Santa Maria de La Llacuna

Situació

Antic priorat benedictí, situat a la vila de la Llacuna, a tocar de la plaça dita de Fort Micó.

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF777926.

Les seves restes, avui dia invisibles, es troben encastades dintre d’una casa moderna de la part SE de la plaça. (APF)

Història

La seva existència és documentada d’abans del 1020, puix que consta que l’any 25 del rei Robert (que se situa entre el 1020 i el 1021) era regida pel sacerdot Selva. En aquell any els comtes de Barcelona Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I van donar l’església de Santa Maria de la Llacuna al monestir de Sant Llorenç del Munt, a fi que en tingués cura en endavant com a filial seva, amb el pacte a condició de respectar els drets del sacerdot Selva, que la regia per concessió dels comtes.

Entorn del 1053 va tenir lloc una incursió sarraïna contra la Llacuna o terme de Vilademàger, que fou causa de la destrucció de l’església, de tots els seus antics documents i que el seu sacerdot Selva, que encara regia l’església, fos maltractat. Selva va reclamar l’ajut del monestir de Sant Llorenç, el qual va restaurar l’església i va obtenir que Selva, amb el patrimoni de l’església i els béns i documents que havia pogut salvar, abandonés la Llacuna i es retirés a viure com a monjo al monestir de Sant Llorenç.

A partir d’aquest moment es va crear el priorat de la Llacuna, que no va tenir mai una comunitat de més de tres monjos, a part algun sacerdot beneficiat, per a complir les obligacions de fundacions fetes a l’església del priorat. L’església serví pràcticament de parroquial del poble de la Llacuna, que va créixer fortament als segles XII i XIII, cosa que feu entrar el priorat en discussions amb el rector de Sant Pere de Vilademàger.

La Llacuna era una casa de molt poques rendes, com ho prova la dècima que el priorat pagava a Roma l’any 1279, que era de 32 sous i 4 diners, quantitat tres vegades més petita que la del rector de Vilademàger, que en pagava 91, i dotze vegades inferior a les del veí priorat de Sant Pere de Riudebitlles.

A partir del 1314 les rendes del priorat es van destinar a dotar dues noves mongies o nous monjos per al monestir de Sant Llorenç, per poder assolir el nombre de dotze monjos que pertocava a la seva condició d’abadia. A partir d’aleshores residí a la Llacuna un sol monjo amb el títol de prior i dos sacerdots beneficiats. Els priors de la Llacuna, per evitar els perills de l’isolament, tenien l’obligació de residir llargues temporades a Sant Llorenç del Munt i algun d’ells arribà a ésser abat del monestir.

A desgrat de la petitesa de la seva vida monàstica i fins de les seves rendes, l’església del priorat, coneguda popularment com Santa Maria del Priorat, anava prenent cada vegada més importància a causa de la creixença de la població formada al seu entorn. Segons unes queixes del 1303 la gent acudia a Santa Maria del Priorat i al seu prior Arnau Sesposes i no acudia a la parròquia de Vilademàger, gairebé a mitja hora de la població. Per solucionar el problema, el bisbe de Barcelona va donar un decret pel qual prohibia que el prior exercís drets parroquials. Una concòrdia feta poc abans del 1310 va cedir a l’església de Santa Maria algunes funcions parroquials, deixant però els emoluments a rendes per a la parròquia de Vilademàger i el seu rector.

Això feu aparèixer a l’església del monestir molts altars i advocacions, com les de Santa Clara (1370), Santa Anna (1404), Santa Creu i Sant Jaume (1414), Sant Jaume el Major i el Menor (1508), Sant Sebastià i Sant Roc (1578), Santa Llúcia (1518), del Sant Crist (1578), del Roser (1602), etc.

El 1325 es creà als afores de la vila de la Llacuna un hospital, amb la seva església dedicada a santa Maria de Natzaret. Aquesta església era ja en funcionament el 1327 i es va repartir en endavant l’assistència dels fidels de la Llacuna.

El priorat fou secularitzat el 1592, quan feia ja més d’un segle que el càrrec prioral es proveïa com a càrrec comendatari i, per tant, sense cap vinculació amb l’església prioral, que era regida per un sol sacerdot. El papa Climent VIII va unir les seves rendes al col·legi-seminari de la Congregació Claustral Tarraconense instal·lat inicialment a Lleida i, més tard, a Sant Pau del Camp.

Els rectors del col·legi van arribar a una entesa amb el rector de Vilademàger i poc abans del 1623 l’hi van confiar amb l’obligació que hi celebrés una missa setmanal i algunes festes i pràctiques piadoses que es van mantenir fins als volts del 1835. (APF)

Priorologi de Santa Maria de la Llacuna

Ponç	1147
Gerald	1223
Berenguer I	1246
Pere de Guardiol (abat de Sant Llorenç del Munt el 1290)	1283-1287
Arnau Sespases	1303
Pere de Pou	1319
Berenguer Soler	1385
Berenguer de Santmartí (fou abat de Sant Llorenç del Munt des del 1392)	1387
Bernat Cendra	1414
Valentí Safont	1418
Joan Ripoll	1427
Joan Valls	1480
El 1606 el papa Pau V nomenà Pau Rosso prior de la Llacuna

(APF)

Església

Les seves restes, consistents en dos absis menors, semblen formar part d’una església de cinc absis, el major i dos de menors per banda, que va deixar de tenir culte entorn del 1835. Venut el seu solar, fou ocupat per edificacions modernes que només respectaren una part de la capçalera. Aquesta era ben visible dintre d’una casa privada fins cap al 1973, en què amb motiu de la construcció d’un garatge es van cegar les arcades d’obertura dels dos absis. Finalment, el 18 de gener de 1980 unes noves obres van mutilar i tapar la banda de llevant de la conca dels dos absis. Ara se sap només que en queden vestigis totalment invisibles dintre del gruix de dos murs. En resta només el testimoni fotogràfic que aquí reproduïm. (APF)

Pica

A l’interior de l’actual parròquia, dins una capella tancada per una reixa, es conserva una pica baptismal que, probablement procedent de l’església de santa Maria, té una estructura circular i una faixa sobresortint que la circumda com a únic element decoratiu (vegeu annex en aquest volum). (ECO-XVT)

Bibliografia

• Arxiu de Montserrat, Spéculo, fol. 22
• Vergés, 1871, pàgs. 123-124
• Pladevall-Adell, 1980, pàgs. 281-289