Els comtes
No sabem si fou una decisió del palau reial o bé del comte Guifré, el cert és que a partir del 881 apareix el comtat d’Osona i com a comte el mateix comte Guifré, que regí el comtat fins a la seva mort el 897. En la repartició que feren els seus fills, el comtat d’Osona quedà vinculat a l’hereu, Guifré Borrell, i en morir aquest, el 911, passà al seu germà petit Sunyer; així el comtat osonenc quedà vinculat al patrimoni dels comtes de Barcelona, que era format pels comtats de Barcelona, de Girona i d’Osona, el nucli entorn del qual s’aniran articulant la resta dels comtats catalans. Únicament sembla que a la vall de Ripoll, que aplegava els monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que esdevindran els monestirs del clan familiar i en el primer dels quals s’enterraren diversos comtes dels casals de Barcelona i de Cerdanya, s’establí un règim de condomini que es comprova a partir de la mort del comte Guifré Borrell, el qual no es féu enterrar a Ripoll. Així el 913 es va promoure un plet sobre la possessió de diversos llocs d’entorn del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i per bé que els vilars en disputa consten clarament com a situats al comtat d’Osona, a la vall de Ripoll, el judici és presidit pels comtes Miró de Cerdanya i Sunyer de Barcelona i els vescomtes Unifred, vescomte del comte Miró i Ermemir, vescomte del comte Sunyer, pel comtat d’Osona.
El 949 el nomenament de l’abadessa Adelaida per regir el monestir de Sant Joan de les Abadesses el fa el comte Borrell amb el consell del bisbe Guadamir i del comte Sunifred de Cerdanya. El darrer acte de sobirania que un comte de Barcelona féu a la vall de Ripoll és la facultat que el 957 concedí el comte Borrell als seus colons d’Armàncies, Balbs, Saltor, Mosololles i Vidabona per fer donació dels seus alous al monestir de Santa Maria de Ripoll. Més tard, el 981, el comte Oliba Cabreta de Cerdanya amb el seu germà el comte-bisbe Miró II de Besalú tornà a donar permís als seus colons d’Armàncies de fer donacions al monestir de Ripoll.
A partir d’aquí els comtes de Cerdanya i després els de Besalú exerciren el domini de la vall de Ripoll tots sols, si bé es mantindrà la ubicació de la vall en el comtat d’Osona. Únicament un document de l’any 1017 citarà el comtat de Ripoll, però aquesta locució tingué un èxit escàs i la vall de Ripoll es reincorporà al patrimoni dels comtes de Barcelona quan ho féu el patrimoni dels comtes de Besalú el 1111.
Aquest traspàs de la vall de Ripoll potser té relació amb la rectificació de fronteres entre el comtat de Berga i el d’Osona, a la zona de Merlès, que ja s’ha esmentat, i la creació d’un corredor entre Cardona i Súria a fi que el comtat de Berga tingués una zona d’expansió per terres sarraïnes. El comtat d’Osona després d’aquestes modificacions no tingué cap més altra variació que la progressió constant per la seva Marca en direcció a Lleida i no finí la seva expansió fins arribar a Sidamont i Utxafava, que és el límit més ponentí que assolí al final del segle XI o principis del XII.
No obstant la vinculació del comtat d’Osona al patrimoni dels comtes barcelonins, hi hagué alguns intents de separar-lo de la resta de comtats. El primer intent es fa de difícil avaluar per la migradesa de la informació disponible. Se sap que el comte Sunyer havia concedit al seu fill hereu, Ermengol, el títol de comte d’Osona, així consta en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Moià del 939 (dominus Ermengaudus ausonensis comes), però el jove comte d’Osona morí el 942 en la batalla de Balltarga, quan segurament es tractava de dominar una incursió d’un exèrcit d’hongaresos que havia entrat a Catalunya pel Vallespir i la Garrotxa i després d’arribar a Lleida, retornava per l’Urgellet i la Cerdanya.
Un altre intent de desmembració molt més clar és el que promogué el comte Berenguer Ramon I el qual en el seu testament sagramental del 1035 deixà a la seva muller Guisla i llur fill Guillem Berenguer el comtat i el bisbat d’Osona, sota l’obediència i protecció del seu germà gran, Ramon Berenguer I. El cas és que, malgrat les disposicions testamentàries, el germà gran no permeté que es cumplís la segregació del comtat osonenc del nucli patrimonial, i seguí fent actes de sobirania en el comtat d’Osona, com si se li hagués atorgat, usurpant, per tant, els drets del seu germà Guillem Berenguer, el qual, de grat o per força, el 1054 renuncià els drets que tenia per herència del seu pare, a canvi del que li donava en aquell moment i el que li donaria en el futur.
Segurament es retirà a Santpedor que és l’únic predi que sabem que li donà el seu germà i on degué morir el 1065. Així finia l’únic intent concret de separar el comtat d’Osona dels comtats patrimonials dels comtes de Barcelona, dels quals no s’intentà separar cap més cop. Els comtes d’Osona seguiren essent els del casal de Barcelona. Encara que el segle XIV es creà un comtat d’Osona per a la família Cabrera, aquest no tindrà cap vinculació amb el comtat d’Osona procedent de la repoblació dels segles IX-X.
Testament de Berenguer II de Queralt (21 de desembre de 1166)
"Quia nemo in carne positus ullo modo mortem evadere potest. Idcirco in Dei nomine. Ego Berengario de Cheralto gravi infirmitate detentus timeo me superveniat repentina mors, ideo pleno meo sensu et memoria integra, facio meum testamentum, in quo eligo manumissores meos videlicet Sanciam matrem meam, et Bernardum de Gurbo, Et Petrus de Cheralto, et Berengarius de Avino, et Guillelmum de Edris, et Berengarium de Challers, et Raimundum Fulchonis, quibus precipio karitative ut si obiero ab hac infirmitate ante quam aliud testamentum faciam ita distribuant omnes res meas honorem et mobilem sicut hic invenerint ordinatum. Primum dimitto corpus meum Sancte Marie Rivipollensi ad sepeliendum, et dimitto animam meam Deo et Beate Marie, et dimitto pro anima mea Sancte Marie Rivipollensi ·V· mansos de meo alodio quod fuit Petri Ricardi qui ·V· mansi sunt bonis, et dimitto Sancte Marie illos ·III· morabatinos quos mihi exeunt censales de ipsa alberga de Fonoiet, et hoc totum est in terminio de Gurb, et dimitto Beate Marie Rivipollensi meum mansum de Madiroles qui est in terminio de Menleuo, et meum lectum et mulum ·I·, hoc totum suprascriptum dimitto Sancte Marie Rivipollensi pro anima mea et parentorum meorum, et ipsi monachi Sancte Marie Rivipollensis stabiliant unum presbiterum monachum qui semper cantet missas pro anima mea et parentorum meorum, propter hoc totum quod superius dimitto Sancte Marie. Et dimitto pro anime mea et paretum meorum, Ospitali Jherolime et Milicie Templi et monachis brunis de Valle Laurea, ipsum meum honorem de Provincialibus, quem honorem habeant iste tres mansiones per tercium, scilicet ut unaqueque habeat terciam partem, et quod redimat per tercium ipsum honorem de hoc quod inpignora tenetur. Et dimitto predicto Ospitali Jherusalem meum rucinum et meam guarnadonem et meum alsbergum, scilicet meam loricam quam Riamballus habet et ceteras armas meas. Mando et precipio ut stabiliant unum presbiterum ad altare Sancti Michelis de Midiona qui semper cantet pro anima mea et parentorum meorum et stabilimentum sit factum de meo alodio de Midiona. Et mando et precipio ut stabiliatur alter presbiter de meo alodio in ecclesia Sancti Poncii de Salent qui semper cantet pro anima mea et parentorum meorum. Et dimitto pro anima mea et parentorum meorum Sancto Benedicto de Bages ipsum meum molendinum de Salent tali pacto ut monachi monasterii Sancti Benedicti stabiliant unum monachum presbiterum qui semper cantet missa pro anima mea et parentorum meorum; et si monachi hoc facere noluerint, habeat semper monasterium Sancti Benedicti sextarium ·I· ordei per unumquemque annum in supradicto molendino de Salent. Dimitto Sancte Marie Montisserrati unum ciphum argeneum, et Sancte Marie de Stagno unum ciphum argenteum. Mando et precipio ut ille debita que ego et mater mea debemus ecclessie Sancti Andree de Gurbo integriter sint ibi persoluta. Et dimitto ecclessie Sancti Andree de Gurb pro anima mea et parentorum meorum ipsum meum campum de ipsa Posterna, et Sancia mater mea et Bernardus de Gurbo donent de meo avere Sancti Andree de Gurb sicut eis pervisum fuerit. Et dimitto Sancte Marie de Midiona meam copam de argento ad unum calicem faciendum. Et dimitto pro anima mea Sepulcro Domini Jherusalem ·C· morabatinos qui stabiliantur in una lampada que semper ardeat die ac nocte in sepulcro Domini Nostri Jhesu Xristi, episcopo de Vico ·XX· morabatinos per missas, et ad operam Sancti Petri de Vico et Sancte Marie ·X· morabatinos, ecclesie Sancte Marie de Menleuo ·V· morabatinos pro anima mea, Sancte Marie de Cabrera ·V· morabatinos pro anima mea, Sancto Petro de Castroserris ·V· morabatinos pro anima mea, Sancto Jacobo de Vilafreser ·I· morabatino, et Sancto Juliano ·I· morabatino, Sancto Bartholomeo alio morabatino, Sancto Xhistoforo alio, Sancto Stephano alio, Sancto Jacobo de Gallicia ·V· morabatinos pro anima mea, ad sedem Barchinone ·V· morabatinos, archipiscopo Tarragone ·V· morabatinos. Dimitto filie mee Sibilie meum castrum de Gurbo cum omnibus suis terminis, et castrum meum de Menleuo cum omnibus suis terminis, et castrum de Oris cum omnibus suis terminis, et castrum de Voltregano cum omnibus suis terminis, et castrum de Meda cum omnibus suis terminis, et castrum de Solterra cum omnibus suis terminis, et castrum de Olo cum omnibus suis terminis, et castrum de Avino cum omnibus suis terminis, et castrum de Salent cum omnibus suis terminis, et castrum de Guardiola cum omnibus suis terminis, et castrum de Cheralto cum omnibus suis terminis, salvo tamen sponsalicio uxoris mee, et castrum de Alio cum omnibus suis terminis, et castrum de Fonte Rubea cum omnibus suis terminis, et castrum Novum de Barchinona cum omnibus suis terminis, intus et extra, et castrum de Porto. Hoc totum ut dictum est dimitto filie mee Sibilie, salvis tamem supradicti lexationibus ecclesiarum et sanctis Dei. Castrum vero de Guardiola concedo Berengario de Callers cum omnibus suis terminis ut habeat Berengarius per Sibiliam filiam meam et per virum suum. Dimitto Ponceto de Cabrera nepoti meo meum castrum de Mediona cum omnibus suis terminis, salvo tamen ipso retorno Raimundi Fulchonis sicut in suis scripturis continetur scriptum, et salvis ecclesiarum laxationibus. Et si contigerit mori filia mea sine infante, revertatur omnis prescriptum honor Ponceto de Cabrera nepoti meo. Et si predictus Poncius de Cabrera nepos meus obierit sine infante legitimo eius hereditas, scilicet castrum de Midiona revertatur Sibilie filie mee vel infantibus suis. Et si ambo isti prenominati obierint sine infante legitimo omnis prescriptus honor revertatur Berengario de Challers consanguineo meo vel infantibus suis, extra castrum de Cheralto cum omnibus terminis quod revertatur Petro de Cheralto. Et si Petrus de Cheralto prescripto obierit sine infante legitimo castrum de Cheralto cum omnibus suis terminis revertatur Berengario de Challers vel infantibus suis, salvis tamen in omnibus supradicto lexationibus ecclesiarum et Sanctus Dei. Laudo et dono filiam meam Sibiliam in omni honore quem ei dimitto Raimundo Fulchonis filio Raimundi Fulchonis et Raimundus Fulchonis donet mille morabatinos Sancie matri mee; et Bernardo de Gurbo et ipsi distribuant per meas laxationes et persolvant mea debita. Et laudo et concedo pro anima mea ecclesie Beati Petri de Vico ipsas omnes primicias de Prato de novis laborationibus et episcopus et clerici stabiliant unum presbiterum qui semper cantet missas pro anima mea et parentorum meorum. Et mando et laudo matri mee Sancie et illi cui honorem meum dimitto ut faciant et attendant ipsas conveniencias que sunt inter me et Ausonensem episcopum factas. Et omne supradictum honorem preter sponsalicium uxoris mee et ipsas laxationes ecclessiarum Dei dimitto Sancie matri mee domine mee ut sit inde domina et potestativa diebus vite sue.
Actum est hoc XII kalendas januarii anno XXVIII regni regis Leduici Junioris.
S+m. Berengarii de Cheralto qui hoc laudo et firmo et testes firmare rogo. S+m. Sancie matris eius. S+m. Bernardi de Gurbo. S+m. Petri de Cheralto. S+m. Guillelmi de Edris. S+m. Berengarii de Challers S+m. Bernardi de Falcs. S+m. Raimundi Fulconis. S+m. Guillelmi de Bergueda. S+m. Poncii de Boxados. S+m. Bernardi de Midiano. S+m. Bernardi de Serralonga. S+m. Berengarii de Avino.
S+m. Arnalli presbiter qui hoc scripsit cum litteris suprapositis in linea ·IIa· rasis et emendatis in linea ·XXV· et fusis in linea ·XXVI· et rasio et emendatio in linea ·XXX· ss. die et anno quo supra."
Arxiu Capitular de Vic, c. 6, sense classificar. Aquest document procedeix de l’arxiu del monestir de Ripoll, car al llom diu: “Testamentum Berengarii de Queralto in quo dedit Beate Marie (Rivipollensi) hereditate Petri Richards. Actum tempore regni Ludovici regis juniori. Anno XXVIII et anno Domini MCLXVI”. Després degué passar a l’arxiu parroquial de Muntanyola, on tenia el número 1, i fa poc que anà a parar a l’Arxiu Capitular de Vic i fou inclòs al calaix 6 on es troba encara per relligar i classificar (21 de desembre de 1166).
Arxiu Episcopal de Vic, 11. 5, núm. 4, còpia coetània (?).
Traducció
"Ningú que és envoltat de carn no pot evadir-se de la mort. Per això en nom de Déu, jo, Berenguer de Queralt, afectat per una greu malaltia temo que em vingui una mort repentina; amb ple consentiment i amb tot coneixement, faig el meu testament per al qual elegeixo com a marmessors meus a Sança, mare meva, i a Bernat de Gurb. I Pere de Queralt, Berenguer d’Avinyó i Guillem d’Edris i Berenguer de Callers i Ramon Folc, als quals demano que, per caritat, si moro d’aquesta malaltia abans de fer un altre testament, distribueixin totes les meves coses, terres i béns mobles tal com ho trobin ordenat. Primerament deixo el meu cos a Santa Maria de Ripoll per tal que sigui sepultat i lliuro la meva ànima a Déu i a santa Maria: per a la meva ànima, a Santa Maria de Ripoll cinc masos del meu alou que era de Pere Ricard; tots els cinc masos són bons; lliuro a Santa Maria aquells tres morabatins que surten com a censals de l’alberga de Fonollet i tot això és al terme de Gurb i lliuro a Santa Maria de Ripoll el meu mas de Madiroles que és al terme de Manlleu, i el meu llit i un mul. Tot el que és dit més amunt ho lliuro a Santa Maria de Ripoll per a la meva ànima i la dels meus pares i que els monjos de Santa Maria de Ripoll estableixin un prevere, monjo, que sempre canti una missa per a la meva ànima i la dels meus pares; per això deixo tot el que dic més amunt. I deixo per a la meva ànima i la dels meus pares, a l’Hospital de Jerusalem i a la Milícia del Temple i als monjos negres de Vall Llòria el meu terreny de Provençals per tal que hi tinguin tres mansions i que a cadascuna hi hagi tres parts i que cadascun redimeixi un terç del terreny que tenien empenyorat. I deixo a l’esmentat Hospital de Jerusalem el meu ruc, guarniments, el meu alberg, la meva llòriga que té Riambau i la resta d’armes meves. Mano i ordeno que estableixin un prevere a l’altar de Sant Miquel de Mediona que sempre canti per a la meva ànima i la dels meus pares i aquest establiment el facin del meu alou de Mediona. I mano i ordeno que estableixi un altre prevere del meu alou a l’església de Sant Ponç de Sallent per tal que sempre canti per a la meva ànima i la dels meus pares. I deixo per a la meva ànima i la dels meus pares a Sant Benet de Bages el meu molí de Sallent amb la condició que els monjos del monestir de Sant Benet posin un monjo prevere que sempre canti missa per a la meva ànima i la dels meus pares i si els monjos no volguessin fer-ho, tingui sempre el monestir de Sant Benet un sexter d’ordi per cada any en l’esmentat molí de Sallent. Deixo a Santa Maria de Montserrat una copa de plata i a Santa Maria de l’Estany una altra copa de plata. Mano i ordeno que aquells deutes que jo i la meva mare devem a l’església de Sant Andreu de Gurb, que íntegrament siguin pagats. I deixo a l’església de Sant Andreu de Gurb per a la meva ànima i la dels meus pares, el meu camp de Posterna, i Sança, la meva mare, i Bernat de Gurb donin del meu peculi a Sant Andreu de Gurb allò que els sembli. Deixo a Santa Maria de Mediona la meva copa de plata per a fer-ne un calze.
Deixo per a la meva ànima al sepulcre del Senyor de Jerusalem, 100 morabatins per a la fundació d’una làmpara que sempre cremi dia i nit en el sepulcre del senyor nostre Jesucrist. Al bisbe de Vic, 20 morabatins per a misses i per a l’obra de Sant Pere de Vic i de Santa Maria, 10 morabatins, a l’església de Santa Maria de Manlleu, cinc morabatins per a la meva ànima, a Santa Maria de Cabrera, cinc per a la meva ànima; a Sant Pere de Casserres cinc morabatins per a la meva ànima; a Sant Jaume de Vilafreser, un morabatí i a Sant Julià un morabatí, a Sant Bartomeu, un altre morabatí, a Sant Cristòfol un altre, a Sant Esteve un altre, a Sant Jaume de Galícia 5 morabatins per a la meva ànima, a la seu de Barcelona, 5 morabatins, a l’arquebisbe de Tarragona, 5 morabatins. Deixo a la meva filla Sibil··la el meu castell de Gurb amb tots els seus termes i el castell d’Oris amb tots els seus termes i el castell de Voltregà amb tots els seus termes i el castell de Meda amb tots els seus termes i el castell de Solterra amb tots els seus termes i el castell d’Oló amb tots els seus termes i el castell d’Avinyó amb tots els seus termes i el castell de Sallent amb tots els seus termes, el castell de Guardiola amb tots els seus termes i el castell de Queralt amb tots els seus termes, excepte l’esponsalici de la meva esposa i el castell d’All amb tots els seus termes i el castell de Font-rúbia amb tots els seus termes i el castell Nou de Barcelona amb tots els seus termes, dintre i fora, i el castell del Port. Tot això que he dit ho deixo a la meva filla Sibil·la, llevat de les deixes de les esglésies i els sants de Déu. Concedeixo el castell de Guardiola a Berenguer de Callers amb tots els seus termes per tal que el tingui Berenguer per la meva filla Sibil·la, com a marit seu. Deixo a Poncet de Cabrera, el meu nebot, el castell de Mediona amb tots els seus termes, llevat el que retorno a Ramon Folc, tal com està escrit en la seva escriptura i excepte les deixes de les esglésies. I si succeís que moria la meva filla sense fill, torni tot el que està escrit a Poncet de Cabrera, el meu nebot. I si Ponç de Cabrera moria sense fill legítim, que la seva herència, és a dir, el castell de Mediona, passi a la meva filla Sibil·la o als seus fills. I si aquests dos ja anomenats morissin sense cap fill legítim, que tot torni a Berenguer de Callers, parent meu, i als seus infants, llevat del castell de Queralt que tornaria amb tots els termes a Pere de Queralt. I si l’esmentat Pere de Queralt moria sense fill legítim, el castell de Queralt amb tots els seus termes torni a Berenguer de Callers o als seus fills, excepte en totes les deixes de les esglésies o sants de Déu. Confirmo i dono a la meva filla Sibil·la tot l’honor que deixo a Ramon Folc i al seu fill i que Ramon de Folc doni 1.000 morabatins a Sança, la meva mare, i que distribueixin a Berenguer de Gurb per les meves deixes i paguin els meus deutes. I confirmo i concedeixo per a la meva ànima a l’església de Sant Pere de Vic totes les primícies de Prat sobre els nous conreus i els bisbes i clergues dotin un prevere que sempre canti misses per a la meva ànima i la dels meus pares. I mano i confirmo a la meva mare, Sança, i a aquell a qui deixo el meu honor que facin i atenguin les conveniències que s’han fet entre mi i el bisbe d’Osona. I tot el més amunt dit honor, excepte l’esponsalici de la meva esposa i les deixes de les esglésies de Déu ho deixo a Sança, mare meva i senyora meva, que en sigui senyora i hi tingui poder tots els dies de la seva vida.
Fet el 21 de desembre de l’any 28 del regnat del rei Lluís el jove.
Signatura de Berenguer de Queralt que ho alabo i confirmo i demano que firmin els testimonis. Signatura de la meva mare, Sança. Signatura de Bernat de Gurb. Signatura de Pere de Queralt. Signatura de Guillem d’Edris. Signatura de Berenguer de Callers. Signatura de Berenguer de Falcs. Signatura de Ramon Folc. Signatura de Guillem de Berguedà. Signatura de Ponç de Boixadors. Signatura de Bernat de Medià. Signatura de Bernat de Serrallonga. Signatura de Berenguer d’Avinyó. Signatura d’Arnall, prevere, que ho he escrit amb les lletres sobreposades en la segona línia, esborrades i esmenades en la línia vint-i-cinc i canviades en la línia vint-i-sis i esborrat i esmenat en la línia trenta-tres; ho he subscrit el dia i any que consta més amunt."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Els vescomtes els segles X-XI
Després del recent estudi sobre la família vescomtal osonenca de Manuel Rovira, s’han aclarit les primeres generacions i sobretot s’han rebutjat uns vescomtes que actuaven o es creia que actuaven al comtat d’Osona en activitats particulars i que no exercien el seu càrrec a Osona, com un tal Franco, que potser era vescomte cerdà o berguedà i un Otger que era gironí, encara que tingué béns a Osona igual com sabem que la família vescomtal gironina n’hi tingué també molts, més endavant.
Original en papir del document signat pel papa Benet VII en el qual són confirmades les possessions i els límits del bisbat. Aquest document es conserva a l’Arxiu Capitular de Vic, a l’armari de les butlles.
Arxiu Capitular de Vic
Fins ara ha estat impossible d’establir si el primer vescomte osonenc, Ermemir, que actuà entre el 902 i el 929, era germà de Sal·la de Conflent i d’Isarn, vescomte de Conflent, ja que sabem que Sal·la era oncle d’un fill d’Ermemir, el bisbe Guisad d’Urgell. Encara que s’intueix aquest lligam familiar no s’ha pogut comprovar. Les seves actuacions com a vescomte se centren en ésser almoiner del comte Guifré Borrell, i com a tal actuà en dues execucions del seu testament, una del 911 i una altra del 916 i l’assistència a un judici celebrat el 913 sobre els drets del monestir de Sant Joan de les Abadesses al domini dels vilars dels voltants del monestir. Signà l’esponsalici que el comte Sunyer féu a la seva primera muller Amilda, i en la dotació de l’església de Sant Salvador de Ripoll el 924. Com a particular es coneixen actes documentals que van del 902 al 929.
Els descendents d’Ermemir són perfectament coneguts i no tenen cap complicació. La seva actuació a Osona no tingué cap particularitat. Aquí tenien el feu vescomtal, format pels castells de Tagamanent, el Brull, Savassona i Rupit, cosa que els feia uns dels nobles més importants de la comarca. La família vescomtal començà a desvincular-se de la comarca d’Osona quan el 986 el vescomte Ermemir rebé del comte Borrell l’encàrrec de defensar i governar el castell de Cardona, la qual cosa obria grans possibilitats d’expansió per la zona de ponent participant en la repoblació de la frontera. Així s’anaren desvinculant d’Osona a mesura que el càrrec vescomtal perdia funcions i vers el 1060-70 el seu trasllat a Cardona fou definitiu i canviaren el títol de vescomtes d’Osona pel de Cardona, si bé conservaren durant els segles XI i XII el seu feu vescomtal, del que poc a poc s’anaren desprenent entrat el segle XIII.
Els vicaris comtals els segles X-XI
El comtat d’Osona era el primer en el qual s’establia una organització eminentment militar, la qual cosa obligà el comte a nomenar uns delegats seus per organitzar la defensa dels castells i administrar el territori que els era subjecte. El comte escollí aquests delegats entre els seus fidels i els atribuí el càrrec de delegats o vicaris comtals. Normalment se’ls encomanà la custòdia de més d’un castell, els Gurb-Queralt tenien el de Gurb i el de Sant Llorenç-Meda, a Osona, i el de Sallent al Bages; els Muntanyola-Montcada, Muntanyola i Vacarisses; els Besora, el de Besora, el de Curull i el de Torelló; els Lluçà, Lluçà i Merlès, etc.
Entre les darreries del segle X i els primers anys del segle següent es van perfilant les famílies vicarials que en un principi només són uns noms que apareixen esporàdicament com Fedanci, vicari, que el 906 reedificà l’església de Manlleu, del qual ni sabem quin castell tenia atribuït car el de Manlleu no existia; atès, però, que l’església de Santa Maria de Manlleu es trobava dins el terme de la ciutat de Roda, hom sospita si podia ésser vicari del terme d’aquesta demarcació. Casos com aquest són relativament nombrosos.
Els vicaris comtals osonencs iniciaren un ascens en la política comtal barcelonina a partir del final del segle X, per causa, segurament de la davallada que degué sofrir la noblesa barcelonina el 985 després de l’ocupació de la ciutat de Barcelona per les tropes d’al-Mansur, que delmà o féu captiva una bona part de la noblesa d’aquell comtat i ciutat, mentre que no sembla que afectés greument la noblesa osonenca, encara que un fill d’Ansulf de Gurb, Amat, morí decapitat defensant el castell de Selmella al comtat de Barcelona.
A partir d’aquest moment els principals nobles que formen part del seguici del comte de Barcelona són osonencs: els Gurb-Queralt, els Besora, els Orís, els Taradell, els Muntanyola-Montcada, els Lluçà, etc.
Al llarg del segle XI es produeix l’ascens d’algunes de les famílies antigues, com els Besora amb el seu membre Gombau de Besora que actuava de conseller de la comtessa Ermessenda; els Orís, que obtingueren la senescalía dels comtes de Barcelona i un important lot de castells que anava incorporat al càrrec; els Muntanyola, que reberen l’important castell de Montcada que els donà el nom definitiu o els Gurb-Queralt que iniciaren una important tasca repobladora a partir del castell de Queralt. Mentre hi ha famílies que queden reduïdes al patrimoni inicial com els Taradell, els Centelles, els Savassona, els Lluçà o que desapareixen com els Tona.
També es produeix una important intervenció dels vescomtes de Girona que aprisiaren, segurament, el castell de Malla i crearen el d’Aguilar en un apèndix del castell de Tona, dels quals es desprengueren aviat i que després d’una important actuació d’un nét dels vescomtes, Guillem de Mediona, com a repoblador de la Marca Osonenca, al servei dels bisbes de Vic, es desvincularen d’Osona i continuaren com a vicaris del castell d’Oló. També foren notables els vicaris de Cabrera, que al començament del segle XI entroncaren amb la família vescomtal de Girona, a la qual donaren el nom de vescomtes de Cabrera, els quals durant molt de temps centraren la seva actuació a la vall d’Àger o a Castella. La seva incidència més forta a Osona es donà a partir del segle XIV, quan un dels seus membres fou comte d’Osona, però el domini inicial del castell de Cabrera i de l’antiga ciutat de Roda féu que des de sempre fossin una de les famílies més importants d’Osona. En canvi els Besora, després dels incidents ocasionats per Mir Geribert d’Olèrdola, a qui passà l’herència com a gendre de Gombau de Besora, perderen ben aviat una bona part dels castells que havien aplegat.
Pacte entre els castlans i els senyors del castell de Cabrera (1 de juliol de 1239)
"Nota fuit controversia et diucius agitata inter dominum Geraldum Dei gracia vice comitem Caprarie ab una parte et dominam Beatricem de Castilione et B[erengarius] de Capraria filium suum ex altera super pluribus capitulis et diversis. Dicebat cumque dictus Geraldus de Capraria quod omnes paces et treugura tocius castri de Capraria pertinebant ad eum racione adquisicionis quem eidem fecerat a domino Rege Ildefonso Poncius de Capraria avus quondam Geraldi de Capraria supra scripti. Item petebat dus sextaria annone medium ordei et medium spelte quolibet anno sibi dari a dictis domina Beatrice et B. de Capraria et CXX sextaria annone qui tam predecessoris dictorum Beatricis et B. de Capraria quem ipsi retinuerant LX annis citra racione eiusdem composicionis que factam fuerit inter Geraldum de Capraria quondam vicecomitem predecessorem dicti Geraldi et G. de Capraria quondam antecessorem dictorum domine Beatricis et B. de Capraria supradicti. Item petebat medietatem mansi F. de Parra et medietatem persone ipsius et abiarum personarum ipsius mansi ad quod dicta domina Beatrice et B. de Capraria predictis respondebant videlicet in hunc modum quod dictus dominus Geraldus de Capraria non debebat habere omnes paces et treugas castri predicti nec solummodo medietatem et aliam medietatem debebat ipsi habere parrochia Sancti Juliani excepta in quem nichil debebat habere Geraldum de Capraria prelibatus. Ad secundum capitulum responderunt quod non tenebant ei dare dicta duo sextaria bladi eo quod dicto Geraldo fuerit locus assignatus in quo debebat dicta una sextania bladi accipere annuente. Ad tercium capitulum responderunt quod dictus F. de Parra dicebat quod mansus de Parra erat alodium suum proprium atque franchium unde nichil debebat habere in dicto manso nec in personis eiusdem Geraldus de Capraria jam prescriptus. Ex adverso autem petebat dicta domina Beatrice et B. de Capraria predictus totam domum sive staticam de Carboneriis et personas ibidem habitantibus tam Petrum de Carboneriis quam alias personas alias universas. Item petebant CCL moabetinos et M solidos monete barchinonense quos debebant eis dictus Geraldus quo ut in quibusdam instrumentis in causa prelatis videbatur plenius continetur. Quibus dictus Geraldus taliter respondebat quod domus predictam de Carboneres et persone ibi habitantes non impetebant ad dictam dominam Beatricem sive B. de Capraria nominatim immo ad se penitus pertinebant quod dictus P. de Carboneres in causa fuit confesus. Ad secundum capitulum dictorum CCL aureorum et mille solidorum dixit quod predecessores dicte domine Beatricis de Capraria tenuerant diucius quidam pignora predictis aureis et denariis obligata, de quibus perceperant ultra sortem et ideo non poterant dictos aureos nec peccuniam demandare. Tandem supra omnibus predictis et singulis compromisit utraque pars in mobilem vinum Gn de Montechateno sub pena CCC aureorum sub hac videlicet forma quod quicquid ipse supra predictis omnibus et singulis diceret inter partes jure vel composicione habet utraque pars ratum pro ut inperpetuum utque firmum et pars non adquiescens prestaret parti adquiescenti penam superius notatam. Qui vero dictus G. de Montechatano auditis utriusque partis racionibus et allegacionibus instrumentis etiam diligenter inspectis in dicta causa utrumque prolatis habito etiam plurium consilio sapientium arbitratus est scilicet in hunc modum. Quod dictus Geraldus de Capraria et sui habeant in perpetuum medietatem integre omnium pacium et treugarum totius castri de Capraria predicti et dicta domina Beatrix et B. de Capraria predictis et sui habeant in perpetuum aliam medietatem dictarum pacium et treugarum. In parrochia autem Sti. Juliani dictus Geraldus de Capraria et sui in perpetuum et dicta domina Beatrix et B. de Capraria predictorum et sui habeant medium per medium omnes paces et treugas superius nominatas exceptis hominibus propiis et dominicaturis dictorium domine Beatricis et B. de Capraria in quibus nichil habeat Geraldus de Capraria memoratus nec dicta domina Beatrix sive B. de Capraria vel sui in ipsis hominibus eorum propiis et dominicaturis aliquid accipiant racione pacium et treugarum et si homines dictorum domine Beatricis et B. de Capraria qui sint de parrochia Sti. Juliani frangerent in aligno paces et treugas possint eos compellere et distinguere dicta domina Beatrix et B. de Capraria vel baiulus eorumdem tamen tota pena quam ratione pacium et treugarum deberent dare dicti homines Sti. Juliani dimitant et relaxent etiam semper a predictis domino Geraldo de Capraria et Beatrice et Berengario ac suorum et hoc fiat solo a tamen dicto Geraldo de Capraria et suis in perpetuum sanguinis justitiam quam ipse et sui habeant in perpetuum tam in termini et tocius dicti castri de Capraria quam in tota parochia Sti. Juliani superius nominata tamen si forte dictus Geraldus de Capraria vel sui denarios aliquos vel aliquid aliud acciperent de predicta sanguinis justicia habeant inde dicta domina Beatrix et B. de Capraria et sui in perpetuum medietatem et dictus Geraldus de Capraria et sui aliam integre perpetuo medietatem. Item dixit predictus G. de Monte cathario arbitrando quod dicta domina Beatrix de Castilione et B. de Capraria et sui dent in perpetuum annuatim in festo Sti. Michaelis septembris dicto Geraldo de Capraria et suis duo sextaria annone, medium ordei et medium spelte. Supra dictis vero C· XX sextariis annone a dicto Geraldo de Capraria superius petitis, dixit arbitrando dictus G. de Monte cathano quod dicta domina Beatrix et Bugarius de Capraria vel sui numquam teneantur ipsa ·C· XX sextaria dare sive persolvere predicto G. de Capraria vel suis alique racione. Imno eisdem et suis perpetuo diffiniantur penitus et solvantur. Item arbitrando dixit predictus G. de Monte cathano quod dictus mansus de Parra et Ferrarius de Parra et omnes alie persone eidem manso habitantes sint in perpetuum dicte Dne. Beatricis et B” de Capraria et suorum salvis tamen et retentis dicto Geraldo de Capraria et suis in perpetuum omnibus possessionibus et honoribus quos dictus F. de Parra temet per G. de Capraria prenotatum. Item dictus G. de Monte cathano est arbitratus quod tota domus predicta sive statica de Carboneriis et P. de Carboneriis et omnes alie persone ibidem habitantes sint semper dicti Geraldi de Capraria et suorum salvis tamen et retentis dicte domine Beatrici et B-gīo de Capraria predicto suisque perpetuo omnibusque hominibus et possessionibus quos dictus P. de Carboneriis per ipsos tenet. Item arbitrando dixit dictus G. de Monte cathano quod dictus Geraldus de Capraria vel sui de dictis ·CC· L· aureis et ·M· solidos non bach. sibi superius petitis aliquam solucionem dicte domine Beatrici et B. de Capraria vel suis numquam facere teneantur. Immo eidem et suis penitus diffiniantur perpetim ac solvantur. Per hanc vero arbitrii sententiam dicto F. de Parra vel suis nunc vel in posterum aliquid prejudicium vehat gravari. Insuper ego dicta domina Beatrix de Castilione et ego dictus B. de Capraria filius eius nos ambo per nos et per omnes nostros presentes et futuros recognoscimus in veritate et fatemur tenere in feudum omnia predicta et singula per Geraldum de Capraria supradictum. Quam vero predictum transactionem sive arbitrium utraque pars laudavit et concessit ac in omnibus et per ommia plusarie approbavit. S + m. Dne Raimunde Dei gracie vicecomitissa Caprarie uxoris dicti Geraldi. S + m. Guillelme uxoris dicti Berengarii de Caprarie nos ambe qui hec omnia cuncta et singula laudamus concessimus et firmamus, sine omni nostro non ire et in pace et etiam scienter et consulte renunciamus quantum ad hec omni juri sponte nostri et juri ypotheque et omni beneficio senatus consulti velleyani et omni ab juri et racioni contra predicta vel sine per nobis vel nostris detento in aliquo facienti.
Testes B. de Cervaria, B. de Queralto, P.R. de Vilademayn, D. de Castilione, B. de Scintillis, B. de Gurbo, P. de Basilia, A. de Monte alacro, Guilaberto de Meddia, Geraldi de Salija, G. Xetmarii, R. de Medalia, Poncii de Monte surico."
Original (1 de juliol de 1239): Arxiu Curia Fumada Vic. Anònims III, 1239 al 1242, fols. 20-21 v°.
Traducció
"És coneguda la controvèrsia, molt llarga i agitada, entre el senyor Guerau, per la gràcia de Déu, vescomte de Cabrera, per una part, i la senyora Beatriu de Castelló i B(erenguer) de Cabrera, el seu fill, per l’altra, sobre molts i diversos capítols. Deia el citat Guerau de Cabrera que totes les paus i treves de tot el castell de Cabrera li pertanyien per raó de l’adquisició que havia fet al senyor rei Alfons, Ponç de Cabrera, avi, mort, del Guerau de Cabrera esmentat. També demanava que se li donessin 2 sexters d’aliment, mig d’ordi i mig de blat cada any per part de l’esmentada senyora Beatriu i B. de Cabrera i 120 sexters d’aliments que els predecessors dels esmentats Beatriu i B. de Cabrera li havien retingut durant 40 anys contra raó del contracte que s’havia fet entre Guerau de Cabrera, mort, vescomte predecessor de Guerau i G. de Cabrera, mort, antecessor dels esmentats senyora Beatriu i B. de Cabrera. També demanava la meitat del mas de F. de Parra i la meitat de la persona i de les persones que vivien al mas; a tot això l’esmentada senyora Beatriu i B. de Cabrera responien de manera que al senyor Guerau de Cabrera no se li devien totes les paus i treves del castell ni tan sols la meitat, i que l’altra meitat l’havia de tenir la parròquia de Sant Julià, i que el citat Guerau de Cabrera no devia tenir-hi res. Al segon capítol responien que no tenien per a donar-li els dos sexters de blat que havia estat assignat al citat Guerau, el qual havia de rebre una sextera de blat amb el seu consentiment. Al tercer capítol respongueren que F. de Parra deia que el mas de Parra era un alou seu propi i franc, del qual ningú no devia tenir-hi res ni tan sols les persones de Guerau de Cabrera. Per contra, la senyora Beatriu i B. de Cabrera mencionats demanaven tota la casa i l’estàtica de Carboners i les persones que hi habitaven, tant Pere de Carboners com altres moltes persones. També demanaven 250 morabatins i 1.000 sous de moneda barcelonesa que els devia Guerau i que sempre sortien en tots els documents mostrats en la causa. A aquests Guerau responia de tal manera que la casa de Carboneres i les persones que hi habitaven no acusaven la senyora Beatriu ni a B. de Cabrera nominalment que li pertanyien d’amagat, tal com P. de Carboneres confessà en la causa. Al segon capítol dels esmentats 250 (morabatins) d’or i 1.000 sous digué que els predecessors de la senyora Beatriu de Cabrera havien obtingut des de feia molt de temps certes penyores obligades d’or i de diners, de les quals ells havien percebut a més una terra, i per això no podien demanar ni l’or ni els diners. Finalment, a més de tot el que s’ha dit i de cadascuna de les coses, totes dues parts es varen comprometre a donar una quantitat de vi a G. de Montcada sota el càstig de 300 monedes d’or, per tal que sobre tot el que s’ha esmentat i a cadascun d’ells digués per dret i contracte el que té una i altra part, ratificat i ferm per sempre i la part no adquiescent, la pena anotada més amunt. G. de Montcada, escoltades les raons d’una part i altra i les alegacions, vists amb diligència els documents en aquesta causa, i tingut el consell de molts savis, arbitrà d’aquesta manera: Guerau de Cabrera i els seus tinguin perpètuament la meitat íntegra de les paus i treves de tot el castell de Cabrera i la senyora Beatriu i B. de Cabrera i els seus tinguin perpètuament l’altra meitat de dites paus i treves. A la parròquia de Sant Julià, Guerau de Cabrera i els seus per sempre i la senyora Beatriu i B. de Cabrera i els seus que tinguin meitat per meitat totes les paus i treves anomenades més amunt, llevat dels homes solius i les dominicatures dels esmentats senyora Beatriu i B. de Cabrera, dels quals res no tingui ni Guerau de Cabrera ni la senyora Beatriu ni B. de Cabrera ni els seus en llurs homes solius i dominicatures; que rebin alguna cosa per raó de les paus i treves i si els homes dels citats senyora Beatriu i B. de Cabrera que siguin de la parròquia de Sant Julià trenquen en alguna cosa les paus i les treves, que puguin forçar i distingir a la senyora Beatriu i B. de Cabrera i llur batlle, tota la pena que per raó de les paus i les treves han de donar els homes de Sant Julià que la deixin i la lliurin sempre als citats senyor Guerau de Cabrera i Beatriu i Berenguer i els seus i això es faci per sempre només a Guerau de Cabrera i els seus per justícia de la sang que ell i els seus tinguin perpètuament tant en el terme i en tot el castell de Cabrera com en tota la parròquia de Sant Julià anomenada més amunt; però si per casualitat Guerau de Cabrera o els seus rebessin alguns diners o alguna cosa relacionada amb l’esmentada justícia de sang, que la senyora Beatriu i B. de Cabrera i els seus tinguin perpètuament la meitat i Guerau de Cabrera i els seus l’altra meitat íntegrament. Guerau de Montcada, fent d’àrbitre, també va dir que la senyora Beatriu de Castelló i B. de Cabrera i els seus donin per sempre anualment en la festa de Sant Miquel de setembre a Guerau de Cabrera i als seus, 2 sexters d’aliments, mig d’ordi i mig de blat. Com a àrbitre G. de Montcada va dir que els 120 sexters d’aliments demanats més amunt per Guerau de Cabrera, que ni la senyora Beatriu i Bugari de Cabrera ni els seus mai no siguin obligats a donar els 120 sexters, ni a pagar a G. de Cabrera i els seus per cap concepte. Perpètuament resta definit i pagat. També com a àrbitre G. de Montcada va dir que el citat mas de Parra i Ferrer de Parra i totes les altres persones que habiten en aquest mas, siguin per sempre de la senyora Beatriu i de B. de Cabrera i dels seus, salvats i retinguts per a Guerau de Cabrera i els seus perpètuament totes les possessions i honors que F. de Parra té per G. de Cabrera ja esmentat. També G. de Montcada pensà que tota la casa i l’estàtica de Carboneres i P. de Carboneres i totes les altres persones que hi habiten siguin sempre de Guerau de Cabrera i dels seus, salvats i retinguts els de la citada senyora Beatriu i B. de Cabrera i els seus perpètuament i tots els homes i possessions que P. de Carboneres té per ells. També com a àrbitre G. de Montcada digué que G. de Cabrera i els seus dels 250 diners d’or i els 1.000 sous no barcelonesos demanats més amunt, que mai no estiguin obligats a fer cap pagament ni la senyora Beatriu i B. de Cabrera i els seus.
Així resta definit i pagat perpètuament. Per aquesta sentència de l’àrbitre que cap perjudici no pugui gravar ni a F. de Parra ni als seus, ni ara ni mai. Jo, la senyora Beatriu de Castelló i jo, B. de Cabrera, el seu fill, ambdós per nosaltres i per tots els nostres, presents i futurs, reconeixem en veritat i confessem tenir en feu totes i cada una de les coses per Guerau de Cabrera ja esmentat. Aquesta transacció i arbitri fou lloada i concedida per totes dues parts i en tots i per tots s’aprovà. Signatura de la senyora Raimunda, per la gràcia de Déu, vescomtessa de Cabrera, esposa del citat Guerau. Signatura de Guilleuma, esposa del citat Berenguer de Cabrera, nosaltres ambdós que tot això i cadascuna de les coses alabem, concedim i firmem, sense cap ira per part nostra i en pau i amb consciència, renunciem a tot aquest nostre jurament espontàniament i al dret d’hipoteca i a tot el benefici de la llei Velleia i amb tot el dret i raó contra les coses dites sense nosaltres i els nostres, deixant de fer alguna cosa.
Testimonis B. de Cervera, B. de Queralt, P.R. de Vilademany, D. de Castelló, B. de Centelles, B. de Gurb, P. de Basilia, A. de Montalacre, Gilabert de Media, Guerau de Salija, G. Xetmar, R. de Malla, Ponç de Montsurís."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
El pas del segle XI al XII portà l’ascensió d’unes famílies i la davallada i, fins i tot, desaparició, d’altres; entrat el segle XII els osonencs perderen l’anterior preeminència en la intervenció en els afers comtals. Els Orís perderen els seus drets a la senescalia i als castells que anaven vinculats al càrrec, i aviat la família s’estroncà per manca de descendència, essent substituïts en l’ofici de la senescalia per una família d’origen obscur procedent del castell d’Estela a la vall d’Amer. En canvi els Gurb-Queralt tingueren un notable ascens per la seva activa participació durant la minoria d’edat de Ramon Berenguer III, i per això foren premiats amb la senescalia, i amb una part dels castells que comportava aquest important càrrec, si bé aquest càrrec no persistí gaire temps en la família. Per altra banda al principi del segle XII s’uniren la família dels senescals del castell d’Estela i la família Montcada i així aquesta família prengué una gran importància pel notable patrimoni acumulat en el qual figuraven importants castells d’Osona i, sobretot, el palau de Vic o castell de Montcada. Aviat, però, la família s’allunyà primer d’Osona i després de Catalunya en esdevenir vescomtes de Bearn i normalment governaven els seus patrimonis osonencs a través de procuradors. L’origen de la família Centelles, que el segle XIII inicià la gran carrera ascendent que els féu afincar i adquirir títols a València, Mallorca i Sardenya, és encara força obscura. Documentats des dels volts del 1050, com a senyors de la vila rural de Centelles i vicaris, o potser només castlans del castell de Sant Esteve o de Centelles, esdevingueren amos absoluts d’aquest castell el segle XII i el segle següent són amos de la domus de Bellpuig de Sant Julià de Vilatorta, castlans del Brull, senyors civils de Manlleu i feudataris del bisbe de Vic pel castell de Sentfores. És la mateixa família dels futurs barons i comtes del castell de Centelles.
Una altra família molt important durant el segle XI, fins al punt de donar una comtessa de Barcelona, Guisla de Lluçà muller de Berenguer Ramon I de Barcelona, i el gran bisbe de Vic i primer arquebisbe medieval de Tarragona, Berenguer Sunifred de Lluçà (1076-1099), fou la dels senyors dels castells de Lluçà i de Merlès. Aquesta família tingué, però, un notable estancament a partir de la mort de Guillem I; vers el 1105 i final del segle XIII es va refondre per casament amb la dels senyors dels castells de la Portella i la Quar.
El segle XIII fou un període d’una gran renovació en el qual ascendí la petita noblesa, sovint pel seu servei a la corona, als bisbes de Vic o per enllaços matrimonials, mentre que una de les famílies osonenques més importants, la dels Gurb-Queralt, desapareixia enmig d’una inexplicable crisi econòmica.
Els cavallers els segles X-XI
Aquest grup és molt ampli i a Osona, gràcies a l’abundor de documentació, ha pogut ésser estudiat minuciosament. Es poden dividir en dos tipus de famílies, les castlanes i les dels propietaris de domus o cases fortificades.
Les famílies castlanes
Aquestes famílies apareixen durant el segle XI, quan es configura el càrrec de castlà i la seva principal actuació serà la d’estar vinculats a un castell i a una família de vicaris comtals; sovint la funció de castlà s’anava subinfeudant i així apareixen castells amb un, dos o més sots-castlans. També aquests cavallers exerciren la funció de batlles episcopals o de famílies importants. L’origen d’aquestes famílies és fosc; mentre que els Vilagelans semblen procedir d’uns rics propietaris territorials, els Gurb-Mont-ral ho són d’una branca lateral de la família principal.
Alguna d’aquestes famílies o per desaparició dels senyors superiors o per compra o per casament passaren a equiparar-se a les famílies procedents dels antics vicaris comtals. Aquest fet es donà sobretot els segles XIII-XIV amb les crisis que tingueren les antigues famílies nobiliàries i per causa de la crisi econòmica de la corona. Dintre aquest grup de cavallers-castlans podem englobar-hi les famílies: Vilagelans, Malla, Gurb-Mont-ral, Manlleu, Brull, Tagamanent, Sentfores, Santa Eugènia, Cabrera (castlans), Taradell (castlans). Heures de Sala-d’heures, Tavertet, Curull, Meda, etc.
Les famílies de domus
Aquest tipus de família és molt característica d’Osona i es basa en l’existència d’una domus o casa forta amb un alou al seu voltant, que ha rebut uns drets de protecció sobre una part del terme del castell on s’aixeca, la qual cosa feia que estiguessin vinculats al senyor del castell. Les domus foren nombroses i les principals famílies, que sovint s’aproximen o són famílies castlanes, foren les famílies: Balenyà, Mont-rodon, Altariba, Sorribes, Sant Hipòlit, Vilanova, Esparreguera, Mont-ral, Bellpuig, Todonyà, Benages, Conanglell, Dorrius, Despujol, Vilagranada, Malloles, Vilar, Sau, Sal·la de Vilalleons, Sant Agustí, Vilaregut, etc.
Els enllaços matrimonials entre les diverses famílies de cavallers de domus i de castlans complica la classificació d’aquest tipus de cavallers que a la llarga s’ennobliren o es transformaren en pagesos hisendats quan les seves funcions o prerrogatives no foren necessàries, o desaparegueren de la documentació.
Testament d’Arnau de Cabrera (1286)
"VI kalendis octobris anno domini MCCLXXX sexto. In Xristi nomine. Ego A. de Capraria in meo pleno sensu ac sanitates existens meum facio et ordino testamentum in quo rogando meos eligo manumissores, videlicet G. Xetmari vicensis canonicum, Bng. de Castello et Raimundo de Sancto Romano milites quibus plenariam confero potestatem ordinandi et dividendi et vendendi obligandi et alienandi bona mea mobilia et immobilia per meis debitis solvendis et injuriis restituendis, ad qua debita et injurias obligo omnia bona mea generaliter et specialiter decimam quam recipio in parroquia sancti Petri de Torilione et totam decimam quam recipio in par. Sancti Martini de Supra monte. Volens expresse et mandans quod aliqui mei legatarii seu heredes mei de legato et hereditate inferius a me eisdem factis seu legatis nihil habeant percipiant nec procurent nec de aliquo se intromittant ratione alicuius jure quod ibi habeant vel credant habere aliqua ratione donec dicti mei manumissores de fructibus dictorum bonorum et honorum meorum et de proprietate eorumdem bonorum quos pro predictis debitis vel injuriis vendere possint ut predicitur solverint et satisfacerint plenarie de omnibus debitis vel injuriis quibus meo aliquo seu alicui vel aliquibus obligatus tam ratione mihi quam ratione domine Beatricis de Castilione quondam avie mee. Denique eligo sepulturam meam in monasterio S. Petri Castrisserrensis vicensis diocesis que mihi fiat honorifice sicut decet de bonis meis et etiam dimitto eidem monasterio C solidos barchinonenses de terno per piatantiis. Item dimitto capelle Sancte Marie de Capraria XXX sol.Item dimitto cuilibet ecclesiarum parrochialium sitarum infra terminos castri de Capraria et de Voltregano V solidos, et cuilibet capellarum sitarum in eisdem terminis XII dinerios et sancte Margarite de Villa sicca X solidos, et sancti Petri de Falgars, Sto. Romano de Sauo et Ste. Marie de Villa nova unicuique V solidos et sancte Marie de Gleba V solidos.Item dimitto A. de Sermenterio scutifero meo L solidos per hiis in quibus sibi teneor.Item volo et dimitto quod heres nunc infrascriptus provideat in victu et vestitu sicut decet cuidam burdo qui mecum moratur qui vocatur Canaleu poch in vita sua.Item volens satisfacere heredi mansi de subtus rippis de p. Sti. Martini de Cotibus de CC solidos in quibus sibi teneor ad restitutionem et mando sibi dare in continenti de bonis meis post obitum meum C solidos et per residuos C solidos assigno sibi quidquid in dicto mansi recipio et recipere debeo que omnia sibi retineat quousque de dictis C solidos fuerit satisfactum (segons una crida i nota posada al final, aquí s’ha d’afegir el tros que segueix) Volo etiam et dimitto domine Guillerme matri mee quod teneat et habeat usufructuario jure si voluerit, medietatem omnium reditum totius mei castri de Capraria post obitum meum in omni vita sua et quicquid aliud jure habet in dicto castro aliqua ratione (acaba la nota). Deinde dimitto Arnaldo filio meo ipsam domum de Cascabous cum militibus hominibus et feminis mansis et molendinis et jura quod habeo in fortitudine rupis de Sauo sive de bollo et universis aliis et singulis juribus et consuetudinibus paucis et trevis quos ego mei in dicto territorio de Sauo scilicet in parrochiis Sti.Romano de Sauo, Ste. Marie de Villa nova, Sti.Andree de Baucells, Sti. Petri de Castanyadell et Sti.Martini de Queros (en volat) que omnia dimitto per alodium franchum exceptis paucis et treugis quos teneo per dominum R. Fulchone: et hoc habeat dictus Arnaldus per legitima hereditate fratisce et paterne in bonis meis et si dictus Arnaldus decessit sine prole legitima que ad etatem perfectam non veniat omnia supradicta que sibi dimitto revertant universali heredi meo infrascripto.Item dimitto Dalmacio filio meo CC aureos et Petro filio meo CC aureos.
Et domine Constantie filie mee C aureos cum illis quos jam habuit. Et hec predicta habeant predicti mei infantes per legitima hereditate et portionem sibi pertinentibus in bonis meis et sint inde contenti. Quibus omnibus predictis prius solutis deductis et completis. Dimitto Berengario filio meo ipsum integre castrum meum de Capraria quod teneo per dominam Marchesiam uxorem nobilis domini comitis Empuriarum ac filiam Geraldi de Capraria quondam simul cum omnibus alodiis quos infra dictum castrum de Capraria habeo et habere debeo. Dimitto eidem Berengario per alodium franchum ipsam meam fortitudinem que dicitur Bastida cum medietati mansi de Serra de Boix cum aliis suis juribus et pertinentiis. Tamen si Geraldo de Castilione frater meus voluerit reddere et restituere eidem Berengario vel suis medietatem expensarum quas feci tam in opere quam in Guarda et in aliis predicte fortitudine de Bastida habeat idem Geraldus de Castilione et sui medietatem in dicta fortitudine dictam medietatem expensarum quam medietatem existimo ad decem milia solidorum et amplius. Primitus dicto Berengario et suis restituta et medietate et expensarum de cetero faciendarum. Item dimitto eidem Berengario per alodium bene franchum proprium et liberum ipsam meam domum sive fortitudinem de Solerio cum molendinis laboratione et omnibus aliis alodiis et juribus. Dimitto etiam eidem Berengario totum meum ipsum castrum de Voltregano cum omnibus suis juribus quod teneo per dominum Gastonem vicecomitem biarnensem. Dicta autem castra de Capraria et de Voltregano eidem Berengario dimitto simul cum omnibus militibus homagiis fidelitatibus hominibus et feminis et universiis aliis juribus consuetudinibus et ademprivis quos ego et antecessores mei in predictis omnibus habemus et habere debemus aliqua ratione. Dimitto etiam eidem Berengario omnia alia bona mea mobilia et immobilia et que mihi pertinent et pertinere debent aut possunt aliquo jure causa vel ratione ubicumque. Instituendo nihilominus dictum Berengarium filium meum universalem mihi heredem. Et si dictus Berengarius decesserit sine prole legitima que ad etatem perfectam non veniat omnia predicta que ibi dimitto vertant predicto Arnaldo filio meo. Et si dictus Arnaldus non vixerit vel decesserit sine liberis que ad etatem perfectam non venirent reverterentur predicta omnia predicto Dalmacio filio meo si in sacris ordinibus non fuerit constitutus. Et si idem Dalmacius esset in sacris ordinibus constitutus vel si non fuerit in sacris et dicederet sine prole legitima que ad etatem perfectam non veniret revertantur Petro filio meo predicto si non fuerit in sacris ordinibus constitutus. Quod si fuerit vel dicesserit sine prole legitima que ad etatem perfectam non veniret predicta omnia revertantur predicte domine Constancie filie mee. Et si dicta Constancia decederet eodem modo predicta omnia revertantur proximioribus meis. Suplico et domino meo Raimundo Fulchonis vicecomiti cardonensis sub cuius defensione proteccione et manutencia omnia bona mea et castrorum et honorum pono quod ipse juvet dictos meos manumissores ad exequendum hanc ultimam meam voluntatem. Et hoc sit etc.
G. Xetmari
T. G. de Sent aniol et Bernardus de Rocha salva. A de Lercio et Br. i Pauli et de Doys.
Testamentum A. de Capraria"
Guardat a la Cúria Fumada dintre el llibre de testaments de l’època, en un paper solt de 45 cms. de llarg per 15,5 d’ample (1286).
Traducció
"El 26 de setembre de l’any del Senyor, 1286.
En el nom de Crist, Jo, Arnau de Cabrera, amb tot el meu coneixement i ple de salut faig i ordeno el meu testament. Demano i elegeixo com a marmessors meus: G. Xetmar, canonge de Vic, Berenguer de Castell i Ramon de Sant-romà, cavallers, als quals confereixo plena potestat per a ordenar, dividir, vendre, comprometre’s i alienar els meus béns mobles i immobles, per a pagar els meus deutes i reparar les injúries que he fet, per a pagar els quals comprometo tots els meus béns en general i especialment el delme que rebo a la parròquia de Sant Pere de Torelló i tota la desena part que rebo a la parròquia de Sant Martí de Sobremunt. Vull i expressament ho mano que els meus legataris i hereus no tinguin, ni rebin, ni creguin que hi tenen cap dret ni cap raó fins que els meus marmessors, dels fruits dels meus béns, honors i propietats que puguin vendre’s per a pagar suficientment els meus deutes i injúries —tal com s’ha dit— ho paguin i satisfacin plenament aquests deutes i injúries als quals els comprometo tant per raó meva com per raó de la meva difunta àvia, Beatriu de Castelló. Després elegeixo per a la meva sepultura el monestir de Sant Pere de Casserres, a la diòcesi de Vic, per a que m’honori, segons és costum, i li deixo 100 sous barcelonis de tern. Deixo també a la capella de Santa Maria de Cabrera 30 sous i a totes les esglésies parroquials situades dins el terme del Castell de Cabrera i de Voltregà, 5 sous, i a cada un dels capellans dels termes esmentats 12 diners; a Santa Margarida de Vilaseca 10 sous, a Sant Pere de Falgars, a Sant Romà de Sau i a Santa Maria de Vilanova 5 sous a cada una, i a Santa Maria de la Gleva 5 sous. També deixo a A. de Sermenter, el meu escuder, 50 sous, pels quals li sóc obligat. També vull que el meu hereu proveeixi d’aliment i vestits, tal com és convenient al border que viu amb mi i, que es diu Canaleu Poc. Vull satisfer a l’hereu del mas de Sota-roca de la parròquia de Sant Martí Sescorts els 200 sous que li dec; després del meu traspàs, mano donar-li dels meus béns 100 sous i per als 100 sous restants li assigno tot allò que rebo del mas per tal que ho retingui fins que hagin estat satisfets aquests 100 sous.
També vull i deixo a la meva mare, Guilleuma, per tal que, si vol, ho tingui en usdefruit, la meitat de tots els rèdits del meu castell de Cabrera, després de la meva mort, durant tota la seva vida, i tot allò que de dret té en aquest castell per qualsevol raó.
També deixo al meu fill Arnau la casa de Cascabous amb els cavallers, homes, dones, masos, molins i drets que tinc a la fortalesa de Roques de Sau i tots i cada un dels drets i consuetuds, pau i treva, que jo posseeixo en el territori de Sau, és a dir, a les parròquies de Sant Romà de Sau, Santa Maria de Vilanova, Sant Andreu de Bancells, Sant Pere de Castanyadell i Sant Martí de Querós i tot ho deixo com alou franc, excepte la pau i la treva, que ho tinc gràcies a Ramon Folc: que tot el que he dit ho tingui l’esmentat Arnau com a legítima herència, i si Arnau moria sense fills legítims o que no arribin a grans, deixo que tots els béns passin al meu hereu infrascrit. Deixo al meu fill Dalmau 200 sous d’or i a Pere, també fill meu, 200 sous més. I a la meva filla Constança 100 sous d’or, a més dels que ja va rebre. I tinguin aquests fills meus per legítima herència tot el que els deixo dels meus béns i així estiguin satisfets. Que tot sigui pagat completament. Deixo a Berenguer, fill meu, tot el meu castell de Cabrera, que tinc per Marquessa, esposa del noble senyor comte d’Empúries i filla del comte Guerau de Cabrera, amb tots els alous que pel castell de Cabrera tinc i em pertanyen. Deixo també a Berenguer, com alou franc, la meva fortalesa que se’n diu Bastida, amb la meitat del mas de la Serra del Boix i amb els altres drets i pertinences. Però si Guerau de Castelló, el meu germà, volgués tornar i restituir a Berenguer o als seus la meitat de les despeses que he fet tant en obra com en la guàrdia i altres coses a la fortalesa de la Bastida, que Guerau de Castelló i els seus tinguin la meitat de la fortalesa i la meitat de les despeses que calculo que valen uns 10 000 sous o més. Que Berenguer i els seus tinguin l’altra meitat del castell i de les despeses que hi calgui fer. Deixo a Berenguer com alou franc i lliure la casa-fortalesa de Soler, amb els molins i tots els altres alous i drets. Deixo també a Berenguer el meu castell de Voltregà amb tots els seus drets que tinc pel vescomte de Bearn, Gastó. Deixo aquests castells de Cabrera i Voltregà a l’esmentat Berenguer, junt amb tots els cavallers, homenatges, fidelitats, homes, dones i tots els altres drets, consuetuds i emprius que jo i els meus antecessors tenim. Deixo també a Berenguer tots els altres béns meus mobles i immobles i que em pertanyen i cal que em pertanyin o poden pertànyer-me per algun dret, causa o raó. Institueixo, doncs, el meu fill Berenguer com el meu hereu universal. I si Berenguer moria sense fills legítims o no arribessin a grans, vull que reverteixin al meu fill Arnau. I. si aquest moria sense fills o aquests no arribessin a grans, que passi tot al meu fill Dalmau, si és que no hagués rebut els sagrats ordes. I si Dalmau no tenia els ordes sagrats, o moria sense fills legítims o aquests no arribessin a grans, que reverteixi al meu fill Pere, si és que no hagués rebut tampoc els ordes sagrats. I si fos així i moria sense fills legítims o no arribessin a grans, reverteixi tot a la meva filla Constança. I si aquesta moria en les mateixes circumstàncies, que passi als meus parents més propers. Suplico a Ramon Folc, vescomte de Cardona i senyor meu, sota la defensa i protecció del qual poso tots els meus béns, castells i terres, que ajudi els meus marmessors a seguir aquesta meva última voluntat. I així sigui fet, etc.
G. Xetmar. T.G. de Sant Aniol i Bernat de Roques Albes, A. de Llers i Berenguer Pau i… de Doys."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Els alouers
Aquest tipus de pagès propietari d’alou sense cap dependència senyorial que gaudia d’una independència de l’autoritat local per dependre directament del comte, degué ser abundant a Osona com a producte de la repoblació, potser no tant com generalment es pretén encara que degué predominar.
Aquesta situació de predomini alodial anà canviant al llarg del segle XI amb la consolidació de les famílies dels antics vicaris comtals i en convertir els feus comtals en patrimoni familiar. Aleshores intentaren lligar al màxim aquests pagesos autònoms a les prestacions generals de la resta dels habitants del terme. Això motivà que el nombre d’alouers quedés enormement reduït. El segle XIV, concretament el 1347, s’anomenen aloers els masos Masferrer de Gurb, Comerma, Vila-setrú i Torrent de Manlleu, Roca, Folcs i Codina de Folgueroles, i Puigdesalit de Torelló, els quals feren causa comuna amb els pagesos del mas Savell de Tona en el plet que tenien per no voler anar al so de via fós, o convocatòria d’expedició militar, ja que al·legaven que entorn del 1300 el rei Jaume II els havia reconegut i confirmat el caràcter d’aloers, cosa que els lliurava d’host i cavalcada amb el senyor del terme, entre altres coses, i els permetia tenir el penó reial sobre la seva casa.