Sant Climent de l’Espunyola

Situació

Una vista de l’exterior de l’església amb la capçalera, al costat de llevant.

R. Viladés

Construïda al peu de l’antic camí ral que menava a Solsona i Cardona des de Berga, l’església és molt a prop del gran Castell de l’Espunyola i de la primera església parroquial i castellera del lloc de l’Espunyola. Fou centre d’un antic veïnat de masies disperses que avui s’ha desplaçat un kilòmetre més amunt, a l’indret conegut amb el nom de l’Hostal de cal Marçalet. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 99,4 — y 56,8 (31 TCG 994568).

S’arriba a l’església parroquial de Sant Climent de l’Espunyola agafant la carretera de Berga a Solsona; en arribar al quilòmetre 34 es troba un trencall a mà esquerra que porta a l’església, visible ja des de la mateixa carretera.

L’església és parroquial i té servei i culte els dies festius; la clau la guarda el rector de l’Espunyola, que resideix a Berga. (JPC)

Història

L’església de Sant Climent de l’Espunyola, dedicada fins al segle XVI a sant Nicolau, pertanyia, en caràcter de sufragània, a l’església parroquial de Sant Climent del Castell de l’Espunyola, al comtat de Berga.

Malauradament les notícies concretes de l’església ens són molt desconegudes. El lloc de l’Espunyola, i, concretament, la parròquia, surten esmentades per primera vegada l’any 922, com un dels límits de l’església de Sant Joan de Montdarn, en la seva acta de consagració (...per fines de parrochiam de ipsa Sponiola).

Sabem que l’advocació primera era de sant Nicolau per l’existència d’unes terres homònimes que l’església tenia en propietat. Més endavant tingué com a titular sant Climent, possiblement perquè hom agafà el titular de l’església del castell, antiga parroquial. Aquest canvi, però, devia tenir lloc després del segle XVI, puix que encara hom recorda un document que es conservava a la parròquia de l’Espunyola i que datava d’aquesta època, en el qual constava que a mitjan segle XVI havia estat traslladat solemnement el Santíssim des de l’església del castell a la de Sant Nicolau. No és pas estrany, doncs, que aquest trasllat tingués lloc precisament amb motiu del canvi de la seu parroquial i, tot aprofitant aquesta avinentesa, tingués lloc també el canvi de titular.

L’església mantenia el seu caràcter parroquial el segle XVIII i tenia com a sufragània l’església de Sant Pere de l’Esglesiola.

En el transcurs de la història hom dugué en aquesta església diverses modificacions i reformes. Així, a partir del segle XVIII, hom adossà a banda i banda del temple dues capelles i l’interior fou enguixat dues vegades, la darrera de les quals el segle XVIII. Damunt el primer enguixat aparegueren uns grafits interessants.

L’any 1767 hom afegí un cos d’edifici al costat de tramuntana. La rectoria actual, afegida al costat de migjorn, data del començament del segle XVII, i fou reedificada un segle després amb la típica volta catalana de maons.

La façana del temple fou engruixida uns 30 cm per la part exterior en ésser erigit el campanar de torre a l’angle nord-oest, probablement ja el segle XIX.

Malauradament durant la guerra del 1936-1939 fou destruït tot l’arxiu que guardava la parròquia, en el qual hi havia documents del segle XV. Això fa que no puguem conèixer cap altra història de l’església, llevat la que ens ha permès de deduir amb un examen minuciós de les seves pedres.’ (JVV-RSR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, molt modificada al llarg del temps. A desgrat d’això, el temple conserva encara la seva estructura bàsica d’una nau rectangular rematada a llevant per un absis. És una construcció fruit de diverses èpoques.

J. Pons

L’església de Sant Climent de l’Espunyola és una construcció romànica modificada, com ja ha estat apuntat, al llarg del temps. L’obra de Sant Climent correspon a diferents etapes, respectant, però, l’esquema inicial d’una església d’una sola nau rectangular.

El segle XVIII li foren afegides construccions que varen alterar sensiblement el seu aspecte exterior: la rectoria, la sagristia, el campanar, les capelles, la nova façana, etc.

Una de les característiques més interessants del conjunt conservat és la gran gruixària dels seus murs (més d’un metre), així com la gran varietat d’aparells, la qual cosa ha permès establir una cronologia força exacta de les diferents fases constructives de l’obra romànica.

L’església devia conservar sempre la planta inicial: nau única i rectangular coronada per un absis (avui seccionat transversalment per a disminuir la gruixària del mur) semicircular. L’aparell rudimentari d’aquest absis fa pensar en una obra del final del segle X o del començament de l’XI.

La porta original devia ésser al mur de migdia, però avui és totalment perduda, a causa de les obres posteriors que varen destinar aquest mur a un espai ocupat per capelles.

Els fonaments de l’església semblen, però, més antics que l’absis; estan fets amb grans carreus força regulars i units amb calç. L’interior de l’església ha estat recuperat recentment gràcies a una acurada restauració; aquesta ha permès datar les diferents etapes constructives d’aquesta nau a partir dels diferents tipus d’aparell. Així apareix un primer aparell quadrat, probablement de la primera construcció del segle X, aparell molt semblant al dels fonaments; el mur de ponent és fet amb un aparell més allargassat, ja del segle XI, i, per últim, la volta deu ésser ja obra del segle XII.

Vista de l’interior de l’església vers llevant, amb la capçalera al fons. La volta del temple, apuntada és del segle XII i la porta del XVIII.

R. Pons

Aquesta volta del segle XII és apuntada i cobreix tota la nau rectangular amb lloses col·locades en plec de llibre. S’accedeix a la nau per una porta moderna, del segle XVIII, situada al mur de ponent.

Sant Climent de l’Espunyola conserva la major part de les seves obertures originals, llevat de la porta ja esmentada; com a conseqüència de la gran amplada dels murs, totes són de doble esqueixada i tapades per les construccions annexes. La finestra de l’absis és seccionada, com tot el mur, i ha perdut el doble biaix original, esdevenint d’una sola esqueixada. (JPC)

Bibliografia

  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 88-89