexcavades en el pendent, estan obrades amb un aparell de pedres, algunes d’elles trencades i lligades irregularment amb terra i pedra petita, i amb una amplada de 60 cm.
Amb una prospecció superficial en extensió es pot considerar, en un primer lloc, que les cobertes de les cases, com també les del castell, eren amb embigats de fusta i teulats de lloses o de brancatge i argila. I, en segon lloc, pel poc material ceràmic identificat, i en especial per la tipologia constructiva del jaciment, creiem que es podria situar cronològicament tot el conjunt dins d’una etapa alt-medieval entre els segles IX-X; no es pot descartar, però, un origen anterior. (ARD)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 709
- Miret, 1900, pàgs. 223 i 311
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 488-1 489
- Tragó, 1982, pàgs. XIV-XV i 100-101
- Bringué, 1990, pàg. 148
- Puig, 1991, vol. II, pàgs. 386-387.