Rostany (785? – al 801)
És el primer comte conegut d’aquest districte. És probable que fos un magnat amb propietats a Septimània i que calgui identificar-lo amb un Rodestagnus el qual el juny de l’any 782, en representació de Carlemany, presidí un judici favorable a Daniel, arquebisbe de Narbona, a qui el comte Miró de Narbona havia pres unes viles del pagus narbonès. Nomenat comte de Girona, segurament per Carlemany, durant l’ocupació de la ciutat, degué organitzar-ne la defensa i estimular el repoblament de les terres gironines i besaluenques. A ell devia correspondre en una bona part la defensa de Girona i de la seva comarca quan la ràtzia d’Abdul-Malik, l’any 793. Segons el biògraf de Lluís el Piadós, conegut per l’Astrònom, Rostany tingué un paper destacat en la presa de Barcelona l’any 801. Inicialment dirigí el setge de la ciutat, mentre Guillem I de Tolosa i Ademar de Narbona s’adreçaven amb un exèrcit cap a comarques occidentals en missió de cobertura i Lluís el Piadós restava al Rosselló amb tropes de refresc.
Odiló (812 – 817)
Fou comte de Girona de l’any 812 al 817 i succeí probablement el comte Rostany. Personatge d’origen desconegut, apareix documentat en un precepte de l’any 812, juntament amb els comtes Berà de Barcelona, Gaucelm de Rosselló, Guiscafred de Carcassona, Ermenguer d’Empúries, Ademar de Narbona, Laibulf d’Arle i Erlí de Besiers, als quals Carlemany va manar restituir a uns hispani les aprisions que els havia fet. Probablement, en aquesta mateixa època presidí un tribunal davant el qual el comte Ademar de Narbona demandà l’hispà Joan per la possessió de l’aprisió de Fontjoncosa. En un precepte atorgat l’any 822 per l’emperador Lluís el Piadós a l’abat Mercoral de Sant Esteve de Banyoles consta que Odiló havia autoritzat l’abat Bonitua a aprisiar l’erm de Banyoles i a edificar el monestir homònim.
Berà (817 - 820)
Fou comte de Barcelona de l’any 801 al 820, de Girona del 817 fins al 820 i probablement abans de l’any 801 de Razès. Got d’origen, tenia possessions al Conflent i al Rosselló i prengué part en la campanya contra Barcelona, ciutat que, en ésser conquerida, li fou encomanada en qualitat de comte. Des d’ací col·laborà amb Lluís el Piadós en l’expedició contra Tortosa de l’any 809 i hagué de fer cara a un atac sarraí contra Barcelona, que tingué lloc l’any 815, ordenat per Al-Hakam. L’any 817, en què morí el comte de Girona Odiló, el comtat de Girona fou integrat, amb Narbona i els altres comtats orientals de Barcelona, d’Empúries i del Rosselló, a la marca de Septimània. En morir Odiló fou nomenat successor seu. Partidari de la pau amb els musulmans, probablement a causa de la rivalitat amb el comte d’Empúries Gaucelm, fou acusat de traïció, jutjat a Aquisgrà i condemnat a la pèrdua del càrrec i a l’exili a Rouen, bé que l’emperador li estalvià la confiscació de béns. Això s’esdevingué l’any 820 i, entre d’altres coses, comportà la pèrdua del comtat de Girona. El fracàs de l’actuació de Berà féu que la cort carolíngia instaurés a la regió el govern de comtes no originaris del país, amb la qual cosa s’introduí el domini franc pròpiament dit, d’acord amb el grup partidari d’enfortir el poder carolingi a les regions reconquerides.
Rampó (segles VIII-IX)
Fou comte de Barcelona i de Girona dels anys 820 al 825, nomenat per Lluís I el Piadós, en substitució de Berà. Era un magnat franc de la cort reial i de la confiança del sobirà, aliè a les rivalitats que a la Marca enfrontaven els partidaris de Berà amb els seus detractors. Rampó ja havia servit Carlemany i havia estat l’encarregat de comunicar a Lluís I, que era a Doué, la mort del seu pare, esdevinguda a Aquisgrà. Com a comte de Girona, el setembre del 822 acompanyà l’abat Mercoral de Sant Esteve de Banyoles a la cort de Lluís I a Attigny, on obtingué del rei un precepte d’immunitat per a l’esmentat cenobi. Vers l’any 820 autoritzà Domnul a construir el cenobi de Sant Pere d’Albanyà, prop de la Muga. Sota el seu regnat fou fundat també el monestir de Santa Maria d’Amer. Segurament fou un dels comites maræ Hispaniæ que l’any 821 o el 822 dirigiren una expedició que travessà el Segre i saquejà territori sarraí, potser la Noguera i la Llitera.
Bernat I (804 - 844)
Fou comte de Tolosa de l’any 835 al 844, de Narbona de l’any 828 al 844 i de Barcelona i de Girona en dos moments, del 826 al 832 i del 835 al 844. És conegut també per Bernat de Septimània. Era fill de Guillem I de Tolosa i germà de Gaucelm, comte de Rosselló i d’Empúries. Probablement es formà al palau imperial (el seu pare era cosí germà de Carlemany) i fou apadrinat per Lluís el Piadós. El seu nomenament com a comte de Barcelona i de Girona l’any 826 provocà la revolta d’Aissó, aliat amb Guillemó, fill de Berà, el qual sembla que amb Borrell, comte d’Urgell-Cerdanya-Osona, foren ajudats per ‘Abd al-Rahmān II, que l’any 827 intentà de prendre Barcelona i Girona. Aquesta rebel·lió fou motivada contra el domini estranger encarnat en els successors de Guillem I de Tolosa. Bernat pogué vèncer la revolta i el seu èxit féu que fos premiat amb la successió en el comtat de Narbona l’any 828 i en altres comtats de Septimània dependents d’aquest: Besiers, Magalona, Nimes i, potser, Usés. D’ací el nom amb el qual l’ha conegut la historiografia posterior. Estigué al costat de Lluís el Piadós en les lluites que sostingué amb els seus fills, la qual cosa li valgué un lloc de primera magnitud en la direcció de l’imperi. La seva gestió política, però, fou desastrosa i, ràpidament, es formà contra ell i Lluís el Piadós un bloc molt potent, integrat per una part de l’exèrcit i per tres fills de l’emperador. El comte fugí del palau i l’any 830 es refugià a Barcelona. En la seva revolta contra l’emperador donà suport a Pipí, la qual cosa li costà la pèrdua dels seus honors: Catalunya i el ducat de Septimània foren lliurats a Berenguer I de Tolosa.
Berenguer I (? - 835)
Fou comte i duc de Tolosa i comte de Velai de l’any 816 al 835, de Pallars i de Ribagorça de l’any 817 al 833, de Rosselló, d’Empúries, de Girona i de Barcelona de l’any 832 al 835. Era fill d’Hug, comte d’Avern i cunyat del futur emperador Lotari. Fou un personatge notable per la prudència i la fidelitat a la casa reial carolíngia, que li valgué d’ésser conseller del rei Pipí d’Aquitània. A Pallars i a Ribagorça exercí drets sobirans, com ho demostra el precepte que concedí al monestir de Santa Maria d’Alaó. Aquests dos comtats li foren arrabassats pel comte d’Urgell Galí I. No sembla pas que tingués bones relacions amb el bisbe d’Urgell, Possidoni, d’origen franc. En la lluita amb Bernat de Septimània per causa de les lluites entre Lluís el Piadós i els seus fills, l’any 832, quan Bernat fou desposseït dels seus càrrecs, els comtats catalans, llevat d’Urgell i Cerdanya, foren regits per Berenguer I. En la seva lluita amb Bernat, simpatitzà amb els gots descontents i d’aquí que estigués a punt de perdre els seus honors a Septimània i a Catalunya. Quan anava a defensar-los davant Lluís el Piadós, morí.
Bernat II (835 - 843)
En morir Berenguer I fou retornat a Bernat I el domini que havia tingut sobre els comtats de Catalunya i de Septimània l’any 835. Des d’aquest moment Bernat es mantingué fidel a l’emperador. Però en encendre’s la lluita contra el nou rei Carles el Calb i el fill de Pipí d’Aquitània, Pipí II el Jove, Bernat donà suport a aquest en contraposició amb els altres comtes catalans. En virtut del tractat de Verdun, de l’any 843, Carles el Calb restà com a únic senyor de les terres de migdia, on només Pipí II i Bernat se li oposaven. Carles emprengué una campanya contra els revoltats. Bernat, que havia estat fet presoner davant Tolosa, fou jutjat i executat. Durant el setge de Tolosa, entre els súbdits de Bernat I que acudiren al rei per a demostrar fidelitat i recaptar privilegis figuren els abats de Santa Maria d’Amer, de Sant Esteve de Banyoles, de Sant Pere d’Albanyà, i de Sant Martí de les Escaules i el mateix bisbe de Girona, Gotmar.
Sunifred I (? - 848)
Fou comte d’Urgell i de Cerdanya de l’any 834 al 848, de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans de l’any 844 al 848. Segons investigacions de Ramon d’Abadal, era fill del comte de Carcassona Bel·ló i germà d’Oliba I. Fou successor d’aquest a Carcassona, la qual cosa pot explicar les futures bones relacions entre el Casal de Barcelona, eixit de Sunifred, el Casal de Carcassona, i la tradicional afecció dels comtes catalans a l’abadia carcassonesa de la Grassa. Com altres membres de la família carcassonesa, es distingí pel seu legitimisme i per la fidelitat a la dinastia carolíngia. Com a premi per aquesta fidelitat pròpia i sobretot del seu germà Oliba I, el rei Lluís I el Piadós li atorgà, l’any 834, els comtats d’Urgell i de Cerdanya. Essent comte d’aquests districtes, l’any 842 barrà el pas, potser pels escanyalls de les coves de Ribes, a un exèrcit sarraí que, envaït per l’emir ‘Abd al-Rahmān II, i comandat pel general ‘Abd al-Wāhid ibn Yazid i per Mūsà ibn Mūsà, havia passat per les terres centrals de Catalunya i pretenia d’atacar Narbona travessant els Pirineus per la Cerdanya. Els atacants hagueren de retirar-se i llur fracàs assenyalà l’últim intent musulmà de saltar cap a França. Dels seus anys de comte de Cerdanya i al pagus annex de Conflent s’han conservat dos testimonis en documents posteriors. Per un d’aquests se sap que en data desconeguda prengué a un tal Guitiscle la vila de Sedret de la Cerdanya, a l’entrada de la vall de Querol, i la lliurà en benefici comtal a un tal Isarn. L’altre assabenta que, després de rebre per precepte reial el vilar de Mata, de la vila de Prada, el lliurà al monestir de la Grassa. El comte Sunifred continuà guardant al rei Carles II el Calb la fidelitat que anys abans havia servat a Lluís I el Piadós, i això precisament en els moments tèrbols de la traïció de l’omnipotent marquès Bernat de Septimània. Novament aquesta lleialtat legitimista li valgué una recompensa quan el rei pogué capturar i ajusticiar el traïdor Bernat, la primavera de l’any 844. Sembla que en aquell moment Sunifred fou investit per Carles el Calb amb el conglomerat de comtats que Bernat havia format a banda i banda dels Pirineus: els de Barcelona i Girona a Catalunya i els de Narbona, Besiers i altres de satèl·lits a Septimània. L’actuació de Sunifred com a comte de Barcelona no és pas ben documentada, però cal suposarla per tal com Carles el Calb el titulà marquès en un precepte del maig del mateix any 844. Així com el seu espectacular ascens a la direcció de la marca es produí arran de la deposició de Bernat de Septimània, també la seva desaparició de l’escena política coincidí amb la revolta de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat. Hom pensa que Sunifred, i potser Sunyer I d’Empúries-Rosselló, el seu suposat germà, caps del legitimisme a Catalunya, moriren de mort violenta durant la temptativa de Guillem, el qual s’apoderà de Barcelona l’any 848. Sunifred fou casat amb Ermessenda.
Guifré i de Girona (segle IX)
Vescomte i comte de Girona. Consta com a vescomte en un judici sobre Terradelles, a Bàscara, l’any 841, i com a comte en un altre judici, de Fonteta, el 850. Sembla que fou designat comte després de la temptativa, fracassada, d’ocupació de Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, el 848. El seu govern no anà més enllà del 853.
Odalric? (? - després del 859)
Fou comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, Rosselló, Narbona i d’alguns comtats septimans de l’any 852 al 857 o 858, designat per Carles II el Calb per substituir el comte Aleran. Era un franc de procedència oriental, probablement fill d’un Odalric que fou comte d’Argengau i Linzgau de l’any 807 al 816, a l’actual Austria, en temps de Carlemany. Per part de mare sembla que tenia vinculacions amb les terres catalano-septimanes, car devia ésser nét del comte Bigó de Tolosa. Segons que sembla, vers l’any 846 era comte de Rètia, i com a marquès de Gòtia presidí un judici a Crespià, al comtat de Narbona. L’any 852 obtingué del sobirà dos preceptes per a fidels seus de la Marca. L’any 854 col·laborà amb Carles II en la lluita contra els aquitans partidaris de Pipí II el 853-854. No va poder evitar, però, que l’estiu de l’any 856 Mūsà ibn Mūsà ibn Fortun, de la família dels Banū Qāsi, a instàncies de Muhammad I, manés una expedició contra Barcelona, que saquejà el territori i destruí diversos castells, entre els quals, sembla, el de Terrassa. Després d’assistir a una assemblea reial a Quierzy l’any 857, on recaptà un precepte per a l’arquebisbe Frèdol de Narbona, Odalric es degué fer sospitós de traïció, més que no pas d’ineptitud, i fou destituït. Reconciliat passatgerament amb Carles II a Quierzy l’any 858, el 859 es passà a les files de Lluís el Germànic, el qual li encomanà els comtats de Linzgau i Argengau.
Unifred (? - després del 864)
Comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, del Rosselló, de Narbona i d’altres comtats septimans de l’any 857 al 864. Sembla que fou un franc de procedència oriental, potser fill del comte Hunroch de Tormois i d’Engeltruda. En aquest cas seria germà uterí del comte Odalric, el seu antecessor a Septimània i als comtats catalans. Hom pensa que també pogué ésser un comte de Rètia o d’Alamània refugiat en el regne franc occidental arran d’alguna desavinença amb Lluís II el Germànic, circumstància que explicaria la seva ràpida carrera. L’any 857 Carles II el Calb li encomanà el marquesat de Gòtia, en substitució del destituït Odalric, a més dels comtats de Beaune i Autun, a Borgonya, que havia pres el traïdor Isembard. El mateix any 857 negocià un tractat de pau i amistat amb el governador de Saragossa ‘Abd al-Uwar, el qual li permeté de passar l’any 858 a França, on ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands, contra una invasió de Lluís II el Germànic i contra les dissidències de la noblesa. En absència d’Unifred governà Barcelona un vescomte dit Sunifred, i el Rosselló, un d’anomenat Riquelm. El juny del 859 aconseguí de Carles el Calb a Attigny tres preceptes per a uns indígenes de Septimània i Catalunya: un tal Isembert, un Gomesind de la família vescomtal de Narbona-Rosselló i un Oriol, fill del comte Alaric d’Empúries i nét del comte Berà I. Segons historiadors àrabs, la pau del 857 es trencà l’any 861, quan un exèrcit sarraí atacà Barcelona, sense prendre-la. L’any 862 esclataren novament les dissidències a l’interior del regne franc, especialment a les regions meridionals, on els nobles aquitans volgueren oposar el rei Carles II el Jove d’Aquitània al seu pare Carles el Calb. En aquesta ocasió Unifred se sumà a la revolta en les seves honors catalano-septimanes i, acusat de bausia, fou formalment destituït: atribució de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer i al bisbe Frodoí l’agost del 862. Perseverà, però, en la revolta i prengué Tolosa, acció en la qual degué morir el comte Ramon I, l’any 863, cap de la noblesa fidel a Carles el Calb. El domini sobre la ciutat de Tolosa que Unifred sabé defensar d’un atac dels normands l’any 864, segurament significà també un cert control sobre el comtat tolosà i el de Carcassona-Rasès, i fins, potser, els de Pallars i Ribagorça. Conjugant l’actuació militar i la diplomàcia, el rei Carles el Calb aconseguí finalment d’aïllar el rebel, el qual, al final de l’any 864, sentint-se amenaçat, fugí cap a Itàlia, on tenia propietats.
Otger (? - ~ 870)
Comte de Girona amb el pagus de Besalú, cap a l’any 862 fins cap a l’any 870. Fou contemporani del poderós Bernat de Gòtia. És probable que fos indígena i que hom el pugui identificar amb un Otger, fidel del comte Guifré I de Girona, que surt documentat a l’acta d’un judici de l’any 850. Segurament aconseguí l’honor gironí vers l’any 862 en els primers moments de la revolta del marquès Unifred, en què Carles el Calb es va proposar de deposar el rebel i de guanyar aliats en una zona secessionista. Del comte Otger hom sap del cert únicament que l’any 866 era a Quierzy, on sol·licità al sobirà i n’aconseguí un precepte per al monestir de Sant Julià del Mont, del pagus de Besalú. L’any 869 Carles el Calb atorgà un nou precepte per a Catalunya, favorable aquesta vegada a un tal Dodó, “vassall del fidel Otger”, que hom dubta d’identificar amb el comte homònim. R. d’Abadal pensa que el govern d’Otger degué acabar amb la mort d’aquest comte, vers l’any 870.
Bernat de Gòtia (? - ~ 878)
Marquès i comte de Narbona, Barcelona i Rosselló de l’any 865 al 873 i de Bourges (Berry) i Autun (Borgonya) de l’any 876 al 878. Fou membre d’una gran família franca: el seu pare, Bernat, i el seu avi havien estat comtes de Poitiers; la seva mare Bliquilda era filla del comte de Le Mans i germana de Gausfred del Maine, i de Goçlí, canceller reial. L’any 865 Carles el Calb li concedí una part de la marca de Gòtia, que comprenia el comtat de Narbona, els comtats adjacents de Besiers, Agde, Magalona i Nimes, i els de Barcelona i Rosselló. Home ambiciós, superà aviat l’ambient provincià de la regió que li havia estat encomanada i penetrà a les altes esferes de la política del regne: l’any 872 fou nomenat conseller del rei Lluís d’Aquitània. Aquesta actitud li féu abandonar el govern dels seus comtats, que restaren a les mans inexperimentades de tercers. D’ací nasqué l’enemistat entre Bernat i el bisbe de Barcelona, Frodoí. Quan Carles el Calb emprengué la campanya d’Itàlia per tal d’oposar-se a Carloman de Baviera, Bernat, queixós, entre altres coses per les donacions que l’emperador havia fet a Òliba III de Carcassona, es revoltà contra Carles l’any 878. Aquesta actitud es prolongà durant el regnat del rei Lluís el Tartamut. En negar-se a comparèixer l’agost del 878 al concili de Troyes, assemblea de caire religiós i polític, fou desposseït dels seus honors: Barcelona i Girona foren lliurats a Guifré I d’Urgell i Cerdanya (Guifré el Pelós), i Rosselló, al seu germà Miró de Conflent. Bernat fou, doncs, el darrer comte franc que governà el comtat de Barcelona i Girona.
Guifré II, dit el Pelós (~ 840 - 897)
Fou comte de Cerdanya i d’Urgell (potser des del 870 fins a l’any 897) i de Barcelona, de Girona i de Besalú des del 878 al 897. També posseí el títol de marquès. Fou fill de Sunifred I i d’Ermessenda. La seva obra més important fou el repoblament del centre de Catalunya, devastat i gairebé despoblat des de la revolta d’Aissó i Guillemó i la incursió d’Abū Marwān l’any 827. La inicià per la vall de Lord, de l’any 872 al 878, i la prosseguí pel Ripollès, des del 879, per Osona des de l’any 881 i pel Bages, des del 889, fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d’aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre. L’any 879 fundà el monestir de Ripoll i també fundà el de Sant Joan de les Abadesses, l’església del qual fou consagrada l’any 887. Organitzà el comtat d’Osona, testimoniat l’any 895, i facilità la restauració del bisbat de Vic, l’any 886 o 887. En 885-890 afavorí la temptativa d’Esclua d’independitzar els bisbats catalans de Narbona. Durant els anys 888 i 889 hagué d’enfrontar-se amb els comtes d’Empúries Sunyer II i Delà, que s’havien apoderat de la ciutat de Girona i d’una part del seu comtat i del de Besalú, i acabà expulsantlos-en. L’any 877 es casà amb Guinedilda. Atacà Ismā’il ibn Mūsà, que s’havia apoderat de Saragossa l’any 871 i en 883-884 havia fortificat Lleida, però fou derrotat i l’any 884 sofrí fortes pèrdues. L’any 897 sortí al pas del governador de Lleida Llop ibn Muhammad, que havia incendiat el castell d’Aura, potser prop de Caldes, però fou vençut i ferit i potser mort d’una llançada pel mateix Llop. Els seus estats foren heretats conjuntament per la seva muller i els seus fills mascles no eclesiàstics. Però, potser per indicació de consellers autoritzats, en fou feta una distribució que deixà a Guifré Barcelona, Girona i Osona, a Miró, la Cerdanya, el Berguedà i Conflent, a Sunifred, Urgell amb Andorra i a Sunyer, Besalú, sota la tutela del seu germà gran Guifré, tot esperant el traspàs de l’oncle patern Radulf, que n’era regent. Al voltant de la figura de Guifré el Pelós es formà aviat un clima llegendari i d’aurèola quan el bisbe Idalguer de Vic en ponderà els mèrits l’any 906.
Delà? (? - 894/895?)
Fou comte d’Empúries des de l’any 862 al 894 o 895(?). Corregnà a Empúries amb el seu germà Sunyer II. Tot i que Delà sembla que era el germà gran i que signava primer els documents, Sunyer II havia obtingut el comtat per designació de Carles el Calb; Delà apareix com a administrador dels afers interns d’Empúries presidint tot sol diversos judicis comtals. L’any 897 intentà d’arranjar l’afer de les possessions que el monestir de Sant Policarp de Rasès tenia a Peralada. Delà i Sunyer s’empararen de Girona entre els anys 888 i 890 per tal d’instal·lar-hi el bisbe intrús Ermemir i foragitarne el legítim Servusdei. Això féu creure que Delà havia estat comte de Girona i més encara pel fet que adquirís la que després es digué Vilajuïga per als jueus expulsats de Girona. Delà era probablement nét de Bel·ló de Carcassona i cosí de Guifré el Pelós. Era casat amb Guíxol, de la qual hagué dues filles, Ranlo, abadessa de Sant Joan de les Abadesses, i Virgília, amistançada de Miró II el Jove, comte de Cerdanya i Besalú.
Guifré III (dit també Borell I) (~ 874 - 911)
Fou comte de Barcelona, de Girona i d’Osona de l’any 897 al 911. Fou fill de Guifré II el Pelós. Tutelà el seu germà petit Sunyer, a qui fou atribuït Besalú. En accedir al tron era ja casat amb Garsenda, de la qual tingué només una filla, Riguilda, que es casà abans de l’any 924 amb el vescomte Odó I de Narbona. En morir Guifré II, els seus estats romangueren profundament trasbalsats i la mateixa ciutat de Barcelona, davant l’amenaça sarraïna, havia hagut d’ésser evacuada. El mateix comte sembla que residia aleshores a Girona. El retorn dels carolingis, a la mort del rei Odó, i el perill sarraí donaren lloc, durant el seu govern, a un reforçament dels lligams de submissió a França. El comte sembla que visità el rei Carles III el Simple a Tours la primavera de l’any 899, i aleshores molt probablement s’hi encomanà i en rebé la investidura i el comtat d’Osona. Fou el darrer comte català que prestà vassallatge a un rei franc (Guifré II de Besalú sembla haver-ho fet excepcionalment l’any 952). L’any 906 assistí a un concili celebrat a la seu de Barcelona. L’any 908 participà en una gran assemblea d’eclesiàstics aplegada a Girona per l’entronització del bisbe Guiu. Al seu temps fou completada l’obra repobladora del Pelós, al Congost, l’any 898, a la vora dreta del Baix Llobregat, l’any 904, i al Lluçanès, del 900 al 909. Des de l’any 908 sembla que l’economia comtal era refeta. Morí el 26 d’abril del 911 i fou enterrat al monestir de Sant Pau del Camp, de Barcelona, que probablement havia fundat o restaurat. Des d’època molt reculada, potser des de la segona meitat del segle X, la seva personalitat com a comte havia estat confosa amb la del seu pare, suposat vivent fins l’any 912; hom havia imaginat que el fill havia premort al pare per emmetzinament. No fou sinó a mitjan segle XVI que hom aclarí la confusió. Per evitar-la, ja en vida del comte hom havia intentat d’anomenar-lo Jofre (898) i després Borrell (des del 908). Deixà els estats al seu germà Sunyer; sembla que aconseguí el consentiment del seu germà segon, Miró II de Cerdanya, al qual cedí el comtat de Besalú i el Ripollès. A partir d’aquest moment el comtat de Girona va restar totalment unit al de Barcelona.