Les arts sumptuàries i artesanals

El treball dels artesans

Fris del claustre de la catedral de Girona, que representa diversos traginers transportant aigua amb una portadora i un barral, una de les representacions plàstiques més boniques del treball a l’edat mitjana.

ECSA

Els castells, els monestirs, les parròquies, les cases de les ciutats o de les viles, els masos; els seus habitants: laics o eclesiàstics, senyors o vassalls, guerrers o camperols tenien molts o pocs objectes al parament de la llar o a l’aixovar personal, elements decoratius o sumptuaris, armes, atuells o eines de treball, objectes per a la litúrgia o el culte. Aquells utensilis que calien per a la vida quotidiana a l’època romànica.

Entre els segles X i XIII hi ha una activitat productora i a la vegada un consum de productes manufacturats. Hi havia una elaboració de béns mobles que moltes vegades oblidem per la seva pobresa i els pocs testimoniatges conservats. Va existir una activitat manufacturera, confirmada per l’escassa documentació escrita conservada i per les troballes de caire arqueològic i artístic. Aquesta activitat de treball artesà va créixer a les ciutats amb l’aparició d’una clientela, que va anar augmentant, formada per membres de les cúries dels comtes i dels bisbes, i amb graus diversos de producció i de consum es va estendre arreu dels comtats catalans fins als castells més llunyans o a les sagreres. Aquests nuclis, castells o llogarets, eren visitats, de manera periòdica, per mercaders i comerciants, s’hi celebressin o no mercats o fires. Els proveïdors oferien un ampli ventall i una gran varietat de productes a l’abast dels seus habitants.

Els artesans, d’origen forà o català, a poc a poc van poder oferir a la seva clientela ciutadana o rural productes que completaven els transportats pels mercaders o els traginers, o els que provenien de la rapinya bèl·lica, i pels guerrers. Confirma aquesta activitat l’arribada del mercader flamenc Robert a Barcelona, ciutat on morí i deixà a la seva catedral un ric llegat de productes manufacturats (1009), o el botí que des de la ciutat de Còrdova van aconseguir emportar-se els guerrers del comte de Barcelona Ramon Borrell (1010), per a esmentar dos episodis coneguts i a més esdevinguts a l’inici de l’època romànica.

Les primeres matèries de procedència mineral, vegetal o animal van ser treballades pels artesans amb desigual habilitat o “art”. Una mateixa matèria, segons la capacitat de treball o la destresa dels artesans en els seus acabats, podia convertir-se en una peça de valor artístic o simplement d’una estima utilitària. La producció i la qualitat de la feina va augmentar entre els segles X i XII, com també les exigències de consum dels habitants dels comtats catalans. Aquesta transformació queda palesa en observar la diferència existent, en qualsevol activitat de producció, entre la Catalunya pre-romànica i la de la plenitud romànica. De mica en mica els homes dels oficis van obtenir prestigi, de serfs, criats o servidors, lliures o no, dels poderosos —comtes, vescomtes, bisbes, abats o altres dignataris civils o eclesiàstics— i van assolir un nivell superior de tipus sòcio-econòmic. Pere I el Catòlic va reconèixer, als acords de Pau i Treva signats a Barcelona I’l de juny de 1200, l’existència dels oficis i dels menestrals que hi treballaven: “Exadarios et bordarios, pelliparios et sutores, textores et omnes ministrales sub hac pace et securitate ponimus et constituimus”, i que tenien una importància numèrica i social per a considerar la seva nova personalitat jurídica. Aquesta primera menció de tipus legal destaca la importància dels artesans dedicats al vestit i al parament de la llar.

Els productes manufacturats de qualsevol època no han estat considerats per la història de l’art, no pertanyen a l’àrea de la creació artística com han estat l’arquitectura, l’escultura o la pintura, les anomenades belles arts; emperò alguns d’aquests productes manufacturats són prou valuosos —l’orfebreria, els esmalts, la ceràmica, el vidre, els tapissos— per a ser agrupats dintre d’un esquema genèric que fou anomenat arts menors. Aquesta valoració, aquest agrupament —arts menors— no ha estat, després d’uns segles d’ús, prou grat per a definir el valor o no d’aquestes “arts”. S’han buscat altres explicacions, com la de J. Folch i Torres, que va introduir a Catalunya el concepte d’arts decoratives. Aquests darrers anys hi ha hagut una manca de nomenclatura, no s’ha trobat un mot genèric que agrupi els productes manufacturats; s’han utilitzat, també, altres termes com arts sumptuàries o arts industrials amb evidents contradiccions de la tipologia de producció o treball dels artesans. L’activitat dels mestres dels oficis era un “art”, una habilitat que els diferenciava dintre d’un mateix ofici; no tots els mestres assolien el mateix nivell de qualitat. L’“art” del mestre va destriar els resultats: uns productes manufacturats eren utilitaris i altres amb una certa qualitat —artística— van aconseguir la categoria de sumptuaris o decoratius. El que hem d’avaluar és que en un mateix ofici convivien mestres creadors de l’“art” i altres imitadors, amanerats o simples artesans que treballaven productes de consum immediat.

La recerca del treball dels mestres artesans permet un ampli ventall de possibilitats d’estudi, determinades pels materials treballats i l’habilitat de l’artesà. Els oficis aporten obres de categoria desigual, sempre riques i sumptuàries, com els argenters, o de molt diferents, els teixidors, segons sigui la fibra: seda, llana, lli, cotó o cànem, i la posterior tintoreria i l’acabat. Hi ha “draps” amb qualitat sumptuària i decorativa i teles de consum diari. L’habilitat del mestre i la col·laboració dels seus oficials, i moltes vegades la participació de diversos oficis, farà possible que el producte de la manufactura artesana abasti una categoria, un valor artístic. La plenitud del treball, de l’“art” dels artesans catalans serà a l’època gòtica; el romànic, molt sovint serà una època d’assaig, d’aprenentatge.

L’estudi de l’activitat artesanal catalana i d’aquells productes importats que la completen, ja siguin productes de procedència oriental o d’altres contrades d’Europa occidental, té una extraordinària dificultat: són poques les peces de béns mobles o objectes del parament de la llar o d’ús personal conservats i que a més puguem considerar produïts a l’època romànica. El reduït nombre d’objectes conservats és la conseqüència lògica de l’escassa existència d’objectes i atuells, motivada principalment per dues raons: primer, per un continuat consum fins a la destrucció, i segon, per la possibilitat de la majoria dels productes metàl·lics de poder ésser fosos de nou i transformats.

El testimoniatge dels inventaris notarials dels béns d’una persona, des dels més alts estaments socials als més pobres, aporta una prova concloent de l’escassetat i l’ús prolongat dels objectes, atuells, eines, o armes. De més a més, el pensament religiós de l’època romànica no permet l’enterrament dels difunts amb “tresors” com es feia en altres cultures antigues i clàssiques. Les sepultures estan mancades d’aixovars funeraris, només hi havia les robes de la mortalla; aquesta mortalla, a la darreria de l’època romànica, es va incrementar amb un objecte o atuell específic, en certes persones, pel seu càrrec o ministeri, com el cas dels calzes de peltre a les tombes episcopals.

La prohibició del cristianisme de sebollir el difunt acompanyat d’un “tresor” en el qual es reunissin objectes preparats per a formar l’aixovar del mort ha estat una dissort per als arqueòlegs i per a les vitrines dels museus. L’economia, al contrari, ha estat la gran beneficiada d’aquesta disposició: els béns mobles del difunt seran propietat dels seus hereus, no hi haurà una pèrdua com a resultat de la immobilització que comporta aplegar els objectes i enterrarlos. Hi ha una contínua mobilitat i aprofitament dels productes manufacturats; l’economia, arreu de l’occident europeu, no va patir una pèrdua de capital en quedar el “tresor” oblidat i desaprofitat.

Hem pensat que tots els béns mobles produïts pels artesans a l’època romànica s’haurien d’agrupar, temàticament, d’acord amb la primera matèria emprada i la qualitat del treball —“art”— dels mestres dels oficis amb total independència del nombre de peces conservades. L’estudi dels béns és important per a poder-nos apropar a la realitat de la vida diària dels catalans que van viure al període romànic. Aquesta recerca s’ha de completar amb la informació aportada per la documentació escrita i gràfica, sobretot si es té en compte que el nombre d’objectes, atuells, eines i armes que s’han conservat és ben escàs.

Els materials

Fragment de teixit de fabricació hispano-àrab (primera meitat del segle XII) procedent del monestir de Santa Anna de Barcelona, una mostra del comerç de draps de luxe característic de l’època medieval.

ECSA - G. Llop

No farem una recerca del tema sinó el resum dels coneixements que es tenen sobre la producció i l’ús de les primeres matèries. Serà un punt d’arrencada de possibles investigacions, un recull de suggeriments que tindran com a base d’estudi els materials i com a finalitat els objectes, els productes manufacturats resultat d’una tasca de treball, d’un “art” o una habilitat dels artesans, d’una experiència de les tècniques emprades en cada un dels oficis i que va permetre la millora del seu treball. Els menestrals millor dotats per la natura i a la vegada preparats amb un llarg i eficient aprenentatge van valorar, sense que tinguem gaire informació d’aquest procés, el binomi producció/consum, i van aconseguir, amb els beneficis d’un treball reeixit, convertir-se en els capdavanters d’unes primeres generacions burgeses que van configurar la societat i l’economia de les noves ciutats, especialment les que eren centre de l’organització político-administrativa comtal o episcopal. Aquesta transformació sòcio-econòmica va tenir lloc en el pas dels segles XI al XII, i va triomfar totalment un segle més tard a l’inici del segle XIII.

L’elaboració de tota mena de béns mobles respon a les necessitats d’una societat que, fins i tot a l’època romànica, era cada vegada més exigent amb la qualitat dels productes manufacturats; si no hagués estat d’aquesta manera, les llargues llistes dels diferents tipus de “draps” de llana descrits a les lleudes no tindrien una explicació lògica. El creixement de la riquesa i l’augment demogràfic, que vol dir increment del nombre de compradors, va tenir repercussió en el treball dels artesans. Una major disponibilitat de diner i de clients demanava no solament més objectes i atuells, sinó també un ampli ventall qualitatiu, des dels més luxosos o sumptuaris fins als més simples o utilitaris, i a més, que fossin objectes duradors. L’augment de la producció i la seva diversificació no va anar en detriment de la importància d’aquells productes, inexistents als comtats catalans; predominaven els productes de luxe o les primeres matèries també inexistents a les nostres terres.

Hem fet un plantejament, a partir d’un esquema, en el qual els diferents regnes, mineral, vegetal i animal, són el centre del treball. Aquesta proposta de treball ha estat feta, no tant per considerar aquests regnes de la naturalesa des d’una estimativa gairebé medieval o tradicional, sinó per facilitar l’agrupament de les tècniques artesanals segons les condicions de treball abans de l’augment de l’especialització que va tenir lloc a la mateixa època medieval en el període gòtic. Aquest esquema didàctic no ha resultat tan fàcil de seguir com en un primer moment ens va poder semblar. En un dels grups de primeres matèries i de tècnica de treball com és el cas dels teixits, les fibres pertanyen la majoria al regne vegetal i les més preuades i valuoses són d’origen animal: la seda i la llana. Aquestes contradiccions de procedència de la primera matèria i de la seva elaboració amb tècniques semblants s’ha procurat resoldre-les d’una manera lògica i entenedora, trencant l’esquema. Aquest esquema, no l’hem convertit en un sistema rígid que no ens permetés una exacta valoració de la producció de béns mobles a la Catalunya del període romànic.

Pensem fer una breu descripció de cada una de les primeres matèries més emprades pels artesans de l’època romànica, amb referències a la seva producció i al comerç i a les possibilitats de convertir-se en productes manufacturats. Assenyalarem, també, la problemàtica de la seva llarga o curta conservació natural i la facilitat d’algunes matèries d’ésser reutilitzades amb la destrucció i la pèrdua d’uns objectes i la seva transformació en d’altres de nous, potser amb una finalitat semblant, d’acord amb les exigències d’una estructura formal més moderna o d’una nova moda i gust. Aquesta problemàtica de noves foses és una realitat característica de la metal·lúrgia de la majoria dels metalls. Especialment aquesta pràctica de fondre de nou ha estat, en tot temps, un costum generalitzat, sobretot pel que fa als metalls nobles, l’orfebreria. Donarem notícia, així mateix, d’alguns dels exemplars més destacats o significatius que s’han conservat, que poden il·lustrar la valoració que fem de la primera matèria i del producte manufacturat, sigui considerat art menor, art decorativa, art sumptuària o art artesanal.

El temps de conservació limitat de moltes de les primeres matèries, a més d’una quasi total manca de “tresors”, fa que alguns objectes i peces dels atuells i aixovars solament ens siguin coneguts per la documentació i no per l’arqueologia o l’art, en el sentit més ampli del concepte d’aquests dos mots. Hem fonamentat aquest testimoniatge documental d’una manera molt especial a les lleudes —aranzels duaners— del segle XIII, que moltes vegades reflecteixen una realitat anterior. La primera lleuda coneguda i conservada és la lleuda de Mediona (1222), que aporta una llista de 103 primeres matèries i productes manufacturats, de molts dels quals no es conserva un testimoniatge material fins a l’època gòtica o segles posteriors, més propers als nostres temps. La documentació no en fa cap mena de descripció; sovint els productes manufacturats són només uns noms que generalment es poden identificar per la materialitat d’una peça o per la representació gràfica que proporcionen les Belles Arts.

Els minerals

L’or i l’argent

Ara portàtil de Sant Pere de Rodes, composta per una ànima de fusta recoberta per una planxa d’argent repussada, datada del segle X i que actualment es conserva al fons del Museu d’Art de Girona.

ECSA - G. Llop

L’or i l’argent són els minerals que han servit de primera matèria als artesans orfebres, els argenters.

L’or fou un mineral d’escassa circulació a l’alta edat mitjana europea. A l’Europa occidental no hi ha producció d’or i, en conseqüència, aquest metall havia d’importar-se d’altres contrades, com l’Africa Central, i per això patia successives foses i aprofitaments.

L’encunyació a les nostres terres del mancús d’or no deixa d’ésser una imitació del dinar àrab, i l’hem de considerar un episodi de prestigi polític dels comtes catalans, un desig d’enlluernar l’Europa occidental més pròxima amb l’emissió d’aquesta moneda. No fou una realitat econòmica de llarga durada perquè hi havia una realitat: la mancança d’or. La circulació d’aquest metall al segle XI als comtats catalans era el resultat d’una situació militar favorable enfront dels regnes de taifes d’al-Andalus que van comprar la pau amb pagaments d’or. El poc or que van proporcionar les paries en gran part va marxar en direcció a Europa, la resta es va atresorar i va servir per a daurar els treballs d’orfebreria que es feien utilitzant metalls més pobres i que una vegada daurats feien la impressió d’uns objectes més rics.

L’argent, al contrari, és un metall amb una producció continuada a l’Europa occidental a partir del segle X. L’argent de les mines properes a la ciutat de Goslar, al massís del Harz (Saxònia, Alemanya), va permetre als emperadors otònics finançar la seva expansió i projecció política i cultural. El mateix moment en què va decaure la producció d’argent a Goslar, es van descobrir les mines d’aquest metall situades a Itàlia, mines que van proveir d’argent l’Europa occidental a l’època romànica i l’inici del període gòtic.

Catalunya té una àrea que ha estat rica en la producció de galenes argentíferes: les muntanyes de Prades. Coneixem la seva producció a l’època medieval, mines explotades pels musulmans, pel walī de Siurana i pels nous pobladors cristians en reconquerir Ramon Berenguer IV aquest territori (1153). No s’ha fet una recerca, un estudi del rendiment metal·lífer d’aquestes mines, documentades des del segle XIV i que han estat explotades fins al segle XX, moment en què no fou possible un aprofitament de tipus industrial, i només el treball artesà feia factible la seva explotació. L’argent, a manca d’or, tenia un destacat valor econòmic, cosa que va permetre de justificar la conquesta de Sardenya (1324) per part del comte rei Jaume II, amb força raó, pel desig de posseir les mines d’argent de Viladesglésies; d’aquesta manera controlava el que fins a aquella data havia estat un dels centres de producció d’argent més importants del segle XIII de l’occident mediterrani, i que havia començat, a l’inici del segle XIV, la seva decadència amb una minva seriosa de la producció. L’abundor d’argent es va mantenir constant a l’Europa occidental, però no li va fer perdre valor perquè en calien grans quantitats per a poder encunyar moneda i elaborar objectes de luxe i sumptuaris.

Anell del bisbe Jardí, de bronze daurat amb paper d’or, que forma part del tresor de la catedral de Tortosa.

ECSA - J. Colomer

L’or i l’argent no consten a la llista dels productes gravats per la lleuda de Mediona. En altres lleudes posteriors, però, d’aquest mateix segle XIII, es pot comprovar l’existència d’un comerç del marc i del fil d’or i d’argent. Els aranzels de la reva de Perpinyà (1284) aporten la notícia que el fil d’or i d’argent procedeixen de la ciutat italiana de Lucca, propera a Pisa i Siena. Aquestes dues poblacions de la Toscana monopolitzaven l’explotació i el comerç de l’argent de la Mediterrània occidental. La tarifa de productes de les corredures i la reva de la ciutat de Barcelona (1271) inclouen productes manufacturats d’argent: Taçes d’argent, escudelles, talladors e tota altra obra d’argent qui’s porta per ciutat. S’han documentat, també, des del segle X, objectes d’or o amb rics banys d’or. Josep Gudiol va donar a conèixer l’existència de calzes d’or: “En la consagració de Ripoll, any 888, Guifré i la seva esposa Guinedilda donaren calicem et patenam de auro…; en el testament del bisbe de Barcelona Guislabert (1035-62) llegim que concessit ad calicem sanctae Crucis sancteque Eulalie uncias XL auri puri”.

La pèrdua, la no conservació dels objectes elaborats d’or i d’argent, tinguessin finalitat laica o eclesiàstica o de culte, ha estat la conseqüència d’aprofitar el metall pel seu alt valor i la mancança d’una producció anivellada amb el consum.

L’estament nobiliari i burgès va fondre els metalls preciosos amb dues finalitats: disposar del seu valor econòmic i elaborar nous joiells segons els gustos i les modes de cada temps, i en realitat van atresorar una part molt petita dels seus béns d’or i d’argent. Al contrari, l’estament eclesiàstic va procurar conservar els objectes i els atuells de culte; era obligatori guardar els objectes sagrats, atresorar-los, sempre que d’alguna manera estiguessin en contacte o en relació amb el culte: copons, reliquiaris, i fins i tot les figuracions o les imatges de representació o simbolisme més o menys sagrats. No es va produir una modificació, consentida, dels objectes sagrats sinó que se’n va intentar la conservació, i per evitar profanacions, eren enterrats o guardats en reconditoris com el descobert per Josep Gudiol al monestir de Sant Pere de Rodes.

S’ha d’afegir a aquesta transformació, la destrucció d’un gran nombre d’objectes elaborats amb metalls preciosos, seqüela d’un espoli perpetrat durant els períodes de guerres o revolucions des de l’edat mitjana amb el desgavell social de les lluites feudals i nobiliàries, les bandositats i els bandolers dels segles XV a XVII, o les guerres contra Joan II, Felip IV o la guerra de Successió. Aquestes situacions de crisi potser van perjudicar més els estaments nobiliaris i acomodats i no tant els “tresors” sagrats de l’església, que va aconseguir salvar, al llarg dels segles, un important llegat que es va dispersar i en molts casos es va perdre amb l’exclaustració del 1835 i les guerres civils dels segles XIX i XX.

Els objectes i les peces de metalls preciosos d’època romànica conservats a Catalunya són molt pocs. No hi ha cap peça d’or, pero n’hi ha algunes de daurades, i unes poques d’argent. Tot aquest reduït nombre d’obres són objectes o atuells de culte o aprofitats per la litúrgia. L’ara portàtil del monestir de Sant Pere de Rodes (Museu d’Art de Girona), és una planxa d’argent repussat que recobreix l’ara pròpiament dita. L’arqueta d’Hišām II (Tresor de la Catedral de Girona) és una caixa de fusta tapada per una xapa d’argent niellat i daurat. Totes dues peces s’han datat com elaborades al segle X, la primera podria ser de procedència europea, la segona no hi ha cap mena de dubte que és andalusina o, si es vol, oriental.

L’aram i el plom

La marededeu de la Victòria de Tuïr, al Rosselló, de vers el 1200, va ser fosa amb plom sobre una ànima de fusta.

cedida per P. Ponsich

L’aram i el seu aliatge al bronze (coure i estany) i el plom i el seu aliatge al peltre (plom i estany) foren utilitzats, en orfebreria i en economia, com a substituts de l’or i de l’argent per la mancança d’aquests dos metalls preciosos. L’orfebreria va enriquir el coure i el bronze recobrint-los o bé d’una fina capa d’or o bé d’esmalts. Un cas diferent és el tractament del plom i del peltre que fonen a baixa temperatura, inferior a la que calia per a aconseguir el daurat o el vidriat dels esmalts; en no poder-se enriquir, tant el plom com el peltre van tenir, en orfebreria, una estimació molt inferior.

El llautó és un altre aliatge de l’aram, en aquest cas amb el zinc, que presenta una problemàtica força complicada. No tenim notícia de l’elaboració de llautó a l’Europa occidental fins el segle XV, moment en què es van descobrir les mines de calamina (silicat de zinc hidratat o carbonat de zinc natiu) a la regió dels Alps i a diferents contrades del Nord d’Europa. Per consegüent ens hem de preguntar: quina és la realitat metàl·lica del llautó a l’època romànica? Les peces i els objectes que es diu que són de llautó, quina composició i quina procedència tenen?

No s’ha fet, que coneguem, cap mena d’anàlisi per a determinar la composició d’aquest aliatge de l’aram, i per tant estem mancats d’una recerca científica; redactarem, doncs, aquest paràgraf utilitzant la informació que tradicionalment han fornit els investigadors que l’han estudiat i l’han descrit. Fins i tot ens arriscarem a formular dues hipòtesis a partir del seu possible origen oriental. Primer, que els minerals de zinc utilitzats no fossin de cap de les dues composicions amb què es presenta la calamina i que el seu aliatge tingués un aspecte diferent amb menys grogor que l’actual llautó, o una segona eventualitat, que fos un aram empobrit amb una lliga metàl·lica que de moment ens és desconeguda. Però, en tots dos supòsits que pogués ésser repussat, que s’hi pogués fer un treball d’embotir el metall com es fa amb l’actual llautó.

L’aram, el bronze i el llautó tenen un notable avantatge per a l’estudiós de l’arqueologia i de l’art: per la seva conservació natural, no són atacats per una oxidació en la totalitat de la massa del metall, fins i tot en les condicions més adverses d’humitat o d’una continuada immersió. La capa d’òxid és superficial i actua de protector per a la resta del metall. Al contrari, la conservació del plom i del peltre té un greu inconvenient: la continuada oxidació de la totalitat del volum del metall, fins a arribar a la completa pèrdua de l’objecte. L’oxidació del peltre és lenta si la humitat no és excessiva, circumstància que ha permès que se’n conservessin algunes peces i atuells, encara que molt malmesos.

El coure i el plom són metalls més abundants que l’or i l’argent, però sense el valor incrementat per l’alta estima assolida per la seva significació de caire econòmic i crematístic d’aquests darrers. Aquestes particularitats han fet que aquests dos metalls quedessin més marginats i menys exposats a reaprofitaments i a noves i continuades foses com a metalls d’orfebreria o molt més d’encunyació. Aquesta menor reutilització ha afavorit la conservació d’un nombre superior de peces, no gaires, d’aram i de bronze més que de metalls preciosos.

L’aram i el plom han tingut, a Catalunya, una producció a l’època medieval suficient per a cobrir el consum dels obradors dels orfebres i de tota mena d’artesans productors d’objectes i atuells elaborats amb aquests metalls. La recerca i l’estudi de les fargues d’aram no ha assolit la importància que han tingut les fargues de ferro, però ens preguntem si moltes vegades no treballaven la metal·lúrgia dels dos minerals d’una manera indistinta segons les exigències de producció de cada moment. Les zones de producció del coure coincideixen en part amb el ferro, com foren els Pirineus, la serralada de la Marina i les muntanyes de Prades. Serà en aquesta darrera contrada on afloren, com hem assenyalat, les galenes amb un contingut d’argent. La ganga de les galenes serà el plom.

La lleuda de Mediona (1222) documenta el comerç de l’aram: Aram II solidos la càrrega. No s’ha documentat a les lleudes del segle XIII el comerç del bronze. Opinem que aquest aliatge es podria fer en fargues o fornals amb destinació a un consum molt concret i a més molt localitzat. No rebutgem que podia quedar inclòs dintre de l’aranzel titulat: obra d’aram. També hem considerat la possibilitat que en comerciar amb els metalls no hi havia diferència entre el coure i el bronze, però dubtem que qualsevol d’aquestes sigui la raó del silenci de la documentació. El plom també és documentat a la lleuda de Mediona, però sense indicar el pes i el valor monetari de l’aranzel; el pagament es feia amb una part del mateix metall: iplumbum vintenum. Com en el cas del bronze tampoc figura el peltre en cap lleuda del segle XIII.

Capsa aràbiga de llautó estanyat (segle XI) aprofitada com a reliquiari a la canònica de Santa Maria de Lledó (Alt Empordà).

ECSA - G. Llop

Conservem, a Catalunya, un reduït nombre de peces d’aquests metalls —aram, bronze, llautó, peltre— amb unes tipologies molt concretes; ara bé, tots aquests objectes o atuells eren utilitzats per les necessitats del culte o de la litúrgia. Insistim que això no vol dir que no hi hagués, amb diferents tipologies, qualitats i quantitats, peces i objectes d’ús diari per als catalans d’aquest període, des dels comtes i senyors feudals als guerrers, menestrals o camperols. El repertori de les peces conservades no dóna una idea prou clara i concreta de la utilització d’aquests metalls i de la llarga i complexa llista dels objectes, els atuells i les eines que van existir. La documentació ens permet apropar-nos més a aquesta realitat, assolirne un major coneixement, però estem mancats de l’eventualitat de poder oferir exemples materials de les peces que van existir i foren utilitzades durant aquests tres segles de plenitud del romànic.

Calze i patena de coure daurat, procedents del santuari de la Mare de Déu de Núria i ara al Museu Diocesà d’Urgell.

ECSA - G. Llop

El concili de Reims (803) va prohibir utilitzar calzes obrats amb matèries tant d’origen animal com vegetal; només eren permesos els metalls preciosos per a l’elaboració dels vasos sagrats. Es va desautoritzar Benet d’Aniana, que pocs anys abans havia aconsellat els seus monjos de fer servir calzes de fusta com a signe de pobresa. Quina eficàcia real va tenir aquest cànon conciliar? Conservem, tan sols, un calze i una patena de coure daurat procedents del santuari de Núria i conservats al Museu Diocesà d’Urgell. Amb tan poca cosa es fa difícil pensar o imaginar els diferents tipus de copes o calzes emprats en el parament de la taula dels senyors feudals o a la litúrgia.

Tenim peces de peltre, la majoria han estat localitzades en enterraments eclesiàstics; els calzes documentats han estat descoberts en tombes episcopals datades des de la darreria del segle XII a l’inici del segle XIII, a les acaballes del període romànic. El peltre es feu cada vegada més escàs i es va deixar d’usar al llarg del segle XIV. No hi ha peltre en la plenitud del gòtic. Eren els calzes de peltre només funeraris? El peltre era o no considerat un metall preciós? El peltre, per a la majoria dels investigadors, no tenia la categoria de metall preciós, i en conseqüència no era apte per al culte; únicament el seu aspecte blanc i brillant (plom i estany no oxidat) podia adduir una consideració, com a símbol, de metall preciós i acompanyar a la tomba els eclesiàstics d’una certa categoria, com era el cas dels bisbes. Josep Gudiol va aportar aquesta teoria, però amb el dubte d’una possible utilització en èpoques d’extrema pobresa: “Molts han cregut que (els calzes de peltre) no servirien pel Sant Sacrifici sinó que per la raó d’haver-se trobat, la majoria dels exemplars coneguts, en tombes de sacerdots, ells constituïren un senyal de la seva dignitat per la qual cosa únicament es construïren. Aquesta afirmació no està conforme amb els documents; en la consagració de Sant Benet de Bages, l’any 972, es diu que l’església tenia calice I argenteo cum sua patena,… alio calice stagneo cum sua patena”.

Les peces d’aram, siguin o no daurades o esmaltades, altrament del calze i la patena de Núria, presenten una certa varietat i qualitat de treball com a “art” de l’orfebreria. Hi ha imatges del crucificat, creus, crucifixos, píxides, reliquiaris i objectes com candelers o encensers, els quals es van elaborar, també amb altres metalls, endemés de peces aïllades o fragments, com són plaques o làmines, que tenien una funció ornamental relacionada amb la decoració d’objectes fets amb matèries menys nobles com podria ser la fusta o el cuiram.

Els objectes de bronze que s’han conservat també són litúrgics. Entre aquests, la millor col·lecció són els encensers que presenten una tapa amb decoració calada feta a la mateixa foneria, enriquit tot el conjunt de cassoleta i tapa amb una decoració potser cisellada, treball de burí, repussada o esmaltada.

El llautó és representat per algunes peces d’un aliatge d’aram que pot repussar-se i que pensem que era de procedència andalusina. Aquestes peces foren aprofitades per al culte i la litúrgia, i són els tres vasos conservats al Museu Diocesà d’Urgell o la “Capsa de Lledó”, conservada al Museu d’Art de Girona i aprofitada com a lipsanoteca.

Les peces de culte o de la litúrgia d’aram, bronze, peltre o llautó, com ara candelers, copes o capses, sense cap mena de dubte són les mateixes o no es diferencien, pel seu treball, de les peces d’ús a la sala d’un palau, un castell o una casa de la burgesia ciutadana.

El ferro

De l’artesania del ferro, molt notable a les contrades pirinenques, n’han quedat moltíssims testimonis en les ferramentes que decoraven i reforçaven alhora algunes portes d’època romànica, com aquesta de Santa Maria de Sant Feliu d’Amunt (Rosselló).

ECSA - J.L. Valls

El ferro és el metall amb un ventall més ampli d’aplicacions. La metal·lúrgia del ferro ha estat necessària per a l’elaboració d’un elevat nombre d’objectes tant de culte com de parament de la llar i d’atuells per al treball i per a la guerra. No hi va haver una producció amb quantitat i de qualitat com en èpoques posteriors, però en el transcurs dels segles X al XII va augmentar la demanda i el consum de ferro. No s’ha investigat amb prou minuciositat l’activitat de les fargues i el treball dels ferrers d’aquests segles romànics, tot i que és un mineral prioritari per al desenvolupament de les estructures sòcio-econòmiques del procés de formació del feudalisme, i del posterior desenvolupament de la vida urbana i ciutadana a partir del segle XIII.

El problema bàsic del ferro, com a material arqueològic i artístic, és com conservar-lo i com evitar-ne l’oxidació. El rovell de la superfície exterior no actua de capa protectora de la resta del material, sinó que l’oxidació ataca la totalitat del metall fins a arribar a produir-se una absoluta destrucció de la peça o l’objecte. És molt complex protegir el ferro de l’agressió de l’oxidació. La humitat de l’atmosfera o de la terra origina el rovell, no cal una immersió en aigua. Aquest procés d’oxidació és més lent en els ferros acerats i forjats, però a la llarga el rovell malmet tota la massa. L’arqueologia medieval ha descobert poques peces amb un acceptable nivell de conservació, ja que la majoria s’han convertit en un conglomerat de rovell. És, doncs, força problemàtic intentar esbrinar de quin tipus d’objecte o atuell es pot tractar. S’han salvat de la destrucció unes poques peces, la majoria forjades, i que per circumstàncies molt especials van quedar preservades de l’agressió de la humitat.

Les ferramentes eren tan habituals a les portes romàniques que els escultors del claustre de la catedral d’Elna en reproduïren en dues de les cares del capitell número 10.

ECSA - A. Roura i J.L. Valls

El ferro ha estat menys aprofitat en noves foses que els metalls preciosos, però com aquests, ha patit moments de màxima demanda. amb un consum superior a la producció. Les eines i els objectes de ferro tenen un desgast, fins i tot un envelliment per la introducció de noves possibilitats tecnològiques, que comporta, moltes vegades, el reemplaçament dels estris inservibles per uns altres de nous. Aquesta substitució volia dir el seu abandonament en golfes o corrals i la seva posterior pèrdua; però moltes vegades aquests estris es donaven com a penyora o avanç del pagament dels nous, fet que comportava l’aprofitament del metall amb la seva posterior fosa. Els que ens han restat, conservats per causes generalment fortuïtes, s’han trobat amb una utilitat, no diem ús, en racons trasters de golfes i sagristies.

La producció, la metal·lúrgia del ferro ha estat aplegada a l’època medieval catalana, concretament en el període romànic, en les fargues situades a les comarques dels Pirineus i dels Pre-pirineus, com les valls de Ribes i de Ripoll, o la Vall Farrera. En aquestes contrades hi havia, a més de la producció del mineral, les mines, també el bosc —que vol dir llenya— i aigua en abundància, matèries fonamentals per a poder elaborar el ferro a les fargues. La quantitat de mineral produïda en aquestes comarques fou suficient per a un treball de tipus artesanal del ferro, activitat de producció que va perdurar fins a mitjan segle XIX. En la lleuda de Mediona, com en quasi totes les restants lleudes del segle XIII, s’especifica l’existència del comerç del ferro: “tota opera ferri, operati vel operandi”. Hi ha ferro fos, objectes, atuells i eines d’aquest metall, però no se’n puntualitza ni se’n concreta la tipologia.

Sortosament conservem alguns objectes de ferro forjat relacionats amb el culte i a la vegada, també, amb el parament de la llar, bé sigui d’un castell, una casa menestral o un mas. Qualsevol museu català, des del Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al Museu Episcopal de Vic, conserven en les seves col·leccions peces de ferro com ara reixes, ferramenta de porta, brasers, campanes, diferents tipus de canelobres, candelers, corones de Ilum, etc.; amb tot, es troben a faltar armes, atuells i eines de treball tant dels camperols com dels menestrals.

Minerals secundaris

Farem una breu menció d’alguns altres minerals utilitzats a l’època romànica però amb una importància inferior d’ús o com a auxiliars a la metal·lúrgia dels metalls o al treball de transformació de les primeres matèries d’origen vegetal o animal. No realitzarem una relació ni una valoració de tots els minerals utilitzats, sinó només d’aquells que pensem que van tenir una intervenció més important en el treball dels artesans segons el testimoniatge aportat pels mateixos objectes o pels documents.

El cristall de roca és un mineral que hem de considerar una de les primeres matèries de l’orfebreria. La seva producció és totalment oriental, és un mineral desconegut a les nostres terres i a l’Europa occidental. No hem trobat, tot i que era una matèria d’importació, cap mena de possible referència del seu comerç a les lleudes del segle XIII. Es conserven, a Catalunya, molt pocs objectes de cristall de roca. Potser els més valuosos i suggestius són les peces d’escacs procedents de la col·legiata d’Àger, que es van dispersar al segle XIX, a causa de la desamortització dels béns eclesiàstics. Un lot d’aquestes peces s’ha conservat al Museu Diocesà de Lleida, i l’altre és actualment al Museu de Kuwait. Són d’origen oriental i datables com a tallades al segle XI. La creu de Girona i les dues creus de Sant Joan de les Abadesses presenten una problemàtica molt concreta: la seva procedència.

¿El cristall de roca fou importat i el treball d’orfebreria és occidental? ¿És un producte manufacturat a Orient per a ús d’una comunitat cristiana? L’interrogant, al nostre criteri, no té cap res posta amb la informació que tenim de moment. Completa aquest repertori de peces de cristall de roca, també amb la seva particular problemàtica, el vas trobat a l’església de Sant Vicenç de Besalú. Aquest recipient, que de segur va tenir una primera destinació profana, fou reaprofitat per al culte, i quedà oblidat o guardat fins a la seva descoberta accidental l’any 1936.

L’alabastre és un guix compactat, generalment blanc i translúcid, que de vegades es confon amb la calcita, carbonat de calci. L’alabastre tampoc no s’ha de confondre amb el marbre, tenen característiques, a primera vista, molt diferents. L’alabastre, amb variats tipus de color i puresa de transparència, és un producte mineral existent en diverses comarques i contrades de Catalunya, i la seva explotació fou intensa a l’època romànica. Se n’ha documentat l’ús, però no figura com a producte gravat per les lleudes, cosa que permet pensar que era considerat material de construcció, i el seu comerç no tenia cap relació amb les lleudes.

L’alabastre, per la seva qualitat de translúcid, fou utilitzat com a substitut del vidre a les finestres de les edificacions romàniques. El fet de ser diàfan deixa passar la llum, però no permet la irrupció dels elements naturals com són la pluja, el fred o el vent. L’alabastre té una resistència que li ha permès superar moltes de les agressions produïdes al llarg del temps i conservar-se en algunes finestres romàniques. Aquesta funció constructiva no era la principal ni essencial d’aquest mineral, que també fou utilitzat com a primera matèria per l’“art” de l’orfebreria per a elaborar copes, vasos i altres atuells i objectes propis de la llar i del culte. Els únics objectes conservats d’aquesta activitat entre la manufactura i l’“art” han estat algunes lipsanoteques. Una d’aquestes peces és la lipsanoteca 2 de Bestracà, del Museu d’Art de Girona, amb forma de capsa o la lipsanoteca del Grau, del Museu Diocesà de Vic, que és una arqueta.

L’estany i l’argent viu (mercuri) són dos metalls utilitzats, el primer amb aliatge i el segon com a dissolvent en el treball de l’orfebreria dels metalls preciosos. L’estany i el mercuri són metalls que manquen al subsòl català fins i tot per a una producció artesanal; per aquesta raó han estat sempre productes d’importació. L’estany és un producte gravat en quasi totes les lleudes. En la lleuda de Mediona (1222) es diu: “Carga de stagno II solidos et VII denarios”. El segon, el mercuri, no figura documentat amb tanta freqüència; als aranzels, aquesta absència podria tenir una interpretació: un menor i més selectiu ús del mercuri. La lleuda de València (1243) especifica que: “Carga argento vivi, duos morabatinos.”

Quatre minerals destaquen per les seves funcions complementàries en el treball de diversos oficis o activitats artesanals: l’alcofoll, l’alum, la greda i l’orpiment.

Dos minerals reben el nom d’alcofoll: la galena negra i l’estibina (sulfur d’antimoni). L’alcofoll fou un producte utilitzat per a preparar articles de cosmètica, bé que també tenia aplicacions en la terapèutica i en la medicina. La seva producció estava centrada a les Muntanyes de Prades amb un valor superior a les mateixes galenes argentíferes. L’alcofoll fou una de les primeres matèries més preuades al comerç d’exportació a la Catalunya medieval. La lleuda de Mediona (1222) relaciona l’alcofoll amb el sofre: Suphre et alcofoll dat vintenum.

L’alum (sulfat doble de potassi i alumini) fou un mineral utilitzat de manera remarcable en la tintoreria tèxtil com a mordent, a més de ser necessari per a l’adobament del cuiram i de les pells, com també d’altres variades finalitats per a la manipulació de productes de tipus vegetal o animal. Els indrets on ha estat localitzat aquest metall són pocs i de reduïdes possibilitats de producció; aquestes circumstàncies van fer que fos altament valorat un mineral amb un aprofitament i ús tan extens. L’alum era un metall desconegut a la mineria catalana i era obligada la seva importació des de l’orient mediterrani. El comerç de l’alum ha quedat reflectit en totes les lleudes del segle XIII. La lleuda de Mediona (1222) no determina només la quantitat a pagar per l’aranzel sinó que enregistra un control del pes: “Carga de alum II solidos, tam de empcione quam de vendicione, et VII denarios et obolum de passatge.”

La greda (argila volcànica de color blanc-blavós) fou utilitzada com a mordent en la tintoreria tèxtil, especialment en la draperia de llana. La seva producció a Catalunya se situa a la zona volcànica d’Olot. El seu comerç és documentat en la lleuda de Mediona (1222): “Cleda donat vintenum.”

L’orpiment (trisulfur d’arsènic) és, d’aquests minerals, potser el de menor ús i de més escassa producció. No se n’ha documentat l’obtenció minera a la Catalunya medieval. És un mineral de color groc, i per això era utilitzat com a colorant en la tintoreria tèxtil i en les pintures, i també com a fàrmac en medicina. La lleuda de Mediona (1222) aporta una informació que ens permet creure que era una matèria valuosa: “Quinque solidos al carga, et VII denarios de passatico”, per l’import de la lleuda.

Els artesans del foc

Tres són els productes manufacturats en l’elaboració dels quals el foc té una activa participació. Argiles, sorres i colorants minerals es transformen mitjançant un procés de cocció (la ceràmica) o de fusió (l’esmalt i el vidre). Aquests tres productes tenen diferents possibilitats d’ús i de valor artístic, però l’esmalt fou l’únic que a l’època romànica es va incloure en l’“art” de l’orfebreria. Aquesta adaptació era emprada per a la decoració i l’enriquiment d’objectes i peces amb una manufactura metàl·lica: coure i bronze.

La ceràmica és un producte que resulta de la cuita de materials terrosos (argila o caolí). A l’època romànica, a Catalunya hi havia una producció limitada a l’elaboració de ceràmiques grises, conseqüència de la utilització de forns no reductors. El servei de la ceràmica es va limitar al parament de la llar, concretament de la cuina i d’altres tasques en les quals era necessari el contacte amb el foc.

Unes belles mostres de ceràmica grisa (segle XII) procedents de la necròpoli de Sant Marçal de Relat (Avinyó, Bages).

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

S’han excavat i estudiat forns de ceràmica grisa, fet que ha permès de disposar, complementat amb les troballes arqueològiques a les excavacions, d’un esquema de treball molt complet que ha fet possible la confecció d’una tipologia dels diferents tipus de peces elaborades des del segle X fins al XIII. Gràcies a aquesta recerca s’ha pogut dibuixar un mapa dels centres de producció i de les seves àrees d’expansió a la Catalunya Vella. La ceràmica decorada no es va produir a Catalunya fins al segle XIV, en plena època gòtica, i es va iniciar amb la ceràmica dita de Manresa, ceràmica verda-negrosa (verda-manganès). Les peces de ceràmica decorada existents a Catalunya a l’època romànica són de procedència forana, generalment andalusina.

El comerç de la ceràmica segurament era escàs perquè els aranzels de les lleudes no la documenten; són poques les referències de peces de majòlica i de terrissa. Hi ha el testimoniatge d’olles, anaps, escudelles, talladors i altres peces de l’atuell domèstic que havien estat elaborades, entre altres matèries, amb ceràmica: opus terra o “obra de terra”. La tardana lleuda de Cotlliure (vers el 1297), difícil d’encaixar en un context històric romànic tardà, s’ha de datar absolutament dintre del període gòtic. Aquesta lleuda documenta l’existència de dos tipus de ceràmica: “obra de terra de Màlicha” i “obra de terra de Barssalona”. Aquesta “obra de terra de Barssalona”, segons el nostre parer, es podria tractar de la ceràmica verda-negrosa.

Conservem algunes peces de ceràmica decorada datable als segles XI i XII. Generalment són peces reutilitzades per a finalitats de culte i de la litúrgia com, potser, la lipsanoteca 1 de Santa Eugènia de Berga, conservada al Museu Episcopal de Vic, que és un recipient semblant a una petita olleta, sense coll ni nansa.

L’esmalt és un vernís vitri aplicat sobre una superfície metàl·lica mitjançant la fusió de silicats o fluorosilicats, acolorits amb pigments metàl·lics, que actua o bé com a protecció del metall per la seva resistència als elements corrosius o bé amb una finalitat decorativa. No s’ha documentat la seva producció a l’època romànica; potser va existir un obrador d’imitació dels esmalts de Llemotges a Vic, entorn d’aquest centre episcopal, culturalment tan actiu des del segle X fins al XIII, en tot el període romànic. La recerca i l’estudi dels esmalts romànics té un greu problema en les imitacions i les falsificacions que han tingut lloc tant al segle XIX com al XX.

No s’ha documentat en els aranzels de les lleudes cap referència al comerç d’esmalts, i per consegüent hi ha dues explicacions possibles: la primera, que al segle XIII, en redactar-se aquestes llistes de productes amb els seus aranzels, havia finit l’ús dels esmalts de Llemotges en la decoració i havien estat substituïts per altres productes d’orfebreria; l’altra, que els esmalts o les peces esmaltades no estaven gravats pels aranzels, i lògicament no figuren en les lleudes, com s’esdevé amb alguns altres objectes d’orfebreria. Ens inclinem a acceptar aquesta segona possibilitat, atès que no figura en les lleudes cap objecte considerat de luxe.

S’ha conservat un bon repertori d’objectes decorats amb esmalts, la majoria elaborats per a les necessitats de la litúrgia i el culte, com creus, crucifixos, imatges del crucificat, píxides, encensers o arquetes. Pocs són els objectes relacionats amb l’aixovar domèstic; amb tot, els que podríem considerar com a objectes aliens a la missió essencialment eclesiàstica, moltes vegades han estat reaprofitats per al culte, concretament com a lipsanoteques o capses de relíquies.

El vidre és un producte manufacturat resultant de la fusió d’una mescla de sílice i potassa o sosa. Té una qualitat molt destacada sobre altres matèries: la seva transparència, més o menys aconseguida segons la puresa de les primeres matèries. A més, a alta temperatura és una pasta que es pot emmotllar i permet l’elaboració d’un elevat nombre d’objectes aptes per a una àmplia sèrie d’usos. Però el vidre té un greu inconvenient pel que fa a la utilització i la conservació: és un material dur i resistent a la corrosió, però a la vegada és trencadís.

El treball del vidre a Catalunya és documentat a la darreria del segle XII; l’any 1189 l’abat Esteve III de Poblet va concedir a Guillem, vidrier, que pogués establir-se a l’artiga de la Font de Nerola —“concedimus tibi G. veirier illas artigas de fonte de Areola”— propera a la granja de Riudabella. S’obligava a pagar com a cens dos quintars de vidre pla —“dabis singulis annis, et insuper II quintars de vitro operato en taules”— a més de manufacturar quatre quintars més si calia per les necessitats del cenobi de Poblet —“operan de nostro vitro usque ad IIII quintars”—. L’establiment de Guillem, vidrier, disposava de dues matèries primeres imprescindibles per al funcionament d’un forn de vidre com la llenya i l’aigua.

S’ha de valorar la importància d’aquest document perquè és un inestimable testimoni del moment en què s’edifica l’església del monestir, obra realitzada entre els anys 1170 i 1190, i finida pels voltants del 1200. Els vitralls romànics cistercencs del monestir de Poblet no s’han conservat, però sí els vitralls, del mateix estil, del cenobi de Santes Creus obrats, segurament, uns anys després i abans del 1225, any en què acabaren les obres de l’església abacial. No s’ha conservat, per desgràcia, cap document del treball d’un vidrier al servei del monestir de les ribes del Gaià.

Elaborades a Catalunya o importades, es conserven algunes peces de vidre reutilitzades com a lipsanoteques, datables entre els segles XI i XIII. Destaquen alguns d’aquests objectes de vidre, els que tenen característiques més sobresortints com ara una ampolleta de vidre de color groc verdós (lipsanoteca de Casserres, Museu Episcopal de Vic), un gerret de vidre verd (lipsanoteca 1 de Sant Miquel de Fluvià) o dues llànties de vidre de forma bitroncocònica (lipsanoteca 1 de la catedral de Girona i lipsanoteca 2 de Lledó) totes dues conservades el Museu d’Art de Girona, o l’ampolleta de color verd fosc, considerada d’origen aràbic (lipsanoteca de Pedret. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona).

Les lleudes del segle XIII documenten diversos tipus d’objectes de vidre, com la lleuda de Perpinyà (vers el 1250): “cifis de vitro, et de ampollis et de omni opere vitreo”, o la lleuda de Tortosa (1252), que aporta la informació de l’existència dels miralls —“vidre de mirais”—.

Vegetals-animals

Es fa difícil poder agrupar amb precisió alguns productes manufacturats segons la procedència de les primeres matèries que són utilitzades per a confeccionar-los, ja que es fan servir substàncies d’origen vegetal i/o animal. Aquest és el cas de les fibres emprades pels teixidors: la seda i la llana de procedència diferent del lli, l’espart, el cànem o el cotó. Per la impossibilitat de considerar per separat totes les primeres matèries d’origen vegetal o animal, ens hem decantat a estudiar com un tot els productes procedents dels regnes vegetal i animal.

L’existència diària de l’home medieval es trobava més condicionada per aquestes primeres matèries que no la de l’home contemporani. Els vegetals i els animals aportaven la possibilitat de la manutenció i l’eventualitat d’una producció dels objectes i els atuells de la llar i de l’entorn d’actuació pública fos o no eclesiàstica. Hi ha un ús predominant tant socialment com econòmicament d’aquests productes d’origen vegetal i animal, però tenen, en general, un greu inconvenient per a la història: la reduïda possibilitat de perdurar llarg temps. La duració dels materials vegetals o animals és molt inferior a la durada de qualsevol dels minerals. La majoria dels productes dels regnes vegetal o animal tenen un cicle de conservació breu, i a més l’ús els pot malmetre ràpidament perquè pateixen un desgast considerable i ràpid no comparable amb el sofert pels minerals. Aquest envelliment natural o condicionat per l’ús es pot accelerar per l’actuació dels agents atmosfèrics o els paràsits.

En els productes vegetals hi ha una clara divisòria entre els que tenen una finalitat alimentària i els que hem de considerar primeres matèries. Aquesta separació és més difícil de fer en els productes d’origen animal dels quals al llarg dels segles ha canviat la consideració de producte alimentari o de primera matèria. S’han criat molts animals per ser menjats? La carn no ha estat el motiu de la ramaderia sinó la llana i el cuiram. La problemàtica econòmica de la ramaderia és complexa fins i tot en època romànica.

Fusta

La fusta fou la primera matèria fonamental per a la societat medieval, especialment en l’alta edat mitjana. Tots els estaments socials tenien la seva activitat personal i econòmica vinculada a la fusta. L’explotació del bosc era una de les tasques bàsiques de l’activitat diària de l’home medieval. L’aprofitament de l’arbreda era a la vegada fusta, llenya, carbó i caça.

El bosc medieval va generar riquesa, però a la vegada va personificar tota mena de llegendes poc relacionades amb la seva importància i vinculació a l’activitat econòmica. Per als camperols el bosc era, fins i tot, un arcà. No era només un possible refugi de proscrits de la societat (lladres o bandolers), sinó que era hàbitat de persones pertanyents als més baixos nivells del status social: carboners i llenyataires.

Dos fusters i dos picapedrers esculpits en actitud de treball, representats en sengles frisos del claustre de la catedral de Girona.

ECSA - F. Tur

El bosc era fusta, primera matèria per a les obres públiques i privades, per al bastiment d’esglésies, edificis urbans i masos, per a la construcció dels vaixells o per a l’elaboració d’un llarg seguit d’atuells i d’objectes que calien per a la vida diària, fos parament de la llar o per a les celebracions del culte o cerimònies de la litúrgia. El bosc era, també, llenya i carbó vegetal, combustible per al foc dels obradors dels artesans i de les llars ciutadanes o camperoles, i la caça, alimentació i pell dels animals salvatges. El bosc era indispensable per a l’economia, i en conseqüència totes les institucions, laiques o eclesiàstiques, o els mateixos particulars, senyors i vassalls, intentaven tenir dins la seva propietat o feu un bosc, el “seu” bosc, amb prohibició d’accés a les persones no vinculades a la propietat. El bosc va generar, per la seva importància econòmica, tota mena de plets i baralles. Recordem que el monestir de Poblet va honorar amb un bosc el convers fra Guillem Tost, granger de Castellfollit, mort l’any 1366, data molt posterior a l’època romànica, però l’episodi és significatiu d’aquesta llarga lluita, secular, pel domini del bosc. Uns homes de Prades van entrar al bosc de Poblet, fra Guillem Tost va demanar justícia i a continuació fou assassinat. Fra Guillem Tost és enterrat en el claustre, entre l’escala del dormitori i el locutori, lloc destacat i potser dels més transitats del cenobi. A la paret hi ha una làpida que diu: “Ací iau frare G. Tost qui per demanar iusticia i per defensió del bosch de Poblet, per homens de Prades fo mort.” El bosc era per a l’economia alt-medieval tan important com els prats, els camps, les vinyes i els horts.

Fer una relació i una descripció dels diferents tipus i la qualitat de les fustes utilitzades pels artesans medievals seria llarg i complex, i a més manquen estudis sobre les característiques del bosc d’època romànica i les espècies que el caracteritzaven. La documentació no especifica, quasi mai, els tipus de fusta. Hem de pensar que a Catalunya les fustes més usades devien ser les procedents del bosc mediterrani i pirinenc: roure, alzina, faig, boix, noguera, diferents varietats de pi —blanc o bord, negre, roig (melis) — i avet. Els objectes o les peces elaborats amb altres tipus de fusta s’haurien de considerar d’importació oriental o d’altres contrades d’Europa, fins i tot algunes vegades s’hauria de pensar que poden ser imitacions o falsificacions d’època moderna o posteriors.

La fusta més utilitzada a Catalunya per a la producció de peces o atuells que tenen un treball de torn és el boix, poques vegades altres fustes perquè aquestes no permeten el poliment i treball del boix. La lleuda de Mediona (1222) ens informa d’aquest treball artesà del boix: “Tota opera de boix, operata et operanda.” La mateixa lleuda fa saber que hi havia comerç marítim de fusta: “Fusta tota que veniat per mare” Aquesta mancança de fusta podia estar originada per la producció de les zones forestals properes a la ciutat, i a la vegada pel voluminós consum que se’n feia. La lleuda de Cotlliure (propera a l’any 1300), de data molt avançada i en plena època gòtica, aporta una notícia que hem d’assenyalar: la continuïtat de la fusta com a primera matèria per a elaborar els atuells del parament de la llar: “Somade de scudelles e de talladors, e de anaps e de tota altra obra de torn.”

La lleuda de Perpinyà (vers el 1250) és l’única que fa referència a la llenya: “Qualibet saumata de lenya que aportetur ad hominibus forensibus, unum troceum vel unam asclam.” Aquesta informació permet pensar que el comerç de la llenya era local, no com el comerç del carbó vegetal. Aquest producte, l’hem documentat amb abundoses referències a les lleudes, entre les quals hi ha el cas de Cotlliure (1252) en què no tributa: “les coses que no donen leuda al castell de Cotliure que són: … ni carbó…”.

Conservem fusta dels segles romànics que acostuma a presentar un estat molt precari de conservació; generalment és corcada. Hem de pensar que algunes taules de les portes d’esglésies romàniques que tenen ferros originals també poden ser originàries, però com ha succeït a la major part de les activitats artesanals, hi ha hagut una continuïtat dels sistemes i les tècniques de treball, al llarg dels segles medievals i moderns, que han arribat quasi iguals fins al segle XX; per aquesta raó es fa difícil de diferenciar un tauló tallat als segles XI i XII d’un que ho fou en un període posterior, ja que van utilitzar el mateix tipus de fusta i eines quasi idèntiques. La fusta que s’ha de considerar d’època romànica és la que forma part del suport de la pintura sobre taula com el cas dels frontals d’altar, o bé la fusta de les talles dels Sant Crist, de les marededeus o altres imatges. L’estudi de les diverses classes de fusta complementat amb una recerca arqueològica del bosc haurà de permetre una anàlisi més acurada de les obres d’art.

Teginat del palau del marquès de Llió, a Barcelona, possiblement un dels millors treballs de fusta del final del període romànic.

ECSA - M. Catalán

No es conserva la fusta utilitzada en la construcció: bigues, caps de biga, teginats i altres elements arquitectònics que resten són posteriors i s’han de datar a l’època gòtica; la datació d’aquestes restes no pol ser anterior a l’inici del segle XIV. L’única peça de caire constructiu i a la vegada de decoració és el baldaquí d’Estamariu (Alt Urgell), restaurat i pintat de nou en una època posterior a la seva construcció, segurament al segle XIV.

Hem documentat peces del mobiliari i objectes de l’aixovar domèstic i litúrgic d’època romànica, però només en conservem uns quants i tots en funció del culte, tinguessin o no, en el seu origen, aquesta finalitat.

El banc de presbiteri procedent de l’església de Sant Climent de Taüll és la peça de mobiliari més destacada del romànic català i l’única ben conservada. Molt a prop, a la mateixa Ribagorça, hi ha dues peces més que hom ha de valorar per a poder comprendre la importància i la riquesa del mobiliari romànic: el faldistori i la cadira episcopal, conservats a la catedral de l’antic bisbat de Roda d’Isàvena. Aquests tres mobles no són suficients per a valorar el moblatge i la decoració que va agençar i guarnir els àmbits de culte o d’habitació, descrits per la documentació, la qual ens assabenta que el mobiliari era escàs fins i tot en els castells i els palaus.

Conservem de l’aixovar personal i domèstic peces i objectes reaprofitats més tard com a lipsanoteques o realitzats seguint la mateixa tipologia, particularment una regular quantitat i varietat de capses i caixetes de fusta, treballades o no al torn amb decoració incisa i pintades. En estudiar els inventaris de béns, sorprèn l’elevada quantitat de cofres i de tota mena de capses i caixes que es descriuen en castells, palaus i fins a les cases dels menestrals de les ciutats. Ens admira que espais força reduïts, com els habitatges romànics i fins i tot gòtics, permetin amuntegar una quantitat més aviat crescuda de mobiliari d’aquestes característiques amb mancança d’altres tipus de mobles.

No farem una valoració exhaustiva de totes les capses-caixes/lipsanoteques conservades i que poden ser considerades objectes del mobiliari o de l’aixovar, sinó només d’aquelles que tenen característiques més valuoses de treball artesà i que pensem que es podien haver utilitzat amb una finalitat diferent de guardar i custodiar relíquies.

Reliquiari de fusta de Sant Martí de Puig-reig, amb una decoració que imita les lesenes i les arcuacions de l’arquitectura llombarda.

ECSA - G. Llop

Una de les peces que hem de considerar d’un remarcable interès és el reliquiari de Puig-reig (el Berguedà). Aquesta capsa, treballada amb una fusta de bona qualitat, imita o reprodueix, a mida reduïda, un cofre (20 cm de llarg) decorat amb motius arquitectònics de record lombard que sembla una projecció d’un absis. Com s’ha suggerit, aquesta arqueta no fa pensar ni en una lipsanoteca o un reconditori sinó en un reliquiari d’exposició pública de les relíquies. En qualsevol cas, aquest desig de presentar una obra sumptuosa podia tenir tant un origen religiós com laic. Fou tallat com a reliquiari o com a joier? Un cas paral·lel és l’arqueta de Tavertet (Osona) de mides més reduïdes i recoberta de guix decorat amb fulles i elements vegetals. La seva datació ha de ser més tardana, un segle de diferència, però la seva finalitat i el seu origen deu ser semblant.

No farem un seguiment minuciós de la totalitat d’aquestes capses/lipsanoteques conservades en diferents museus de Catalunya sinó que només n’assenyalarem algunes, aquelles que per les seves característiques es relacionen amb aquesta possible doble funció amb un origen únic: el treball d’uns fusters especialitzats amb tècniques superiors a les normals de l’ofici i pròximes al que serà l’activitat d’un ebenista.

Les lipsanoteques 8 i 10 del Museu Episcopal de Vic (vegeu el volum XXII de la present obra, pàgs. 257 i 259) tenen forma de barrilet, treballat al torn, decorat amb línies incises. La lipsanoteca 8 conserva una tapa amb un pom que recorda un recipient amb una funció d’obrir-se i tancar-se més que no pas d’estar dintre de l’espessor d’una ara d’altar. Ratifica aquesta opinió la decoració de què estan mancades altres capses que sí que podien tenir com a finalitat convertir-se en lipsanoteca. La lipsanoteca de Vallclara (la Conca de Barberà) s’hauria d’incloure, i amb més raó, en aquest grup no solament per la forma una mica més ovalada i amb tapa, sinó per la decoració amb faixes paral·leles de color vermell, verd, groc, etc.

Hem de destacar per la seva importància com a peces de fusta de l’atuell domèstic tres objectes conservats al Museu Episcopal de Vic, un tallador i dos anaps o copes de fusta treballada a torn (vegeu el volum XXII de la present obra, pàgs. 263-264). El tallador i una copa (Gradai 2) estan pintats, mentre que l’altra copa (Gradai 1) està mancada de decoració.

Aquestes tres peces presenten una problemàtica de cronologia que hem de considerar, però per l’ornamentació no hi ha dubte que són obres d’un segle XIII molt avançat. Aquests objectes són romànics o gòtics? El treball de la fusta no presenta diferències entre una època i l’altra. A Catalunya, fins a la darreria del segle XIII o inici del segle XIV no estimem que es produís cap canvi en moltes de les formes de vida i de treball; el regnat del comterei Jaume II (1291-1327) pot ser un símbol i una realitat, el triomf del gòtic.

Pensem que aquestes tres peces van ser elaborades amb una tècnica romànica i decorades a l’estil gòtic, per això no deixa de ser una realitat la importància de la fusta com a atuell domèstic. A poc a poc serà desplaçada per la ceràmica decorada, que inicia una producció de caràcter comercial amb la ceràmica verda-negrosa (ceràmica de Manresa) precisament en aquest moment del pas del segle XIII al segle XIV.

Fibres

Les fibres són la primera matèria de la manufactura tèxtil, activitat artesana destacada en el conjunt del sistema econòmic medieval. El vestit del cavaller i del bisbe fou essencial a l’inici del desenvolupament ciutadà. El progrés tant econòmic com social dels menestrals va estar vinculat al proveïment de l’estament dirigent feudal; no solament el comte i el bisbe, sinó també els seus fidels i seguicis a poc a poc van augmentar, en escolar-se els segles romànics, les seves exigències de qualitat i de consum.

Una dona amb el fus i la filosa, i un pagès, en un capitell de Santa Maria de l’Estany, de la segona meitat del segle XII.

ECSA - J. Vigué

Els teixidors, entre molts altres oficis, van generar una mobilitat de productes i capitals originats pel seu treball amb una lògica necessitat de primeres matèries que comportava un comerç de fibres, una producció de teixits i un nou comerç dels productes manufacturats. El mercadeig dels draps de llana va fomentar algunes de les primeres fortunes de la burgesia ciutadana. Els drapers, comerciants de draps de llana, foren un dels grups especials més destacats en la formació del nou estament de la burgesia ciutadana, origen i conseqüència de la naixença de les ciutats de l’Europa Occidental. Hi ha una continuïtat familiar de nissagues que són, en generacions successives, teixidors, comerciants, drapers, canviadors i mercaders; aquesta realitat no es documenta fins al segle XIII amb el triomf d’aquesta burgesia i l’establiment dels organismes municipals, com és el cas de Barcelona: consellers i Consell dels Cent Jurats en els quals podem comprovar i documentar aquesta mecànica social d’ascens de diferents famílies barcelonines.

No totes les fibres tenien el mateix origen —vegetal o animal— ni el mateix valor sòcio-econòmic. Les quatre fibres menys valorades eren les fibres d’origen vegetal: espart, cànem, lli i cotó; les altres dues, llana i seda, d’origen animal, foren les fibres destinades, per la seva qualitat, a vestir els estaments senyorial i eclesiàstic i l’alta burgesia ciutadana. A més, les fibres tenen un llarg procés de treball, de transformació, fins a poder oferir-se al comerç, al comprador. La fibra s’ha de filar, teixir i sotmetre’s a continuació a una manipulació complexa com són els acabats i la tintoreria que valorarà el teixit i li donarà una presentació acurada i fins i tot artística, amb una decoració de dibuix acolorit, molt més la seda que la llana. En conseqüència, les fibres tenien diferents tècniques de treball abans d’arribar al mercat, i per tant els artesans estaven especialitzats; calien uns mestres, uns oficials, uns menestrals i una mà d’obra poc especialitzada, quasi bastaixos, per a moltes operacions marginals de l’art del teixit. Hi havia teixidors i tintorers especialitzats en cada una de les fibres que podem documentar a partir del segle XIII, però els inicis d’aquest sistema de treball s’han de considerar una aportació del món sòcio-econòmic romànic.

Les fibres, tant les d’origen vegetal com animal, tenen per al seu estudi una gran i greu dificultat, la seva conservació. La fibra té una degradació molt ràpida, bé sigui produïda de manera natural o no. L’aigua, la humitat, el foc, els insectes i el mateix ús com a teixit del vestit o de l’aixovar de la llar o del culte o com a parament dels espais públics o privats, és motiu d’una descomposició o alteració de les matèries orgàniques, base de les fibres. Això fa que el període de temps de conservació sigui molt curt i limitat. Aquesta continuada destrucció ha dificultat la conservació, vuit segles més tard, d’un testimoniatge del treball elaborat amb les fibres; per això hem de recórrer als documents escrits o gràfics per a poder fer una valoració de les característiques del teixit d’època romànica, i fins i tot gòtica.

La lectura de les lleudes del segle XIII ens ha de permetre apropar-nos a la realitat econòmica del comerç de les fibres i dels teixits. Hem pensat seguir un ordre, començar amb les fibres més pobres, econòmicament, i menys usades i acabar amb les més riques, amb un alt valor, basant-nos també en els acabats, el comerç i l’ús fet per la societat de l’època romànica.

L’espart era la primera matèria per a l’elaboració de diferents tipus i models de cordes i d’estores. Les lleudes de Cambrils (1258) i la de València (1271?) aporten notícia del comerç de “cordes de spart” i d’“estores de spart”. Els aranzels no ens informen del tràfic mercantil d’altres productes, fins i tot de sacs, que són treballats amb fibres de cànem, lli o llana.

Hem documentat el cànem a les lleudes amb moltes més possibilitats d’ús que l’espart. S’esmenta: “cànem, obrat o no obrat” i “cànem filat e obrat”. L’impost de la reva de Barcelona (1271) i de Perpinyà (1284) citen el “drap de cànem” i el “sac de cànem”. No hi ha cap referència a la procedència del cànem. La toponímia major i menor conserva el record d’espais o zones dedicades, amb preferència, al conreu del cànem.

En pentinar el cànem i el lli, abans de filar-los, se’n separa una part més basta i grossera que dóna lloc a una fibra, que és una mescla, anomenada estopa, utilitzada de manera preferent en la tasca de calafatar els bucs de les embarcacions. L’estopa també era filada i teixida, però hi ha pocs testimonis, a les lleudes, d’aquest segon ús: “filum de stopa” o “drap de stopa”. La producció i el comerç d’aquesta tela tenia, segurament, poca entitat econòmica. El drap d’estopa era d’ús, pel seu baix preu i qualitat, de les persones o grups socials ciutadans o camperols més modestos.

A les acaballes de l’època romànica o a l’inici del gòtic, en el pas del segle XII al XIII, es va introduir una fibra vegetal exòtica, el cotó. El cotó és originari d’Orient, i el productor més proper era Egipte. El conreu de cotó es va introduir en altres zones mediterrànies però sense èxit, de manera que durant segles la vall del riu Nil va ser el centre productor més important del món conegut; tant és així que fins la colonització d’Amèrica aquesta supremacia no va tenir rival. Catalunya va importar cotó per a cobrir les seves necessitats de consum.

El terliç era la tela o drap de cotó, teixit elaborat amb lligat de sarja de tres punts de curs, llistat amb combinació de fils de color. El terliç és poc esmentat a les lleudes, la seva producció i el seu consum devia ser d’àmbit local. La poca qualitat i a la vegada la solidesa que presentava el va convertir en la tela més apta per a ser utilitzada com a saca, bossa o embolcall; en fi, com a coberta o coixinera de tota mena d’objectes d’ús domèstic, des de màrfegues a matalassos o tota mena de coixins.

El fustany era un teixit amb una trama de lli i un ordit de cotó, que reunia els avantatges d’una i altra fibra. El fustany fou el drap que va desplaçar el lli en un reguitzell d’usos, especialment domèstics, i va permetre cobrir unes majors exigències del creixement del consum. Els inventaris de cases i castells estan plens de diferents tipus i classes de fustanys. La lleuda de Mediona (1222) ens documenta el comerç del fustany: “Pessa de fustani, II denarios”, i no fa cap mena de referència al cotó ni al seu fil. La lleuda de València (1243) aporta una primera notícia del comerç del cotó: “Carga cotoni filati, septem solidos” i “Carga cotoni mapuz, quatuor solidos”. Hi ha dues referències a un fustany propi de Barcelona: “Capum fustanni blanc de Barsalona” i “Cap de fustani blanch de Barchinona”. Les lleudes de Perpinyà (1250?) i de València (1271?) aporten sengles notícies: “Bala de fustanis grossis de Verona” i “Bala fustanorum de Mila”. Com de totes les fibres, del fustany, la tela més important de l’aixovar domèstic, no en conservem mostres per a poder-lo valorar amb tota la seva realitat de producció i de consum.

La llana és la fibra medieval més comuna i apareix molt sovint en la iconografia medieval, especialment en les figuracions de l’Agnus Dei, com aquest representat en un crucifix procedent de l’església de Sant Pere d’Escunyau (Vall d’Aran).

ECSA - M. Pié

La llana, fibra d’origen animal, és la primera matèria del drap per excel·lència, que va intentar, sense èxit, competir amb la seda. La varietat i la qualitat dels draps de llana i els centres productors de teixit i tintoreria, com també el seu comerç, han quedat reflectits a les lleudes. Els mercaders van fer possible que des d’arreu de l’Europa Occidental arribessin tota mena de draps de llana a Catalunya. Fer una anàlisi minuciosa i una detallada relació dels centres i les rutes de comerç documentats pels aranzels seria una tasca llarga i sobrepassaria els límits prudencials d’extensió d’aquest escrit. La importància del drap de llana s’ha de judicar per la llarga i resumida informació de què disposem, que només permet llistar els centres productors i exportadors en direcció a Catalunya. Hi ha draps de llana de diferents qualitats de teixits a ciutats catalanes com Perpinyà, Banyoles, Lleida o Valls, i aragoneses com Jaca i Osca. En la relació d’aquestes poblacions —si fem excepció de Valls—, es valora la importància de les llanes procedents dels Pirineus, centrals i orientals. Una llarga llista de poblacions de Flandes i el nord de França figuren en els aranzels com a centres productors de draps: Aleçon, Arràs, Beauvais, Bruges, Cambrai, Douai, Gant, Ypres, Provins, Reims o Valenciennes, a les quals hem d’afegir les principals poblacions de la França de la llengua d’oc: Avinyó, Besiers, Carcassona, Figeac, Limós i Narbona. També hi ha esments, però pensem que poc significatius, de draps procedents d’Anglaterra, Alemanya o Itàlia. A la reva de Perpinyà (1284) hi ha un únic esment de comerç de drap de llana amb Orient: “Draps bortz d’Alexandria.” El mateix document aporta una informació, potser anecdòtica, posterior a l’època romànica, però d’interès per a valorar el drap segons la tintoreria. Aquesta reva taxa els “draps de frares menors, les C canes, VI diners” i el “drap de prehicadors, les LX canes, VI diners”. La diferència de preu és, segurament, més que per la qualitat del drap, per les exigències de la tintoreria. La pregunta que ens fem és el valor afegit que podrien representar els acabats, que indubtablement tenien un preu divers segons la complexitat del procés.

La seda era la fibra més rica i de procedència més exòtica i llunyana. El cuc de seda i la morera eren tot un símbol del luxe i la riquesa. Les qualitats de la seda com a fibra eren extraordinàries; tenia bellesa i brillantor, tenia una tintoreria agraïda, podia brodar-se amb més facilitat que la llana, i a més, els acabats de la seda eren més remarcables que els d’altres fibres. Era, en fi, el teixit del poder, dels dignataris laics i eclesiàstics. S’han conservat teles de seda de l’època romànica; aquestes són l’únic testimoniatge que resta de les fibres tèxtils. La majoria són retalls o part de peces o teixits més extensos, i procedeixen de l’àmbit religiós o utilitzats com a embolcalls de relíquies o de la vestimenta mortuòria de les altes dignitats del clergat, pocs d’origen laic. La lleuda de Mediona (1222) documenta un ampli comerç de la seda natural i teixida: “Seda II denarios libra, tam de emocione quam de vendicione” i “Purpura XII drenarios, sciclatons XII denarios. Totus alius pannus de seda, de quaqumque parte veniat vel sit: XII denarios.” El comerç de la seda natural, filada o teixida, aporta matisos molt diversos, com la lleuda de Cambrils (1258), la reva de Perpinyà o els aranzels de Saragossa (1292): “El de rova de seda, operata et non operata, VI denarios”; “Item de liura de seda filada, VI dineros. Item de liura de seda por filar, VI dineros”. La lleuda de València (1271?) informa de possibles àrees productores pròximes com és al-Andalus: “Libra de seda prima de laent, III obolos” o “Lliura de seda prima de Jaen, II meales. Tota altra seda II diner”. Hem de pensar que tota l’altra seda era de procedència oriental. Entre els molts oficis d’origen medieval que Antoni de Capmany va relacionar a la seva obra, Memorias Históricas.., no hi ha referències al treball de la seda, dels seders. Això ens fa pensar que els artesans de la seda no van tenir personalitat social i econòmica a Barcelona, però potser sí en altres poblacions catalanes; tanmateix, s’ha de valorar quina finalitat podia tenir el comerç de la seda natural i filada.

Fragment del Tapís de la Creació, guardat al tresor de la catedral de Girona, la peça cabdal del brodat romànic a Catalunya.

ECSA - G. Llop

El tapís i el brodat són dues activitats artesanals relacionades amb les fibres i que moltes vegades no es diferencien i es confonen, tot i que tècnicament no tenen cap mena de semblança. El tapís és una peça de teixit, un drap, elaborat amb un tramat de fils de colors; no hi ha una tintoreria posterior al treball del teixidor, no hi ha un estampat sinó un drap, una tela. El tapís, draps de paret o catifes, documentats en els inventaris són difícils de diferenciar no per l’ús sinó per l’elaboració. Les lleudes aporten informació de “tapits” que hem de considerar, pel seu tractament, més aviat com a catifes. La lleuda de Cotlliure (1249?) valora que “carga de tapitz, II solidos, II diners”. La reva de Perpinyà (1284) calcula: “cambrà de tapitz, VI diners”. Què vol dir “cambra”? És un valor d’espai i no de pes? La realitat és que no hi ha informació que ens permeti diferenciar el drap de paret de la catifa. Creiem que alguns dels draps que s’anomenen de Tournai o Arràs o d’altres poblacions de Flandes, podrien tractar-se de tapissos. Per desgràcia no conservem draps de paret d’època romànica com els descrits en la documentació, però del que no es pot dubtar és de la seva peculiaritat: “un gran drap de lana de ras ab diverses ramatges e istories, per a peret”.

El brodat és un ornament fet sobre teixit amb passades d’agulla amb diferents tipus de fibres acolorides i de fils d’argent i d’or. El brodat té com a finalitat enriquir una base tèxtil com ho fa, amb una altra tècnica, el tapís, i assolir una representació artística sigui amb elements geomètrics, vegetals o figuratius amb un desig més o menys assolit de riquesa i bellesa. El brodat més important d’època romànica que es conserva a Catalunya és el mal anomenat Tapís de la Creació de la catedral de Girona. Aquest “tapís” ens permet apropar-nos a un treball de decoració quasi totalment perdut i que va enriquir el mobiliari de l’espai interior d’esglésies, castells, palaus o cases de la nova burgesia ciutadana d’arreu de Catalunya.

Tintoreria

L’acabament dels teixits, especialment de les fibres riques, va generar un treball molt valuós i amb tècniques molt acurades: la tintoreria o procés de tintura de les teles. Hi havia diferents artesans segons les exigències de cada fibra. No existia un mateix procés tècnic, podien ser semblants però no idèntics. Hi havia tintorers de lli i de llana. El treball dels tintorers només es podia desenvolupar en un àmbit geogràfic ric en aigua i d’una certa qualitat de puresa, a més de la possibilitat d’assecar els teixits amb un baix percentatge d’humitat ambiental. Aquest és el cas dels tintorers barcelonins establerts a les rodalies del Rec Comtal; els prats propers servien per a assecar, pel gran nombre de dies de sol que es donaven al llarg de tot l’any.

La tintoreria, a més d’aigua, havia de disposar d’uns productes d’origen vegetal que oferissin la possibilitat de colorar, amb una resistència a l’agressió de l’ús del teixit. Hi ha una llarga relació d’aquests productes; molts aporten colors bàsics que barrejats poden oferir una paleta o gamma variada, però no tan rica com la que va permetre la posterior descoberta d’Amèrica —la tintoreria de les indianes— a partir del segle XVIII.

Alguns d’aquests productes vegetals, no tots, es poden documentar a les lleudes. Són aquells que hauríem de pensar que eren els més importants per qualitat i quantitat i de procedència exterior a Catalunya.

L’alquena és un arbust; les seves fulles i arrels, en triturar-se, produeixen una substància que permet l’elaboració d’un tint de color vermellós. Aquest arbust és originari de la Mediterrània oriental, però a l’edat mitjana fou conreat a l’Àfrica del Nord i més tard a València i Múrcia. Es troba àmpliament documentat a les lleudes, fet que ens fa creure que fou utilitzat amb gran profusió pels tintorers. La lleuda de Tamarit (1243) valora el “faix de alchena” amb la paga de “quator milia resios”.

El brasil és el nom d’un arbre d’origen oriental conegut abans de la descoberta de les terres americanes. Amb el descobriment del nou continent es donà el nom de Brasil a la terra on es produïa aquest arbre. La recerca de les “espècies” en un sentit molt ampli ha donat lloc a aquesta i altres confusions sobre l’origen de certs vegetals d’època medieval, alguns dels quals procedien d’Orient i més tard es trobaren també a Amèrica. La fusta de l’arbre del brasil triturada origina un colorant de pigmentació vermella. La lleuda de Mediona (1222) ens documenta el comerç de la fusta de l’arbre del brasil: “Carga de brasill dat II solidos, tam de vendicione quam de empcione et VII denarios et obolum de passatge.”

La galda és una herba amb flors de color groc que creix als margenals i a les vores dels camins de la majoria de les comarques catalanes. Moltes vegades s’ha confós amb la galla, però són productes que no tenen cap mena de semblança d’origen ni d’ús. La galda és abundant a Catalunya i hem de considerar normal que no figuri a les lleudes; hi ha un comerç d’àmbit territorial català, la producció i el consum són locals. Només n’hem documentat el comerç a la lleuda de la vall del Querol (l’Alta Cerdanya) redactada amb anterioritat a l’any 1288 i en la qual es diu: “Tot fex de galda, que sia cordat, II diners.”

L’indi és un arbust cultivat a l’Orient, a les rodalies de la ciutat de Bagdad i en àrees properes del golf Pèrsic però no podem rebutjar com una possibilitat el conreu de l’indi, a l’edat mitjana, en algunes comarques del sud de la Península Ibèrica. L’indi té una flor vermella que dóna lloc a un tint de color blau. El comerç de l’indi ens ha quedat documentat a la lleuda de Mediona (1222), “carga de indi donat V solidos, tam de empcione quam de vendicione”.

L’orxella és un liquen, originari també d’Orient, del qual no sabem si va existir una producció a la Mediterrània occidental. Aquest liquen proporciona un colorant violeta/púrpura. La lleuda de Mediona (1222) ens documenta una vegada més el comerç del tint, confirmació i evidència de la importància que la tintoreria tenia, des de la darreria de l’època romànica, en aquesta població i que va assolir el màxim del seu desenvolupament als segles gòtics. L’aranzel és igual que el que pagava el brasil: “carrega de ortxina II solidos et VII denarios”, inferior a l’aranzel que pagava l’indi. Aquests valors de les lleudes poden suggerir que hi havia una problemàtica entre producció i consum que donava lloc a una gradació del valor econòmic.

Productes animals

Gairebé sempre que pensem en el regne animal, ho fem des de la possibilitat del seu consum per part dels humans. Especialment els grans herbívors i remugants són aliments i no primeres matèries destinades a ser treballades pels artesans. Hem descrit i valorat la importància de la llana, però cal no oblidar o infravalorar el volum econòmic i social del cuiram, la pell, l’ivori, l’os, els corns o banyes, o les plomes. Tots aquests productes tenien un paper destacat en la formació de l’aixovar i el vestit, com també en el parament i els atuells de la llar. El cuiram, la pell i molt més les plomes, tenen greus problemes per conservar-se un període de temps força llarg sense quedar malmesos. Un segon problema que plantegen aquestes matèries és el seu possible reaprofitament i la posterior transformació en altres productes amb un ús continuat fins a la seva total destrucció, abans de produir-se una degradació natural.

El cuir té un ampli ventall d’usos, i hem documentat un comerç important de cuiram de bou a les lleudes del segle XIII, però no hi ha aranzels per al cuir/pergamí, al contrari de l’abundor de cites del comerç del paper. Hi havia artesans pergaminers, cosa que ens fa pensar que hi havia un adobatge propi i específic del pergamí. Aquest va continuar elaborant-se tot i que el seu ús decau amb l’augment de la utilització del paper com a suport de l’escriptura a partir d’aquest segle XIII. No disposem d’objectes elaborats amb cuiram. però sí que conservem un nombre elevat de pergamins de diferents procedències d’espècies animals i a la vegada amb assaonaments de qualitats molt diferenciades de tècnica i acabaments, que s’haurien d’investigar per a poder conèixer la procedència del cuir utilitzat. Els bòvids són la família animal més important com a proveïdora de cuir. Les lleudes diferencien entre el cuir de bou —també podia ser de vaca o vedell—, el cordovà blanc o vermell —cuir de cabra— i el cuiram d’altres animals. La lleuda de Mediona (1222) concreta que “choruum unumquodque bovis, II denarios”. La lleuda de Perpinyà (1250?) aporta una llarga llista de cuirs: “corio bovis, corio asini, corio muli, corio roncini, corio cervi”. Es documenta el cuir de cérvol però no el procedent d’altres animals salvatges. La lleuda de la Ribera del riu Ebre (1252) ens documenta l’aranzel dels cordovans: “la carga dels cordovans, blanchs o vermels”. Aquests cordovans es podien importar del nord d’Àfrica, una altra àrea geogràfica on existia ramaderia cabruna, i així es documenta a la reva de Perpinyà (1284): “Cordoa de Bugia.” A més dels pergamins conservem el cuir d’algunes tapes del relligat dels volums manuscrits que es guarden a diferents biblioteques o arxius de Catalunya.

La pell era usada com a complement del vestit de tots els estaments socials; la varietat de qualitat i la particularitat de cada una de les pells permetia reflectir la categoria sòcio-econòmica dels usuaris. Diferents gèneres i espècies animals proveïen el mercat, el comerç de les pells. Les lleudes aporten una extensa informació de diferents tipus de pell, i totes són d’animals existents a les terres catalanes a l’edat mitjana, tot i que alguns avui ja s’han extingit. La lleuda de Mediona (1222) fa una relació de diferents pells: “cunils, boquines, moltonines, agnines, gats” (conills, bocs/cabres, moltons, anyells, gats). A més d’aquestes pells provinents dels animals domèstics hi havia pells d’animals salvatges. La lleuda de València (1243) especifica: “Duodena de salvehines, duos denarios.” La llista d’aquests animals salvatges inclou el llop, la guineu, la marta comuna i la marta gibelina, ara reduïda a la Sibèria, la llebre, l’esquirol, la fagina, la gineta i l’ermini. Desgraciadament es conserva documentació escrita però no les pells d’època romànica.

El corn —no hi ha referència al mot banya—, era utilitzat per a l’elaboració d’un seguit d’objectes, igual que l’os, per manca d’ivori. Però el seu ús més destacat era, com el seu nom indica, l’elaboració del corn, instrument de vent, de tonalitat reduïda, una o dues notes, usat per a fer senyals a la milícia i a les caceres. La lleuda de Tortosa i la lleuda de Cotlliure, totes dues de l’any 1252, aporten notícia del comerç del corn: “Carga de corn de boc o de molto, IIII denarios” (Càrrega de corns de bous o de moltons, dóna IIII diners). Els aranzels fan referència a banyes d’animals domèstics: bou, boc o moltó. No hem documentat banyes d’animals salvatges; potser la utilització de corns d’aquests animals era producte de la caça i tenien un consum local, sense que se’n generés un comerç, a diferència de l’explotació ramadera, que satisfeia diferents exigències com ara cuir, pell o carn.

L’os és un altre producte d’origen animal que fou utilitzat en el món romànic i medieval en general per a l’elaboració d’un conjunt de petits objectes de l’aixovar i atuells domèstics; com el corn, també era un marfil pobre. No sembla que els ossos fossin objecte d’un comerç molt actiu, només hi ha una referència a aquest comerç a la lleuda de Tortosa (1279) que diu: “Miller de ossos de bou, II sous jaccens: III solidos, IIII diners.”

Bàcul del bisbe Jardí, del segle XII, fet de vori d’elefant i amb restes de daurat. Iconogràficament representa una voluta del tipus “de serp”, que delimita un cercle, al centre del qual hi ha les figures de dos homes.

ECSA - J. Colomer

Arqueta hispano-àrab de vori sobre ànima de fusta (segle XIII) procedent de l’església de Sant Feliu de Girona i ara conservada al Museu d’Art de Girona.

ECSA - G. Llop

El vori és un producte animal d’un gran valor econòmic, que fou utilitzat com a primera matèria del treball artístic i la seva possessió comportava categoria social o poder polític. Era un material ric, pròxim a l’orfebreria i utilitzat com a atuell domèstic i públic. La seva procedència era oriental; una part important tenia el seu origen en els jaciments fòssils de la Sibèria, a més dels ullals procedents de la caça de l’elefant a l’Àsia i a l’Àfrica. Fou un producte reaprofitat però del qual conservem objectes de luxe i artístics; poc vori devia arribar a Catalunya en estat natural, ja que no és esmentat als aranzels. La reva de Perpinyà (1284) i la lleuda de Cotlliure (1297) són les úniques referències que hem documentat: “Mantega o bori, lo quintal III meales / Vori, la carga II sous.” La diferència de preus, sobretot si ho comparem amb la reva de Perpinyà, s’ha de poder explicar per la qualitat groguenca o no del vori. Tenim els nostres dubtes sobre aquest marfil; podrien ser objectes simplement recoberts. Es conserven capses de fusta recobertes de marfil, treballs d’origen hispano-àrab, ja fossin elaborades a al-Andalus o en terres cristianes per artesans musulmans o de tradició musulmana. Esmentarem les tres del Museu d’Art de Girona —arqueta de Sant Pere de Rodes, arqueta de Sant Feliu i arqueta de procedència desconeguda (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàgs. 107 i 120) — i una quarta al Tresor de la Catedral de Girona.

Les plomes d’aus tenien un ús variat, des de coixins a plomes per a escriure o a diferents funcions d’embellir els atuells domèstics i l’aixovar personal. Les lleudes no aporten informació d’un gran comerç; devia ser més aviat local. No coneixem la qualitat de la ploma ni el tipus d’ocell a què pertanyien. La lleuda de Cotlliure (1249?) només diu: “Quintal de ploma, IIII diners, meala.”

La laca i el corall són dos productes també animals. El primer és una segregació resinosa provocada per un insecte (Cartera Lacca) en uns certs tipus d’arbre tropical; el segon, el corall, és un esquelet calcari de certs pòlips, abundant a les nostres costes braves i rocoses, d’una gran importància com a producte del comerç català des del final del segle XII o l’inici del XIII. Tant la laca com el corall figuren a les lleudes. La lleuda de Mediona (1222) documenta el comerç de la laca: “Carga de lacha donat V solidos.” El corall es documenta a la lleuda de Cotlliure (1249?), “Carga de coral, II siolidos, II diners.” Com moltes altres vegades, no es conserven peces ni de laca ni de corall, per tractarse de materials fàcilment reaprofitables.

Potser podríem allargar aquesta relació del treball dels artesans amb moltes altres activitats relacionades amb les arts sumptuàries i artesanals. Tal vegada es pot considerar que l’aportació podria ampliar-se amb altres matèries o objectes, però en cap moment no hem intentat fer un treball exhaustiu, sinó una aproximació a un esquema de possible recerca i estudi que sigui resum i cloenda del treball dels artesans a l’època romànica; del fruit d’aquest treball, en resten alguns objectes i altres són simples mots, més o menys documentats, i mancats d’una descripció que s’ha de buscar a les poques mostres d’il·lustració pictòrica, escultòrica o miniada que se’ns ha conservat; aquestes il·lustracions, tot i que de vegades són poc realistes, completen el nostre coneixement d’aquests treballs de les arts menors o sumptuàries d’època romànica que van existir a Catalunya.

Bibliografia

  • A. Bonet Correa: Historia de las artes aplicadas e industriales en España, Manuales de Arte Cátedra, Madrid 1982.
  • The Cambridge Economie History of Europe. Historia económica de Europa II. El comercio y la industria en la Edad Media, Editorial Revista del Derecho Privado, Madrid 1967.
  • A. De Capmany y de Monpalau: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 3 vols., Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona 1961. Reedició anotada (primera edició 1779-92). Introducció i notes d’Emili Giralt i Raventós i revisió documental de Carme Batlle i Gallart.
  • Catalunya Medieval, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992.
  • C. M. Cipolla: Historia económica de Europa. I. La Edad Media, Ariel Historia 16, Barcelona 1979.
  • J. Gimpel: The Medieval Machine. The Industrial Revolution of the Middle Ages, Victor Gollancz Ltd, Londres 1977.
  • J. Gimpel: La revolución industrial en la Edad Media, Taurus. Ensayistas, Madrid 1981.
  • M. Gual Camarena: Vocabulario del comercio medieval. Colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón (siglos XIII y XIV), Publicaciones de la Diputación Provincial de Tarragona, Tarragona 1968.
  • J. Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Vic 1902.
  • T. K. Derry - T. I. Williams: Historia de la tecnología. I. Desde la antigüedad hasta 1750, ed. Siglo XXI, Madrid 1977.
  • N. J. G. Pounds: Historia económica de la Europa Medieval, Crítica/Historia, 20, Barcelona 1981.
  • P. Spufford: Dinero y moneda en la Europa medieval, Crítica/Historia medieval, Barcelona 1991.
  • Thesaurus/Estudis. L’art als bisbats de Catalunya 1000-1800, Fundació Caixa de Pensions, Barcelona 1986.
  • P. Vilar: Catalunya dins l’Espanya Moderna, 3 vols., Edicions 62, Barcelona 1964.
  • Els vitralls del monestir de Santes Creus i la catedral de Tarragona, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1992.
  • L. White: Tecnología medieval y cambio social, ed. Paidos, Buenos Aires 1973.
  • J. Yarza Luaces: Arte y arquitectura en España. 500/1250, ed. Cátedra, Madrid 1979.
  • J. Yarza Luaces: Historia del arte hispánico. II. La Edad Media, ed. Alhambra, Madrid 1980.