La cultura artística escrita

En aquest capítol —a part la consideració evident d’obra d’art que té la decoració dels llibres— s’intentarà recollir-hi altres aspectes una mica heterogenis potser, però que si no es reunissin en aquesta introducció s’esvairia el sentit profund que té gran part de l’obra Catalunya Romànica(*).

És necessari adonar-nos de fins a quin punt revelen cultura literària o escrita els edificis, les pintures murals o sobre taula, les escultures, els objectes i utensilis considerats artístics de l’època romànica, a Catalunya o allà on sigui del món d’aquell temps.

Les fonts culturals

Si hom té present que hi va haver una part considerable de la cultura transmesa oralment, més popular, no es pot tancar els ulls a la transmissió literària de la cultura i a l’aportació personal dels viatjants que, ells sí, amb els ulls ben oberts, observaven el que veien en altres països cristians i musulmans. Dit d’una altra manera i posats ja en el terreny cultural d’un poble: com que la cultura és una manifestació de l’esperit creatiu, la producció literària i tot el que l’envolta —l’escriptura, els llibres i documents, les biblioteques, els textos de tota mena, en prosa i en vers, la Bíblia, l’hagiografia, la patrística, els codis legals, les versions al llatí, la pregària litúrgica— van íntimament lligats a la producció artística, tant si és de creació pròpia com si és d’imitació o d’importació de terres veïnes o llunyanes.

Les idees per a representar en una pintura, una escultura, un tapís o una miniatura, les prenien els artistes o bé, com deia, per visió directa d’un model contemplat en un viatge, o també dels llibres consultats que podien ser textos llegits suggeridors d’aquelles noves idees a expressar gràficament, o bé còdexs miniats que els artistes simplement copiaven amb més o menys traça, que enriquien amb nous detalls i fins transformaven a consciència. Un mestre de Cabestany, per exemple, i fos d’allà on fos, sabia representar la relació de l’apòstol Tomàs en l’Assumpció de la Mare de Déu per haver estat dels primers a inspirar-se en certs apòcrifs marians (vegeu el volum XIV de la present obra, pàgs. 162-163). Innovador era també el dibuixant principal de les Bíblies carolíngies de Ripoll, que s’inspirava en la tradició iconogràfica treta dels llibres sagrats, però que també sabia pouar inspiració en els pròlegs i textos extrabíblics introductoris(*). Ho eren encara els escultors de la portada d’aquest monestir en introduir certes escenes hagiogràfìques poc conegudes. Seria un abús esmentar tots els autors antics que han aparegut en les pàgines de Catalunya Romànica, ja que no es tracta pas de recompondre aquí una història literària sinó de copsar la mena de textos suggeridors d’idees i de la influència d’aquells exercida en els artistes. A causa, però, de l’enorme preponderància de la destinació religiosa de l’art en el període estudiat, és més que justificat parlar dels llibres litúrgics, tant perquè sovint són notables per la decoració que els enriqueix com per la notació musical que revesteix un altre art, la música. Aquesta no podria ser oblidada en una història de les arts plàstiques i gràfiques de l’època romànica a Catalunya, precisament perquè s’expressa amb signes gràfics molt fins i elegants, en el millor moment de la notació neumàtica catalana, al segle XI.

Religiositat: clergues i laics

Exemples de notació musical. A dalt, Lliçoner-antifonari de la missa (Setmana Santa) amb neumes catalans arcaics de poc abans del 900, per a ús del diaca d’una parròquia rural a migjorn del comtat de Barcelona (Tarragona, Arxiu Arxidiocesà, frag. 22, 1, f.1v). A baix, Breviari romà (temps d’Advent) amb neumes aquitans seguits d’altres de catalans en una mateixa antífona. Escrit probablement a la Seu d’Urgell al darrer quart del segle XII (Montserrat, 790-III, f. 1 v).

A.M. Mundó

Enfront de la presència aclaparadora de clergues i monjos en la producció cultural, que envaeix també les manifestacions artístiques amb temàtica religiosa, es podria parlar d’un cert laïcisme latent dels artistes romànics catalans, especialment pel que fa a la decoració escultòrica. La diatriba del fogós sant Bernat (reportada per Marcel Durliat al pròleg del volum XIV d’aquesta obra, pàg. 17) seria testimoni d’aquesta manca d’esperit sovintejada de qui no llegia els llibres sagrats. Però altres vegades creuria que, més que d’una certa rebel·lió, es tractava d’un desig de fer acte de presència laica cristiana enmig d’un món clerical: alguns col·laboradors —cal·lígrafs i artistes— de l’escola escriptori organitzada entorn del jutge i clergue Bonsom de Barcelona en sentien l’orgull (vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 258-260); i així interpretaven el laicus visigòticic per popularis, i feien constar entre el propi nom i el de l’ofici d’escriptors, la condició de laicus; fins i tot simulaven que sabien una mica de grec en substituir el mot llatí pel mig sinònim Lahós-popularis; i això entorn de l’any mil, en què encara no era ben vist enlloc d’Europa la igualtat de dret entre laics i clergues. Potser ajudava a anivellar-los el fet que en aquell tombant de segle hi haguessin bastants sacerdots i algun bisbe dignament casats. N’és un de tants casos el del venerable Ervigi, anomenat Marc, prevere i jutge —pare del clergue i jutge també Ponç Bofill i Marc— que fou promogut a la dignitat episcopal el 1005 “per la gràcia de Déu”(*) i la del seu amic Aeci, bisbe propi i titular de Barcelona.

Nivells i evolució cultural

Detall de la dedicatòria en la llinda de Sant Genis de Fontanes, de 1020-21.

ECSA - J.L. Valls

Encara poden ser útils un altre parell de premisses. Confessava fa uns anys “que en molts aspectes els catalans van quedar força per sota dels grans corrents culturals d’Europa; són més aviat rars els aspectes que poden sostenir una comparació al mateix nivell i els casos en què els catalans dels segles IX al XII van produir quelcom per sobre del que es considerava bo als altres països”(*). Al començament del període carolingi, la nostra marca o frontera quedava marginal; després, amb les relacions amb el món islàmic i les traduccions de l’àrab, a l’adveniment dels Capets, el nivell de vegades va pujar; en alguns casos, com deia, fins i tot n’estava pel damunt. No cal inventar res: ho confessaven els contemporanis del monjo Gerbert, que vingué a aprendre a Catalunya ciències mal conegudes al rovell de l’ou d’Europa(*); quan a Barcelona es podia construir el primer astrolabi llatí conegut; i al temps mateix que les nostres grans Bíblies ripolleses del temps d’Oliba no tenien competidors europeus ni bizantins.

L’altra premissa es pot formular així: en el camp de la cultura artística escrita, les grans divisions no coincideixen gaire amb la divisió en períodes de les arts plàstiques. Aquestes darreres, en les terres catalanes del segle IX al XIII, segueixen una progressió que va des d’estils encara amb ressò paleocristià i visigòtic, passant per un de preromànic amb influències ja carolíngies i franques, a la marcada petja itàlica que duu el romànic en les seves parts centrals i final.

En canvi, tot fixant-nos només en unes manifestacions culturals de transmissió escrita, la litúrgia i la música, l’escriptura i la il·lustració, passen ja al segle IX d’un esperit i formes visigòtiques a les noves romano-franques dels carolingis(*). Aquest canvi influí profundament en la producció de còdexs i en el contingut dels dipòsits que els custodiaven.

El gust estètic de les inscripcions —text i formes gràfiques— segueix una evolució pròpia, entre la conservadora autòctona tradicional i les innovacions de la moda portada d’enllà dels Pirineus.

Contràriament, el dret, les lleis, continuen, gairebé en tot aquest període, fonamentats en els vells codis visigòtics. Però amb una diferència: el Liber iudiciorum civil no solament es va transformar a poc a poc en les mans dels jutges fins a arribar al Liber iudicum popularis de Bonsom, amb creativitat manifesta, i als epítoms dels segles XI i XII, sinó que admet ampliacions dels capitulars francs, per donar peu a la creació feudal més genuïna dels Usatges de Barcelona al segle XII(*). La Collectio Canonum His pana, en canvi, a causa del caràcter més conservador de l’Església jeràrquica, perdurà immutable gairebé fins al segle XII, en què el canonge Renall de Barcelona i Girona compilava una Collectio Canonum mal anomenada “Caesaraugustana”. Des del segle IX, però, s’hi havia reunit la Collectio Dionysiana que —com altres textos— portava el segell de la romanitat.

La miniatura —tant la decorativa com la d’il·lustració— fa uns tombs espectaculars. L’un, en iniciar el segle XI, amb tres centres notables: Barcelona, on treballa Bonsom i el seu equip; Ripoll, amb els il·lustradors de les Bíblies, i Vic, amb Ermemir Quintilà i els seus còdexs datats. L’altre capgirament és representat pels autors —tots autòctons?— de les escenes solemnes dels Libri Feudorum del primer comte rei, just abans del 1200.

En analitzar sintèticament els aspectes més característics d’aquella cultura gràficament artística, no es pot deixar de parlar d’exemples esdevinguts tòpics, sens dubte perquè es tracta també dels més típics i rellevants. Procuraré, això sí, acompanyar-los d’altres exemples que no per menys coneguts han estat menys importants.

L’escriptura

Epitafi d’Ermomir, del 966, de Castellar del Vallès, en majúscules i alguna minúscula.

ECSA - A. Roig

L’art de la cal·ligrafia és el de traçar amb regularitat i elegància els signes que expressen gràficament fonemes passats a lletres i síl·labes, les quals, unides, formen paraules, frases i textos; aquests es poden transcriure finalment en forma de llibres, documents o inscripcions epigràfiques o al fresc. No és pas baldera aquí aquesta definició; de fet és la base de la cultura artística escrita, produïda sobretot en els escriptoris, per a omplir tot seguit les biblioteques, les sagristies i els arxius, o les parets i les esteles funeràries.

L’escriptura llatina als territoris catalans ha sofert una substitució relativament ràpida —el pas de la visigòtica a la carolina al segle IX—, una evolució lenta d’aquesta i una transformació una mica accelerada de la carolina a la gòtica, entre el segle XII i el segle XIII.

Oracional visigòtic de Tarragona, escrit cap a l’any 700, portat a Càller (Sardenya), a Capodimonte (Gènova) i finalment a Verona, on es conserva (Verona, Biblioteca Capitolare, LXXXIX (89), f. 108).

ECSA - G. Serra

Els manuscrits més antics en escriptura visigòtica, des del segle VII, són d’origen català(*). Al temps de la reconquesta franco-goda, a la fi del segle VIII, es reprèn aquell tipus paleogràfic que perdura fins a la primera meitat del segle IX a Narbona i Carcassona i, una mica més, a Girona, Urgell(*) i —se suposa— a Barcelona. Un cert període de transició, amb barreja de les antigues i noves formes, dóna pas al triomf definitiu de la carolina des dels darrers decennis del segle IX(*). És a Urgell on es pot seguir millor aquesta evolució a causa de la riquesa documental de la seva seu. Les reminiscències visigòtiques en alguna lletra esporàdica, alguna abreviatura i alguna grafia arcaica no fan sinó accentuar el canvi definitiu del sistema gràfic, si se n’exceptua el comtat de Ribagorça, on la persistència de l’antiga escriptura arriba almenys fins a la meitat del segle X i, qui sap si amb una represa de poca durada, a la segona meitat del segle XI.

La carolina, perfectament imitada pels nous cal·lígrafs, domina en exclusiva l’activitat escripturària als comtats catalans. Malgrat, però, la uniformitat internacional que assoleix la carolina a partir del segle X, es poden destriar a l’occident d’Europa les procedències regionals dels còdexs i més encara dels documents. També la carolina catalana és distingible(*), oi més que la distribució estètica de la pàgina en el còdex, l’ortografia del text, la decoració i el color ajuden a localitzar-los amb certa probabilitat. Els documents notarials fins al segon quart del segle XII ofereixen la mateixa carolina minúscula rodona dels còdexs; només que, durant el segle X i I’XI, els redactors de documents de fora ciutat o monestir ho fan sovint amb una minúscula rude i desfeta que es pot batejar com a carolina rural.

Carta de franqueses de Santpedor, de vers el 1190 (ACA, Canc., perg. Alfons I, núm. 2.604).

Arxiu Mas

La transició cap a la gòtica, tan característica a causa dels perfils gruixut-prims de la ploma tallada, es comença a notar cap al darrer terç del segle XII amb una escriptura protogòtica que dura una cinquantena d’anys. On es nota més el nou esperit és entre els notaris, sobretot els reials de la cort d’Alfons I: les lletres es descomponen a causa de la velocitat més ràpida de la mà incurosa(*). Des d’aleshores els notaris i escrivans de documents se separen definitivament dels cal·lígrafs de còdexs, fenomen que també es dóna, amb característiques pròpies i en moments no simultanis, en altres regions d’Europa.

Escriptoris i escoles cal·ligràfiques

La cal·ligrafia era més fàcil de conrear dins de les grans institucions de l’Església, canonicals i monàstiques. Les escoles respectives ho facilitaven, tot i que no en mancà alguna de laicoclerical a Barcelona, com s’ha dit. Per a muntar un escriptori calia un grup de persones ensinistrades en l’art cal·ligràfic i una economia sanejada de la institució, amb munts d’ovelles, cabres i vaques, ja que el pergamí era car i escassejava(*), encara que la qualitat és variable en el decurs dels segles VIII al XIII. Calia també un local ampli i escalfat, amb instruments i plomes aptes, tintes i colors cuits segons fórmules tradicionals no sempre secretes. El vermell taronja i també el verd pàl·lid i el blau aigualit foren peculiars en els manuscrits catalans rubricats i acolorits durant bona part dels segles IX, X i XI. Eren necessaris sobretot textos i models per a copiar; si calia, també per a esmenar, ampliar o extractar.

Àngel alat i vestit, dibuixat pel mateix notari, el prevere Ramió, d’un document de Matadepera del 972 (Barcelona, ACA, Monacals, Sant Llorenç del Munt, perg. 14).

Cedida per A.M. Mundó

Les escriptures de mena notarial —tan abundoses en les pàgines de Catalunya Romànica— molt sovint eren redactades en les cases parroquials o en monestirs humils i, en tot cas, menys importants, on no els era llegut de muntar un escriptori estable, encara que se’n trobin d’actius durant períodes curts i per a còdexs modestos. D’aquests llocs on s’improvisava l’escriure en ocasió d’una compra-venda, una donació, un testament o una quaerimonia, no cabia esperar-ne pulcrituds cal·ligràfiques, tot i que els preveres rurals demostren sovint un ensinistrament d’escola, potser transmès d’uns clergues als altres de més joves, per tradició que sovint hi deixa romanalles arcaïtzants.

Còdexs, escriptoris i biblioteques

Els fons manuscrits actuals de biblioteques i arxius sovint no representen pas ni de lluny el que sortí dels centres productors dels segles IX al XIII, ni el que eren les biblioteques. Ben sovint els còdexs conservats són producte d’al·luvió posterior, és a dir que les biblioteques en posseeixen de fora i n’han perdut de propis. Tampoc no s’ha d’oblidar que se’n produïren per a exportar o vendre; alguns en foren espoliats(*). D’aquí que s’hagi de tenir en compte tot aquest vaivé, tant d’enriquiment com de difusió del nostre conjunt artístic i cultural escrit. D’aquí també que es faci necessària la distinció entre escriptoris productors i biblioteques o centres receptors(*).

Per a recrear els escriptoris no hi ha més remei que recórrer a les anàlisis paleogràfica i estilística dels còdexs i dels documents que se’ls atribueixen i comparar-los amb d’altres de característiques semblants. El cabal codicològic s’ha enriquit notablement amb la descoberta i la valoració sistemàtica dels fragments de manuscrits trets de relligadures o usats com a fulls de guarda d’alguns llibres(*). El fet de trobar fragments de còdexs —sobretot litúrgics— en parròquies d’una diòcesi concreta, uns en cal·ligrafia correcta, altres en lletra deixada i fins i tot rural, podria fer pensar que les més properes demanarien l’exemplar per a còpies a la catedral o al monestir d’on depenien, transcrivint-lo a la parròquia o cel·la monàstica mateix; altres, de més importants o de més lluny del centre, devien rebre llibres bons però que probablement ja havien estat substituïts per altres de nous a la catedral.

Inventaris de llibres

Les institucions que tenien escriptori posseïen naturalment una llibreria o armari dels llibres, el que ara en diem ampul·losament una “biblioteca”. Quan els catàlegs o breves librorum esmenten una Bibliotheca es refereixen a una Bíblia sencera(*), com ara en el Brevis librorum Sanctae Mariae de Ripoll del 1047, que comença amb Bibliothecas III. Hi havia bisbes i altres personatges que tenien la seva col·lecció particular de llibres: ho sabem pels testaments de Sisebut d’Urgell (830), que donava 10 còdexs dels més voluminosos; de Riculf d’Elna (915), que en llegava 30 a la seva catedral; el notable Salomó, amb motiu de lliurar el seu fill Ermengol a Ripoll, li donava també una vintena de títols (abans del 1047). Les donacions freqüents de llibres en petites quantitats demostren que se’n trobaven molts més dels que sembla en mans privades de clergues i laics(*).

Els catàlegs conservats o les llistes de llibres d’entitats majors ajuden directament a reconstruir les biblioteques de l’època i, de retop, les fonts possibles d’idees i d’imatges. No són gaires, però tenen molt d’interès; com per exemple, els 54 títols del brevis que posseïa la seu d’Osona a la mort del bisbe Guadamir (957), que no havien augmentat en morir el successor Ató (971)(*); la llista dels 45 que constaven a Tavèrnoles el dia de la consagració (1040)(*); el brevis admirablement ric de Ripoll (1047), a l’endemà de la mort de l’abat i bisbe Oliba, en consignava 192, probablement als armaris a prop de la sagristia, i en tenia encara una seixantena més a l’escriptori escola, sense comptar-ne 5 que havia deixat a Santa Maria de Montserrat, però que també són a la llista(*). La catedral de Sant Vicenç de Roda, al trencall del 1100, inventariava 52 còdexs en el breve del tresor de la sagristia(*). La memoria librorum de la Seu d’Urgell del segle XII, completada el 1147, relacionava més de 225 títols(*)>. Foren cent anys especialment brillants, com es pot constatar.

Inventari dels llibres que tenia el monestir de Santes Creus cap al 1200 (Tarragona, BP, ms. 139, f. 136v).

ECSA - I. Companys

D’abans d’acabar el segle XII, encara han sobreviscut llistes dels llibres de Poblet (probablement entre el 1166 i el 1181)(*) i de Santes Creus (c. 1200)(*), amb 48 i 38 títols respectivament; llibres que els monjos cistercencs guardaven en un armari dins del mur del claustre al costat de la porta interna de l’església. Els de Ripoll ja els hi tenien molt abans.

El de Sant Joan de les Abadesses, possiblement el darrer dels grans inventaris de l’època (1218)(*), ofereix la descripció bastant detallada d’uns 80 còdexs amb més de 120 autors o textos, i on s’indiquen les relacions amb la canonja catedral de Tortosa, amb anotació d’alguns còdexs que es tenien deixats mútuament.

La dispersió de còdexs i de documents preuats d’un mateix origen en diversos fons d’una ciutat o de fora ha separat tant llurs descripcions dins de Catalunya Romànica que sovint dificulta la comprensió de la tasca feta dins dels nostres escriptoris i les biblioteques dels segles IX al XIII. Per al lector de l’obra encara pot resultar una mica més desconcertant trobar grups de còdexs descrits amb detall i profusió de làmines pel fet de conservar-se en un dipòsit bibliogràfic modern(*). Malgrat tot, hom hi trobarà esmentats alguns dels principals escriptoris catalans. És veritat que les descripcions s’han ajustat més a l’aspecte artístic de la decoració que no pas al contingut literari o textual dels còdexs(*), el que era lògic en una obra bàsicament d’història de l’art.

Distribució geogràfica dels escriptoris

Serà bo de donar una ullada de conjunt a la distribució dels centres escriptutoris a l’est dels Pirineus. Dins l’àrea de la Gàl·lia meridional i el nord-est de la Península Ibèrica, entre la Septimània i la Catalunya Vella per a entendre’ns, es poden distingir i agrupar alguns grans nuclis de producció librària: el que creixia entorn de la metròpoli, Narbona, i de la seu de Magalona amb els monestirs de Gellone i Aniana, i el bisbat de Carcassona, amb el monestir de la Grassa. Són tres seus i tres monestirs que no es poden oblidar durant el període estudiat, a més del nucli d’Elna, que tenia no pas lluny els monestirs d’Arles, de Cuixà i del Canigó, amb extensions fins a Sant Pere de Rodes. Saltats els Pirineus es trobaven: la Seu d’Urgell, envoltada de monestirs com Tavèrnoles i els del Pallars, com Gerri, i la Ribagorça, centrada en la seu de Roda. Vers la mar, en un triangle allargassat apareixien tres grans nuclis també episcopals: Girona, Vic i Barcelona, que incloïen semblantment col·legiates i monestirs tan importants com la de Sant Feliu, els de Santa Maria i Sant Joan de Ripoll i els de Sant Cugat del Vallès i Terrassa. AI segle XII i XIII s’hi afegien, actius, els escriptoris de Tortosa —suposem que Tarragona també— i, en tot cas, els dels monestirs de Poblet i Santes Creus.

Tots aquests grans centres proveïren de llibres les seves àrees d’influència jurisdiccional, tant diocesanes com canonicals i monàstiques, com proven la quantitat notable de fragments ja esmentats que apareixen en les parròquies i les esglésies que en depenien(*).

Els escriptoris menors

Entre els escriptoris menors i fins i tot petits o només temporalment actius podem assenyalar els d’alguns monestirs apareguts durant el segle X i actius encara als dos segles següents, i també el d’algunes col·legiates canonicals refundades a partir de la fi del segle XI. Sense voler establir un difícil ordre d’importància, cal esmentar: Banyoles (amb fragments ben decorats des de l’any 1000); Vilabertran (amb alguns manuscrits dels segles XII i XIII, sovint il·luminats, ara sobretot a la Biblioteca Nacional de París)(*); Sant Pol de Mar (del qual hi ha restes a l’Arxiu Reial de Barcelona procedents de Montalegre, entre les quals destaca un full de Bea- tus del segle XII amb l’espai en blanc per a la miniatura); Serrateix (amb una regla de sant Benet i martirologi de vers l’any 1060, ara a Copenhaguen); Àger, monestir col·legiata sui generis, més relacionada culturalment amb Vic que no pas amb Urgell, dels segles XI al XIII (manuscrits a Barcelona, BC, ms. 1.147, Antifonari de la missa, segle XII; ms. 1.000, cèlebre Leccionari del segle XIII amb l’epístola de sant Esteve farcida en català, i altres fragments, com els còdexs anteriors, tots amb música); Organyà (amb fragments i la còpia senzilla de les Homilies, en català). De Manresa s’ha perdut gairebé tot (a part algun fragment de còdex, l’Evangeliari de cap a la fi del segle XI —ara conservat a la Biblioteca Soler i Palet de Terrassa— que sembla un producte clar de l’escriptori de la catedral de Vic, la canonja mare de la de la capital del Bages). La col·legiata de Sant Vicenç de Cardona només conserva alguns fragments antics, com també passa amb la de Solsona, més rica en restes de còdexs, potser des de la fi del segle X, i que encara conserva un passionari de Serrateix del segle XIII, similar als que posseïen a Sant Miquel de Cuixà i a Sant Martí del Canigó. Sant Benet de Bages havia de tenir escriptori, com mostren les restes d’un comentari d’Esmaragde (Montserrat, 793-I, segles XXI), a part els moltíssims documents en bona carolina redactats pels mateixos monjos. De Santa Maria de l’Estany es conserva un cartulari (c. 1200), ara a Vic. Les monges de Sant Pere de les Puelles de Barcelona i les de Sant Daniel de Girona han conservat fragments escrits per religioses copistes actives als segles XI i XII.

No dubto gens que Gerri, Amer, Besalú, Camprodon, Fluvià, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de Casserres i encara d’altres muntessin dins de llur clos monacal sengles escriptoris, com es dedueix per la bellesa de les escriptures notarials que s’hi redactaren i que confirmarà la recerca més acurada de fragments d’aquelles procedències.

Els cartularis

L’escriptor reial Ramon de Sitges copià, el 1192, en escriptura protogòtica librària, gran part del Liber feudorum maior (Barcelona, ACA, Canc., Registre 1, f. 19).

Arxiu de la Corona d’Aragó

No vol dir pas que tots els manuscrits citats i els que citaré haguessin estat escrits en la casa religiosa respectiva. Els cartularis, però, sí que per definició eren producte de l’escriptori propi, i no sé per quina raó gairebé ningú no els esmenta. Els més coneguts de l’època que estudiem són els Libri Antiquitatum de la catedral de Barcelona; els tres de Poblet; el de Santes Creus; el de Sant Cugat de Vallès; el Liber dotaliarum de la Seu d’Urgell; el Liber dotationum de la catedral de Vic (vegeu el volum III de la present obra, pàgs. 786-787); l’anomenat Cartoral de Carlemany de la de Girona, tots ells de la primera meitat del segle XIII; els més modestos de Tavèrnoles (segle XII), de l’Estany (segles XII-XIII), de Santa Maria de Roses (segle XII) i Sant Miquel de Fai (segle XII). Els únics bellament il·lustrats (fi del segle XII) són els Libri Feudorum Maior i Ceritaniae de la cort del comte rei, que formen categoria a part, com també el dels templers de Gardeny (fi del segle XII). La sèrie més que notable, per la seva antiguitat, és la de cartularis reduïts dels monestirs de Pallars i la Ribagorça: el ròtul i els cinc cartorals de Gerri (segles XI al XIII); el cartorarium d’Alaó (de c. 1090); els de Lavaix (segle XII); el ròtul i cartoral d’Ovarra (segle XIII), i els dos de la catedral de Roda (segle XII)(*). Dels d’Elna i de Cuixà només existeixen còpies i, per molt sorprenent que sembli, no consta que Ripoll en tingués un de corresponent a l’antiguitat del monestir. De segur, però, que encara me’n deixo d’interessants entre els d’aquesta època.

Els escriptoris majors

Els models de textos, il·lustrats o no, passaven dels grans escriptoris als més humils, i, naturalment, això provocava intercanvi d’influències entre tots ells. Es poden veure entre Sant Cugat i Barcelona, entre Ripoll i Vic, entre Girona i Banyoles i Vilabertran, entre Sant Joan de les Abadesses i Tortosa, per citar-ne només alguns, car deixem per a després les influències codicològiques estrangeres.

Fins ara, en l’obra Catalunya Romànica ja s’han descrit o esmentat almenys els escriptoris d’Urgell, Girona, Ripoll, Vic, Barcelona, Sant Cugat i Vilabertran. Voldria fer un repàs d’alguns d’ells, no tant per repetir el que oportunament s’hi ha dit com per completar-ne aspectes oblidats o foscos i afegir algun escriptori que encara hi manca. L’ordre serà més geogràfic que no pas el dels volums de l’obra o el de llur edició.

La metròpoli de Narbona visigòtica

No és el cas de parlar aquí dels còdexs visigòtics escrits a la Narbonesa i la Septimània, i fins i tot més enllà, que no han passat mai per terres catalanes(*). S’ha insinuat abans, però, la importància que havien de tenir Narbona i Carcassona en l’assortiment de còpies de llibres essencials per als nous territoris reconquerits. Vegeu-ne un cas.

A llevant dels Pirineus funcionava, entre la fi del segle VIII i els primers anys del IX, un escriptori de tradició i d’escriptura visigòtica de gran categoria, si hom jutja per les restes que n’han sobreviscut. Es tracta de còdexs bíblics i litúrgics de luxe. Fins ara, i per ordre d’aparició, se’n coneixen els següents: París, BN, lat. 269 (16 folis palimpsestos): Commicus, prodecent de la catedral de Carcassona(*); Barcelona, BC, 2.541 (1 f.): Bíblia, Profetes, procedent de Ripoll(*); Barcelona, ACA, Cod. frag. 395 (1 f.): Bíblia, Psalteri, procedent de Ripoll(*); Vic, Museu Episcopal, ms. 259 (1 f.): Liber psalmorum i orationes, procedent d’Osona(*)

Fragment d’un gran còdex dels Profetes, un dels nou que formaven la Bíblia sencera dividida per a manejar-la millor. Encara que prové de Ripoll devia ser escrita a Narbona cap a l’any 800 (Barcelona, BC, ms. 2.541).

Biblioteca de Catalunya

A tots ells els distingeix un format gran, amplis marges, línies ben separades, lletra d’una regularitat notable, de mòdul gran i ample i de contrast de ploma marcat, amb caplletres fitoformes i pisciformes acolorides a franges. El fragment dels Profetes, 2.541, és de la mateixa mà del Commicus, 2.269, i el Psalmògraf, 259, s’assembla més que molt a la mà del Psalteri, 395. Com que els Profetes i el Psalteri eren dos dels volums d’una Bíblia en nou parts, tots quatre fragments, evidentment lligats entre si per la cal·ligrafia, han de tenir com a bressol un mateix escriptori.

Ara bé: malgrat el que vaig suposar en editar sencer el Commicus —probablement escrit a la mateixa ciutat de Carcassona—, l’aparició a Ripoll, ja almenys al segle XI, de dos dels volums d’una mateixa Bíblia, i la d’un psalmògraf a Vic, fan necessari replantejar la qüestió d’origen. Ben mirat, per raons òbvies de cronologia, s’han d’excloure Vic i Ripoll, restaurada la seu osonenca i fundat el monestir pirinenc als anys vuitanta de la novena centúria; tampoc no seria creïble que les seus de Girona i d’Urgell tinguessin ja un escriptori tan actiu i tan important amb prou feines quinze anys després de llur restauració del 785. Les dues seus de la Narbonesa, en canvi, sí que podien pagar-se un taller cal·ligràfic quaranta anys després d’haver estat restaurades. El dilema es planteja així: la casa comtal d’Urgell-Cerdanya i Barcelona descendia dels comtes de Carcassona, i Guifré el Pilós dotà les primeres construccions monàstiques de Ripoll al temps que reconqueria el comtat d’Osona, tot en la dècada dels anys 870-880; els còdexs, doncs, podien venir de Carcassona per aquesta via. A mi em sembla, però, que l’organització eclesiàstica endegada per la seu metropolitana de Narbona devia ser la primera proveïdora de llibres bíblics i litúrgics dels bisbats de ponent i del migjorn novament estructurats. El primer bisbe del vicus Ausonae va ser Gotmar, fins aleshores justament arxiprest de Narbona. D’aquí devien venir-nos aquells còdexs extraordinaris; com que la seu metropolitana acabava d’adquirir un exemplar en carolina de la Bíblia recensionada per Teodulf i tenia ja exemplars dels llibres litúrgics romans renovats, podia tranquil·lament desprendre’s dels antics llibres sobrers. L’explicació em sembla enraonada.

Altres còdexs visigòtics transcrits en terres catalanes seran citats en parlar de cada centre escriptutori, si ve a tomb.

Elna

Inscripcions amb el nom Miro (escrit al revés) i l’anagrama de Gerbertus, incises en una placa utilitzada inicialment com a ara d’altar de la catedral d’Elna.

ECSA A. Roura

És de segur que a la catedral d’Elna hi devia haver escriptori amb cal·lígrafs excel·lents; almenys això demostren les inscripcions abundants i ben dibuixades que s’hi conserven des del segle X. El visitarien sens dubte Miró Bonfill, el futur bisbe erudit de Girona († 984) i l’encara més erudit Gerbert d’Orlhac (doncs, entre el 967 i el 970), els quals deixaren els seus noms curosament incisos en un arc de l’entrada a la cripta de la catedral(*). Els manuscrits d’Elna conservats són ben pocs i alguns tardans(*). Podrien ser-ho perfectament: el tros de Passionari del segle XI (París, lat. 5.304, folis 1-60); els dos homiliaris del segle XI, amb el cant de la Sibil·la (París, lat. 5.304 i 5.302(*); un evangeliari del segle XIII, un ordinarium del bisbe Guillem d’Ortafà (1201-09) i un sacramentari també del segle XIII, conservats a Perpinyà (B. Mun.), a Tolosa de Llenguadoc (B. Mun.) i a Vic (MEV, ms. 209)(*) respectivament. Recordo d’haver vist fragments elnencs als arxius de Perpinyà i als nacionals de París(*).

Arles

No es poden oblidar escriptoris de monestirs radicats en la mateixa diòcesi i prou antics i importants, com és el cas d’Arles, al Vallespir. A més del Sacramentari, il·lustrat cap al 1100, ara conservat a Perpinyà (B. Mun. 4), que serveix de punt de referència, es poden citar com a emparentats el París, BN, lat. 5.941 (només primera part amb el Annales Anianenses del segle XII) i el Londres, BLib., Harley 3.078, una diadema d’Esmaragde, de la fi del segle XI(*). Cal considerar també com d’Arles, però amb més seguretat, el París BN, n. a. lat. 557, misticus del segle XI, de Combret al Vallespir, decorat amb caplletres i neumes catalans(*). Els sobredits pertanyen al període dependent de Moissac (des del 1078); però, si són d’Arles, són certament més antics els dos folis del París, BN, lat. 14.301, del començ del segle XI, amb l’ofici de sant Sadurní cobert de neumes, els quals sembla que d’aquest manuscrit reberen per primera vegada el nom de catalans(*); això, si no fos que provenien originàriament de Ripoll.

Cuixà

Epitafis en dístics (hexàmetres + pentàmetres): a dalt, per a sant Pere Ursèol, fet a Cuixà vers el 1035 per l’abat Oliba (Cuixà, Museu del monestir) a baix, per a una dama barcelonina de la mateixa època, soterrada a Santa Maria del Mar (Museu de la basílica).

Cedit per A. M. Mundó Arxiu A. Bastardes

L’altre gran monestir de la diòcesi d’Elna era Cuixà. També s’ha de lamentar la desaparició gairebé total dels seus còdexs. En passar d’Eixalada a Cuixà el 878, Protasi, el fundador, constatava que la nova casa monàstica posseïa libros perfectos XXX, és a dir, relligats i no pas en forma de quaderns. Volia dir que s’havien salvat de la inundació destructora d’Eixalada i que en aquesta primera casa alguns ja hi havien estat transcrits, tot i que la majoria procedirien de la Seu d’Urgell, com Protasi i els primers monjos del 845 i del 854(*). En tot cas no és creïble que un monestir que sota el regiment d’Oliba fou tan important com Ripoll o Vic, romangués dos segles sense escriptori. Molts dels documents notarials des del segle IX foren escrits per monjos de la casa; les escasses inscripcions conservades —la de Pere Ursèol (c. 1035), alguna de la tribuna i la de l’abat arquebisbe Gregori (†1146) de fa poc recuperada— demostren traça cal·ligràfica, i, per si fos poca cosa, cap al 1150 fou transcrit a Cuixà el Cartulari, gran volum d’uns 130 folis. Actualment només queda l’Evangeliari, bellament il·lustrat amb dibuixos en general sense acolorir —que per l’escriptura em sembla dels darrers anys del segle XI—, conservat ara a Perpinyà (B. Mun. 1), que dóna idea no pas pàl·lida del que devia haver estat l’escriptori d’aquell monestir pirinenc(*). Als Arxius Departamentals de Perpinyà també hi he vist fragments cuixanencs. Més important que aquestes deixalles seria el Sacramentari del segle XII conservat a Avinyó, Musée Calvet, ms. 178, que té l’ofici de sant Miquel i una notícia sobre l’alliberament de Barcelona el 801(*). Un passionari de Cuixà en dos volums de la fi del segle XII només ha sobreviscut en còpia(*).

Canigó

D’acord, que Sant Martí de Canigó fos potser proveït de llibres pel bisbe Oliba d’Elna, quan en consagrà la primera església, el 1009, i pel monestir veí de Cuixà regentat ja per l’abat Oliba que fou present a l’acte. Encara que no n’han quedat rastres tangibles fins a la fi del segle XII, al Canigó —com a Cuixà, si bé amb no tanta empenta— devia funcionar un escriptori. Els monjos ja des dels primers anys escrivien els documents notarials solemnes (des del fratris Dela del 1009 i del Galindus monachus del 1026); redactaven l’encíclica mortuòria del fundador, el comte Guifré de Cerdanya (†1050) i els seus epitafis en hexàmetres i en dístics(*); compilaven la vida de sant Galderic, el patró de les relíquies, un ròtul o cartulari del segle XI i un passionari similar al de Cuixà o potser més antic(*). El poc que en coneixem acaba brillantment amb el pergamí fundacional del 1195 de la confraria de santa Maria i sant Martí, ornat d’una miniatura esplèndida, on els dos sants patrons flanquegen el pantocràtor i el tetramorf, i tenen als peus una escena de celebració eucarística dels confrares(*).

Sant Pere de Rodes

El que passà amb Sant Pere de Rodes fou ben peculiar i ben dissortat a causa dels espolis de tota mena i coneguts de tots que ha sofert. D’una banda, la relació estreta, més personal que institucional, amb la seu d’Elna als segles X i XI i l’exempció papal del monestir des de ben aviat li conferiren una personalitat prestigiosa; de l’altra, la predilecció per Rodes que demostraren els comtes d’Empúries i Rosselló en feren una abadia potentissima. Si encara s’hi afegeix la magnificència dels edificis i la qualitat de la decoració escultòrica resulta gairebé impossible dubtar de la presència d’un escriptori a la casa monacal. Per tots aquests motius és més lamentable la pèrdua de gairebé tota la producció gràfica del gran monestir empordanès. Per ironia de la dissort, ni el còdex (absurdament dividit en quatre trossos) de la Bíblia dita de Rodes no hi va ser copiat, encara que sí completat, com diré més endavant.

Els únics testimonis certs pervinguts fins avui de l’activitat de l’escriptori de Rodes són un fragment del segle XII del comentari de sant Agustí in Iohannem(*), un altre fragment de Trinitate i un tercer, comentari al Gènesi (Barcelona, ACA, cod. frag. 319, segle XII, i 238, segle XIII), els quals, tot i l’aparença ben digna, són només una engruna del conjunt bibliogràfic de la casa. Els testimonis d’activitat gràfica s’han de buscar per altres camins. Així, l’existència de trossos originals de l’epitafi del fundador, Tassi (†955)(*), les didascàlies de l’ara d’argent donada per Josué i Elimburga(*), les dels relleus del mestre de Cabestany, mostren la successió d’un taller epigràfic molt expert. Es coneixen alguns d’aquests experts, monjos del monestir, que n’escriviren les actes notarials dels segles X al XIII; i ja comprendrem que no aprenien la cal·ligrafia només per a redactar documents: llur activitat més important era la transcripció de llibres. Almenys un, el de la regla de sant Benet, hi era(*), i a més del comentari augustinià esmentat, se sap que Sant Pere de Rodes tenia un cartulari del segle XII amb textos llegendaris que Pujades encara havia vist. Com que més endavant intentaré demostrar —penso que amb èxit— que la gran Bíblia (París, BN, lat. 6), robada a la fi del segle XVII per un dels dos mariscals de Noailles, fou escrita a Ripoll, parteixo d’aquest supòsit per a esbrinar com i quan pogué arribar a Rodes. Les bones relacions de l’abat i bisbe Oliba amb el monestir de Sant Pere em sembla que foren decisives. Ell fou dels pocs bisbes que intervingueren per fer complir la decisió papal a favor de Rodes arran de la consagració del 1022(*). L’agraïment dels monjos rodencs es plasmà en els elogis que li tributaren pel maig de 1047, tot adreçantse als de Ripoll en conèixer la mort del “sanctissimi presulis et abatis Olive, quem pro sancte accionis merito et suavis bonitatis odoramento in omnibus diffuso, patrem vos et nos quasi in comune habebamus(*). Com que les relacions es trobaven en un moment tan dolç és lícit pensar que ja hi podia haver hagut un tracte de compra-venda entre Rodes i Ripoll en vida d’Oliba abans del 1047: Ripoll cediria una de les grans Bíblies que produïa en el seu escriptori, encara que la decoració fos inacabada(*). A l’escriptori de Rodes hi afegirien cap a la fi del segle XI els dibuixos il·lustratius de l’Apocalipsi, obra d’unes mans menys hàbils que les dels artistes ripollesos responsables de les parts I, II i III de la Bíblia adquirida per Rodes.

Un dels col·laboradors d’aquest escriptori transcrigué al foli 39 de la part III la butlla del papa Innocenci II del 1130, còpia que pel tipus de lletra sembla de ben poc posterior a l’arribada al monestir del privilegi pontifici. És ben sabut que per a conservar millor i sacralitzar certs documents importants era bastant freqüent transcriure’ls en pàgines buides de llibres sagrats o litúrgics(*). No podem saber la influència que les il·lustracions de la gran Bíblia tinguren en el mestre de Cabestany i el seu taller durant el període d’activitat escultòrica a Rodes. Els únics relleus de tema bíblic conservats —la vocació de sant Pere (Mat. 4, 18-21) o millor, l’aparició de Jesús sobre la mar (Mat. 14, 24-33, com diu la inscripció: in mari on té els peus, i no pas des de la platja com seria la referència a Joan 21, 1-8), i potser la guarició de paralític— no són representades en la Bíblia de Rodes(*). Curiosament, en canvi, les formes de lletres capitals epigràfiques dibuixades pel mestre anònim són més arcaiques que les corrents en les inscripcions coetànies de mitjan segle XII; encara que l’arcaisme fos buscat a posta(*), tot imitant models de cent anys abans, similars als títols en majúscula de la gran Bíblia que guardava el monestir.

La Seu d’Urgell

Escriptura visigòtica a Urgell: esborrany en cursiva del testament sacramental del bisbe Nambad, fet amb presses, abans d’ésser cremat viu pel valí vers el 725 pel fet de voler-se escapar; els seus clergues arribaren a la Borgonya amb el còdex semiuncial del Comentari de sant Agustí als Psalms, del segle VII (Autun, B. Mun. ms. 107, f. 153v). Fragment del Comentari d’Orígenes a L’Èxode, provinent d’Urgell, en lletra librària del començament del segle IX i una llarga correcció poc després (Barcelona, col·lecció particular). Document en visigòtica librària amb tocs semicursius del 23 de febrer del 829 per a Sant Climent de Codinet (Alt Urgell) datat “l’any XVI, imperant el senyor nostre Lluís, august”, és a dir, el Piadós (Seu d’Urgell, Arxiu Capitular, perg. Codinet, 2).

ECSA - G. Serra —les dues primeres— i cedida per A.M. Mundó la tercera

La producció d’un centre tan important com l’escriptori más antic probablement de Catalunya, el de la catedral d’Urgell, ha estat descrit en síntesi, juntament amb la biblioteca i l’arxiu, per Cebrià Baraut(*). D’una i dels altres encara queden mostres importants, dels segles VII i VIII (no es poden oblidar els dos còdexs conservats ara a Autun, al Vaticà i a l’Escorial)(*), en escriptura semiuncial els primers i en minúscula visigòtica els altres. A Urgell, d’on provenen alguns fragments en visigòtica, i gràcies als documents, es pot seguir any rere any la transformació d’aquella escriptura en carolina perfecta, passant per una mixtió d’ambdós sistemes en els decennis centrals del segle IX(*).

Xifres aràbigues —a continuació de la numeració llatina— en el Geronticon mossàrab escrit el 938, probablement a Toledo; són, per ara, les més antigues de la península (la Seu d’Urgell, Museu Diocesà).

ECSA - G. Llop

Peces com la Bíblia carolíngia i la col·lecció Dionysio-Hadriana, encara potser del segle IX, i la col·lecció canònica Hispana, ja de l’XI, honorarien qualsevol escriptori continental, sobretot si s’hi afegeixen les restes d’un gran passionari amb l’àmplia representació de sant Ambròs rodejat d’animals fantàstics, obra de la segona meitat del segle XI(*). Curiosament, però, les dues mostres de còdexs il·lustrats que posseeix encara la catedral urgel·litana són adquisicions de procedència del sud i ponent peninsular: el dels Diàlegs de sant Gregori, amb un Geronticon o Vides dels Pares del desert, còdex copiat pel prevere Isidor el 938 en territori d”Abd al-Rahmān III, per a l’abadessa Gundisa, autor que crec més toledà que cordovès(*), i el cèlebre Beatus, tan llargament descrit(*), probablement procedent de la Rioja. Són a Urgell des del segle XI, però dubto que hi hagin tingut una influència artística perceptible, ni tan sols la tingué la curiosa circumstància d’ésser el còdex de Geronticon el testimoni llatí més antic (anterior als cèlebres Albeldense i Vigilanum, del 976 i 993 respectivament) que usa les xifres aràbigues al costat de les romanes, però sense aparent relació entre unes i altres(*).

Crec que valia la pena de dir tot això, ja que de l’activitat de l’escriptori de la Seu d’Urgell se’n sap ben poca cosa durant els segles X i XI, si no s’estudien els fragments que n’han restat inèdits. De mig segle XII, en dóna bona mostra l’Ordinari o Consueta (Vic, M. Episc. 131), ben decorat i acolorit(*). Malgrat les pèrdues, en l’entremig, la repoblació monàstica i parroquial havien d’ésser forçosament motiu de producció intensa a l’escriptori catedral: llibres litúrgics sobretot, però també bíblics, patrístics i canònics per a proveir els nous centres de cristianització. Un exemple és el dels tres manuscrits conservats de l’esglesiola de Sant Romà de les Bons, a la parròquia d’Encamp (Andorra); dos d’ells —un gradual i un misticus litúrgics—, que devien ser transcrits a la Seu al temps de la dedicació de les Bons el 1164; l’altre, un leccionari de la missa, és més antic (segles XI-XII) i seria també d’origen urgellenc; a més d’una sòbria decoració té interès per alguns textos bíblics emparentats amb la vella versió llatina anterior a la Vulgata i potser encara més per les més de dues-centes glosses en català de cap al 1200(*).

Roda de Ribagorça

La catedral de Roda d’Isàvena o de Ribagorça, del punt de vista d’escriptori i a causa de les vicissituds religioses durant els segles X al XII, cal considerar-la com un apèndix de la Seu d’Urgell. Per raons polítiques, el bisbat es trobà a mercès dels comtes de Pallars i de la Ribagorça, dels reis de Navarra i d’Aragó. A més, entre els bisbes de Roda hi va haver el monjo Salomó de Ripoll (1068-85). Tot plegat es reflectí en la llibreria i l’escriptori de la seva catedral, que mantingué certs arcaismes gràfics de tradició visigòtica.

Ritual de sant Ramon, bisbe de Roda, que conté la fórmula dedicatòria d’esglésies, la qual fou reproduïda, per decisió del mateix bisbe consagrant, en una columna de Sant Climent de Taüll l’any 1123 (Tarragona, BP, Santes Creus, ms. 26, f. 203v).

ECSA - I Companys

De la llista notable de còdexs que posseïa, com s’ha dit més amunt, en queden encara potser una desena; uns quants més, afegint-hi els nombrosos fragments, si es compten fins al 1250. La gran majoria es troben des de mitjan segle passat a la catedral de Lleida; a Roda només n’han quedat algunes (*). Suposo que el conjunt serà descrit degudament en el volum corresponent d’aquesta Catalunya Romànica, puix que un nombre no pas reduït presenta decoració romànica gens menyspreable. Tot fa pensar que en els primers temps la comunitat de canonges de la inestable seu es fornia de llibres donats o comprats a Urgell, com demostren les influències litúrgiques. És el cas del ben conegut Pontifical dels primers anys del segle XI (Lleida, catedral, Roda 16), decorat i amb neumes musicals catalans força antics(*). Tot i que copiats ja sens dubte a Roda, els comentaris bíblics d’Isidor i de Gregori (Lleida, Roda 2, de la fi del segle XI; la segona meitat, més antiga, en visigòtica) van acompanyats d’un dels rars exemplars coneguts de comentari al Càntic dels Càntics de Just, el sant bisbe d’Urgell del segle VI; i un sermó del mateix Just a llaor de sant Vicenç, el màrtir d’Osca i València, patró de la catedral de Roda, és transcrit en un magnífic passionari (Lleida, Roda 18, del segle XI). També és ben decorat el Leccionari de l’ofici de tempore (Roda, 14, segle XII, tot i ser fragmentari). Val la pena de no oblidar dos llibres litúrgics datats: un missal romà copiat cap al 1070 (Madrid, Acad. Hist. Aemil., 52)(*) i el Breviari (Roda, 11), datat el 1191, amb afegits de cronicons d’origen ripollès ben curiosos i que transmet una vida coetània de sant Ramon, bisbe de Roda (1104-26).

Justament el manuscrit més curiós per a la història de la pintura romànica catalana és el Ritual i Col·Iectani (Tarragona, Bibl. Prov., 26) escrit el 1120 a ús del mateix sant Ramon, que duu al foli 203v la fórmula dedicatòria d’una església; fórmula inscrita al fresc en una de les columnes de Sant Climent de Taüll, quan el 1123 sant Ramon en consagrava l’església tan bellament decorada(*).

Encara existeix un altre cèlebre Còdex de Roda molt conegut dels historiadors per les genealogies de les grans famílies àrabs i cristianes que governaren la península i els països pirinencs d’ambdues bandes; i dels musicòlegs, pel cant epitalàmic de la reina Leodegúndia de Pamplona (segle IX). El còdex, d’un contingut tan excepcional, és escrit en lletra visigòtica i ben decorat, sembla clar que abans de la fi del segle X; i fou completat potser a Roda o a la regió, al primer terç del segle XII, amb materials recollits arreu, especialment navarresos(*).

La catedral de Roda conserva una altra peculiaritat gràfica única a les terres catalanes: les inscripcions necrològiques gravades als contraforts del claustre a partir del segle XII.

Girona

La rigidesa, potser excessiva, que es va voler donar en la distribució del contingut dels volums d’aquesta obra ha fet que I’es criptori de la catedral de Girona es vegi repartit entre els volums XXIII i V(*). Això va obligar a alguns dels col·laboradors a haver de tractar separadament manuscrits de la mateixa procedència, l’estudi dels quals, amb un altre criteri, hauria estat més fàcil de fer i hauria conservat la unitat de l’escriptori(*). Per això serà millor d’intentar-ne aquí un esbós global.

La Collectio canonum Hispana, d’origen visigòtic, de la qual aquest còdex gironí és una bella mostra en perfecta carolina, datada cap al 980, coexistí fins al segle XII amb la Dionysiana d’origen romà (Girona, Arxiu Capitular, ms. 4).

ECSA - J.S. Carrera

Les comunitats canòniques de la catedral i de Sant Feliu apareixen estretament compenetrades. En el període que estudiem, l’intercanvi de drets, jurisdiccions i persones era normal i constant. No pot sorprendre, doncs, que tracti aquí les restes bibliogràfiques gironines com a producte d’un mateix escriptori de la ciutat. Es pot creure, en canvi, que els monestirs de Sant Pere de Galligants i de Sant Daniel, tot i participar de l’abundor de l’escriptori de l’església mare, devien transcriure alguna mena de material a ús propi.

A Girona queden, com es veurà, més aviat pocs còdexs, encara que alguns d’importants(*). Per a estudiar el conjunt de l’escriptori gironí s’haurà de comptar amb la notable quantitat de fragments procedents de la catedral i de les esglésies i parròquies del bisbat.

La dispersió de còdexs (potser antiga la del Beatus, ara a Torí) i l’aprofitament d’altres per a relligar quaderns d’arxiu i guardes d’altres llibres començà a Girona ja al segle XVI. Restes de grans manuscrits, en general litúrgics, es troben als Arxius Capitular i Diocesà de la pròpia ciutat i a l’Arxiu Reial de Barcelona, aquests procedents dels beneficiats gironins. Alguns còdexs emigraren a París requisats pels mariscals de Noailles; d’altres finalment foren adquirits a mitjan segle XIX per la Universitat de Barcelona(*)

Llibres visigòtics i primers carolingis

Intentaré confegir el que es pugui amb les deixalles del que devia haver estat un dels més importants centres productors de llibres de la Catalunya comtal. A part el Liber iudiciorum anterior al 827 segons una nota històrica referent a Girona, escrit en lletra visigòtica una mica descurada i sòbriament decorat amb cercles concèntrics acolorits (París, BN, lat. 4.667)(*), hi ha un altre possible fragment gironí del mateix codi visigòtic de mitjan segle IX (Barcelona, ACA, Ripoll 46, 3 folis de guarda (*)). De transició, però ja plenament carolingi, és el còdex de comentaris evangèlics de Jeroni i Beda (Barcelona, Bibl. Univer. 602), entre els segles IX-X, amb un afegit musical de neumes catalans arcaics del començament del segle X.

Els decennis centrals d’aquest segle i fins a poc després de l’any 1000 són un període —cal recordar-ho— que abraça el pontificat de grans bisbes de Girona: Gotmar II (944-954), abat de Sant Cugat (*), Arnulf (955-970), abat de Ripoll; Miró Bonfill (970-984), comte de Besalú, amic de Gerbert (els hem vist junts gravant llurs noms a Elna); Gotmar III (núm. II, 985-994), igualment devot fidel de Sant Cugat; Odó (995-1010), també abat del monestir del Vallès. No s’oblidi, encara, que el bisbe de Vic, Arnulf (993-1010), era també abat de Sant Feliu de Girona des del 985.

Amb aquests prelats de pes cultural considerable, i les relacions estretes amb la seu osonenca i amb els dos monestirs més potents dels dominis dels comtes de Barcelona, no era pensable que l’activitat de l’escriptori gironí centralitzat romangués a l’ombra. Una revisió de datacions i de relacions paleogràfiques permet seriar amb cronologia relativa alguns còdexs gironins importants.

Els copistes entorn de Riquer

Dins d’aquest període és ben documentada l’activitat del prevere Riquer (Richarius) que copià el Martirologi d’Adó (Girona, Arx. Capit., ms. 3), força conegut, però no prou estudiat; les notes necrològiques afegides a partir del 965 indiquen la data aproximada de la còpia del Martirologi(*).

Contemporani de Riquer apareix a Girona un altre grup de còdexs molt notable i, el que és més important, deguts tots a un sol cal·lígraf. Com que ara com ara ens és desconegut l’anomenaré “copista de la Hispana”, ja que és el còdex més voluminós del grup. Les característiques cal·ligràfiques —que aquí no s’escau de descriure— són evidentment les d’una mateixa mà molt destra i força constant. Per sort s’ha conservat també un testament sacramental del mateix copista, datat el 983(*).

Tot i que l’anàlisi paleogràfica es pot aprofundir encara, el que se’n dedueix permet seriar els quatre còdexs que atribueixo a l’anònim copista de la Hispana. El més antic em sembla el dels Diàlegs de sant Gregori (Barcelona, Bibl. Univer., 487)(*); el text eminentment monàstic amb la biografia de sant Benet i les grans caplletres d’entrellaçats de traç interromput —tècnica que ja s’usava en el Collectaneum de Luculenci datat a Sant Cugat del Vallès l’any 956/7(*)— podrien fer pensar que el còdex o almenys el seu model i l’estil decoratiu foren duts a Girona per algun dels seus bisbes relacionats amb el cenobi vallesà.

Immediata als Diàlegs es pot creure transcrita la resta d’una gran Bíblia (un full a Girona, Arx. Capit., frag. 7) a dues columnes i en dos mòduls de lletra, tot de la mateixa mà que la de la Hispana i amb més magnificència de mides que aquesta.

La Collectio Canonum Hispana (Girona, Arx. Capit., ms. 4) és el més gruixut i extens dels còdexs de la mà que els transcrigué. La Hispana s’obre decorada a tota plana amb un gran arc ultrapassat damunt de columnes, tot amb entrellaçats i fullatge; a més d’uns curiosíssims monstres onírics dibuixats aprofitant una taca de vermell (folis 291-291v) i d’alguna caplletra gran formada també per tiges de traçat interromput; encara que ja n’apareix alguna de fullatge lobulat que preludia l’estil dels còdexs següents. Per les petites novetats introduïdes en l’escriptura, que es combinen amb arcaismes anteriors, creuria que la còpia de la Hispana es pot situar just abans del 983.

En efecte, la microanàlisi paleogràfica demostra que cal situar a continuació el document del 983 abans esmentat; el qual faria de partió cronològica entre els còdexs descrits i el Penitencial d’Halitgari (Barcelona, Bibl. Univer., 228)(*). En aquest còdex, més modest de proporcions, s’hi veu clarament la mateixa mà de la Hispana, amb alguna lleu modernització, que permet datar-lo cap als anys immediatament anteriors al 990; i justament per les caplletres decorades de fulles, flors i caps de cànid d’un nou estil a Girona, fan que se’l pugui relacionar ja amb l’Evangeliari, el dels juraments i de l’enquadernació de fusta bellament entallada.

L’Evangeliari relligat

L’examen d’aquest Evangeliari (abans a la Bibl. Capitular, ms. 2, des del 1961 al Tresor de la Catedral, núm. 48) permet que es digui encara alguna cosa més del que s’ha explicat en aquesta obra(*). D’antuvi, la seva escriptura té un cert aire més “modern” que la dels còdexs esmentats fins ara: una certa inclinació a la dreta, una ploma de tall fortament contrastant de gruixos i prims que dóna al conjunt de la pàgina un aspecte més compacte; la decoració cal·ligràfica d’inicials acolorides i de dibuix similar a la de l’Halitgari, permeten situar l’Evangeliari als darrers anys abans del 1000(*).

El comes o capitular de les perícopes evangèliques de la missa dels primers folis, per l’escriptura i la decoració, apareix —juntament amb altres fulles— com un afegit del segle XI força avançat. L’adaptació a l’ús litúrgic i juratori del còdex es devia fer a mitjana centúria, la qual cosa coincidiria amb la decisió de dotar-lo d’una relligadura noble, obra d’art plenament romànica de talla, a l’origen daurada(*), per a imitar un Textum argenteum tan freqüents a l’època. És una llàstima que les successives reparacions de la relligadura de l’Evangeliari hagin comportat retallades de pergamí, oblidant que les enquadernacions antigues fetes a mida d’un còdex s’adaptaven exactament a la mida original dels folis.

Enquadernació de plata repujada, amb el Crist pantocràtor i el tetramorf dels segles IX-X; amb un camafeu romà del segle III (Barcelona, BC, ms. 3.724, Museu del Llibre Frederic Marès).

Cedida per A.M. Mundó

Encara que actualment separades, la tapa del pantocràtor devia cobrir l’obertura de l’Evangeliari i la del Crucificat, la del darrere. Els dos temes sagrats (al darrere, una gran creu gemmada) es retroben, en un estil molt més rude, en l’enquadernació de plata repujada (amb camafeu romà inclòs) d’un devocionari carolingi, probablement català dels segles IX-X, ara al Museu del Llibre Frederic Marès de la Biblioteca de Catalunya (ms. 3.724)(*).

Sembla com si hi hagués un prejudici dins la història del romànic català que obligui a datar aquests relleus de l’Evangeliari, força elaborats i d’un cert realisme digne, als segles XI-XII o XIII i tot. Si es dóna per bona l’explicació que proposo de l’ennobliment litúrgico-sacral del còdex i no s’oblida la similitud frapant (i ja remarcada al volum XXIII de la present obra, pàg. 150) amb els relleus de la cadira de marbre de la catedral de Girona, feta esculpir en temps del bisbe Pere Roger (1010-50)(*), germà de la comtessa Ermessenda de Barcelona, que hi va morir, correspondria millor als relleus de fusta la datació de mitjan segle XI, a partir de la consagració de la seu l’any 1038.

Les inscripcions gironines

Epitafi en majúscules capitals clàssiques del bisbe Servus Dei de Girona, mort el 907 (Girona, Sant Feliu).

ECSA - J.M. Oliveras

Abans de continuar mirant a dins d’un escriptori tan obert com el de Girona, em sembla oportú fer una incursió breu en el camp epigràfic. Les inscripcions gironines il·lustren prou bé l’activitat i la perícia dels seus ordinadors-cal·lígrafs. La del bisbe Servusdei, mort el 907 (vegeu el volum V de la present obra, pàg. 32) és un dels millors exemplars de bona tradició classicitzant. En canvi la del bisbe Arnulf (†970, no pas del 976 com escriu el lapicida amb error) és una recomposició de cap al 1100, com demostren els caràcters gràfics(*). Els alts i baixos de sensibilitat cal·ligràfica a Girona són notables si hom examina l’escriptura, en part minúscula, de l’epitafi de Teude (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàg. 53)(*), d’una rusticitat popular de la primera meitat del segle XI.

L’abadessa Maria, artista venerable

Làpida sepulcral —actualment desapareguda— de la venerable abadessa Maria, molt devota envers la memòria dels sants, identificable amb l’artífex de l’estola anomenada de sant Narcís, de la segona meitat del segle X (abans al Museu Arqueològic Provincial de Girona, a Sant Pere de Galligants, segons una fotografia anterior al 1936).

La làpida sepulcral de l’abadessa Maria(*), en canvi, en capitals majúscules, encara força regulars, és una bona mostra dels decennis anteriors a l’any mil. Per les deduccions que tot seguit en faré, val la pena de transcriure el text, encara llegible:

+ I]N HOC TVMOLO CONDITA REQVIESCIT

in] PACE VENERANDE RECORDATIONIS

et] DEO SACRATA MARIA HABBAT[issa], STVDENS

in] DIEBVS VITAE SVAE S[an]C[t]IS OPERIB[us] IN MANDA[n]TES (?)(*).

.. ] PERSISTENS, IN ELEMOSINIS OMNINO

.. ].. MTA, MEMORIIS ET ORATIONIBVS

S[an]C[to]R[u]M VALDE DEVOTA, REGOLA MONAST-

ERII ISTANTISSIME OBSERVANS, MANET IN VIRGINITATE D[ …IIII?……

que traduït ve a dir:

“En aquest túmul reposa soterrada en pau Maria, abadessa consagrada a Déu, de record venerable, tot esforçant-se, en els dies de la seva vida, en obres santes i en els manaments (?) persistent, de totes totes, en les almoines, molt devota envers les memòries (=sepulcres, relíquies) i oracions dels sants, observant amb cura extrema la regla del monestir, roman en la virginitat (de Déu) …”; i segueixen uns signes, potser elements d’una datació.

Intentaré treure’n tot el suc possible. No és difícil imaginar un monestir femení a Girona anterior al de Sant Daniel. Encara que la restauració comtal d’aquest darrer fos entre el 1015 i el 1020 i que l’abaciologi només arrenqui del 1029 (vegeu el volum V de la present obra, pàgs. 178-179), l’inici del monestir devia haver estat anterior, amb el nom de Santa Maria, fundat en temps del comte Borrell II i del bisbe Arnulf de Girona, entre el 962 i abans del 992(*). Aleshores seria lícit pensar que l’abadessa Maria, dama piadosa, culta i de bona família, possiblement comtal, n’hagués estat la primera.

Maria i l’estola dita de sant Narcís

Fragment de l’estola dita de sant Narcís, usada probablement per al sepulcre de sant Feliu, retrobat pel bisbe Miró Bonfill († 984), firmada per Maria, que hi transcriu diversos textos litúrgics i poètics (Girona, col·legiata de Sant Feliu).

Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona

I aleshores ve també al pensament que podria ser aquesta Maria l’artista que firma l’estola decorada dita de sant Narcís (volum V de la present obra, pàg. 149). Aquesta és una peça important del nostre patrimoni que diu molt de la cultura artística, litúrgica i cal-ligràfica de la gironina Maria i de l’ambient en què vivia.

El més remarcable de l’estola són, en efecte, les inscripcions. Aquestes es divideixen en tres grups: les lletres grans del centre semblen pintades amb or (?), de les quals ara només resta la marca esvaïda; les lletres de les franges voreres teixides, ben contrastades i en general ben llegibles; les de les peces brodades, de dibuix més bast, peces potser no previstes a l’origen, ja que tapen algunes lletres de les franges voreres.

Com que la transcripció que se’n fa al volum indicat no dóna idea clara dels textos que hi ha escrits, intento fer-ne una nova ordenació i lectura(*):

  • Al centre:
  • 1 In nomi]ne Domini nostri Hiesu Xp[ist]i,
  • 2 Patrem cum Prolem [e]orumque Sp[iritu]m almum
  • 3 utri]usque, trinum deitatis credimus unum.
  • A la franja lateral superior.
  • 4 Xp[istu]s uincit, Xp[istu]s regnat, Xp[istu]s imperat;
  • 5 Exaudi Xp[ist]e, tu illum atiuua;
  • 6 Salus et uita s[an]c[t]a Maria, tu illum atiuua.
  • 7 Redemtor noster, redemcio tua ne pereat in nobis.
  • 8 [….]as, amice, Maria me fecit;
  • 9 Qui ista stola portauerit super se
  • 10 ora pro me si Deum abead a[tiutorem.
  • A la franja lateral inferior:
  • 11 Benedicad nos Deus Pater, custodiat nos [Hiesus] Xp[istu]s, inluminet nos Spiritus Sanctus.
  • 12 Vite nostre confirmed nos uirtus Xp[ist]i;
  • 13 Indulgeat nobis Dominus [uni]uers[a delicta nostra].
  • 14 Atiutorium nostrum in nomine Domini qui m[e…
  • Als brodats:
  • dret: Levita Laurencius
  • central: S[an]c[t]a Maria ora pro nobis
  • esquerre: Ioann[es] babdizad Xp[istu]m

Maria, que firma com a autora de l’estola (núm. 8, a completar potser: sci]as o vide]as?) —amb barreja gramatical de persones i grafies irregulars— apel·la (núm. 9) confiadament al clergue amic que durà l’estola damunt seu, que pregui per Maria a fi que tingui Déu com a ajut. La frase núm. 10 és erudita: és presa literalment d’una tradició molt antiga que arrenca d’algunes inscripcions i grafits dels segles IV-VI de les catacumbes romanes i que passà a ser bastant freqüent com a colofó de còdexs del segle VII a l’XI(*). Maria va seguir la tradició difosa per Itàlia i Europa centroccidental(*).

Com també va seguir aquesta tradició en la selecció de textos litúrgics que comencen amb la invocació: 1.”En el nom de nostre Senyor Jesucrist”, seguida de dos hexàmetres: 2-3.”El Pare amb el Fill i l’Esperit vivificador d’ambdós els creiem u i tri en deïtat”; versos accentuats i per tant d’autor probablement carolingi(*); si no en tenen de conegut, podrien ser de l’ambient religiós de l’abadessa Maria.

Tant o més curiosos són els núms. 4-7, extrets breus de les conegudes Laudes litúrgiques per a les coronacions imperials i reials carolíngies, dites també Laudes Hincmari, monjo de Saint-Denis i arquebisbe de Reims, conseller i coronador de sobirans francs; en tot cas, les més semblants literalment són les que es cantaren a partir del segon enllaç de Lluís el Piadós amb l’emperadriu Judit el 818. Els testimonis d’aquestes Laudes s’han trobat des del Nord d’Itàlia, pels països germànics i en tota l’àrea carolíngia fins a Elna(*); l’estola teixida per Maria de Girona n’és un altre testimoni català.

Els núms. 11-13 són una benedictio episcopal que es donava a la fi de la missa; la fórmula trinitària i cristològica per a impetrar la indulgència dels pecats sembla de tradició visigòtica. La invocació del núm. 14, treta del psalm 123, 8, serveix com a cloenda de la pregària de l’abadessa Maria(*), religiosa sens dubte aristòcrata, amb temps per a teixir i brodar i amb cultura més que suficients per a seleccionar-ne els textos.

Comprovat el seu interès, cal intentar ara donar una datació a les inscripcions de l’estola i de retop situar Maria, la seva autora, en l’època deguda.

Malgrat la diversitat de tècniques, la comparació analítica de l’escriptura és possible, ja que en tots tres grups són usades majúscules de les dites capitals epigràfiques; amb excepció de la Q i de la U, que són uncials, a les franges. Només en remarcaré les característiques principals: les A, eixamplades de base, amb traç mitjà una mica amunt (alguna vegada, angular; o sense traç), capçades amb un notable reforç superior pla; G, amb els traços en angle; M, amb els traços mitjos d’angle obert i elevat; O, més d’una vegada hexagonal. Les grafies són tradicionals al nostre país: D per T i T per D, i específiques com Hiesus. Només abreuja els nomina sacra; inclou M dins d’U a la franja estreta, i I petites dins d’A i V als brodats. Els signes de separació, decoratius —com daus, creu gammada, greca— són més propis de la tradició tèxtil que de l’epigràfica o codicològica.

Tots aquests detalls comparats amb manuscrits i inscripcions catalanes d’època comtal porten a datar l’escriptura de l’estola a la segona meitat del segle X.

La seqüència harmònica dels textos de l’estola, interrompuda pels brodats del centre i els extrems, fa sospitar que l’ornament litúrgic havia estat planejat en dos moments molt propers, probablement per la mateixa artista Maria, amb destinació a un lloc de culte dedicat a sant Llorenç. La destinació final que se li donà és una incògnita que intentaré aclarir.

Més que per al sepulcre suposat de sant Narcís(*) es podria creure que Maria la va donar per al nou de sant Feliu. En efecte, el bisbe Miró Bonfill, abans de morir el 984, va exhumar les restes del sant màrtir. Ho explicava el nebot, l’abat i bisbe Oliba, en uns versos d’abans del 1018, que serviren d’epitafi al sepulcre de l’oncle dins de la basílica de Ripoll, que Miró havia consagrat el 977. El gran monestir formava part del seu domini comtal i n’era el panteó familiar(*).

El que diu l’epitafi de l’abadessa Maria inscrit en la segona meitat del segle X —on s’elogien les seves virtuts i on es fan constar les bones obres, les almoines, l’observança monacal i la devoció per la “memòria”, és a dir, les relíquies dels sants— coincideix amb les bondats, la formació litúrgica i la pietat que demostra Maria, l’artífex de l’estola gironina de la mateixa època. Crec que serà molt difícil refusar la identitat de persona.

El Manuale de la comtessa Duoda

Maria, abadessa i artista de Girona a la segona meitat de segle X, havia tingut un precedent de dona culta, a casa nostra, un segle abans: la comtessa Duoda, esposa de Bernat de Septimània, comte de Barcelona i de Girona (826-844, abans d’ésser-ho també d’altres feus de l’imperi Carolingi). Fou una esposa fidel i coratjosa, turmentada per l’acusació contra el seu marit d’entendre’s massa amb l’emperadriu Judit(*). Tot seguint el seu poderós marit en diverses i llargues estades a Barcelona, tingué lleure per a llegir i reflexionar. Douda és autora d’un Manuale, escrit a la ciutat d’Usès entre el 842 i 843, adreçat al seu fill Guillem, aleshores un noi de setze anys resident a la cort de Carles el Calb. Aquesta obra, senzilla d’estil i escrita amb el cor a la mà, és un oasi entre la literatura masclista alt-medieval(*).

La comtessa de Girona és d’admirar. Duoda ensenya al seu fill a pregar, a practicar les virtuts, a freqüentar l’església, a respectar clergues i laics; dedica un capítol a la Trinitat; mescla poemes propis dins de la prosa plena de cites psàlmiques i litúrgiques, i clou el Manuale amb el text del seu propi epitafi en versos(*) i el colofó: “Qui legis, ora pro praescripta Duodane, si merearis Christum uidere in aeterna felicitate”, curiosament estructurat com la frase de Maria en la seva estola: “Qui ista stola… ora pro me si Deum…”. Les analogies, com es pot constatar, són en conjunt més que frapants. Fins es podria imaginar —només imaginar— que l’abadessa de Girona hagués tingut a les mans el Manuale de la comtessa de Girona: dels tres manuscrits coneguts un es troba ara a Nimes (B. Mun., 393, segles X-XI, molt fragmentari) a 30 km d’Usès, on s’escrigué l’obra, un altre és còpia del segle XVIII feta per Pèire de Marca d’un exemplar transcrit per Guislabert, un nom que sembla ben català del segle X o XI; el tercer, del segle XIV, es conserva encara a Barcelona (Bibl. de Catalunya, 569).

El tapís de la Creació

Sigui’m permès, per concloure aquesta digressió gironina, esmentar les lletres que hom admira en l’anomenat tapís, o sigui, brodat de la Creació de la catedral de Girona (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàgs. 188-203)(*). Excepte les grans lletres gemmades del cercle exterior, d’estil epigràfic filocalià, la resta —i són moltes— són d’uns estils similars als de l’estola narcisiana: n’hi ha de color clar damunt de fosc o a la inversa, i altres, de blanc amb un filet fosc resseguint-les; el sistema d’abreviatures, molt simple, és igual entre les dues peces, amb una evolució mínima d’unes desenes d’anys en certes formes; fins la mena de greca que omple el fons del quadrat que inclou el gran cercle central es trobava ja embrionària en l’estola per a separar-ne algunes paraules i frases. En ambdós casos les persones programadores dels textos coneixien bé tant la litúrgia com la Bíblia. La tradició romandria fortament arrelada, amb encara no un centenar d’anys entremig; distància que també separa ambdues peces pel que fa al dibuix rude de les figures de l’estola, passat a un cert realisme en el tapís brodat.

Còdexs gironins dels segles XI i XII

L’activitat dels escriptoris de Girona devia continuar força intensa durant tot el segle XI; almenys això demostren la notable quantitat de fragments de manuscrits, en general litúrgics, que n’han restat. Qui s’hi pugui entretenir analitzant-los, hi descobrirà mans que es retroben en més de dos fragments. Ells cobreixen un període buit d’uns vuitanta anys; fins a trobar al final de segle el còdex de comentaris evangèlics de Jeroni, Agustí i Beda —nom aquest darrer que abusivament ha prevalgut per a designar-lo(*). Com que ha estat àmpliament descrit aquí (en el volum XXIII, pàgs. 125-130) no caldria dir-ne res més; si no fos una mica sorprenent veure’n ben estudiat, però separadament, el full retallat d’aquest còdex conservat ara a Vic (vegeu el volum III de la present obra, pàgs. 768-770), com si la pertinença al de Girona fos només opinable(*). Els artistes que hi dibuixen nombroses escenes i caplletres, amb traça decreixent, són epigons posteriors dels ripollesos i ausonencs, força anàlegs als que completaren les illustracions de l’Apocalipsi de la Bíblia de Rodes (vegeu el volum X de la present obra, pàgs. 298-299). Decididament l’escriptura de les dues o tres mans que intervenen en el “Beda” gironí és del darrer quart de segle XI, i, per consegüent, també les il·lustracions que, en algun cas esporàdic, són d’aprenent maldestre.

D’una de les mans del suposat “Beda”, igualment de la fi de segle XI i amb decoració de caplletres —quelcom bastes—, és el fragment d’homiliari de Pau Diaca, anomenat Carolus a Catalunya, ara a Girona, Arxiu Capitular, frag. 74; aquest, però, a dues columnes i no a ratlla tirada, com era l’homiliari esmentat abans.

El Beatus en visigòtica

El més conegut dels manuscrits il·lustrats que es conserven a Girona, el Beatus en escriptura visigòtica de l’any 975, no és obra catalana sinó lleonesa(*) —ha estat àmpliament descrit i ben estudiat per M. Eugènia Ibarburu en els aspectes d’història de l’art (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàgs. 165-183)(*). Així i tot, és de referència obligada pel fet d’haver pervingut a Girona ja a la segona meitat del segle XI. És ben sabut que el cabiscol Joan el donava a la seva seu el 1078(*).

A causa de la transcendència d’aquest còdex intentaré saberne quelcom més. Tot examinant-lo, hom hi descobreix indicis de la seva arribada a Catalunya bastant abans d’aquell any. Si bé el manuscrit restà en territori lleonès, tot el que quedava de segle X(*) rebé correccions contemporànies al text en visigòtica; però també algunes de posteriors que poden ser perfectament del començament del segle XI: són d’una mà amb ploma gruixuda que escriu mots en visigòtica també als folis 20v, 119v, 124v, 127, 166 i altres(*), que sembla la mateixa que escriu en carolina i al mateix inici del segle XI, al marge del foli 51, una frase sencera sobre el profeta Sofonias. Una coincidència parella només es podia donar en aquell moment en un ambient als límits potser de la diòcesi d’Urgell, a Roda, posem per cas.

Cap a la fi del segle XI i un cop a Girona, el text del Beatus visigòtic fou força corregit —no sé, però, si curosament— des del foli 242v fins al final del còdex. Devia ser el moment que s’afegiren en algunes pàgines il·lustrades tretze hexàmetres —en general aparellats de dos en dos— trets del Paschale carmen de Celi Seduli, poeta del segle V(*).

El Beatus en carolina

L’existència d’aquella magna obra d’art de tradició hispanovisigòtica propicià d’una banda algunes clares imitacions escultòriques (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàg. 147) i de l’altra la còpia a l’escriptori de la catedral del comentari sencer de Beatus, conservat a la capital de Piemont (Torí, Bibl. Nazionale, 1355, abans lat. 93). Aquest manuscrit —que podria haver emigrat fa molts segles— correspon literalment al text del visigòtic i en una gran mesura a les il·lustracions, degudament adaptades a l’estil romànic. Això ha estat dit per Neuss, Ainaud, Cid-Vigil, Marquès i altres i àmpliament recollit per Ibarburu (vegeu el volum V de la present obra, pàgs. 131-141, amb més reproduccions a les pàgs. 23, 47 i 59), el que estalvia aquí més detalls. El copista va reproduir de primera mà els versos didàctics afegits poc abans en el Beatus visigòtic, si no fou ell mateix qui va copiar-los; el que en fa la derivació directa inapel·lable.

Aquest nou Beatus és posterior al “Beda” i, com amb encert es va admetent, del primer quart de segle XII, si es jutja per l’escriptura. Ho confirma l’estil del disseny de cares i d’anatomia humana, tan proper al dibuixant de les grans caplletres del Comentari pseudo-augustinià, obra de Florus de Lió, a les epístoles de sant Pau (Vat. lat. 5.730) escrit a Ripoll al primer quart també de segle XII(*). El que no és tan conegut és que el Vat. lat. 5.730 té un germà textual i decoratiu en un manuscrit de la Grassa (Nimes, Bibl. Mun. 36) escrit cap a l’any 1100, del qual deriva el ripollès(*).

Aquests fets obliguen a considerar la mobilitat de models textuals i artístics, com també de copistes i il·luminadors, més enllà de la cadira de l’escriptori que se’ls assigna sovint: Girona, en aquest cas, amb Ripoll i Vic; i en els dominis dels grans comtes de Barcelona de l’època, amb els monestirs del Llenguadoc i Provença en molts casos dependències de Marsella, la Grassa i Tomeres. Aquestes relacions, com dic, obliguen a reflexionar i a no excloure cap hipòtesi raonable; fins i tot la de creure que els ms. Vat. 5.730 i el Breviari ripollès de París, 742, foren escrits per monjos de Sant Víctor de Marsella nouvinguts a reforçar la comunitat de Ripoll i que, en canvi, un ripollès tradicional anés a decorar el Beatus romànic de Girona.

Sense saber què hi fa enmig de romànic català la lliçó magistral i l’esplèndida reproducció del full del Beatus de Cardeña, adquirit per a Girona al començament d’aquest segle (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàgs. 130-132), fruit d’un esquarterament sofert al segle XIX que dispersà el còdex en diverses col·leccions(*), voldria fer encara una referència a dos altres fragments de Beatus catalans. És absurda la hipòtesi de Klein que proposava el Beatus de Torí com a copiat a Poblet(*): el Beatus cistercenc és còpia sense il·lustracions del darrer quart del segle XII, cinquanta anys posterior al romànic de Girona. D’aquesta ciutat, en canvi, podia provenir el Beatus de Sant Pol de Mar (dos fulls a Barcelona, Arxiu Reial, Codd. fragmenta 209, de Montalegre), que se situaria, com el de Torí, abans de mitjan segle XII. És clar que, per veïnatge, llur text és de la mateixa família.

Constatada una progressió de l’escriptura dels còdexs gironins esmentats des de la fi del segle XI, la perfecció es manté durant tota la dotzena centúria. Perfecció de la qual són exemples dos Sacramentaris de qualitat: el de Sant Feliu (Girona, ara Museu Diocesà, núm. 46, després de passar per altres llocs de la ciutat). És d’una cal·ligrafia molt constant, de mòdul gran i espaiós, decorat amb dibuix força correcte, acolorit i daurat (vegeu els volums V, pàgs. 149150, i XXIII, pàgs. 132-133, de la present obra), còdex de luxe de cap a mig segle XII, d’una lletra carolina catalana encara rodona tot i ésser de ploma contrastada; data de la qual no desdiu la decoració del cos principal de còdex, segons el meu parer.

El Sacramentari dit de Vilabertran

Crist crucificat, miniatura afegida al Sacramentari gironí dit de Vilabertran (París, BN, lat. 1102, f. 99v) —a l’esquerra— i pantocràtor del mateix manuscrit (f. 100v) amb els símbols dels evangelistes —a la dreta—, que ofereixen semblances notables amb la crucifixió del Psalteri-himnari —al centre—, molt probablement obra del monjo Ingelard de Saint-Germaindes-Près, de París, de mitjan segle XI (París, BN, lat. 11.550, f. 6).

ECSA - G. Serra Bibliothèque Nationale de París

L’altre Sacramentari gironí es conserva ara a París, BN, lat. 1.102. Ha estat estudiat aquí amb interès per Anna Orriols entre els de Vilabertran (vegeu el volum IX de la present obra, pàgs. 889 i 891-894) pel fet d’haver-hi passat molts segles i haver-hi estat adaptat en part(*). No obstant això, i com alguns altres de la mateixa procedència robats per un dels mariscals de Noailles, és obra clarament gironina, i a pesar d’una munió d’estudiosos que ja se n’han ocupat —Leroquais, Lauer, Yarza, Bohigas, Anglès, Porcher i l’equip dirigit per Avril(*)—, en retractaré breument algun detall potser d’interès artístic.

El Sacramentari gironí de Vilabertran, a més de la decoració de caplletres finament dibuixades, presenta actualment dues sèries d’un tàndem sagrat que hom pot trobar sovint: el pantocràtor, amb les figures del tetramorf (folis 29v i 100v), i l’escena de Crist crucificat, amb la seva mare i Joan, el Sol i la Lluna (folis 30 i 99v).

D’antuvi seria molt sorprenent la repetició dins d’un mateix còdex litúrgic d’ambdues figuracions repetides amb poques variants simbòliques, però moltes d’estilístiques. Cal dir de seguida el que no es diu gairebé mai: els dos darrers fulls —99 i 100— no formaven part de còdex primitiu sinó que foren afegits aquí procedents d’un altre còdex, que no és gens segur l’ordre en què es troben ara després de la darrera restauració i relligat del lat. 1.102. D’aquí que els dos tàndems s’hagin de tractar separadament. Estic d’acord amb la majoria d’autors citats que l’art de les representacions dels folis 29v-30 correspon a un romànic català “rude” (però no tant, si es miren les cares de Crist en ambdues representacions) i segons el meu parer de poc després de mig segle XII.

En haver lligat, però, els dos tàndems de miniatures bessones, hom creia gairebé per unanimitat que les dels folis 100v i 99v (així haurien d’anar) eren posteriors a les dels folis 29v i 30. Ja feia temps que Bohigas havia introduït un element de judici important, en comparar l’escena de la crucifixió del foli 99v del lat. 1.102 amb la del foli 6 del París BN lat. 11.550, Psalteri-himnari que ell creia llemosí, però en tot cas d’una semblança que Bohigas considerava innegable(*). També ho crec jo modestament: tant pel realisme que mostra l’anatomia, com per la cabellera i la barba amb rínxols i la testa de Crist amb corona noble, a més de l’àngel i els animals evangèlics que envolten el Crucificat del lat. 1.102 corresponents als de la Majestat del lat. 11.550, amb franges ricament decoratives als vestits, de plecs sàviament esgraonats i encara el nus del drap de Crist; tot d’un estil massa similar com per a no veure-hi una semblança frapant que convenç d’una notable proximitat artística. És veritat que entre el Crucificat del lat. 11.550 —que sembla vivent, amb Maria i Joan en moviment patètic— i el hieratisme no tan realista de les figures del lat. 1.102 que han perdut l’agilitat i la vivor del model ideal —aquí un Crist traspassat amb la plaga del costat oberta i els ulls mig clucs— hi ha d’haver una distància cronològica, no pas, però, excessiva.

La sorpresa ve de l’atribució ben documentada que feu fa temps Jean Porcher(*) de les miniatures de lat. 11.550 a Saint-Germaindes-Prés de París, obra molt probable del monjo Ingelard de mig segle XI, la qual cosa permetria assegurar que les escenes finals del lat. 1.102 són d’un estil de la França central i que, arribades a Girona o ja a Vilabertran, foren relligades al magnífic Sacramentari juntament amb la missa in sollempnitate Corporis Christi probablement al segle XIII, en què s’introduí a Catalunya la dita festa.

L’interès dels manuscrits gironins i de Villabertran tractats fins aquí eximeix de parlar d’alguns altres còdexs litúrgics de la catedral i de la col·legiata ja recensionats als volums esmentats de la present obra. Només diré de passada que el fragment de Sermonari., ara a Banyoles (Arxiu Històric Comarcal, frag. 4, de la segona meitat de segle XII) té una caplletra de mateix estil i perfecció de les del Sacramentari al·ludit(*). Sembla clar que tant Banyoles com Vilabertran, en aquest període, vivien en estreta dependència codicològica i artística del o dels escriptoris de Girona. En el cas de Vilabertran encara era més estret el lligam: l’abat fundador d’aquesta col·legiata, Pere Rigau, era ensems ardiaca de la seu de Girona(*).

Renall, “magister Barchinonensis et Gerundensis”

Catalunya, durant els segles IX al XII —el XIII és tota una altra cosa— gairebé només ha produït tres escriptors d’una certa qualitat: l’abat i bisbe Oliba, Oleguer el bisbe-arquebisbe i el canonge Renall. Si s’inclou aquí l’obra escrita del darrer és perquè, en la seva condició de mestre i doctor “gramàtic”, com es titulava ell mateix, no sols escrivia cal·ligràficament sinó que n’ensenyava i, més encara, fou l’impulsor d’alguns còdexs d’interès literari i musical, i, en tot cas, fou un canonista de talla europea(*). Originari de Paulhac (una de tantes localitats d’aquest derivat de Pauliacum(*) del Llenguadoc dominat aleshores pels comtes de Barcelona), apareix a la catedral de Barcelona des del 1109 al 1114 com a doctor en gramàtica. La seva regió d’origen el devia fer apte per a acompanyar el bisbe de Barcelona en l’ambaixada que Ramon Berenguer III envià el 1109 al rei Lluís VI de França(*); tot seguit roman a la catedral barcelonina fins el 1114. És molt probable que Renali seguís l’expedició del comte de Barcelona a la conquesta de Mallorca que durà fins el 1115 i on morí el seu bisbe Ramon Guillem. El 1116 anà per mar amb el comte Ramon Berenguer III a Pisa i Gènova; però temerós d’una emboscada de l’emperador, que pretenia Provença, el comte envià legats a Roma a tractar amb el papa Pasqual II, entre els quals anava Renall. En retornar a Barcelona es posà al servei del nou bisbe, Oleguer, que ja devia conèixer d’abans. La biografia d’aquest sant, vívida i veraç a la vegada que ben escrita, és obra de Renali, que hi recull pinzellades autobiogràfiques, després del 1137(*).

Encara resident a Barcelona entre el 1117 i el 1119, no es tenen notícies seves fins el 1121 en què apareix com a magister Gerundensisxy en documents saltuaris del 1125, el 1128 i el 1131. De la vida d’Oleguer es dedueix que Renali l’acompanyà sovint; és probable que fos amb l’arquebisbe al concili de Clarmont del 1130, on Oleguer fou nomenat pel papa Innocenci II legat seu per a la repoblació de Tarragona. Renall mateix explica que, per a resoldre afers de Girona, anà “a visitar els meus germans de l’església de Barcelona”, és a dir, els canonges, i els narrà alguns fets miraculosos obrats per sant Oleguer després de mort, el 1137, d’algun dels quals, obrat a la ciutat comtal, en fou testimoni.

Renali assistia encara a la cort-concili que se celebrà a Girona el 1143, en què Ramon Berenguer IV concedí als templers establiments a Catalunya. Després, només se sap de la seva mort un 2 d’octubre molt probablement del 1144. És curiós que només en la nota necrològica els seus germans canonges de Girona l’anomenen magister Pauliacensis sedis huius canonicus.

Els escrits de Renali mereixen un petit comentari. A més de la Vida de sant Oleguer, durant el període més llarg de residència barcelonina va escriure una Passió de santa Eulàlia, paràfrasi en prosa d’una altra anònima del segle VII(*). Carregada de tòpics, no aporta res de nou al coneixement de la patrona de Barcelona, si no és l’efervescència del seu culte al començament del segle XII. D’aquí que em sembli lícit i raonable atribuir a Renall un ofici sencer a llaor de la santa adolescent compost en un centenar d’hexàmetres. En un dels versos es refereix expressament a “aquesta ciutat que gaudeix de fama per les relíquies sepultades de la verge màrtir”. Com que no surt el nom de Barcelona —a causa de la dificultat d’encabir en el vers les quatre síl·labes del nom Barchinona, tal com s’escrivia als segles XI i XII— és evident que l’autor hi residia quan escrigué el poema. També es pot atribuir a Renall l’altre ofici per a la càtedra de sant Pere, del qual només queden set hexàmetres corresponents a l’inici de matines(*).

Aquestes atribucions que proposo es poden justificar pel fet que només se’n troba còpia en l’Antifonari-Responsorial, anomenat de Sant Feliu de Girona(*) per haver restat en aquesta església durant segles. En realitat és un còdex totalment barceloní, ja que, a més de santa Eulàlia, conté les dues festes de la santa Creu, patrona principal de la seva catedral, però, en canvi, hi manquen les festes pròpies gironines.

L’atribució originària del còdex, escrit en els primers decennis de segle XII, i la inclusió dels dits poemes litúrgics fan pensar de seguida que Renali hauria dut el còdex a Girona(*): de primer, perquè ell va ser mestre a Barcelona i a Girona, com s’ha vist; i en segon lloc, perquè de Renali sabem que també fou poeta: al final d’un còdex actualment a Salamanca, de què parlarem tot seguit, s’hi llegeixen uns Versus excerpti de libro Renalli magistri Barchinonensis Gerundensis de corpore Domini(*). Es tracta de 21 dístics (= 42 versos, doncs) condensats en forma gairebé mnemotècnica i exponents de la doctrina eucarística sobre la presència real, en contra de la negativa de Berenguer de Tours, blasmat per concilis i predicadors de l’època i mort el 1088. El poema teològic incomplet, pel que diu el lema, devia escriure’l Renali acabat d’instal·lar a Girona, quan encara era ben coneguda la seva pertinença a les canòniques catedrals d’ambdues ciutats.

Renali tingué temps i ocasions per a aplegar material i anar retocant una obra de molta més volada. Es tracta de la Collectio canonum dita Caesaraugustana —nom desencertat ja que deriva del pas accidental del primer còdex que se’n va conèixer per les mans de Jerónimo Zurita. L’atribució a Renall proposada per Josep Tarré(*) és plenament acceptable per les raons que veurem tot seguit. Estudiada des del segle passat, l’obra que l’autor anomenava Libri sacrorum canonum mai no ha estat editada sencera; però sí utilitzada per historiadors del dret i, entre nosaltres, per Pius M. Gassó i Columba M. Batlle, els quals publicaren els fragments de les cartes del papa Pelagi I (556-561) que recull l’obra(*).

Batlle n’ha classificat els manuscrits, i, com que en vaig tenir alguns a les mans, m’atreveixo a parlar-ne també. Aquesta collecció canònica tingué una gestació llarga de més de trenta anys. Dividida de primer en tretze llibres va anar augmentant fins a quinze, i encara va tenir alguna derivació posterior.

Els detalls i les circumstàncies de l’obra convergeixen en Renali. El fet que tots els manuscrits coneguts siguin d’origen català disposa a creure que també ho era l’autor. Aquest era un antiimperialista declarat, com demostra el contingut d’alguns capítols: Lib. I, c. 58: “Que les lleis dels emperadors, si diuen veritat, s’han d’acceptar, si són contra la veritat, cal rebutjar-les”; c. 61-62: “que no arreu s’ha de fer cas de la llei dels emperadors”; i això ho proclama en el llibre primer que s’inicia amb una frase de sant Agustí (De ordine, Lib. II): “Som portats a aprendre de dues maneres: per l’autoritat i per la raó. L’autoritat és primera en el temps; la raó, però, ho és en la realitat”. Sentència molt sàvia per a començar l’obra d’un compilador que, com Renali, tenia prou raons d’antipatia envers l’emperador Enric V de Germània: el 1116, en acompanyar a Itàlia Ramon Berenguer III, Renali visqué l’intent de l’emperador de capturar el comte de Barcelona i de Provença; cosa que el consell dels pisans impedí. Renall i altres prelats del comte acabaren sols l’ambaixada a Roma davant del papa Pasqual II. Aquest, però, hagué de fugir de la ciutat a l’abril, encalçat per l’emperador. Fou probablement aleshores que Renali aprofità el temps per a copiar en els arxius pontificis una col·lecció de cartes de Pelagi I i consultar algunes compilacions canòniques similars que, com la d’Anselm de Lucca (cap al 1083), la del cardenal Deusdedit (entre el 1083 i el 1087)(*), la Tripartita d’Iu de Chartres (cap al 1094) i la del cardenal Gregori coneguda amb el nom de Polycarpus, dedicada al bisbe Diego de Compostel·la entre el 1104 i el 1106, precediren Renall. En tot cas, aquest és anterior al Decret de Gracià, compilat a partir del 1140.

Que Renall era un bon jurista queda demostrat tant per les legacions acceptades per assessorar ambaixadors, com pels molts documents notarials que, per compte dels comtes i bisbes de Barcelona i Girona redactà, sovint amb un estil propi i renovador.

També podia haver estat Renali qui fes introduir alguns textos de sant Isidor (Etymol., V, 3 i 13) en els Usatges de Barcelona (núm. 139): “…nam igitur quia rex vel imperator edicit, constitucio vel edictum vocatur”, que justament es troben també en la Collectio canonum catalana, lib. I, 13(*).

L’altra raó de pes per a atribuir a Renall la Collectio canonum és sens dubte el fet que els versos eucarístics amb el nom de Renali es troben a la fi d’un dels còdexs de la Col·lecció canònica estudiada. I encara un altre fet revelador: altres dos manuscrits acaben amb una llista de papes fins a l’any XIIII d’Innocenci II (†20. IX. 1143) i una de reis francs (de tipus català) fins a l’any VII de Lluís el Gros (1143-44, també).

La gestació de l’obra canònica, com s’ha dit, devia ser llarga. La redacció primera es pot situar abans del 1110; constava de XIII llibres i només s’ha conservat en un manuscrit que Marca s’endugué de Ripoll (París, BN, lat. 3.875)(*). La recensió ampliada ja a XV llibres s’ha conservat en el manuscrit Salamanca, Bibl. Univ. 2.644(*), que és el transmissor únic també dels versus Renalli magistri Barchinonensis Gerundensis de corpore Domini, aquesta circumstància i el doble magisteri fan pensar que la forma completa en XV llibres devia ser donada per Renall de retorn del seu viatge a Roma de 1116-17.

L’autor continuaria retocant el seu exemplar de la col·lecció canònica fins el 1143, any en què fineixen ex abrupto les llistes dels papes i dels reis francs i un any abans de la mort de Renall, el 2 d’octubre sens dubte del 1144. Si no fos així, un jurista tan meticulós com ell no hauria deixat d’esmentar el nom del nou papa, Celestí II (26. IX. 1143 - 8. III. 1144), de Luci II (12. III. 1144 -15. II. 1145) o —després de papes tan fugaços en el pontificat gairebé com Joan Pau I— d’Eugeni III (1145-53). Aquesta darrera recensió feta en vida de Renali es conserva copiada en els mss. París, BN, lat. 3.876, de la segona meitat del segle XII(*), i Vaticà, lat. 5.715(*) de la mateixa època.

Encara és possible que Renali mateix, o més probable, un altre per encàrrec seu, preparés una altra edició del Liber sacrorum canoum; però ara, redistribuïts els XV llibres d’aquest en VI, la qual cosa li ha valgut el nom de Collectio [canonum] in VI libros(*). Batlle dóna elements suficients de judici per a classificar l’obra. Es conserva a Barcelona, ACA, Sant Cugat 63(*). Al final d’aquest còdex —transcrit probablement al dit monestir a mitjan segle XII— hom hi troba les mateixes llistes de papes i de reis francs deixades en suspens l’any 1143(*). No sé, de moment, quina explicació donar a aquesta coincidència de data final, d’una banda, i de l’altra a la divergència en la distribució del text legal. Requerirà més estudi.

Barcelona

La relativa novetat de Girona com a centre escriptori del segle IX al XII, que he volgut esbossar com a exemple, limitarà —també per exigències editorials— l’espai dedicat a altres escriptoris més coneguts. Així, no podem entretenir-nos en els barcelonins: els de la seu, del Palau Comtal, del monestir de Sant Cugat de Vallès, de l’antiga seu d’Ègara, després col·legiata de Santa Maria de Terrassa; ni en els de la seu d’Osona i del monestir de Ripoll —suposadament més ben coneguts, però encara amb molt per a estudiar. Tant els uns com els altres, gironins i osonencs, visqueren en certa manera a l’empara cultural expansiva dels comtes de Barcelona i de les seves relacions internacionals.

La personalitat de Renall i la seva actuació a Girona i a Barcelona fa de lligam entre llurs escriptoris; encara que només sigui per a insinuar-ne l’esquema amb poques pinzellades.

Un parell de còdexs de la catedral (Isidor, De officiis i uns fulls esparsos d’Oracional, cod. 187v, frag. 14), i també les restes del Liber iudiciorum palimpsest (Copenhaguen, Univ. Bibl. esmentat abans), tots en lletra visigòtica de la primera meitat del segle IX, poden coincidir amb l’època de la comtessa Duoda. Amb imaginació, però també per l’estil i per la tradició carolíngia, podria haver estat d’ella el llibret devocionari recobert per l’enquadernació de plata de la col·lecció Marès (BC, ms. 3.724)(*).

Encara que portats de fora, convé fer memòria de dos altres còdexs impressionants de la catedral de Barcelona estudiats aquí per M. Eugenia Ibarburu: d’una banda, les Homilies de sant Gregori Sobre l’Evangeli (Arxiu Capitular, 120; vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 177-178) còdex prou conegut(*), i de l’altra, els Moralia del mateix papa venerable (Arxiu Capitular, 102; vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 178-180), escrit en visigòtica a la regió de Burgos segons creu Díaz y Díaz, i afegeixo jo potser per encàrrec d’algun català del segle X, com fa creure alguna pàgina en carolina.

És una llàstima que la seu del comtat més important dels comtes de Barcelona hagi perdut la majoria dels manuscrits dels segles X i XI. La quantitat i qualitat dels fragments que en resten donen fe de la vitalitat de l’escriptori de la catedral. Entre aquests fragments caldrà comptar-hi els de dos Responsorials-Antifonaris, amb neumes catalans arcaics de la segona meitat del segle X, conservats palimpsestos en altres fulls de l’abans citat manuscrit de Copenhaguen(*).

Comentari d’Apringi a l’Apocalipsi en una còpia (única coneguda) feta a Barcelona, sembla, l’any 1132; s’aprofitaren, palimpsests, diversos fulls de còdexs anteriors: uns en visigòtica del segle IX i altres aprofitats de dos antifoners romans amb neumes catalans del segle X: R[es]p[onsori]a de lob (Copenhaguen, Univ. Bibl., 795, 4to (1927), f. 90 —de cap per avall— i 68v).

Cedides per A.M. Mundó

El que n’ha arribat del segle XII n’és també un pàl·lid record. S’ha parlat abans de l’Antifoni Responsorial (Girona, Museu Diocesà, provinent de Sant Feliu) que hi hauria estat portat probablement pel mestre Renall; i de l’única còpia coneguda del Comentari a l’Apocalipsi d’Apringi de Beja (en les tantes vegades citat Copenhaguen, Univ. Bibl., AM 795, 4to (1927) escriptura superior) feta a Barcelona el 1132(*), amb alguna decoració d’entrellaçats i floral entorn de certs nombres misteriosos del text apocalíptic (foli 68v).

S’hi han d’afegir els dos còdexs descrits pel que fa a l’art: l’Homiliari (Arxiu Capitular, ms. 111, titulat, però, Leccionari), i les Sentències de Pere Lombard (Arxiu Capitular, ms. 8)(*), ambdós ben decorats. El primer abans d’acabar la centúria; l’altre potser ja passat el 1200, en una escriptura protogòtica meridional que encara no és la cantelluda gòtica francesa.

Com a importància i proporcions s’hi han d’incloure encara els quatre volums del Liber cartarum de la catedral de Barcelona, més coneguts amb el nom de Libri antiquitatum(*), decorats per artistes germans dels que van fer-ho amb l’Homiliari de la mateixa catedral o amb el Sacramentari, i sobretot amb l’Homiliari augustinià del monestir de Sant Cugat mss. 47 i 21 (vegeu el volum XVIII de la present obra, pàgs. 193-199); fins i tot els capitells firmats per Arnau Gatell o Cadell hi semblen estilísticament emparentats de ben a prop (vegeu el mateix volum XVIII, pàgs. 173-179). No pot sorprendre que, si jurídicament hi havia una estreta relació —de vegades tensa— entre la seu barcelonina i el monestir del Vallès, també s’influïssin en els escriptoris respectius.

L’escola escriptori de Bonsom

Document de Ramon Borrell, comte de Barcelona, subscrit amb creu de cancelleria, redactat pel clergue i jutge Bonsom el 5 de juny del 997 i firmat per aquest en lletres allargassades que imiten les de la cancelleria reial franca anterior als Capets (Barcelona, Arxiu Capitular). Bonsom és l’autor i callígraf del Liber iudicum popularis.

R. Manent

De la relació anterior entre Sant Cugat i Girona ja se n’ha dit quelcom en parlar de llurs abats i bisbes del segle X. Abans i després del 1000 Sant Cugat i Barcelona van compartir un bon cal·lígraf i jurista: el levita Bonsom. Actiu entre el 979 a Osona i des del 987 a Sant Cugat —on copià almenys una gran Bíblia a tres columnes, de tradició antiga (Barcelona, ACA, Codd. frag. 250) —, des del 994 actuà normalment a Barcelona. Aquí devia muntar una escola escriptori on s’ensenyaria gramàtica i dret i on formà un grup de laics i clergues que col·laboraven amb ell. Bonsom transcrigué personalment tres còdexs d’una recensió peculiar de codi de lleis visigòtiques que intitulà Liber iudicum popularis (“Llibre popular dels jutges”), del qual es coneixen tres exemplars: un de perdut, abans del 1835 a Ripoll, datat al 1010; el de l’Escorial Z. II. 2, amb la firma i data del 1011 (vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 63 i 258-260), i un tercer que es passejà per Osona (ara n’hi ha un full a Vic, Museu Episcopal, frag. XV, 3). Bonsom i els seus col·laboradors tenien una estètica decorativa de gust ben refinat(*). En la còpia del Liber popularis de l’any 1011 hi ha el Calendari (titulat aquí Martirorium) més antic conegut de Barcelona, on s’inclogueren festes pròpies de la ciutat i també d’altres ciutats catalanes (vol. XX de la present obra, pàg. 259).

Liber iudicum popularis del levita i jutge Bonsom, escrit per ell mateix i decorat el 1011 a Barcelona, en un escriptori on col·laboraven clergues i laics (Escorial, Z. II. 2, f. 12 i 21), que inclou el calendari més antic conegut de la ciutat.

© Patrimonio Nacional – Madrid

En un taller escriptori probablement del palau reial d’Alfons el Trobador va veure la llum una obra cabdal de l’art barceloní, però potser encara més cabdal per al dret i la jurisdicció dels comtes reis de Catalunya i d’Aragó. Parlem del Liber Feudorum Maior —amb el seu germà menor, el Liber Feudorum Ceritaniae. Ambdós han estat ben estudiats aquí per M. Eugenia Ibarburu (volum XX, pàgs. 196-204). Com que s’admet la datació final de la còpia d’aquest imponent cartulari, que fou l’any 1192(*), s’ha d’admetre també que el primer dibuixant era estrictament contemporani de l’escriptura; és també el més tradicional i tenia un estil molt semblant al dels còdexs darrerament esmentats de la catedral i de Sant Cugat i, per tant, en uns anys de més o de menys contemporanis, tot i que el del Liber Feudorum Maior no arriba al realisme elegant d’aquells, que per cert són —com ja s’ha dit— dels darrers decennis del segle XII i no pas del XIII, com aventurava Gudiol(*). Pel que fa al segon artista del Liber Feudorum Maior, és probable que fos un dibuixant i pintor de llarga activitat i de mobilitat reconeguda, si es confirma que també són obres seves algunes peces d’art castellanes relacionades amb la família de la reina Sança, esposa d’Alfons I.

Les inscripcions barcelonines

L’aportació gràfica a la cultura artística de Barcelona i el seu comtat quedaria mancada si no es recordaven les inscripcions commemoratives i funeràries dels segles IX al XII. Formen la sèrie mésrica dels comtats catalans de l’època(*). Poden il·lustrar-ho algunes d’espigolades pels estils variats. La més antiga, que es troba a Vilamajor, en un domini senyorial dels comtes de Barcelona, és del 872 i mostra una grafia rude, rural, de tradició anterior —no pas, però, de característiques visigòtiques (vegeu el XVIII de la present obra, pàg. 420) — que diu:

+Hic requi/escit Orila presbiter./Uixit annos LXXX./Obiit era DCCCCX.

D’estil semblant però més savi és la que commemora la invenció de les relíquies de santa Eulàlia (volum XX de la present obra, pàgs. 174-175), ara a la cripta de la catedral de Barcelona i sens dubte de poc després del 877: l’anàlisi paleogràfica ho confirma. Als anys o decennis immediats deu pertànyer la redacció del text de l’esmentada invenció. El fet d’incorporar-hi elements de ritual narbonès de la translació de relíquies i de la concelebració eucarística, amb els noms correctes de l’arquebisbe Sigebod i del bisbe Frodoí († v 892), detalls molt difícils de recordar en segles següents, fa creure en l’autenticitat substancial del text, encara que no dóna cap garantia sobre l’autenticitat de les relíquies.

Els epitafis comtals de Guifré Borrell i de Ramon Berenguer IV

La represa immediata de l’epigrafia barcelonina —com ja s’ha constatat amb la del bisbe Servusdei de Girona— es feu admirant els models de l’epigrafia clàssica romana. El millor exemple n’és l’epitafi del comte Guifré Borrell: el seu lapicida no podia deixar de donar un cop d’ull a la inscripció romana del segle II(*) que, capgirada, aprofità per a incidir-hi la nova al seu darrere. Segons el que intento explicar en el volum XX d’aquesta obra, pàgs. 222-228, el fill de Guifré el Pelós, el comte Guifré Borrell, hauria mort l’any 914 i no pas el 910, el 911 o el 912, malgrat l’opinió dels venerables i estimats Ramon d’Abadal i Coll i Alentorn; espero que els historiadors ho reconsiderin.

Encara que desviant-nos de dues centúries i mitja aprofito per a corregir la d’una altra inscripció funerària comtal. Es creu, més per inèrcia que per veritable tradició, que el sepulcre conservat a Ripoll d’un comte de Barcelona del segle XII pertanyia a Ramon Berenguer III, que moria a Barcelona el 19 de març de 1131. Sento discrepar d’aquesta identificació recollida aquí per Yarza (vegeu el volum X, pàgs. 245 i 248) i per Barral (en el mateix volum, pàg. 261); no sols els arguments estilístics de semblança amb el taller escultòric de Ripoll que ambdós amics situen a la segona meitat de segle XII, sinó que encara més les circumstàncies històriques i els textos fan creure com a molt més segur que es tracti de Ramon Berenguer IV, mort al Borgo San Dalmazzo el 1162, mentre s’acostava a Torí per a entrevistar-se amb l’emperador Barba-roja. Les escenes de litúrgia i de trasllat que mostren els relleus del sarcòfag s’adiuen molt més a la repatriació llunyana, del Piemont, de Ramon Berenguer IV, el gran comte de Barcelona i marquès de Provença que tenia un regne, el d’Aragó al seu poder i de qui una nota cronística ripollesa diu que in obitu claruit miraculis, tum in Ytalia, quam per totam Provintiam necnon et iter totum, dum corpus eius Rivipullum afferretur, “en morir brillà pels miracles tant al pas per Itàlia com per tota la Provença i fins per tot el camí mentre el seu cos era transportat a Ripoll”(*).

L’astrolabi i Seniofred Llobet

Astrolabi en llatí traduït de l’àrab i gravat molt probablement a Barcelona entre el 960 i el 980 a l’escola del que fou després arxiprest Sunifred Llobet. Dors de la mare i un timpà amb els topònims Roma et Francia (París, Institut du Monde Arabe, inv. Al. 86-31).

Cedides per A.M. Mundó

Tornem enrere per parlar de Sunifred Llobet, ardiaca de Barcelona (†v 997) i a qui Gerbert d’Orlhac havia conegut personalment entre el 967 i el 970. Aquest darrer, un cop retornat i des de Reims demanava el 984 al seu amic Llobet que li enviés el Llibre d’astrologia que acabava de traduir de l’àrab(*). A l’activitat de Sunifred Llobet com a traductor i coneixedor de la ciència astronòmica dels àrabs s’hi ha relacionat una peça excepcional, tant per la seva raresa i antiguitat com per la perfecció científica notable que demostra. Es tracta de l’astrolabi carolingi conservat a París a l’Institut du Monde Arabe. L’havia donat a conèixer Marcel Destombes el 1962, i, després de consultar l’obra de Millàs i Vallicrosa, el va atribuir a Barcelona i a Sunifred Llobet(*). La polèmica estava servida. Amb el pretext de refutar la teoria poc coherent de Destombes sobre l’origen de les xifres àrabs passades al nostre sistema numèric, els autors francesos declararen l’astrolabi una falsificació; d’altres —entre ells els catalans, com Vernet, Samsó, Viladrich i jo mateix— hem romàs convençuts de la seva genuïnitat.

El que fa més peculiar aquest astrolabi d’aram és l’escriptura llatina que dóna traduïts de l’àrab els noms dels mesos i de les constel·lacions zodiacals; mentre que les xifres aràbigues són transliterades a la forma llatina de les lletres corresponents, i no pas pel complicat sistema numèric romà. En un dels timpans i a sota de la atitud 41° 30’ hom hi escriví: ROMA ET FRANCIA, que corresponen a Rum, és a dir, el nom que donaven els àrabs al segle X als cristians del nord-est, i a al-Franja o Ifranja, territori del “rei dels barcelonins”, després anomenat Catalunya.

Per a arribar a la convicció ferma d’aquest resultat ha calgut fer unes anàlisis paleogràfica i filològica minucioses(*), comparant les lletres de l’astrolabi amb inscripcions i documents literaris d’origen català. El resultat de les dites anàlisis ha mostrat la coincidència total amb l’escriptura usada als voltants de Barcelona entre l’any 960 i el 1000, just al període de vida actiu de Seniofred Llobet i en el qual s’escaigué l’estada de Gerbert (967-970).

Les cultures en contacte

Segell de la comtessa Ermessenda de Barcelona, entallat en cristall de roca; majúscules llatines que semblen del primer quart del segle XI (Girona, tresor de la catedral. Tant la inscripció llatina com l’àrab són gravades en direcció contrària).

ECSA - G. Llop

La relació estreta que hom constata entre la gent culta cristiana, musulmana i hebrea a Catalunya i especialment a Barcelona es veu confirmada per altres fets convergents, per exemple, el segell cristalli amb el nom de la comtessa Ermessenda en llatí i àrab (vegeu el volum XXIII de la present obra, pàg. 155) que li devia regalar algun reietó de taifes que pagava pàries al seu marit Ramon Borrell (†1017)(*); sense oblidar els mancusos d’or batuts per Bono nomine, hebreo, és a dir, Semtob, que porten la llegenda escrita en àrab d’imitació i en lletres llatines, però en català: BON-NOM (vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 115-116), i això des de 1017-18. Que els jueus del nostre país només parlaven hebreu i català ja ho he explicat en aquesta mateixa obra (vegeu el volum XX, pàgs. 87-88). I, com s’acaba de veure, que per motius pràctics o crematístics (el prestigi de la moneda islàmica) alguns d’ells coneixien també l’àrab.

“Opus Salomonis”

Encara caldria afegir-hi, si m’és permès, com a barcelonines o almenys catalanes, un grup de peces d’art dit hispanoàrab que duen el nom de “Salomó”: un llantió de doble bec amb el text llatí: + OC OPVS SALOMONIS ERAT (Madrid, Museo Arqueológico Nacional) i el gerro en forma de paó amb nansa: + OPVS SALOMONIS ERAT, i a sota, en àrab (París, Musée de Louvre); ambdues són peces d’ús litúrgic cristià evident(*). Sembla clar per la paleografia que són obres d’ambient català i de l’entorn de l’any 1000; en tot cas, no són de procedència mossàrab peninsular. Aquests objectes es podrien relacionar amb el renom fabulós del rei bíblic Salomó, respectat per jueus, cristians i musulmans, més que amb un personatge vivent concret. Estris litúrgics com aquests ja eren descrits el 915 en possessió del bisbe Riculf d’Elna: “Urceolo I cum aquamanile ansatum ereum I ad aqua benedicta” (volum XIV de la present obra, pàg. 36)(*). No s’oblidi per si de cas, que Riculf era germà del comte de Rosselló i de Guifré I, dit el Pelós, comte de Barcelona, de Cerdanya i d’Urgell, de Girona, i de Besalú, en relació directa amb artistes cordovesos, a més de les que hi tenia sovint amb els polítics islàmics.

Llàstima que s’hagi perdut el magnífic flabellum —un ventall de pergamí i vori, sens dubte—, decorat i amb dedicatòries en hexàmetres escrites en lletres d’or que el prevere Cebrià de Còrdova envià cap al 890 al comte Guifré, el qual l’havia d’oferir a la seva esposa, Guinidilda(*).

Sant Cugat del Vallès

La manca de temps impossibilita de comentar l’esforç escripturari fet pel monestir de Sant Cugat del Vallès, sovint a la penombra de Girona, al segle X, i de Barcelona, als segles XI i XII, com ja s’ha insinuat. El que se n’explica a Catalunya Romànica, volum XVIII (per Lluïsa Carabassa a la pàg. 81, per Carles Puigferrat a la pàg. 163, per mi mateix a les pàgs. 190-191, però sobretot per M. Rosa Terés a les pàgs. 189-199) és suficient, tot i que no exhaureix la riquesa de notícies que encara s’hi podrien afegir. Hi ha fragments importants —com el de la Bíblia a tres columnes de la mà de Bonsom—, obres senceres com la Col·lecció canònica en VI llibres derivada de la de Renall i també el Sacramentari (ACA, Sant Cugat, 47) per a la capella de Santa Maria, del 1182, que permeten mesurar la influència del taller de miniatura del monestir sobre Arnau Gatell o Cadell, l’escultor del claustre; fets dels quals s’ha parlat. També de còdexs com el dels Diàlegs gregorians (Barcelona, Bibl. Univ. 487) que m’he atrevit a proposar com de Sant Cugat abans d’emigrar a Girona, i que faria costat a les dues còpies del Col·lectant de Luculenci (Madrid, Acad. Hist., S. Millán 17 i 21; vegeu el volum XVIII de la present obra, pàgs. 190-191). datat el primer l’any III del rei Lotari, és a dir, del 956-957. Ben llegit, el colofó assegura el nom del copista, el prevere Truiter, Truitario presbitero, transformat estranyament en Snilbaslop pel savis germànics del segle passat i recollit per repertoris seriosos en la present centúria(*). La clau de la lectura correcta consisteix a saber que Truiter imitava per escriure el seu nom les lletres allargades amb artifici que usaven els notaris de la cancelleria reial carolíngia i que els nostres escrivans havien vist en els nombrosos diplomes reials arribats als respectius monestirs(*); els millors exemples d’imitació són precisament els fornits per Truiter i Bonsom del monestir del Vallès i per Riquer de Girona, com s’ha il·lustrat abans.

Ègara-Terrassa

El que coneixem de Terrassa, hereva de l’antiga seu d’Ègara, pel que fa a llibres és ben poc. Valdria la pena de dedicar-hi una mica més d’atenció. Els fragments que conserva, un de visigòtic autòcton, del segle IX (que deu ser la resta de la vitalitat restauracionista i conservadora que empenyia el prevere Baió a separarse de la diòcesi de Barcelona) i altres dels segles XI al XIII, demostren l’activitat d’un escriptori entorn de l’església de Santa Maria(*), amb la còpia de llibres que serviren, a més, a les dels sants Miquel i Pere del seu entorn(*).

Teules de Santa Maria de Terrassa gravades abans de coure per Reimon, un cal·lígraf hàbil, a la primera meitat del segle XI.

Cedida per A.M. Mundó

Ha estat una veritable sort el fet de poder identificar curiosament el nom d’un bon cal·lígraf terrassenc entre les teules del sostre restaurat de Santa Maria. Grafiat abans de la cuita, hom llegeix en una d’elles: “Aspice litteras que scripsit Reimun et Pontius frat[er] m[eu]s”. Malgrat les correccions i els retocs —difícils en un suport material tan poc comú per a l’escriptura— Reimon no sols estava orgullós de mostrar que sabia escriure sinó que volia fer conèixer el seu germà Ponç, el qual, encara més cofoi, dibuixà en una altra teula unes fulles elegants, dignes de figurar en la il·lustració d’un còdex; altres noms en grans lletres, una cita psàlmica(*) i el nom de Shalomo escrit en hebreu —potser per un ajudant seu o pel teuler— completen la brillant idea que ens permet fer-nos de les habilitats del cal·lígraf Reimon de Terrassa.

Osona-Vic

L’escriptori de la catedral de vicus Ausonae ha estat estudiat a consciència aquí mateix, en el volum III de Catalunya Romànica, el segon dels dedicats a la comarca d’Osona. No es poden estalviar elogis a la labor feta per l’equip dirigit per M. Eugenia Ibarburu i format, a més, per Rosa Alcoy i Cristina Pérez Gimeno, totes elles destres en l’anàlisi descriptiva dels aspectes artístics del dibuix figuratiu i de la decoració.

Cal dir que ja hi havien treballat dos molt notables erudits, com foren els canonges Josep Gudiol i Eduard Junyent amb el Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu Episcopal de Vic i altres estudis monogràfics i de síntesi. Aquesta darrera ha estat intentada per Montserrat Pagès sota l’esguard d’Antoni Pladevall en el volum II de la present obra, Osona I, pàgs. 50-56; el lector la hi pot llegir. La il·lustració del tema, esparsa en els dos volums d’Osona, és abundant i esplèndida, tot i que alguna vegada no correspongui a l’interès del còdex descrit.

Sermó d’Oliba, bisbe de Vic, datat probablement el 1043, a llaor de sant Pau de Narbona i predicat el 22 de març, dia del sant, a la mateixa catedral metropolitana (Montserrat, Bibl., ms. 822, f. 3, còpia del segle XII; amb neumes musicals catalans).

R. Manent

Encara no tenim, però, la idea prou clara del que devia ser l’escriptori de la catedral durant el període dels segles IX al XIII. Es coneix força bé el període del bisbe Oliba (†1046) i del notable cal·lígraf Ermemir Quintilà, curós com pocs a datar la feina de transcripció feta. Els precedents, però, resten confusos; de la fi del segle XI i de tot el XII i XIII només coneixem fites modestes en general i sense lligar totalment. L’enorme quantitat de fragments de còdexs recollits en els darrers decennis procedents de les parròquies diocesanes encara no s’ha posat a contribució per a un estudi complet. Els Drs. Gros i Pladevall, que l’han promès fa un cert temps, Olivar, Janini i tants altres, fins jo mateix, ens hem aprofitat sovint dels còdexs i fragments vigatans. Tot el que s’ha dit, doncs, juntament amb la manca de temps, m’estalvia de fer-hi gaire comentaris. Em limitaré només a alguna precisió d’ací d’allà, tot intentant d’ordenar la cronologia relativa de certs manuscrits rellevants, encara que el meu parer sovint és només indicatiu tot esperant anàlisis més aprofundides i comparatives dels manuscrits osonencs. En el cas de Vic és totalment necessari encarar-los amb l’enorme quantitat de documents notarials que conserven els seus arxius.

Les mostres d’escriptura visigòtica que hi ha a Vic poden ser en part autòctones (fragment de Liber iudiciorum, de lletra local poc acurada i mesclada, de la fi del segle IX) i en part provenir de fora, com el Liber psalmorum (ms. 259) probablement narbonès de cap al 800, i els fulls del Comentari a Lluc de sant Ambròs (mss. 11 i 13) que podrien ser d’origen aragonès i de la segona meitat del segle IX.

Crec més interessant intentar de posar ordre, com he dit, als primers productes gairebé certs de còdexs en carolina escrits a la catedral o al seu entorn. En tot cas, el primer bisbe de Vic després de la represa, Gotmar, era clergue de Narbona; la qual cosa explica l’entrada clara de la lletra carolina a Osona. Entre les diverses actes de dotació d’esglésies que confià a l’hàbil prevere Adanagild, la del castell de Tona de gener del 888(*) mostra una antífona amb neumes musicals, els més antics datats d’Europa (Barcelona, BC, perg. 9.135). Pot ser molt bé que els fulls de Bíblia (Vic, Museu Episcopal, ms. 225, vegeu el volum III de la present obra, pàg. 734) siguin de cap a l’any 900; exemplar que és una bastant bona imitació dels grans còdexs continentals de Bíblies senceres de tipus teodulfià. Potser l’hauria precedit el fragment de Sacramentari (frag. I, 8) amb algun visigotisme gràfic, dels segles IX-X també.

Dels descrits en aquesta obra el més antic dels certament vigatans és l’Homiliari (ms. 60; vegeu el volum III, pàgs. 741-743) del començament del segle X. El segueixen les restes d’un Passioner (frag. X, 1) i les d’un Priscià (ms. 247, si és vigatà) del mateix període. També és de mig segle X la Història tripartita de Cassiodor (ms. 166; vegeu el volum III, pàgs. 738-742), obra de tres mans almenys (una d’elles arcaïtzant) en què han intervingut també almenys dos decoradors; un dels quals, el més autòcton, és responsable de la decoració del Sacramentari de luxe (frag. I, 5) amb grans caplletres d’entrellaçats i línies seguides de text en lletres uncials, arcaisme curiós però no desconegut de certs llibres litúrgics. Encara són dels decennis centrals del segle X els fulls d’un altre Passioner (frag. XXIV, 13) i un Comentari als Psalms (frag. XXV, 2).

Al trencall dels segles X-XI encara s’ha de comptar amb el Martirologi I d’Adó (ms. 128 A, que no s’ha de confondre amb els 128B i 129) i els Diàlegs de sant Gregori (ms. 38 primera part; vegeu el volum III, pàgs. 776-777), a més dels fulls de Passioner (frag. X, 5) i de Leccionari de la missa (frag. IV, 8) potser més antic.

Per a entendre aquest esplet de còdexs anteriors al pontificat d’Oliba i al magisteri d’Ermenir Quintilà serà bo de recordar alguns dels bisbes del segle X que deixaren petjada cultural: Idalguer (899-914), Jordi (914-947), Guadamir (948-957), amb l’inventari dels llibres que posseïa, com també el del seu successor Ató (957-971) —ambdues llistes en el volum III, pàgs. 53-54—, i sobretot Arnulf (993-1010), abat també de Sant Feliu de Girona, i el seu successor Borrell que moria el 1018, també a Girona.

Amb l’accessió d’Oliba al pontificat el 1017 (com a coadjutor de Borrell, malalt) l’escriptori de Vic es transforma en recer d’una colla de cal·lígrafs que ben aviat són dirigits per Ermemir Quintilà, que sabem actiu —escrivint llibres i documents— del 1029 al 1080, un any abans de morir. Només es pot repetir aquí la llista de còdexs relacionats amb Ermemir:

Ms. 66: Sacramentari d’Oliba, any 1038 (vegeu el volum III de la present obra, pàgs. 743-745).

Ms. 39: Diàlegs de Gregori, etc., any 1041 (vegeu el volum III, pàgs. 776-777).

Ms. 15: Evangelis d’Ermemir, v 1056 (segons Junyent i Gros), completats per un dibuixant i un colorista poc hàbils.

Ms. 44: Isidor, De summo bono, any 1064-65 (anno IIII Philippo) (vegeu el volum III, pàgs. 748-750).

Ms. 43: Isidor i altres pares, any 1056 (vegeu el volum III, pàgs. 746-747).

Ms. 128B: Martirologi d’Adó (no pas Ató), any 1061 (anno II Philippi) (vegeu el volum III, pàgs. 747-748).

Ms. 6: Paralipomenon, any 1065-66 (anno VI Phylippi) (vegeu el volum III, pàgs. 750-754): el retall amb l’escena del Davallament i amb un peix-sirena a la base fou cosit ja d’origen al foli; el qual sí que conté un extret del Comentari de sant Gregori al Càntic dels Càntics, però de la mà d’un col·lega d’Ermemir. Frag. II (Olivar, 1967, 284): Sacramentari atribuïble a Ermemir.

A més d’aquests, n’hi ha uns quants de no datats però que per l’escriptura i altres característiques pertanyen al mateix període; només en comentarem alguns.

Ms. 5: Libri Regum et Machabeorum, primera meitat del segle XI (vegeu el volum III, pàg. 743).

Ms. 27: Augustinus in lohannem, mitjan segle XI (vegeu el volum III, pàgs. 766-768, sense reproducció), certament d’Ermemir o del grup.

Ms. 26: Gregori, Morals, primera meitat del segle XI (vegeu el volum III, pàgs. 763-766). Les grans caplletres hi foren dibuixades abans d’escriure el text i segurament sovint pel mateix copista; encara més frapant: l’habilíssim i original artista de l’escena del foli 171 la dibuixà abans que el copista fes la seva tasca —per cert distribuint la pàgina a tres columnes a l’antiga, com les Bíblies de Ripoll i de Rodes. La similitud de l’artista del foli 171 amb el principal del vol. III de Rodes hauria de fer que s’hi prestés més atenció: al foli 97, acabats els dotze profetes menors —que ocupen només la primera columna de la pàgina, mentre que en l’espai del costat ja hi ha escenes del llibre d’Ester (que no comença fins al foli 122v) — el copista del text adverteix: Istas figuras nec iste liber non est in suo loco; així doncs, el dibuixant havia precedit el copista. Cal fer molta atenció als detalls codicològics abans de decidir sobre el moment de la decoració i il·lustració d’un còdex.

Gairebé no m’entretindré en la resta de manuscrits dels segles XI-XII i fins al XIII:

Ms. 202: Isidor, De summo bono, primera meitat del segle XII (vegeu el volum III, pàgs. 770-772); encara que pertanyent a l’Estany, sembla escrit a Vic.

Ms. 20: Origenes…in Iesu filii Nave (no Mariae) i altres (vegeu el volum III, pàgs. 783) és de la fi del segle XI (no de la fi del XII).

Ms. 129: Martirologi d’Adó (vegeu el volum III, pàgs. 782-783), de la primera meitat del segle XIII.

Ms. 197: Virgilii opera (vegeu el volum III, pàgs. 775-776) és del segon quart del segle XIII, no pas de l’XI com se suposa seguint Gudiol i Junyent, confosos per un document del 1082 que no es pot referir de cap manera a aquest manuscrit.

Cap al 1100 es devia copiar a l’escriptor de Vic l’Evangeliari de Santa Maria de Manresa, tal com s’ha dit més amunt.

Relligadura de pell gofrada, amb figures de prelats, guerrers, edificis i decoració diversa, d’una glossa ordinaria a la Bíblia, propietat del príncep Enric, fill de Lluís VI, després bisbe de Beauvais; entre el 1150 i el 1180 (Vic, Museu Episcopal, inv. 5.374).

G. Llop

Abans d’acomiadar-nos de la catedral ausetana convé fer menció de tres dels volums d’un comentari bíblic molt extens i en forma de glossa ordinaria (mss. 8, 16 i 17) que havien pertangut al príncep Enric de França, fill de Lluís VI. Eren escrits molt probablement a París, just abans de mitjan segle XII i es van dispersar ben d’hora a la mort d’Enric, el 1180; de Beauvais, d’on era bisbe, anaren a raure en diverses biblioteques d’Europa. Un dels tres de Vic conservava la relligadura de cuir original (que ara és al Museu Episcopal 5.374) gofrat amb ferros de dibuixos variats: torres de campanar, figures de guerrers amb escut i llança, a més de dos personatges episcopals que envolten una església d’arquitectura rica(*). Perquè la notícia que se’n dóna a Catalunya Romànica, volum XXII, pàgs. 265-266, no despisti qualsevol lector curiós m’ha semblat útil explicar breument aquesta llarga peripècia d’una tan bona peça romànica.

Queden per estudiar fil per randa les relacions entre Vic i Ripoll durant el període del pontificat comú d’Oliba (1017-46), que tothom pressent però que ha estat ben poc analitzat fins ara. Tampoc no ho podré fer aquí; i a fe que em dol, si més no, perquè dubto que tingui anys de vida per a emprendre la tasca personalment; encara que confio amb esperança que algú altre n’emprengui l’estudi.

Ripoll

Quant a l’escriptori de Santa Maria de Ripoll haurem de fernos la mateixa reflexió que la feta ja per l’escriptori de la catedral de Vic.

Parlar de Ripoll és un tòpic raonable ja que, sens dubte, del període estudiat, ha estat l’entitat eclesiàstica més sortosa de Catalunya, tant pel que fa a la conservació dels seus manuscrits, com perquè els havia produït aparentment en major quantitat i sens dubte de millor qualitat; conseqüentment també ha estat la més estudiada(*).

En el volum X d’aquesta obra l’escriptori ripollès ha estat també àmpliament tractat. El pes més important l’ha dut M. Eugenia Ibarburu, encara que Rosa Alcoy n’ha descrit les peces-estrella: les dues Bíblies. Llur treball, sobretot en l’aspecte artístic, és extens i complet; mereix elogi i reconeixement. Així, doncs, també en aquest cas intentaré abreujar, tot i que és difícil: les peces excepcionals, com les Bíblies cèlebres, són encara una pedrera d’estudis extensos i variats, i obren encara més interrogants dels que podien imaginar els erudits del segle XVII que les redescobriren(*).

Manuscrits visigòtics

Per Ripoll han passat una colla de còdexs en escriptura visigòtica. A més d’algun que consta per les notícies de Villanueva, els conservats, sencers o fragmentaris, són de dues menes: els autòctons, d’origen català o septimani, i els sobrevinguts mossàrabs de l’oest peninsular. Entre els primers hi ha els Libri prophetarum i Psalmorum de cap al 800, amb caplletres acolorides, de probable origen narbonès, ja esmentats (Barcelona, BC, 2.541, foli 1, i ACA, Codd. Frag. 395); un tractat de còmput, amb taules de càlcul anual emmarcades dins d’un dibuix bastant senzill i acolorit (ACA, Codd. Frag. 396); la Historia eclesiàstica d’Eusebi (ACA, Codd., frag. 22), que deu ser la donada al monestir pel comte Sunyer el 925; uns fulls de Liber iudiciorum (en el ms. ACA, Ripoll, 46), potser de Girona, i els d’un altre exemplar del Liber (ara a Ripoll, Arxiu-Museu Folklòric). Tots aquests manuscrits són anteriors a la fundació del monestir de Santa Maria pel comte Guifré I, el 888.

Els vinguts de la zona mossàrab són: les Sentències de Tajó (ACA, Ripoll, 49) de l’any 911, potser d’ambient cordovès, i el Boeci De arithmetica (ACA, Ripoll, 168) en carolina de la fi del segle X, però amb llargues glosses marginals en cursiva visigòtica mossàrab, que indicaria un viatge i estada entorn de Còrdova o Toledo. Que l’escriptura carolina bàsica sigui catalana no permet d’assegurar que fos producte ripollès, però sí de suposar-ho.

Pel que fa a l’escriptura carolina usada a Ripoll, per dissort no hi cap gairebé el recurs a la confrontació amb pergamins documentals datats, ja que l’arxiu riquíssim del monestir es cremà pràcticament tot el 1835. És clar que el material codicològic conservat permet confrontar-lo amb el d’altres centres com Girona, Barcelona i sobretot Vic, sovint datable amb precisió, tal com s’ha vist en pàgines anteriors.

Es pot suposar que molts dels fragments que van apareixent procedents dels volts del monestir i de les fundacions ripolleses, sobretot del segle XI, havien estat escrits en l’abadia mare; així els de la Portella, de Montserrat i de Fluvià, on se n’han trobat del segle X i següents.

Períodes de l’escriptori de Ripoll

Vista la producció escripturària de Ripoll des de la seva fundació hom pot distingir-hi tres etapes: la primera fins a l’any 1000; la segona i més brillant correspon a l’època olibana 1008-46 i arriba fins als marsellesos (1078), i en tercer Iloc, la que comença el 1078 i dura tot el XII, menys florent, pel que sembla. Les llistes de manuscrits, comentats si cal, ho indicaran prou. De la fi del segle IX a l’any 1000:

Ripoll, 106: Corpus agrimensorum, amb un tractat de geometria del monjo Gisemund (no consta com de Ripoll) que inclou un mapa de la Península Ibèrica vista per un habitant de la Marca Hispànica: dins d’un espai pentagonal allargat en vertical hom hi llegeix, encerclats i en lletres capitals i uncials i de dalt a baix, els noms de les ciutats següents: NARBONA, IMPURIAS, IERUMDA, BARCHINONA, TERRACHONA, CARTAGO (= Cartagena) / UIGRANCIA CIUITAS (= Brigantia, ara, la Corunya), BRACARAM, GADIS, prou eloqüent del seu origen català. Les ciutats, però, han estat col·locades exactament a l’invers del que tocaria, és a dir, les atlàntiques a la dreta i les mediterrànies a l’esquerra. Els peixos indiquen el MARETERRENO i, a l’altra banda, boscos i muntanyes, UUASCONIA. El dibuixant és el mateix copista, el qual paradoxalment ha oblidat d’esmentar en el text de l’obra els límits de la Tarraconense. No dubto a creure’l copiat al tombant del 900(*).

Montserrat, 1104-II: Isidori Etymologiae, un full de mitjan segle X, provinent de la Portella, fundació d’Oliba del 1018 amb monjos de Ripoll(*).

Barcelona, BC, 945: Collectio canonum Dionysiana, la segona meitat sembla del nord de França i dels segles IX-X, però completada la primera part a Ripoll cap a mitjan segle X.

Ripoll, 46, 49 (vegeu el volum X de la present obra, pàgs. 282-286) i 59: tres còdexs amb obres gramaticals de Priscià, de Donat i altres, que semblen del tombant de l’any 1000. En els mss. 46 i 59 es transcriu una gramàtica d’Usuard de París (les úniques còpies conegudes fins ara) i, afegit, un tractadet de ordine orationis del monjo Joan de Ripoll, que havia estat abat de Santa Cecília de Montserrat des del 1011, però que el 1018 es feu simple monjo de Sant Benet de Fleury; els manuscrits serien doncs del temps en què Joan dirigia l’escola monàstica segons confessa ell mateix(*), escola que abans havia freqüentat amb l’aleshores jove comte Oliba de Berga i del Ripollès.

La gran florida de l’escriptori devia ser a partir de l’elecció d’Oliba com a abat, el 1008; no oblidem, però, que ja hi vivia com a novici el 1002 i, professat, el 1003. La urgència m’obliga a deixar sense comentar la major part del còdexs que considero transcrits durant aquest període. Això permetrà concentrar l’esforç en l’estudi dels còdexs que envolten les dues grans Bíblies conservades senceres.

La Bíblia, Vaticà lat. 5.729, de Ripoll

Ha calgut una anàlisi pacient i tenaç dels elements paleogràfics i codicològics de les Bíblies París, BN, lat. 6 I-IV i Vaticà, lat. 5.729, que vaig començar en el llunyà 1953. Gràcies a l’interès i la bondat del cardenal Anselm M. Albareda, aleshores prefecte de la Biblioteca Vaticana, que tenia la intenció de fer una edició facsímil a color de la Bíblia ripollesa, vaig poder començar a estudiar-la. El 1950 l’ocasió m’havia portat a un primer contacte amb la de Rodes conservada a París. Ho resumiré molt.

La Bíblia del Vaticà, lat. 5.729, és un enorme volum de 465 folis i de 550×370 mm. Va disposat a tres columnes com els més antics còdexs grecs, tradició que recolliren algunes bíblies visigòtiques. Aparentment tot ell fou escrit d’una sola mà, regular i constant, bé que no gaire disciplinada, amb petits tocs personals que en distingeixen fàcilment l’escriptura carolina pura. La comparació analítica amb altres manuscrits de Ripoll ha permès identificar l’escriptura del lat. 5.729 amb la del monjo Guifred, el qual s’atribueix la còpia de l’actual Ripoll, 52, Comentari de sant Gregori a Ezequiel (vegeu el volum X de la present obra, pàgs. 286-289), com diu en una llarga nota autògrafa del foli lv.

La mà de Guifred es retroba en els folis 1-5 del Ripoll, 74, Intonationes psalmorum amb notació musical catalana (reproduït al començament d’aquest apartat).

La mateixa mà escrigué l’Amalari de officiis, ara a Tarragona, Bibl. Provincial, 85, procedent de Santes Creus(*), encara que sens dubte ripollès. La decoració de les caplletres, les majúscules dels títols, doble mòdul de l’escriptura, segons sigui del text o dels índexs, més petita, i el color ataronjat dels títols rubricats són exactes als del Vat. 5.729.

Encara, de procedència ripollesa indirecta són els fragments Montserrat, 1.104-IV, Passionari provinent de la Portella; els del Missal plenari, Montserrat, 1.254-IV, amb notació musical de neumes totalment del mateix traçat que els del Ripoll 74, que també té el text dels cants en lletra de mòdul més petit(*), com aquest darrer i la Bíblia.

Gosaria proposar un ordre d’execució d’aquests còdexs per un mateix copista fixant-me en la recerca d’una major perfecció i estabilitat de traç, en l’admissió d’alguna abreviatura o d’un signe no utilitzat abans, detalls que conformen l’evolució d’un copista expert que triga uns quants anys a fixar la seva cal·ligrafia.

Bíblia de Ripoll, començ de la II epístola a Timoteu precedida de capitulacions en lletra més petita i amb caplletra P (Vaticà, lat. 5.729, f. 454v, primera de les tres columnes que té per pàgina).

Cedida per A.M. Mundó

Bíblia de Rodes, començ de Josuè (París, BN, lat. 6, I, f. 89), de la mà A’.

Cedida per A.M. Mundó

El Gregori Ripoll 52 és el que sembla de traçat de lletres menys segur, com si no hagués trobat encara el seu punt de fermesa; s’assembla molt al Priscià, Ripoll 59, més arcaic, com si aquest fos del mestre de Guifred. És probable que el Ripoll 52 fos copiat a partir del 1010. Pot ser que la Bíblia Vat. 5.729 ocupés el monjo Guifred un parell d’anys entre la segona i la tercera desena del segle XI. L’Amalari de Tarragona, 85, devia ser d’immediata execució a la Bíblia. Els còdexs litúrgics: Intonationes de Ripoll, 74, i el Missal, Montserrat 1.254-IV, semblen també seguits, i el Passionari de Montserrat 1104-IV devia ésser dut a la Portella ja al moment de la fundació, el 1018.

La Bíblia, París, BN, lat. 6, de Rodes

Abans de posar en relació les Bíblies suposadament ripolleses s’han d’introduir nous elements de judici, val a dir, altres còdexs que permetin aprofundir-ne la reflexió.

El París, BN, lat. 6, encara que dividit i relligat en quatre volums actualment, a l’origen era un gran llibre de 566 folis, de 480 × 325 mm (sens dubte retallats de marges en relligar-los) disposat també a tres columnes. En la seva còpia intervingueren almenys cinc mans. No en donaré aquí els detalls(*). Només ens fixarem en la mà A’, segona que intervingué i que copià I folis 72-110 i II l-61v i 63-161; és una escriptura molt regular i arrodonida, no tan elegant ni disciplinada com la mà A. També interessen les mans B i B’ que s’ocupen de la resta de còdex; la B corregeix el que cal en els folis escrits per A i A’. Una constatació important: la mà B, de mòdul més petit, s’assembla molt a l’escriptura de Guifred, copista del Vat. 5.729. Recordem-ho, ja que després en tornarem a parlar.

Tal com s’ha vist que la Bíblia del Vat. 5.729 tenia germans bessons, a la del París, 6, també n’hi han sortit; la qual cosa és una novetat sorprenent però ben real que he anat descobrint aquests vint darrers anys. Llàstima que no pugui donar aquí tots els comprovants gràfics d’aquestes troballes successives. Així i tot, miraré de demostrar-ho.

De primer va aparèixer mig full d’un Comentari a les epístoles i als evangelis de Luculenci (Montserrat 793-V, com a relligadura feta a Barcelona per a un imprès de Lió del 1523), a dues columnes, escrit de la mateixa mà A’ de la Bíblia de Rodes; però com que la procedència no deia res més que la identitat, el misteri es mantenia.

La Bíblia suposada de Fluvià

Bíblia de Fluvià: pròleg galeatus de sant Jeroni al Gènesi (Barcelona, ACA, Codd, frag. 322, foli verso), de la mà A’ Josuè caps. 19 a 22 (Montserrat, 821-IV), de la mà A’ I epístola a Timoteu (Banyoles, Arxiu Històric Comarcal, frag. 1), de la mà A’ i caplletra P dibuixada pel mateix copista.

Arxiu de la Corona d’Aragó ECSA - P. Virgili ECSA - F. X. Butinyà

Fa una vintena d’anys vaig poder identificar, amb alegre sorpresa, un fragment de gran foli d’una Bíblia, a tres columnes, de la mateixa mà A’ (ACA, Codd. frag. 322). El full contenia el començament del Pròleg de Jeroni a Desideri que precedeix el Gènesi en les altres dues Bíblies ripolleses; quedava encara la part inferior d’una caplletra D, rodona de base, uncial per tant, en la qual només es veien les potes de l’Anyell de Déu (?), dibuixat i acolorit semblantment com en les altres dues Bíblies conegudes. El fragment provenia de Sant Miquel de Fluvià. La fotografia d’una caplletra d’un fragment de Bíblia que m’havia donat feia anys Mn. Lluís G. Constans, procedent de Cornellà de Terri, en la qual sospitava una Bíblia de la mà A’, va fer que en una visita recent i ràpida a Banyoles identifiqués un full gairebé sencer de les Epístoles de sant Pau, a tres columnes, de 530 × 373 mm (gairebé com la Bíblia Vat. 5.729).

Aquell mateix dia, en el Montserrat, 821-IV (que feia temps que tenia apuntat per a examinar), apareixia un tros de foli amb Josuè 19-22, igualment a tres columnes i de la mà A’. Procedia d’un insignificant quadernet de comptes del segle XVIII barceloní.

Com que no eren pensables tres noves Bíblies de la mateixa mà, la hipòtesi més plausible és que formessin part d’una sola altra Bíblia enorme, aquesta sí: tota ella de la mà A’ que havia transcrit una bona part del París, lat. 6. Tant més, que tots els detalls codicològics coincideixen: ordenació de la pàgina, amplada de les columnes, puntejat i ratllat, les inicials de frase sortides en l’intercolumni, un parell de caplletres P grans i amb decoració vegetal, i el doble mòdul —gran i petit— de l’escriptura, tot exactament com en les dues altres Bíblies i en particular com en la de París, 6.

La mala sort faria que cap al segle XVI fos esquarterada i anés a raure a tallers d’enquadernadors que aprofitaren els grans fulls de pergamí per a relligar el que se’ls presentava. No podem saber on s’esdevingué aquesta desgràcia. En tot cas podem esperar que encara en surtin altres fragments.

On foren escrites les Bíblies?

De ecclesiasticis officiis d’Amalari, escrit sens dubte a Ripoll, de la mateixa mà del monjo Guifred que copià la gran Bíblia Vaticana (Tarragona, BP, Santes Creus, ms. 85, f. 31 v).

ECSA - I. Companys

Però podem preguntar-nos, on treballava el copista A’? Els fragments de la tercera Bíblia provenen, un, del poble de Cornellà de Terri, l’església del qual, dedicada a sant Pere, havia estat donada al segle XII a la canonja de Girona; l’altre ve d’un arxiu privat, sembla de Barcelona. El tercer, més significatiu, prové de Sant Miquel de Fluvià. La fundació era del bisbe Oliba, com a abat de Cuixà, esdevinguda en un acte solemne fet el 26 de juliol de 1045 en presència del metropolità de Narbona, nebot d’Oliba; encara que els altres bisbes firmants, Pere Roger de Girona i set bisbes més, veïns també, i els comtes Ponç i Gausfred d’Empúries firmaren més tard(*). L’amor d’Oliba per aquest nou lloc de culte es demostra per la correcció retòrica del redactat del document solemne, d’un estil que s’endevina seu. Per què no podia donar-hi la gran Bíblia, ara retrobada dispersa?

Aquesta suposició més que plausible de l’origen ripollès es veu corroborada si s’estableix una comparació minuciosa entre el contingut i les circumstàncies que envolten les, ara tres, Bíblies. La Vaticana 5.729 fou escrita pel monjo Guifred de Ripoll, se suposa, és clar, en el seu propi monestir. La dispersa de Fluvià podia haver estat escrita a Ripoll també i arribar a la nova destinació a través d’Oliba i els seus monjos; la de Rodes, en gran part de la mateixa mà A’ de tota la de Fluvià, devia ésser escrita a Ripoll igualment.

Els arguments més forts són, però, la riquesa de textos extrabíblics que contenen les tres Bíblies (la de Fluvià exactament igual que la de Rodes, pel que es pot deduir dels trossos que en queden); aquests textos són molt sovint els mateixos i, en tot cas, quan són comuns, tenen les mateixes variants textuals; la Bíblia Vaticana 5.729 n’és més rica, la qual cosa vol dir que n’ha incorporat de nous i també —com veurem per un altre detall— que és posterior a la de París 6; entre aquests textos es troben en comú uns pròlegs d’ideologia pelagiana, monarquiana i marcionita característics i poc comuns; també, els del bisbe hispànic Peregrí, del segle V, a les epístoles paulines.

Les tres Bíblies són ripolleses

¿Hi hauria algú que s’atrevís a pensar que podien coexistir a Catalunya dos escriptoris capaços de produir amb pocs anys almenys tres Bíblies d’aquestes proporcions i de característiques tan iguals? És molt més lògic pensar que totes tres foren copiades en aquell centre on conflueixen tots els indicis, en el cas present, sens dubte Ripoll. Rodes, amb dificultats de personal en els primers decennis del segle XI, però també Girona, Vic i Cuixà, amb biblioteques no tan riques com Ripoll, en queden pràcticament excloses o potser només com a biblioteques auxiliars per a algun text no posseït per Ripoll, i de les quals el bisbe i abat Oliba era el lligam comú.

Encara dos altres arguments: el principal artista dibuixant del Vell Testament del Vaticà 5.729 treballa també en els primers llibres bíblics de la de París 6; també els decoradors de les grans caplletres en part coincideixen, si no és que són els mateixos copistes, com hem vist que passava sovint. El de les figures és de “dibuix ràpid, destre, enèrgic, de vegades sintetitzador, en tot cas, personal; les figures, més aviat petites, tenen una gràcia i un moviment d’expressivitat notables”. Les escenes d’aquest artista han estat acolorides per dues mans: la primera, impressionista, l’altra detallista, que omple tots els buits i les figures.

Si no es vol pensar que eren uns artistes itinerants, que es desplaçaven d’un escriptori a l’altre —en teoria això no és impossible— s’ha de creure que les dues (tres) Bíblies foren escrites i en part decorades en un mateix escriptori. Amb una excepció cada vegada més evident: la de París 6, hauria sortit de Ripoll amb la seva il·lustració inacabada, que seria completada a Rodes entre el darrer quart de segle XI i el 1130 (còpia, en el vol. III, foli 39, de la butlla d’Innocenci II a favor de Rodes).

Una darrera prova, aquesta de crítica textual, ens convencerà que el copista d’una de les dues Bíblies senceres tenia l’altra a mà per a consultar, si calia. La conclusió servirà també per a situarles dins d’una cronologia relativa. “Rodes” té correccions fora del text que “Ripoll” ja transcriu a dins del text de primera mà. Per algunes variants textuals, però, que s’observen entre els dos còdexs es veu clar que “Ripoll” tenia al davant, a més a més, un o altres models diferents de “Rodes”, la qual cosa li permetia de millorarne el text. Doncs bé, algunes d’aquestes lliçons més correctes de “Ripoll” foren posteriorment corregides en “Rodes” per una altra mà: prova que els dos manuscrits es guardaven en el mateix escriptori.

Dos casos només, molt significatius, demostren que “Ripoll” copiava directament de “Rodes”. En un passatge del pròleg galeatus de Jeroni es llegeix,

és a dir, que “Rodes” havia estat escrit bé gimnoso///phistas (amb rascada d’una lletra ignota), però hi afegí al damunt de primera mà unes lletres que permetien transformar la paraula en geminos sophistas. “Ripoll” admeté d’antuvi la correcció suggerida per “Rodes”, com proven encara la s de geminos i la supressió de la lletra ignota, rascada en el model; però de seguida ho corregí: transformà la e en i, esborrà la segona i, però deixà la s intercalada, proposada per Rodes; i en resultà un híbrid: gimnossophistas.

Tot aquest pròleg és ple, en les dues Bíblies, de glosses explicatives del significat de certs mots rars usats pel classicista Jeroni. La disposició d’aquestes glosses és la mateixa en “Rodes” i “Ripoll”: n’hi ha de marginals i d’interlinears. Però mentre que en “Rodes” són menys nombroses i sovint d’altra mà que la del cos del text, “Ripoll” en té més, totes de primera mà i, encara, algunes d’aquestes glosses provinents del model han passat a dins del text.

Cronologia concreta i relativa de les Bíblies

Bíblia de Rodes, part de la mà B: final dels profetes menors (Malaquies) i avís del mateix copista que “Ni aquestes figures [que illustren Ester] ni aquest llibre no són al seu lloc” (París, BN, lat. 6, III, f. 97).

Cedida per A.M. Mundó

Reprenem els arguments i apliquem-ne les conclusions a la cronologia relativa entre els còdexs estudiats. Si el monjo Guifred treballava en la gran Bíblia Vaticana i altres còdexs ripollesos durant la segona i tercera desena del segle XI, els copistes A i A’ enllestiren la Bíblia parisenca poc abans, per tal com Guifred ja la podia consultar i ampliar-ne els textos extrabíblics. El copista A’, acabada la seva intervenció limitada en la Bíblia, després dita de Rodes, emprengué aquells mateixos anys la còpia sencera de la que ara en dic de Fluvià. Els copistes B, B’ i C eren col·legues simultanis de Guifred.

L’artista dibuixant més original treballà de primer en la de París i, tot seguit, en la del Vaticà(*). L’anàlisi paleogràfica comparativa amb altres manuscrits de Ripoll, permet assegurar sense gaire perill d’error que tota aquesta activitat literària i artística passava al dit monestir entre els anys 1010 i 1025. En no haver distingit clarament el treball dels cal·lígrafs de la dels artistes, tot i les implicacions mútues que suposava, ha esborrat fins ara una mica massa la cronologia relativa i concreta d’aquestes grans Bíblies catalanes.

Els escriptoris de la Catalunya Nova

Per a parlar de la resta de centres escripturaris catalans, que encara no han estat relacionats en aquesta obra, és millor esperar l’aparició dels volums corresponents a les comarques respectives, on seran dignament estudiats.

Quedaria despenjat el monestir ripollès de Sant Joan de les Abadesses; però la seva relació amb la seu de Tortosa, rica de còdexs, al segle XII permetrà suplir-ne la llacuna.

Tarragona, a causa dels atzars històrics durant el període estudiat, a part alguns fragments dels segles XII i XIII, gairebé només pot oferir una peça, això sí, d’excepció: l’Oracional visigòtic escrit a la metròpoli vers l’any 700 i emigrat abans del 735 a Verona, on es conserva. Lleida podrà oferir algun fragment en lletra visigòtica potser; en tot cas, només en queden fragments tardans que caldrà recollir amb cura.

En canvi Poblet i sobretot Santes Creus, dels quals es coneixen més còdexs, sí que mostraran amb dignitat l’interès dels nous monjos blancs per la còpia de textos en les terres novament incorporades a la Catalunya Romànica .