La vida comunitària d’Osona

Introducció

A la comarca d’Osona la vida comunitària no fou gaire intensa pel que fa als ordes monàstics. Per contra s’hi observa una forta influència del monestir de Santa Maria de Ripoll i més petita dels de Sant Joan de les Abadesses i de Sant Marçal de Montseny. El primer, sobretot, féu que moltes de les persones que es decantaven a la vida monàstica s’adrecessin a Ripoll. En canvi la vida comunitària canonical s’estengué per la comarca i així a més de la canònica catedralícia, hi hagué priorats de canonges augustinians i una gran influència de l’Estany; també hi hagué algunes canòniques femenines, d’origen eremític, de deo-donades. Per tant pot dir-se que la vida comunitària florí intensament a Osona, si bé predominant la regla canonical a la benedictina.

Monestirs benedictins

A Osona pròpiament dita només cristal·litzà el notable monestir de Sant Pere de Casserres, que seguí l’orde benedictí, i també cal considerar osonenc el de Sant Marçal de Montseny, tot i que es troba fora de la comarca segons la divisió actual, la qual cosa pot distorsionar aquest precari desenvolupament benedictí. També cal tenir present el fallit intent de crear un priorat benedictí a Sant Llorenç del Munt, que el 1067 promogueren Guillem Bernat de Vilagelans i els seus germans, amb Adalbert Bompar de Meda, els quals cediren l’església de Sant Llorenç del Munt a l’abat Guifré de Sant Marçal de Montseny a fi que hi fundés un monestir o priorat que havia de quedar sota el patronatge de les famílies donants. El fet és que durant més de cinquanta anys no es produeixen notícies sobre el succés de les intencions dels donants fins que el 1125 es torna a trobar l’església de Sant Llorenç sense cap vinculació amb Sant Marçal, i a la família promotora del fracassat priorat benedictí, que promogué l’erecció d’una canònica augustiniana que aquest cop reeixí.

Una vista amb el monestir de Sant Pere de Casserres, el monestir benedictí d’Osona, estratègicament emplaçat a la punta d’un dels meandres que forma el riu Ter en aquesta zona, avui negada pel pantà de Sau.

J. Pagans-TAVISA

El monestir benedictí d’Osona fou el de Sant Pere de Casserres. Aquest monestir fou erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit ja que quan el 1006 comprà el domini alodial de Casserres al comte Ramon Borrell de Barcelona, sens dubte que ho feia amb l’ànim de crear-hi el monestir que ben aviat hi apareixeria. Així a partir del 1012 comença a aparèixer l’existència d’un monestir i d’una vida comunitària, si bé no fou fins vers el 1050 que l’església monàstica no fou consagrada. Però aquest monestir perdé la independència quan el 1079 fou unit al gran monestir de Cluny; aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent del monestir llenguadocià i va esdevenir el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya, les quals estaven formades pels petits priorats de Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà. No obstant els seus fundadors, els vescomtes d’Osona-Cardona i les famílies importants de la comarca afavorien el monestir i s’hi feien enterrar. La vida comunitària decaigué de manera intensa i al final del segle XV només tenia dos monjos. Aquesta decadència culminà el 1572 quan el priorat fou secularitzat i els seus béns passaren al Col·legi dels Jesuïtes de Betlem de Barcelona; l’any 1767, quan aquests foren expulsats d’Espanya el monestir passà a mans particulars.

Aquesta és la migrada i dissortada vida de l’únic monestir benedictí que no va poder arribar a la desamortització eclesiàstica, tot i que ha llegat unes importants edificacions romàniques que són reflex dels primers anys d’esplendor sota el patronatge dels vescomtes d’Osona.

La pabordia de Palau de Vic no pot considerar-se un monestir benedictí, ja que fou creada per administrar uns béns radicats a Osona i el Bages i tenir preparada una casa on sojornar els monjos que de Ripoll anaven a Barcelona. Només hi residia un monjo amb el càrrec de prepòsit o paborde, i, encara que econòmicament tingués molta importància, sempre fou un apèndix de Ripoll; a partir del 1362 ni tan sols els pabordes residiren a la pabordia que havia estat incendiada per ripollesos i vigatans disconformes amb l’abat de Ripoll.

Sant Marçal de Montseny, creat com a abadia vers l’any 1050, a partir del 1095 fou ja un simple priorat de Banyoles; es considerava d’Osona i de l’Oficialat o deganat d’Osona fins el 1627, quan ja no tenia monjos i es va unir a la parròquia de Sant Julià de Montseny.

Canòniques regulars

La vida comunitària regular es donà d’una manera molt intensa a Osona, segurament per la influència de la canònica vigatana, tot i que no es pot assegurar que la resta de canòniques fossin producte d’una creació episcopal. El bisbe sembla tutelar-ne alguna, però cap no manté vincles fundacionals amb la canònica vigatana.

La primera havia de ser la catedralícia, i cal suposar que després de restaurar el bisbat vers 885-887 es procedí molt aviat a crear una canònica catedralícia segons la regla aquisgranesa que era de compliment obligat a l’imperi carolingi. No se sap la data exacta de la seva creació, però en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà de l’any 905, signen dos canonges que han d’ésser vigatans com ho havien de ser els altres dos que el 908 el bisbe Idalguer nomenà marmessors del seu testament; des d’aquest moment les referències sobre l’existència de canonges es va repetint.

La vida canonical vigatana patia d’un defecte inicial, la manca de patrimoni per subvenir les necessitats dels canonges. Això fou corregit l’any 957 quan el bisbe Guadamir, trobant-se malalt de mort, amb el consell dels comtes Borrell i Miró de Barcelona i d’Arnulf bisbe de Girona, restaurà la canònica catedralícia, tot reconeixent la seva negligència, i la va dotar amb béns a Cerdans, a Marganell i amb les parròquies d’Oristà, així com la tercera part dels drets que el bisbe tenia a Osona. Aquesta restauració s’ha d’entendre més com una dotació ja que tota la preocupació se centra en els béns i drets donats a la canònica i poc sobre prescripcions que afectin la vida canonical, encara que marginalment se cita la necessitat de viure en comunitat i es prescriu que visquin segons les constitucions dels sants pares.

La canònica vigatana anà desenrotllant la seva vida distanciant-se cada vegada més del seu bisbe; així començaren a sorgir problemes sobre la possessió d’alguns béns donats a Sant Pere de Vic i que els canonges pretenien que havien estat donats a la canònica; foren, però, conflictes lleus i aviat tingueren solució. Les topades serioses es produïren al moment en què el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà pretengué substituir la regla aquisgranesa que regia la canònica vigatana per la de sant Agustí que s’anava estenent pel sud de França. Així vers l’any 1080 el bisbe Sunifred hagué d’expulsar els canonges reacis a la reforma i va crear una comunitat de canonges joves, dirigits pel sagristà i prior Ricard, que estaven disposats a portar una vida regular. Això ocasionà conflictes greus i fins enfrontaments armats entre els no reformats i el grup addicte al bisbe reformador, i així calgué arribar a una solució de compromís, en la qual es va permetre la possessió de béns privats que reflecteix la butlla… de confirmació que els féu el papa Urbà II el 1099 en la qual no se cita enlloc la regla de sant Agustí que el bisbe tant havia lluitat per introduir en les canòniques de la seva diòcesi.

Amb tot, la dualitat de l’organització episcopal i canonical s’anà separant i a voltes resorgiren els conflictes entre el capítol dels canonges i el bisbe, els quals crearen conflictes als bisbes amb reclamacions, o pretenent fiscalitzar la seva situació. La canònica vigatana va perdurar com a canònica secular fins al concordat del 1850 en què foren revisats els seus estatuts que han perdurat fins a l’actualitat.

En el mateix moment que es produïa la reforma regular a la canònica vigatana, el principal col·laborador del bisbe Sunifred, el sagristà i prior Ricard, juntament amb el seu germà Berenguer Amalric, senyor de Riudeperes, vers el 1095, fundaren una canònica a l’església de Sant Tomàs de Riudeperes, que uniren al priorat de Santa Maria de Lledó, a l’Alt Empordà; el mateix any 1095 el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà consagrà un nou temple i va confirmar a Sant Tomàs de Riudeperes la regla de Sant Agustí com a norma de vida canonical. La canònica prengué el nom de pabordia o prepositoria i els seus presidents eren titulats pabordes o prepòsits. La vida comunitària mai no fou massa esplendorosa, i només tenia dos canonges i dos sacerdots beneficiats. El segle XV ja només hi residia un canonge, la qual cosa motivà que el bisbe de Vic el 1414 unís la pabordia de Riudeperes a una prepositoria de la seu vigatana això no obstant, aviat recuperà la independència però no la vitalitat. En vista del deplorable estat, el bisbe de Barcelona Guillem Caçador, que era paborde-comanador de Riudeperes, obtingué del papa Pius IV la secularització de la pabordia i va fundar-hi un col·legi de frares menors franciscans de la província catalana. El 1901 foren els pares camils els qui s’hi establiren, però fa uns anys que ha deixat de complir les seves funcions i serveix de col·legi de nens deficients.

Una altra canònica osonenca que nasqué al moment de la reforma augustiniana fou la de Santa Maria de Manlleu. No sabem si l’erecció de la canònica manlleuenca fou una obra personal del bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà. Inicialment es coneix la confirmació que el 1105 féu el bisbe de Vic, Arnau de Malla, de la regla de sant Agustí, segons la qual s’havien de regir els canonges de l’església i si bé no consta que hi hagués una actuació anterior del bisbe Berenguer, se sap que ja abans del 1099 hi vivien uns clergues de manera comunitària. La vida canonical de Manlleu tingué uns anys d’esplendor fins que al final del segle XIV començà a entrar en decadència amb priors que descuraren l’administració del priorat, però aquest, malgrat els greus obstacles que trobava, perdurà fins el 1592, que fou secularitzat i els seus béns units al convent dominicà de Sant Jaume de la Schola Christi de Pallars, a Tremp.

Una nova canònica sorgí a l’església de Sant Llorenç del Munt, a les Guilleries, on s’havia intentat de crear un priorat benedictí dependent de Sant Marçal de Montseny. La fundació es degué produir després del 1125 quan tornà a documentar-se l’església on residien dos sacerdots, un dels quals, Ramon Pere, més tard s’intitulà restaurador de l’església, fet que es degué produir abans del 1146. No serà fins el 1161 quan es documentarà l’existència d’una comunitat de clergues que es regien segons la regla de sant Agustí. Com totes les canòniques els primers segles foren d’esplendor i prosperitat però a partir del segle XV els priors començaren a residir fora del monestir, situació que perdurà fins a la secularització de les canòniques regulars el 1592. A la de Sant Llorenç quedà un prior que conservava el patrimoni i les obligacions religioses i el dret de presentació de les esglésies dependents de l’antiga canònica. A partir d’aquest moment els bisbes vigatans lluitaren per recuperar el patronatge de les parròquies, tot enfrontant-se amb els priors. Finalment el 1760 les seves rendes foren agregades al nou seminari, per la qual cosa la documentació de l’antic priorat es conserva al seminari de Vic, d’on ha passat modernament als arxius de la diòcesi de Vic.

Un racó del petit claustre de Santa Maria de Lluçà, canònica regular promoguda pels senyors del castell de Lluçà i que funcionà vers l’any 1165. Hom pot veure aquí el claustre des de la galeria de llevant i, al fons, l’angle sud-oest.

Rambol

La fundació de la canònica de Santa Maria de Lluçà fou promoguda pels senyors del castell del mateix nom, que vers l’any 1154 plantejaren l’erecció d’una canònica a l’església de Santa Maria; el 1168 ja es troba la canònica plenament constituïda i amb un prior que la dirigia. Com la majoria de les d’aquesta època es regí per la regla de sant Agustí, la qual es documenta entre el 1189 i el 1192; aquest darrer any el prior de Lluçà signà amb el prior de l’Estany un pacte de confraternitat, que no s’ha de creure que fos de dependència de la naixent canònica amb la ja centenària de l’Estany. Com la majoria de les canòniques tingué uns anys d’esplendor, en els quals hi havia sis canonges i quatre beneficis amb els corresponents sacerdots. Després d’un segle XIII de molta vitalitat, la canònica de Lluçà entrà, avançat el segle XIV, en una forta decadència, reduint-se els canonges a dos i els beneficiats a tres, els quals aviat no residiren al monestir. Aquesta decadència interna es veié agreujada pel nomenament de priors comandataris que tampoc no tenien residència al monestir i el càrrec era exercit per un procurador. Malgrat aquesta patent decadència, la canònica perdurà fins a la secularització de les canòniques catalanes del 1592. Aleshores el patrimoni del priorat passà a formar part de les Cinc Dignitats Reials, mentre que a Santa Maria hi residia un sacerdot amb el títol de vicari perpetu que tenia cura del culte. Això perdurà fins al concordat de l’any 1850, que Santa Maria de Lluçà es convertí en parròquia rural.

Una altra comunitat canonical però de vida precària, sorgí entorn de l’església de Sant Salvador de Bellver. Aquesta comunitat té més caire de sorgir d’una vida eremítica que no pas d’una autèntica vida canonical com solien crear-se les canòniques en parròquies o en esglésies propietat de famílies importants. De Sant Salvador no es coneix clarament quin fou l’origen, només es documenta vers el 1150 un prior i durant poc més d’un centenar d’anys hi hagué una comunitat de preveres, clergues i deodonats que seguien la regla de sant Agustí; el 1278 ja no hi havia vida comunitària, i només tenia importància una confraria erigida el 1201, la qual sovint tingué tanta o més importància que la mateixa comunitat canonical. La decadència del culte motivada per la despoblació del segle XIV féu que el 1411 s’unís el benefici de Sant Salvador a l’administració de la pabordia de setembre de la catedral de Vic; a partir d’aleshores ja no hi residí cap sacerdot, i el rector de Sant Boi de Lluçanès tenia cura del culte.

A l’antiga església de Sant Esteve del castell del mateix nom (després canviaren els noms respectius pels de Santa Maria i pel de castell de Centelles), s’hi creà també una canònica augustiniana promoguda pels senyors del castell, els de Centelles. Al principi del segle XII hi residien dos sacerdots sense vida en comú, però a partir del 1217 els Centelles feren diverses fundacions fins que els sacerdots arribaren al nombre de set, que seguien la regla de sant Agustí i vivien en comunitat. El rector de l’església prengué el títol de prior, mentre que s’acollien a la comunitat diversos deodonats. La comunitat augmentà fins a vuit sacerdots, i es mantingué fins al final del segle XIV en què començaren a no residir a la capella del castell. La comunitat anà decaient i el 1396 només eren cinc els sacerdots residents, mentre que els segles XV i XVI restaren reduïts a dos, i el 1770 només un; per tant, a partir dels segles XV i XVI, no podem creure que es mantingués la vida comunitària. Per bé que oficialment mai no ha estat secularitzada, no sembla que fos una canònica gaire clàssica sinó més aviat un església castellera molt afavorida pels senyors del castell i amb una vida comunitària atípica.

Aquesta és una visió de la vida canonical masculina a Osona. Llevat d’algun cas, com el de Sant Salvador de Bellver, totes les comunitats masculines gaudiren d’uns segles d’esplendor fins que es veieren immerses en els vicis dels priors comandataris o de superiors poc interessats en el manteniment de la puresa de la regla augustiniana, la qual excepte en la canònica vigatana, regí tota la resta de les canòniques osonenques.

Canòniques femenines o deodonades

La manca de monestirs femenins a Osona, i l’extinció el segle XI del de Sant Joan de les Abadesses (és encara una creença poc fundada l’existència d’un monestir femení a Santa Maria de Vallclara, el qual, en tot cas, aviat s’extingí) féu que la vida comunitària femenina no tingués cap centre organitzat on ingressar. En algun cas s’ingressava en algun de masculí en qualitat de donades però sense tenir cap protagonisme en la vida del monestir. Aquesta situació féu que a Osona, igual com al Bages, sorgís un tipus de comunitat formada per deodonades que s’aplegaven al redós d’una capella i al cap d’un temps, generalment, el bisbe els concedia autorització per a l’exercici d’una vida comunitària seguint la regla de sant Agustí i sota la presidència d’una priora. Normalment, aquest tipus de comunitats tingueren uns orígens no pas anteriors als segles XII o XIII i en el següent sofriren una greu decadència que féu disminuir molt les comunitats i normalment en aquest segle desapareix tota manifestació de vida regular.

D’aquest tipus de comunitats en sorgiren a Santa Magdalena de Conangle, que el 1450 es traslladà a Barcelona al convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda. A Sant Nazari de la Garriga, d’Oristà, també al final del segle XIII es documenta una comunitat de deodonades, però sense que coneguem cap priora ni si seguien cap regla; de fet desaparegué molt aviat. Més èxit tingué la comunitat de deodonades que s’aplegà vora la capella de Santa Margarida de Vilaseca o de Sescorts, que s’inicià el 1277 amb tres deodonades que feren vots monàstics davant el rector de la parròquia, que tenia l’autorització del bisbe de Vic, comprometent-se a viure a la capella, sense béns propis i sota l’obediència del rector i del bisbe. La comunitat anà prosperant i el 1307 es traslladà a la ciutat de Vic on romangué fins al 1560. A Santa Maria Savall a partir del 1236 es va començar a reunir entorn de la capella un seguit de deodonades que formaren una petita comunitat que va subsistir fins al principi del segle XIV.

Monestirs cistercencs

Únicament podria haver-se produït l’intent de crear una comunitat femenina a la capella de Santa Maria de Vallclara. Aquesta possibilitat no es troba documentada i es basa en l’afirmació del pare Camós que en el seu Jardín de María, imprès el 1657, diu de Vallclara: “se colige haber sido su casa convento de monjas Benitas como muchos dicen y lo indican sus edificios”. Però en tot cas semblaria que es devia tractar de monges cistercenques pel topònim Vallclara, que sol ser molt utilitzat per les seves creacions monàstiques. Amb tot, el monestir o priorat, no reeixí, ja que el 1281 regia la capella un clergue anomenat Berenguer i no es troba cap rastre de vida comunitària.

Convents franciscans

Els franciscans s’establiren prop de la vila de Vic a partir de l’any 1225, que un matrimoni els féu donació d’un terreny fora de les muralles de la ciutat, sota la primitiva església de Santa Eulàlia, amb la condició que hi edifiquessin una església i una casa voltada d’un hort. Molt aviat els frares menors començaren a atreure’s el fervor popular i reberen donacions dels fidels dels voltants i de més llunyans. Després d’aixecar una capella i uns edificis provisionals en el lloc primitiu es traslladaren a un raval, on avui hi ha el carrer de Sant Francesc, pel qual passava el camí públic per anar a Barcelona, on es documenten a partir del 1270, si bé el temple definitiu no es construí fins entrat el segle XIV i vers la meitat ja devia estar pràcticament acabat. Els franciscans deixaren el primitiu convent de la ciutat de Vic el 1570 en què es traslladaren a l’antiga canònica de Sant Tomàs de Riudeperes. En el seu edifici s’instal·laren els dominicans, els quals, encara que amb l’església reformada, perduraren en aquest lloc fins el 1657 en què per raons militars s’ordenà arrasar els ravals i del vell convent no restà ni una pedra.

Convents mercedaris

El 1254 uns mercedaris s’instal·laren a Vic, en una casa del carrer de Sant Pere; al cap de poc temps es traslladaren enfront de la muralla a un lloc proper al que ocupa actualment l’església de Sant Domènec. El 1355 iniciaren la construcció d’una església, però el 1365 fou enderrocada per estar extramurs i massa propera a la muralla: tornaren a establir-se a l’interior de la ciutat al carrer de Jubaltar, vora el portal d’en Teixidor, on construïren una església que perdurà fins el 1936. Avui sobre el seu solar s’aixeca l’església on es guarda el cos de sant Antoni M. Claret, que va fundar la seva congregació de missioners del Cor de Maria a l’antic convent dels pares mercedaris.

Els hospitals

L’assistència hospitalària prengué una gran importància el segle XIII.

A la vila de Vic, en el seu entorn immediat s’aixecaren diversos hospitals per atendre els malalts i un d’ells especialitzat. Només un se situà fora el terme de la ciutat de Vic, a l’entrada del Congost en el camí ral de Vic a Barcelona.

Un dels hospitals dels quals tenim notícies més reculades és el que prengué el nom de l’Albergueria que comença a documentar-se el 1217, quan el prior Ramon de l’Estany donà permís a Arnau de Manlleu per edificar unes cases a la vila de Vic, prop del pont de Vic, per a hostatjar els pobres. Aquest hospital fou anomenat l’Albergueria i el prior de l’Estany era l’encarregat de l’establiment que era regit per un procurador de l’Albergueria.

Un altre hospital important fou el d’Arnau de Cloquer que es documenta a partir del 1232, era situat prop de la vila al cap del pont de Vic; fou fundat per Arnau de Cloquer i Guillem de Vic, si bé només perdurà el nom del primer fundador. El 1242 ja existia l’església de Sant Bartomeu, situada davant l’hospital que havia estat fundat en honor de la Mare de Déu i de Sant Bartomeu.

L’hospital que es documenta més antigament és el de Sant Jaume dels Malalts o dels Leprosos, al qual ja es fan deixes el 1210. Aquest hospital s’aixeca al costat de l’església de Sant Jaume, encara conservada i el 1236 tenia una confraria que tenia cura de l’establiment destinat en especial ais leprosos.

Hi ha notícia d’una altra intenció de fundar un hospital i una capella de la Santíssima Trinitat, que el 1275 ja havia construït el prepòsit de Vic, Arnau de Malla; sembla que el bisbe Ramon d’Anglesola li concedí permís per celebrar-hi missa. No sabem si la fundació perdurà gaire temps.

Malgrat totes aquestes fundacions, cap d’aquests hospitals no es transformà en hospital de la ciutat, ja que l’actual hospital de la Santa Creu de Vic fou fundat per un llegat del vigatà Ramon de Terrades, el qual ordenà en el seu testament del 1348, que tots els seus béns es destinessin a la construcció d’un hospital a la ciutat de Vic.

L’únic hospital medieval fora de l’àmbit de la ciutat de Vic s’aixecà prop de la capella de Sant Antoni de les Codines a l’entrada del Congost. Des dels seus inicis el 1297 tenia una certa funció assistencial, però no fou fins al principi del segle XIV quan el noble Guilabert de Centelles, fill del baró de Centelles, fundà un veritable hospital que era regit per un sacerdot beneficiat i alguns deodonats i gaudia d’una bona dotació per al seu funcionament. L’edifici hospitalari s’aixecà una mica més avall de la capella, actualment conegut com a cal Jepic, en uns edificis amb elements gòtics que sembla que es destruïren per l’eixamplament de la carretera N-152 que passa a frec de l’edifici. Aquestes obres afectaran també la capella que hom pensa traslladar a un altre indret.

Comandadors de la casa de l’Hospital de Jerusalem de Vic

Guillem de Vilamitjana	1180-1192
Guillem de Gargalad	1192-1207
Arnau de Bellveí	1217
Guillem de Santmartí	1217-1225
Arnau de Tous	1228-1232
Guillem de Santmartí	1236
Arnau de Pins	1237
Pere de Vallfogona (comanador de Vic i de Duocastella)	1239-1240
Guillem de Juneda	1241-1248
Bernat Cuberta	1251-1256
Berenguer de Soler	1256-1264
Pere de Fenollet	1265
Pere de Balaguer	1268-1271
Pere de Tormo	1282-1283
Berenguer	1288
Pere de Tormo	1303
Eiximenis de Lliurana	1308