La moneda des del segle VIII al segle XIII

Consideracions prèvies

La història de la nostra terra en aquest període ofereix, en el camp de la numismàtica, una personalitat molt acusada; l’encunyació de monedes segueix un camí paral·lel al desenvolupament polític vers una desvinculació dels corrents dominants en l’imperi Carolingi, fins a assolir una total independència.

Es començà amb la moneda de Carlemany, dintre dels models carolingis, que havien establert un sistema pel qual la lliura de plata quedava dividida en 20 sous; el sou en 12 diners, i el diner en 2 òbols o malles. Però a mitjan segle IX s’inicià una veritable autonomia monetària, com ho demostren els exemplars de Carles el Calb, que s’aparten de la metrologia establerta. Trobem un tercer moment amb l’aparició de la moneda pròpiament comtal, quan Guifré I disposà del dret d’encunyar moneda; a la vegada podem enregistrar la moneda del bisbe de Barcelona Frodoí i la donació de la moneda del comtat d’Osona, per part de Carles el Simple, al comte Guifré II, a la fi del segle esmentat. En morir aquest darrer comte, els primers anys del segle X, els seus marmessors fan constar la donació del terç de la moneda a l’Església i el bisbe de Vic. I més tard, el comte Sunyer de Barcelona donà a l’Església i el bisbe de Girona el terç del benefici de la moneda del comtat.

Com fàcilment es pot comprendre, estem seguint un procés històric de l’usurpació gradual de les regalies sobiranes per part dels comtes catalans. A continuació es pujà un nou esglaó en aquest camí ascendent: una cosa era tenir la moneda i disposar-ne, i una altra marcar-la amb l’efígie o el nom del mateix titular: és el cas de la moneda del comte Ramon Borrell en la qual apareix el nom d’aquest, Raimundus, i el del seu comtat, Barcan. Aquest fet tan important té lloc en el transcurs del pas del segle X a l’XI.

L’evolució assenyalada més amunt continua i, tot seguit, es produeix l’encunyació de moneda d’or, sota el govern de Berenguer Ramon i de Ramon Berenguer I: es tracta de la imitació de mancusos d’or musulmans, i al costat dels caràcters àrabs hi figuren els cristians llatins de Raimundus comes. Aquesta moneda d’or es pot considerar la primera que aparegué a l’Occident cristià. A poc a poc, l’encunyació de moneda s’estén a gairebé tots els comtats catalans amb el tipus de diner: Barcelona, Girona, Rosselló, Urgell, Besalú, Osona i Empúries, si bé algunes d’aquestes emissions són més tardanes que d’altres. A mesura que s’anaven incorporant altres comtats al de Barcelona, els comtes introduïen la moneda d’aquest en detriment de la seva pròpia, de tal manera que la moneda de Barcelona acabà essent sinònim de la moneda catalana(*). Cal remarcar la troballa d’un tresoret de moneda catalana dels comtes Berenguer Ramon i Ramon Berenguer I a Òrrius; els exemplars d’aquest darrer tenen un gran interès.

Al llarg del segle X els comtats catalans es deseixiren del domini franc i emeteren les seves monedes. Al mapa hi ha situats exemples d’aquestes emissions. Les monedes del comtat de Cerdanya no són encara conegudes. Ribagorça i Pallars probablement no van emetre. Paral·lelament, hi corria la moneda d’or musulmana i les seves imitacions barcelonines que es mostren al marge. La sèrie barcelonina hi és representada amb exemples fins al rei Jaume I. Altres exemplars són també tardans.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Amb la unió d’Aragó i Catalunya s’afermà la moneda catalana dels temps de Ramon Berenguer IV, i això afavorí l’absorció de la moneda d’altres comtats. Però el diner anava perdent pes, i per tant valor, pèrdua que s’accentua fins al regnat de Jaume I, el qual encunyà nova moneda, el diner de tern; tanmateix, aquesta també va ser insuficient per a les necessitats del creixent comerç de l’època. Això va determinar la decisió de Pere el Gran de crear una moneda nova, de plata: el “croat”. Es començà a batre l’any 1285, valia 12 diners de tern i es convertí, amb el temps, en la moneda catalana de més prestigi; a més, perdurà durant tota l’edat mitjana i es mantingué invariable fins al segle XVII(*).

L’evolució de la moneda que fins ara hem presentat és paral·lela al procés que ha recorregut el nostre país vers la sobirania des del segle VIII i que es pot llegir al capítol corresponent d’aquest volum. De la mateixa manera que arribà a adquirir a poc a poc la independència, aconseguí també el ple dret de l’encunyació de la moneda a l’entorn de l’any mil: la independència política l’any 988 i la monetària pocs anys després. A continuació veurem més detalladament el procés evolutiu del dret de la moneda des del segle VIII a la primera meitat del segle XI.

La moneda des del segle VIII a l’XI

Desapareguda per la invasió musulmana la moneda del regne visigot, no sabem com es deurien fer les transaccions a la nostra terra, on sens dubte hi corria molt poc numerari, durant els anys del domini musulmà, fins a l’alliberament de la Seu d’Urgell, de Girona i de Barcelona(*).

Únic exemplar conegut del diner de Rodda (Roses) de Carlemany, una de les primeres emissions cristianes de la península després de la invasió àrab (junt amb les d’Empúries, Girona i Barcelona). Aquests diners d’argent s’avancen més de dos segles a les emissions dels altres regnes peninsulars. Diàmetre: 20, 8 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Sota el domini carolingi —des dels darrers decennis del segle VIII— circularia la moneda dels francs i ben aviat, després de la reforma monetària del 793, s’encunyà una moneda de Carlemany, primer, i de Lluís el Piadós, després. El primer va batre en els tallers de Girona, Roses, Empúries i Barcelona; en aquesta moneda el sobirà va adoptar el tipus de monograma KAROLUS i encunyà una moneda de 7 grams. Les monedes de Carlemany i del seu fill Lluís respongueren als paràmetres de les altres monedes carolíngies i la seva factura les feia homologables a les batudes per altres seques franques(*).

Com hem indicat en la petita introducció, a partir de Carles el Calb començaren alguns canvis en les encunyacions; les innovacions consistiren en la modificació de la metrologia establerta per la reforma monetària esmentada més amunt: la nova moneda pesava menys, com també s’esdevingué més tard en altres zones del regne carolingi. La moneda encunyada és la dels òbols, exemplars toscos i possiblement esculpits per artesans del país.

Les monedes d’aquest sobirà no ofereixen cap interès des del punt de vista artístic, si bé les seques que les batien heretaren, sens dubte, els corrents de l’època anterior, la visigòtica. En general, però, pels braços de la creu s’endevina la tendència a la creu patent, podríem dir-ne pre-romànica; creu rodejada amb el nom del sobirà, a l’anvers. Al revers, la indicació de la seca(*).

Òbol o mig diner d’argent dit de transició i fet a Barcelona. És a nom dels reis carolingis, però la tipologia és singular. Emès probablement pel bisbe Frodoí a mitjan segle IX. Diàmetre: 15 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

De nou, les seques s’aparten del model franc, car no segueixen les normes de l’edicte de Pitres del 864, que restablia el tipus de monograma. El que figura a les nostres monedes és molt singular, i Crusafont creu que es podria tractar del túmul de Santa Eulàlia, pensant que fossin les monedes encunyades per Frodoí (el bisbe que descobrí el sepulcre de la santa barcelonina). Deixant al marge aquesta suposició tan interessant (vinculada en gran part a la ferma personalitat de Frodoí) del numismàtic esmentat, però seguint el seu raonament respecte a la moneda en general de l’època, podem dir que tant aquesta darrera moneda esmentada com la dels òbols de Carles el Calb són de factura rústega, feta, com hem dit, per gravadors del país; per contra, la llei d’aquests exemplars és alta.

Però tornem a la moneda de Frodoí, i recordem que obeeix a la donació que li feu el rei de França l’any 862. Cal tenir present que en aquesta data encara no regnava a Barcelona Guifré I. La donació del terç no autoritzava pas el bisbe a encunyar moneda, però no és estrany que fos així, car en aquella època aquests tipus d’usurpacions eren corrents. Llevat d’això cal recordar la gran personalitat del bisbe, en moments en què encara hi havia a Barcelona comtes d’origen franc; així, tampoc és estrany que Frodoí rebés un donatiu molt important de Carles el Calb, ni més ni menys que deu lliures de plata, destinades a la reconstrucció de l’Església barcelonina. Els autors no estan d’acord respecte a l’autenticitat de la línia en què consta la donació de les deu lliures; mentre que Abadal, seguint Calmette, dóna dita línia com a autèntica, Crusafont en dubta. Sigui el que sigui, resta la certesa d’unes encunyacions de Frodoí amb la tipologia que hem esmentat abans.

Aquesta moneda episcopal barcelonina, batuda per Frodoí a nom de Carles i Lluís per la seca de Barcelona, ho fou amb tipus distints: diners i òbols. A l’anvers hi ha sempre la creu amb les mateixes característiques que hem vist abans, i al seu voltant el nom del sobirà; al revers, segons interpretació de Crusafont, la tomba de Santa Eulàlia, molt mal dibuixada(*).

No sabem quina relació té aquesta moneda amb la pròpiament comtal, perquè ignorem en part de quina manera el dret de l’encunyació de la moneda passà de mans reials a les comtals o episcopals. Malgrat això sabem que, després de Guifré I, el seu fill Guifré II rebé de Carles el Simple la moneda del comtat d’Osona, cas, d’altra banda, insòlit al regne dels francs, si bé era corrent la donació als bisbes.

Sabem també que l’any 912 l’esmentat comte Guifré II llegà a l’Església i el bisbe de Vic el terç del benefici de la moneda del comtat d’Osona; de tal manera que ara tindríem que la donació no la fa el rei, sinó el comte, si bé aquesta concessió havia d’ésser confirmada pel sobirà carolingi.

Uns anys més tard, concretament el 934, el comte Sunyer de Barcelona feu donació al bisbe i l’Església de Girona del terç del benefici de la moneda del comtat de Girona; malgrat això, es reservava el dret d’encunyar-la, però en el benentès que de fer-ho pagaria el terç del dret concedit. En aquesta donació no hi ha cap reserva ni condició, com en la feta pel seu antecessor Guifré II.

Sembla, doncs, que cada vegada els comtes, respecte al dret de la moneda, es movien amb més llibertat; a més, aquesta concessió a Girona indica que el comte posseïa la de Barcelona, car si la cedia volia dir que ja en tenia una, la de Barcelona. D’altra banda, es veu ben clarament que el comte actuava com ho feien els sobirans carolingis, i això s’explica perquè també en el terreny polític feien el mateix.

Mancús d’or emès a Barcelona en temps de Ramon Berenguer I. Aquest tipus de mancusos imiten els dinars musulmans, però al marge del revers porten en caràcters llatins la llegenda RAIMVNDVS COMES. Foren emesos en un moment d’aflacada de l’or andalusi. Diàmetre: 20 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Vegem ara, de nou, les monedes episcopals: entre les osonenques, els diners del segle X, en què apareix a l’anvers un bust entre les lletres S. P. (sant Pere) amb formes molt reeixides, i al revers la creu romànica al centre i el nom de la seca. Ja al segle XI, en una probable emissió de l’abat Oliba, molt ben gravada, a l’anvers apareix una efígie bellament executada, i al revers la llegenda de la seca d’Osona. De la fi del segle XI, a l’anvers hi ha gravats sant Pere i sant Pau, recordant les efígies dels ploms de les butlles papals, i les lletres dels noms dels sants a l’orla; al revers, l’escena d’un pagès llaurant amb un parell de bous o d’un pastor que pastura la parella, figures de trets romànics i, a sobre i sota, els bous la llegenda AUSO-NA(*).

La moneda episcopal de Girona sembla més rica en ornamentació. Exemplars del segle XI amb efígie de Crist a l’anvers o amb bustos barbuts en diademes, en monedes de diners i òbols, i al revers creus romàniques i ornaments vegetals; també amb efígies d’algun sant, a l’anvers, i al revers, unes balances (ja en monedes del segle XII(*)).

Retornant a les monedes comtals, cal recordar que de la fi del segle X tenim una dada interessant: és l’al·lusió al dret de la moneda que fa el comte Borell II l’any 986, en la carta a Cardona, confirmant la que atorgà al seu avi, Guifré I.

Ramon Borrell, fill de Borrell II, marcarà una nova fita: perquè una cosa era tenir i disposar d’una moneda i una altra marcar-la amb l’efígie o el nom del titular; això era un senyal exclusiu de sobirania. Doncs bé, a la fi del segle X i a principi de l’XI ja assistim a la primera encunyació de moneda feta pels comtes barcelonins mateixos. Botet i Sisó interpretà com a atribuïbles a Ramon Borrell i encunyats a Barcelona uns diners amb la inscripció Raimundus i Barcan(*). A aquests diners caldria afegir, segons Crusafont(*), un òbol del mateix sobirà i de la mateixa procedència. Trobem aquestes monedes amb la creu típicament romànica i el nom del comte a l’anvers, i amb tres cercles al revers, junt amb la llegenda de la seca. (FUM)

Les noves monedes dels segles XI i XII

Diner d’argent del comtat de Besalú amb l’estampa de la Mare de Déu de front. Besalú, junt amb Barcelona, fou un dels comtats que baté també or. Les emissions cessen amb la incorporació als dominis barcelonins el 1111. Diàmetre: 15 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

La desvinculació del món carolingi es traduí també en una aproximació, ja des del segle XI, als models monetaris musulmans, imitant-ne la moneda d’or: mancusos barcelonins bilingües, imitats dels dinars de Ceuta, amb la llegenda RAIMUNDUS COMES en llatí, retrògrada i en l’orla exterior, però sense efígie que substituís el text alcorànic central. Encunyats des del 1018, quan bona part de les transaccions financeres es feien amb or, especialment des de l’expedició efectuada a Còrdova l’any 1010 i des de l’establiment del pagament de pàries per part dels reietons islamites, els mancusos catalans degueren tenir acceptació en totes les capes socials que començaven a mercadejar de nou amb moneda d’or.

Amb tot, la moneda continuaria essent preferentment de bilió, o sigui de plata rebaixada amb coure, aram o bé plom, i la llei anava disminuint, a mesura que la lliga del metall augmentava en detriment dels metalls més nobles. Així, si per llei el lingot de metall es dividia en dotze parts, o diners de llei, i el diner de llei en vint-i-quatre grams, en l’argent pur o fi la llei era de dotze diners, però si hom encunyava moneda de bilió de llei de nou diners, això significava que de les dotze parts ja sols nou serien de plata fina i les tres restants de coure o d’aram. Un terç de coure per dos terços de plata pura. Si variava la llei en variar la lliga, bo i disminuint la quantitat de plata pura en barrejar-hi més coure o bé plom, també hom tendí a disminuir el pes de les peces i llur mòdul o diàmetre, fent-les més petites, tot desitjant mantenir el seu valor nominal en els pagaments. D’ací vindria el costum de pesar les monedes per comptes de comptar-les, i de rebutjar la moneda de menys qualitat, mentre unes espècies monetàries més acreditades s’expandien molt més enllà de les seves fronteres originàries i adquirien una notable difusió en generalitzar-se el comerç i proliferar la moneda als mercats locals.

Diner episcopal de Girona. Els bisbes de Girona batien al comtat d’aquest nom per concessió dels comtes de Barcelona des de mitjan segle X. El procés centralitzador estroncà les emissions al final del segle XII. Diàmetre: 13 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Els diners del comtat de Besalú, que al segle XI portaven a l’anvers el bust de la Mare de Déu, cobert amb un vel que mostrava una creueta enmig del front, i al revers la creu equilateral amb la llegenda SANCTA CRUX inscrita, reflecteixen una clara influència bizantina, com també els diners episcopals de Girona, que hi representen o bé la cara de la o bé el cap de Crist amb barba i nimbe, imitats igualment de la numismàtica bizantina. Pere Vegué ha remarcat aquests fenòmens culturals i artístics i els ha atribuït al fet d’haver estat situades les seques catalanes en llocs de pas dels pelegrins que anaven a Terra Santa o venien de l’Orient de la Mediterrània. Desconeixem la personalitat dels artesans moneders, que és molt possible que fossin d’origen oriental o n’haguessin vist peces encunyades i les volguessin imitar.

Diner de bilió (aliatge d’argent i aram) emès a Barcelona en temps de Ramon Berenguer I. Porta les lletres R-B. Aquests diners representen una caiguda important del contingut d’argent respecte als diners carolingis. Diàmetre: 17 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Altres motius artístics de les monedes, com ha assenyalat també Pere Vegué, tenen el seu origen en la simbologia romànica, com la mà beneint amb els dos dits plegats a l’estil llatí, que mostren els diners de bilió ric del segle XII pertanyents a Osona, i que hom retroba en diversos pantocràtors en les pintures murals i en les miniatures dels manuscrits. Les monedes del període romànic, de gran bellesa i de tècnica acurada, ofereixen temes i tipus molt variats: l’espasa es troba als diners de bilió del comtat d’Empúries. Les dues claus apareixen als òbols o mitjos diners vigatans. La creu que sembla el brancatge d’un arbre es pot trobar als diners de Girona de la darreria del segle XI i l’inici del XII. La mà en actitud de beneir, als diners d’argent de Besalú. El làbar constantinià als diners de bilió d’Agramunt, etc.

Les encunyacions d’or

A més dels primers mancusos ja esmentats, consten altres encunyacions de moneda d’or, de mancusos d’or cuit (d’auro cocto), a Catalunya al mateix segle XI. El comte Bernat Tallaferro de Besalú (m 1020) n’encunyà, i hi afegí una creu per cristianitzar-los enmig de les llegendes islàmiques, i el comte Guillem II de Besalú (m 1052) degué encunyar-ne també quan el 1027 donà a l’abadia de Santa Maria de Besalú la dècima dels rèdits de les encunyacions d’or i de plata; el fill del comte confirmà la donació l’any 1074. Un mancús d’or valia llavors vuit diners d’argent.

Diner episcopal de Vic del temps de Pere de Redorta (1147-85). Els bisbes de Vic emeteren des de mitjan segle X fins al regnat de Jaume I, que imposà la centralització de les emissions monetàries. Diàmetre: 17 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Mentrestant, els comtes de Barcelona haurien seguit les encunyacions d’or encarregant la tasca al jueu Bonhom el 1032 (o potser un xic abans d’aquesta data) i al jueu Eneas entre el 1035 i el 1053. Aquests mancusos barcelonins, amb un pes de 3, 8 a 2, 7 grams, hom els computava a set argenços de plata fina, i sembla que continuaren encunyant-se almenys fins a la darreria del regnat del comte Ramon Berenguer I (1035-76).

Després, l’afluència d’or islàmic encunyat potser els feu innecessaris. Del 1123 al 1190 hom troba a Barcelona, entre altres, la moneda d’or del rei Llop de Múrcia; els morabatins lupins o ajadins, amb valors fluctuants entre cinc i set sous de plata barcelonins, i altres monedes de plata i de bilió. Consta documentalment que el 1181 circulaven per la zona de Tortosa les masmudines d’or almohades, valorades també en uns sis sous barcelonins, i cap al 1185 ja s’havien estès les masmudines noves jucefies, encunyades pel soldà almohade Abū Ya’qūb Yūsuf i valorades en quatre sous barcelonins.

Feia almenys un segle que hom no encunyava moneda d’or a la Catalunya cristiana, però la moneda islàmica hi continuava corrent, i en finalitzar el segle XII hi trobem encara morabatins, alquilats o millaresos, i masmudines, com hi trobem el besant o sou d’or bizantí, que s’ha confós algunes vegades amb els anteriors o bé se l’ha fet equivalent. La mancança d’una encunyació d’or pròpia no es faria prou evident, així i tot, fins al segle XIV, quan hom creà el florí d’or d’Aragó. Mentrestant, les necessitats del comerç interior restaven cobertes amb una moneda de menys valor adquisitiu i el comerç exterior es valia de les encunyacions forànies àmpliament acceptades.

Les encunyacions de plata

A mitjan segle XI, en plena feudalització del territori català, sorgiren seques noves un xic arreu, com la de Calaf, on s’encunyaren els diners de bilió del senyoriu dels Fole de Cardona, i començà a introduir-se, des del 1064, el diner de Jaca que competiria durant segles amb el diner de Barcelona a la Catalunya occidental. Els argenços o sous de plata, encunyats pels comtes de Barcelona, almenys des del 1056, volien competir amb els vells mancusos.

Però, en l’època de Berenguer Ramon II (1082-1096) s’estengueren per Catalunya els mancusos d’or de València, anomenats roals o rovalles, quarts de dinar encunyats pels reietons musulmans de la taifa valenciana, i des de la fi del segle XI els substituí el morabatí dels almoràvits. Molt imitat, aquest morabatí fou valorat per l’Usatge 81 en vuit sous de plata, i des del segle XIII, quan ja s’havia convertit en una moneda de compte, el rei Jaume I fixà el seu valor en nou sous de diners de bilió de Barcelona, per tal d’evitar els valors fluctuants i de facilitar el pagament dels censos anuals, corresponents als censals i les hipoteques contretes en morabatins, ja que els diners barcelonins eren la moneda de més circulació.

Mentrestant, circularen per Catalunya moltes altres monedes, diners i òbols principalment. Cal remarcar els nombrosos diners i òbols barcelonins de Ramon Berenguer III (1096-1131), dels quals s’han comptabilitzat més de 17.000 exemplars amb el ceptre i la creu patent, de 15, 3 a 18 mm de diàmetre, i de 0, 65 a 1, 04 grams de pes pel que fa als diners, i de 12 a 13, 5 mm i de 0, 26 a 0, 40 grams de pes pel que fa als òbols. Aquestes diferències en el diàmetre i en el pes obeeixen a diverses circumstàncies: la diversitat d’encunyacions d’un mateix tipus, el costum de retallar les monedes, etc.

Les encunyacions de moneda de billó

Diner de billó del comtat d’Urgell emès per Ermengol VIII i potser també per Ermengol VII. Inicialment bateren per separat els comtes i els bisbes d’Urgell, fins que convingueren una moneda amb guanys compartits. El bàcul de l’anvers vol expressar aquesta participació episcopal. Urgell baté fins al final del segle XIV. Diàmetre: 20 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Òboi de billó del comtat d’Empúries amb el tipus pre-heràldic de l’espasa. Empúries, sovint enfrontada amb Barcelona, va batre fins al primer quart del segle XIV, és a dir, fins a Malgaulí (1313-22). L’òbol és d’Hug V (1269-77). Diàmetre: 12 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Les encunyacions de moneda de billó (plata barrejada amb coure o aram) des de la darreria del segle XI foren les predominants a Catalunya, i aquest és un indici de l’escàs desenvolupament del comerç d’objectes de molt preu i de la fluïdesa dels intercanvis o l’adquisició dels productes usuals quotidians en els mercats locals. L’esment de la “moneda bruna” manresana, entre el 1105 i el 1111, és ben conegut. La moneda de menys qualitat tendia a substituir la bona, atresorable, en els mercats setmanals en plena expansió, i les dificultats d’aprovisionament de metalls nobles, des de la presència dels almoràvits i dels almohades a la Península, feien la resta. S’havia après massa a rebaixar la plata amb coure i la llei de les encunyacions va empitjorar.

Les equivalències de monedes que proporciona l’Usatge 141, posterior al 1104, indiquen que la relació de l’or amb la plata era fixada a Catalunya en 8, 4 (o sigui: que es feia equivalent en valor el gram d’or a 8, 4 grams de plata) i que el diner de plata fina o pura pesava 1, 623 grams (pes molt semblant al carolingi) i el diner corrent de bilió tan sols contenia 0, 3896 grams de plata pura. Un diner de plata fina devia equivaler a quatre diners corrents. El sou es computava a 12 diners de plata, però era ja sols una unitat de compte. La lliura, unitat de pes, pesava 327 grams, i se subdividia en 12 unces de 27, 25 grams cada una, o bé en 74 morabatins. Cada unça es considerava que equivalia al pes de set morabatins.

Diner i òbol de billó del comtat de Rosselló en la darrera de les emissions del comte Girard II (1164-72). La moneda rossellonesa fou de feble emissió i hom se servia sovint de numeraris llenguadocians. Diàmetres: 17 mm el diner i 13 mm l’òbol. Els tipus són iguals.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Diner i òbol de l’Alta Provença emès per la nissaga urgellesa al segle XII. La moneda catalana tingué ampla projecció a Occitània de primer i als dominis mediterranis després. Diàmetres: 17 mm el diner i 14 mm l’òbol. Els tipus són iguals.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Pels mercats i les fires del segle XII circulaven diners i òbols molt variats, de 14 a 20 mm de diàmetre i de pes i llei molt diversos, de manera que hom necessitava canvistes que els valoressin al costat dels mercers i mercaders. Les emissions, atribuïdes als titulars dels diferents comtats i vescomtats, i també als dels bisbats des d’època carolíngia, són nombroses, i encara que l’àmbit de circulació de moltes d’aquestes peces devia ser reduït i el nombre de monedes en ús també, no devia ser fàcil d’entendre’s enmig de tanta varietat. Vic, Girona, Empúries, Besalú, Balaguer, Agramunt, Cervera, Calaf, Manresa, i altres, foren en algun moment centres d’edició de peces menudes que cal encara definir millor. D’alguns tipus, ni tan sols se’n coneixen exemplars. Resta en aquest punt una tasca notable a realitzar.

El marc o marca de Barcelona

Hom ha documentat des del 1147 el “marc” de Barcelona, anomenat després “marc vell”. És ben significativa l’aparició, durant el govern de Ramon Berenguer IV, de la “marca de plata” de Barcelona, que significava el propòsit d’establir un mòdul propi i independent en les encunyacions de moneda de plata realitzades a la ciutat comtal. Aquesta marca o “marc vell” devia pesar uns 234 grams, i devia ser menor que la lliura, i restava compost per vuit unces de plata fina. Cada unça pesava, doncs, 29, 025 grams. La “marca”, unitat de pes com la lliura per a l’encunyació de moneda, i unitat de compte també, no s’equiparava a cap nombre fix de sous. La seva equivalència en diners depenia del tipus d’aquests, encunyats amb lleis diverses. Així, per exemple, quan Alfons I de Catalunya l’any 1174 va emetre diners de bilió de “quatern” a 54 sous per marc, ho va fer rebaixant la quantitat de plata amb el doble de coure, i la llei era de quatre diners (4 parts de plata i 8 de coure). Des del 1184 fins al 1194 va emetre, millorant-ne el pes, aquests diners de quatern a 44 sous per marc.

Diner i òbol de doblenc de Jaume I, la primera moneda catalana amb l’heràldica dels quatre pals. Representa el darrer episodi en la lluita per l’estabilitat monetària. Diàmetres: 16 mm el diner i 14 mm l’òbol. Els tipus són iguals.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

El 1221 Jaume I va encunyar “diners de doblenc” de bilió, i en va obtenir 88 sous per marc en lloc dels 44 d’abans, tot doblant la lliga en reduir la llei a dos diners (2 parts de plata per 10 parts de coure), o una part de plata per cinc de coure. De fet, per cada marca de plata pura hom n’hi barrejava dues o cinc de coure, respectivament. Per cert, que un diner de doblenc de Jaume I, encunyat a Barcelona, porta per primera vegada el símbol heràldic de les quatre barres.

La gent es negava a acceptar aquests diners de doblenc que sols contenien el setze per cent de plata pura, i Jaume I, el 24 d’agost de 1258, havia trobat una solució intermèdia, creant el diner de “tern” de Barcelona, que demostrà ser, de moment, una bona solució entre els interessos del sobirà i els dels súbdits. Es fixava la llei en tres diners (3 parts de plata i 9 de coure), representant un vint-i-cinc per cent de plata fina, amb el pes d’un gram. Però calgué encara, al juny del 1260, una darrera transacció que decretés el canvi de tres sous o tres diners de doblenc, per cada dos sous o bé dos diners de tern.

En entrar els regnes de Mallorca i València en l’òrbita política i econòmica de la corona catalano-aragonesa, al mateix segle XIII, la marca de Barcelona, considerada equivalent a les de Montpeller, Colònia i Toledo, hi fou introduïda com unitat de pes. La marca continuava considerant-se dividida en vuit unces, l’unça en quatre quartes, la quarta en dos ternals o cinc esterlins, i el ternal en tres diners o l’esterlí en trenta pesants. Aquest marc constituiria també la base o mòdul per a les encunyacions pròpies d’aquests regnes, com el ral de València, i es mantingué fins el 1442.

Croat d’argent de Barcelona, inici d’una nova etapa tant pel que fa al pas a monedes de més alt valor (12 diners de tern) com en l’aspecte artístic, amb el pas al gòtic. Serà la moneda clau de l’expansió mediterrània. Exemplar de Pere III. Diàmetre: 24 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

Diner de tern de Jaume I, inici de la moneda estable i controlada per l’oligarquia comercial, i model monetari per als altres països de la Corona. Diàmetre: 18 mm.

A.M. Balaguer i M. Crusafont

El diner de tern barceloní, en competència amb el diner d’Agramunt, el diner de Jaca i el diner de Melguelh o melgorès, esdevindria durant la segona meitat del segle XIII la moneda per excel·lència del Principat, tot i que al nord i a l’oest hagué d’enfrontar-se amb altres encunyacions de bilió de més qualitat.

Una nova mesura, tendent a afavorir l’expansió comercial, tingué lloc quan Pere el Gran, a la darreria del seu regnat, el 1285, es decidí a encunyar el croat de plata de Barcelona, amb l’aquiescència dels consellers de la ciutat, fent-lo equivalent a 12 diners de tern o de bilió. Aquest nou denarius argenteus, que subsistiria amb algunes modificacions fins el 1706, es caracteritzà per l’efígie reial coronada, de costat, mirant a l’esquerra, amb barba acusada i amb un cert hieratisme, centrant l’anvers, i la tan típica creu al revers que li donà el nom de croat. Amb un diàmetre de 23, 5 a 24 mm, el croat de plata tingué divisors (fins a terços de croat) i fruí d’una considerable acceptació en els mercats per la seva qualitat, durant segles, tot i l’aparició, al final del segle XIII, d’altres monedes com les pugeses o quarts de diner de Lleida. [MRR]

Bibliografia

  • J. Botet i Sisó: Les monedes catalanes, 3 vols., Barcelona 1908-11 (reimpressió: Puvill, Barcelona 1976).
  • M. Crusafont i Sabater: Barcelona i la moneda catalana, Caixa de Pensions, Barcelona 1989.
  • M. Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona Catalano-aragonesa medieval (785-1516), ed. Vico, Madrid 1982.
  • M. Crusafont, A.M. Balaguer, I. Puig i Ferrete: Els comtats catalans: les seves encunyacions i àrees d’influència, dins “Symposium Numismático de Barcelona, I”, Barcelona 1979, pàgs. 377-508.
  • M. Crusafont, M. García Garrido, A.M. Balaguer: Història de la moneda catalana, Caixa de Barcelona, Barcelona 1986.
  • F. Mateu Llopis: El “ius monetae” en el condado de Ampurias, ed. Palacio de Peralada, Peralada 1957.
  • P. Vegué i Lligoña: La numismàtica del romànic a la Península, “Serra d’Or” (Montserrat), III, núm. 10 (1961), pàgs. 28-32.