Situació
Vista aèria del penyal on s’alcen les ruïnes del castell i l’església de Sant Pere de Màger.
ECSA - J. Todó
Les ruïnes del castell, dins l’àmbit de les quals hi ha l’església de Sant Pere, són bastides al cim d’un espadat, a uns 712 m d’altitud, a la banda sud-oriental de la plana de la Llacuna, dominant la població actual.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF790926.
Hom hi pot accedir per un camí que té l’inici a l’extrem est de la Llacuna. El camí carreter passa pel costat de les escoles, del cementiri i, després de deixar a mà esquerra el camí que va a cal Marquet, arriba a una esplanada que hi ha sota el castell. Hi podrem entrar per un caminet que s’hi enfila per la banda oest. (JBM-FJM-AMB)
Història
Les primeres notícies referents al terme del castell de Vilademàger són de l’any 987, en què és esmentat com una de les afrontacions en la donació que el comte Borrell II fa a l’església de Sant Pere de Vic d’unes terres situades al terme del castell de Miralles. El 996 torna a aparèixer documentat el terme de Vilademàger de nou com un dels límits en la venda que Sendred de Gurb fa a Hug (de Cervelló) dels castells de Montagut, Querol i Pinyana.
Quant a la fortalesa de Vilademàger sabem que l’alt domini romania, al segle XI, en poder de la casa comtal de Barcelona. Així, el 1022 la comtessa Ermessenda i el seu fill, Berenguer Ramon I, infeudaren l’esmentat castell a Bernart Sendred de Gurb-Queralt, el qual entre el 1039 i el 1049 reté homenatge de fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i la seva esposa Elisabet com a castlà de Vilademàger. Aquesta castlania passà al fill de Bernat, Oliver, tal i com ho demostra l’acte de vassallatge fet per aquest als comtes Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis. El 1066 Guillem Bernat, germà d’Oliver, reitera el jurament de vassallatge fet per la família Gurb-Queralt als comtes de Barcelona sobre l’esmentada fortificació.
El 1079 aquesta fortalesa havia passat a la família dels Cervelló emparentada amb els Gurb-Queralt, com ho demostra el fet que en testar Guerau Alamany de Cervelló esmentés Vilademàger com una de les seves possessions. A partir d’aquest moment els Cervelló gaudiran del domini de Vilademàger com a feudataris dels comtes de Barcelona.
Tot i això, juntament amb els Cervelló hi havia una altra família que s’encarregava de la defensa del castell. Eren els Vilademàger, els quals vivien dins de la mateixa fortalesa. Entre el 1138 i el 1154 es documenta un Bernat de Vilademàger el qual en testar deixà tots els seus deures militars al seu germà, Ramon. Aquest darrer en morir, el 1198, llegà tots els seus drets sobre els termes d’Alaric i de Vilademàger a la seva esposa, Arsendis, per un període de temps de 10 anys, després del qual aquests drets passarien a la seva neboda Guilleuma. La nissaga dels Vilademàger era propietària de diversos llocs, entre els quals hi havia el territori exempt que formava la quadra anomenada de Vilademàger, la qual el 1162 fou donada per Pere Bernat de Vilademàger a l’orde de l’Hospital.
El 1193 en testar Guerau d’Alamany llegarà el castell de Vilademàger al seu fill, Guillem de Cervelló. D’aquest passà a Guerau de Cervelló, mort durant la conquesta de Mallorca, encara que en fer testament abans de l’anada a l’illa deixà la seva possessió de Vilademàger a Felipa, filla seva.
Al segle XIII aquest castell passà a la branca dels Cervelló, originada per Berenguer, fill de Ramon Alamany de Cervelló. El 1255 el senyorejava Guillem de Cervelló. A aquest el succeí Guerau de Cervelló el 1269.
A partir del 1345 el castell de Vilademàger passà a formar part de la baronia de la Llacuna. El 1370 el senyorejava Guillem Ramon de Cervelló. La propietat passà de la família dels Cervelló als Montcada i posteriorment als ducs de Medinaceli. El 1831 la possessió de la baronia de la Llacuna era compartida pel marquès d’Aitona i el de Moja. (EPF)
Castell
Porta d’accés al recinte del castell.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Es tracta d’un castell format per una torre i un recinte força ampli que s’estén a la seva banda occidental. A més d’aquest recinte original, més a ponent, hi ha el tancament d’un segon clos de muralles, que també incloïa l’església i potser el poble original, que després es traslladà a la plana, al costat del priorat de Santa Maria de la Llacuna.
La torre, situada a l’extrem est i més desprotegit del recinte primerenc, en el nivell inferior, amb uns 6 m d’alt, té a dins una planta gairebé quadrada (3,4 m per 3,8 m); per fora, però, té el costat oest recte i acabat amb sengles caires, al nord i al sud, mentre els tres costats restants són arrodonits. El gruix del mur és d’uns 160 cm o, en algun punt, potser més. Per sobre d’aquest compartiment baix, hi havia almenys dos trespols més, separats entre ells uns 4 m. L’alçària total exterior podia ésser, per tant, d’uns 16 m. Per damunt del primer pis, la planta a l’interior —i potser a l’exterior— sembla que era circular, tot i que sigui difícil d’assegurar-ho, ja que només se n’ha conservat una petita part.
Gairebé tota la torre és feta amb uns carreus de mida mitjana (per exemple de 10 cm d’alt per 25 cm de llarg), poc treballats i units amb morter de calç de color blanquinós. Tanmateix, a la banda oriental, la que donava a l’exterior, a baix, els carreus són molt grans; per exemple, fan uns 40 cm per 180 cm. En principi, hem de datar aquest edifici cap al segle X.
A la banda sud de la torre, s’afegí un mur orientat de sud a nord, molt gruixut (2 m) i amb una longitud de 4,8 m. Potser l’extrem meridional, fet amb carreus ben escairats, és posterior. Amb tot, per fora d’aquesta paret, veiem diverses rengleres de pedres col·locades formant un opus spicatum, cosa que fa pensar que potser no és gaire posterior a la torre. Per tancar el recinte que s’estenia a la banda oriental de la torre hi havia un mur que anava d’est a oest, amb un gruix de 130 cm, que ara s’endevina al llarg d’uns 5 m; continua, potser menys gruixut, al llarg d’uns 30 m més. Al final d’aquests 30 m hi ha una paret de tancament d’uns 70 cm de gruix, que delimita un espai amb una amplada d’uns 17 m. A la banda sud, ran de l’estimball, també hi ha un mur de 80 cm de gruix. És molt possible, doncs, que hi hagués una sala adjacent a la torre i més enllà un recinte d’uns 500 m2, on hi podia haver d’altres construccions, ja des d’abans de l’any 1000; ara, en bona part, només es veu la roca nua. En petit, l’organització d’aquest espai recorda bastant la del castell de Gelida.
Més cap a llevant hi ha l’església i segurament hi havia un conjunt d’habitatges —algun dels quals va arribar fins a l’època contemporània—, que abans de les darreres obres de restauració s’endevinaven molt més que no pas ara. Aquest sector occidental resta tancat, especialment a ponent, per una nova muralla, que era defensada a l’angle sud-oest per una bestorre semicircular. Més al nord hi veiem unes parets, que pertanyen a aquest clos exterior del castell, fetes amb carreus que tendeixen a formar filades, els quals contrasten amb els altres murs, fets amb blocs de pedra només desbastats i disposats irregularment. En aquest indret s’obre la porta d’accés a l’interior del recinte, la qual és acabada amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Aquest sector de ponent ha de pertànyer a un moment força posterior, que cal datar al límit de l’època que ara estudiem. (JBM-FJM-AMB)
Bibliografia
- Rius, 1945-47, III, pàg. 330
- Miquel i Rossell, 1945-1947, I, pàgs. 232, 309-310, 316, 321
- Udina, 1951, pàgs. 387-389
- Els castells catalans, 1976, V, pàgs. 249-258
- Morera, 1981, I, ap. 4
- Iglésies, 1963, pàg. 19
- Buron, 1989, pàg. 58