Situació
El santuari de la Mare de Déu dels Torrents es troba vora la masia del mateix nom, al costat occidental del terme, a la dreta de la riera de l’Hospital. Aquesta església figura situada en el Mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50 000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292 —M 781: X 94,9— y 55,5 (31 TCG 949555).
Una vista frontal de la imatge procedent del santuari dels Torrents, avui abandonat, i venerada a l’església de Sant Martí de Correà.
R. Viladés
Detall de la imatge de la Mare de Déu, vista de perfil.
R. Viladés
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Berga a Solsona; un cop passat el quilòmetre 29 i la gasolinera del Bosc, cal agafar, a mà dreta, una pista en mal estat, que porta al santuari. La clau es troba a la rectoria de Mont-major. (JVV-RSR)
Història
El santuari de la Mare de Déu dels Torrents és un edifici modern dependent de la parròquia de Correà, actualment abandonat, al nord de Correà, poble del qual dista una mitja hora, aproximadament.
Són ben poques les notícies que hem pogut recollir d’aquest santuari. Els segles XII i XIII aquesta església era servida per una comunitat de clergues i llecs deodonats, segons explica una tradició.
El santuari dels Torrents apareix esmentat com a parròquia en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312. Aquest any consta que tenia una hospitalitat i en tenia cura el rector del Cint.
El segle XVIII el santuari consta ja com a sufragània de Sant Sadurní del Cint i al cap de poc temps, restà abandonada. L’edifici romànic és totalment perdut, sense que se n’hagi conservat cap vestigi. (JVV)
Talla
Procedeix d’aquesta església una notable imatge de la Mare de Déu dels Torrents, que és venerada actualment a l’església de Sant Martí de Correà.
La imatge és una bonica talla de fusta policromada, possiblement del començament del segle XIII, un exemplar magnífic, una de les imatges romàniques més boniques que es conserven a la comarca del Berguedà.
Tal com ja hem dit, sembla que aquesta imatge el segle XIII tenia al seu servei uns germans deodonats. Fa 95 cm d’alt, comptant-hi el peu. Durant la guerra del 1936-1939, els veïns de la Caseta de Correà l’amagaren per tal de salvaguardar-la d’una probable destrucció.
Tant pel seu caire rústic i per l’estil, com pel treball, per l’esquematisme general i el resultat del conjunt, demostra ésser l’obra d’un artista traçut i coneixedor del seu treball.
La imatge té un posat estàtic, amb una postura amanerada. La col·locació del Fill s’escapa un xic dels tipus tradicionals més corrents de l’època que s’acostumen a veure.
Seu en un senzill setial i té una cara preciosa, molt fina. Porta el cap descobert, amb corona. Damunt el cap se li poden veure els cabells, ben pentinats, dividits per una clenxa central, els quals, amb els extrems cargolats, se li reculen al darrere i deixen veure les orelles. Sobre el cap porta una petita toca que li cobreix també les espatlles. La cara s’aparta del realisme i és dominada per uns trets fisonomies més esquemàtics.
La pintura arrodoneix els detalls que l’escultura només insinuava. Així veiem, per exemple, unes celles que l’escultura passà per alt i que la pintura hi ha dibuixat. Els ulls, grossos, han estat emplaçats dintre una cavitat poc profunda. Les galtes, delicades, flanquegen un nas proporcionat i punxegut i una boca de mida regular i ben dissenyada. La barba és llarga i acaba rodona.
La Mare es cobreix amb un mantell que li davalla de les espatlles i li deixa descoberts el tòrax i els braços, i li passa al costat dret per damunt dels genolls, des dels quals penja en una colla de plecs, treballats amb realisme, que li marquen les formes del cos. Sota el mantell porta una túnica amb l’escot rodó i força cenyit al coll i li arriba fins als peus, dels quals hom pot veure la punta de les sabates; la túnica, molt bonica, és cenyida a la cintura i la part inferior ha estat resolta amb un conjunt de plecs verticals i paral·lels, d’una gran vistositat i d’un gran dinamisme. Amb la mà esquerra aguanta el Fill i amb els dits de la mà dreta sosté una petita fruita.
El Fill posa els peus sobre el genoll esquerre de la Mare, damunt el braç de la qual seu, i està mig tombat enrere. Tot i que no té tanta gràcia com la Mare, és també reeixit. Porta una còfia al cap, sota la qual es veuen els cabells, cargolats. Els trets de la cara han estat tots dibuixats: ulls i celles molt grossos, nas proporcionat, boca grossa i galtes delicades. Porta una túnica que el cobreix totalment, bé que en deixa veure els peus, descalços. Sobre la túnica porta un mantell que li cobreix només l’espatlla esquerra, es replega a la cintura i davalla, tot deixant veure la part inferior de la túnica. Amb la mà esquerra aguanta el llibre de la Saviesa mentre amb la dreta beneeix. (JVV)
Bibliografia
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 49-50