Situació
Dos detalls de les importants ruïnes d’aquest primitiu establiment cistercenc.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
La granja cistercenca fou construïda al centre de la Plana d’Ancosa, altiplà que s’estén a l’oest del puig Castellar. Les restes de la granja són a un centenar de metres de la casa moderna d’Ancosa.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF752928.
Des de la Llacuna, hem d’agafar la carretera de Torre-bosqueta. Abans d’arribar a aquest poblet, surt a mà dreta una pista que baixa fins al torrent, s’enfila cap al mas de les Clotes, puja al coll del Corral i mena a la casa d’Ancosa. El jaciment és situat a la dreta, entremig d’unes alzines.
Situació
L’any 1155, els comtes de Barcelona cediren la plana d’Ancosa als monjos cistercencs de Valldaura, que provenien del monestir occità de Santa Maria de la Gran Selva. Els monjos trobaren a Ancosa un indret tranquil, però segurament massa sec i estèril, sense l’aigua regular que necessitaven per a regar, per exemple, els horts. Segons ens expliquen fonts posteriors, aquest fou el motiu que provocà que no s’arribés a establir un monestir a Ancosa, com potser en algun moment havia estat previst. L’any 1158, aquests monjos cistercencs decidiren d’instal·lar-se a Santes Creus, on s’establiren definitivament l’any 1168. Ancosa esdevingué una granja d’aquest important monestir.
Uns documents dels anys 1156 i 1164 ja permeten de reconstruir l’extensió de les terres que van dependre d’aquesta explotació monàstica. Bàsicament, el domini s’estenia per tota la plana d’Ancosa i per alguns camps situats a l’altra banda de la Serra del Castellar, a Solanes, vers el Penedès. La superfície d’aquestes terres era de més de 1 000 ha; només una petita part, unes 60 ha, podia ésser, però, destinada als conreus.
En aquesta explotació monàstica d’Ancosa sembla que es van instal·lar, al segle XII, cinc famílies pageses. L’any 1378, només s’hi esmenten tres focs.
Excavacions arqueològiques
Planta general del conjunt.
J. Bolòs
Actualment, després de les excavacions que es feren els anys 1981-83, dirigides per Jordi Bolòs i Lurdes Mallart, hom hi destria bàsicament dues naus: una d’orientada d’est a oest i una altra d’orientada de nord a sud, situada a ponent de l’altra.
Ja abans de començar les tres campanyes d’excavacions es podien veure les tres parets més ben conservades de la nau més oriental; per contra, gairebé no es veia res dels murs de la nau occidental, ni tampoc dels d’una petita cambra que havia estat coberta amb una volta, situada entre les dues naus, ni de les parets de tancament que hom trobà als extrems nord i sud de la zona edificada.
La nau més oriental tenia una longitud de 18 m i una amplada de 6,55 m. Actualment, l’alçària d’alguna de les seves parets encara arriba a assolir els 6 m. El gruix del mur és d’uns 75 cm; a partir de 2,6 m, el seu gruix és de només 60 cm.
La nau occidental és més gran. Té una longitud de poc més de 30 m i una amplada d’uns 9,5 m. Hi havia, en molts llocs, un mur que la partia longitudinalment. El gruix de les parets perimetrals era també de 75 cm.
Entre ambdues naus es va afegir una cambra que devia ésser coberta amb una volta ogival; a causa d’això tenia unes parets molt gruixudes. Aquest gruix també hauria permès de fer-hi un edifici força alt.
Durant la darrera campanya es pogué aclarir que a la banda sud de les naus, enllaçant-les, hi havia una paret de tancament, on s’obria una porta de 135 cm. A la banda oposada, a la part nord, hi havia també un mur de tancament que feia angle. Aquestes construccions degueren ésser afegides posteriorment al moment constructiu inicial. Pel gruix de les parets perimetrals de les dues naus i també per l’existència de tres contraforts, situats al costat de ponent de la nau més occidental, creiem que totes dues naus tenien una alçada que permetia que hi hagués un pis superior.
Segurament aquests edificis foren construïts en bona part al segle XII. Després s’hi feren afegits, com la cambra de la volta o algunes parets interiors de la nau occidental o alguns murs de l’exterior. Després, segurament en època moderna, es construí la masia d’Ancosa, per a la qual s’utilitzaren moltes de les pedres, en especial les de la nau occidental.
El sistema constructiu de les parets d’aquests edificis és el característic dels murs de la major part de les construccions senyorials: mentre que els carreus de les cares externes tenen la cara que ha d’anar a l’exterior escairada, la part que restava entremig dels carreus de les dues cares del mur era reomplerta amb reble de morter i pedres.
Les excavacions han permès de conèixer la planta de l’edifici i han fornit materials de ceràmica, de metall i de vidre. El conjunt més notable és potser el ceràmic. Al costat de terrisses negroses i grises, s’hi trobà una gran quantitat de ceràmiques vernissades amb vernís blanquinós i sobretot verd (algunes de les quals força modernes) i de ceràmiques decorades amb verd i manganès o amb blau, procedents de Paterna o de Barcelona, o bé decorades amb reflexos metàl·lics, de Manises o de Reus. Així doncs, llevat d’alguns fragments de terrissa grisa, que podem datar als segles XII o XIII, la resta dels objectes descoberts són dels darrers segles medievals o de l’època moderna. Els objectes de ferro (daga, ganivet, falç, esquella, ferradura, pany, claus, etc.) o de vidre (copes o ampolletes) cal relacionar-los més aviat amb la ceràmica dels darrers segles medievals.
Bibliografia
- Fort, 1967, vol. I, pàgs. 111-125
- Bolòs-Mallart, 1984, pàgs. 63-80
- Bolòs, 1984, pàgs. 65-76
- Bolòs-Mallart, 1986
- Fort, 1972, pàgs. 101-110