Les comunicacions d’Osona

Els camins

Vestigis de la via romana d’època imperial que enllaçava Ausa amb Barcino a través del Vallès. Aquest fragment correspon a la costa de Sant Antoni, vora l’actual camp d’esports d’Hostalets de Balenyà.

G. Llop

Osona i més en concret la Plana de Vic han estat presentats sovint com un passadís d’enllaç entre el Vallès, i a través d’ell la marina, i les comarques pirinenques. La carretera N-152 que enllaça Barcelona amb Puigcerdà, atravessant el cor d’Osona de S a N, recorda un dels camins històrics més antics, la via romana d’època imperial que enllaçava Ausa amb Barcino a través del Vallès i del coll de Finestrelles, gairebé al peu del turó de Montcada. Un conjunt de cinc mil·liaris, trobats al molí de les Cases, entre els termes de Centelles i d’Aiguafreda, ara conservats en la seva major part al Museu Episcopal de Vic i un altre trobat prop l’Albanell, en terme de Malla, recorden aquesta clàssica via convertida en l’època medieval en el camí ral de Barcelona a Cerdanya. Aquest camí tenia el seu punt central o equidistant de Barcelona i de Puigcerdà a la Creu de Mitja Via situada al terme de Gurb de la Plana, prop del mas Puigllong i no lluny de la Pabordia de Palau on hi havia un lloc d’hostalatge per als monjos ripollesos i abans potser per als comtes, els quals sembla que hi tenien un palau o residència temporal.

D’aquesta carretera en queda un notable tros d’empedrat, amb llambordes certament romanes i reparacions medievals sobre la costa de Sant Antoni, poc abans d’arribar al camp d’esports d’Hostalets de Balenyà.

No se sap si aquesta carretera arribava a l’època romana fins al Ripollès o la Cerdanya. Cap mil·liari ni cap resta arqueològica no permeten d’assegurar-ho. Amb tot, és evident que hi havia des de sempre una comunicació amb els Pirineus per la vall del Ter. És la via que sembla que va seguir l’any 672 l’expedició guerrera del rei Vamba per anar a la Gàl·lia narbonesa des d’Ausa i Llívia i la que el general àrab Ubayd Allah va seguir l’estiu de l’any 842 quan volia anar a la Narbonesa, per evitar Barcelona i Girona, i que fou deturat per Sunifred de Cerdanya prop de les Coves de Ribes. Aquesta comunicació, eix de la penetració de la recuperació d’Osona pel comte Borrell l’any 798 i per Guifré el Pelós l’any 879, prengué aviat el nom de strata Cerdana (962).

També en època romana, anterior a la via del Congost, hi hagué un primitiva via, documentada vers l’any 138 abans de Crist, en temps del procònsol Sergi Mauli, que per raons de seguretat evitava els fondals de la vall del Congost i pujava per Collsuspina vers Castellterçol, Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. La testifiquen un mil·liari trobat al Vilar de Tona i dos d’altres trobats recentment un a la capella de Sant Miquel de Vilageriu i l’altre a Santa Eulàlia de Riuprimer, bé que podria ésser-hi transportat des de Muntanyola o Collsuspina. Aquests mil·liaris es correlacionen per època i indicació de milles amb un altre trobat a Santa Eulàlia de Ronçana, en ple Vallès. Hom creu que aquesta via podia continuar de Vic vers el Collsacabra i les Planes d’en Bas cap el Capsacosta, i el coll d’Ares bé que aquest recorregut no és documentat en època romana.

Una altra vista del mateix fragment de via. Aquest camí fou molt utilitzat en època medieval.

G. Llop

Aquest camí fou revitalitzat a ran de la reorganització del país en època dels francs i sortirà documentat sovint durant els segles X i XI com la strata francisca; el 982 se l’anomena també com la strata que pergit ad Sancti Petri (de Roda), però és més corrent que se li digui simplement strata francisca (993, 1002, 1006…) L’acta de consagració de Sant Esteve de Granollers de la Plana del 1088 fa esment dels dos camins: el de Cerdanya, que era el límit ponentí del terme i que anomena strata que vadit ad Rivum pullum i la stratam franciscam o in prenominata strata francisca, que formava el seu límit oriental i que és el camí que anava vers Roda i el Cabrerès. A l’altra banda de la Plana, vers Tona i Collsuspina, s’esmenta també la strata francisca a Tona, on l’any 998 se li diu strata francisca o bé stratam qui pergit ad Manresam i abans de l’any 951 ipsa strada Manresana i, a Collsuspina, passat el coll de la Pollosa o de Podiosa on cinc documents almenys fan esment de la strata francisca prop de la font d’Adanella entre els anys 1051 i 1079. També surt documentada prop del nucli de Moià deixant clar així que és el mateix tradicional camí de Vic a Manresa.

El nom de strata francisca sembla ésser durant els segles IX i X un nom un xic genèric, quelcom així com el de camí ral, puix que el mateix segle X és esmentada com strata franciska la que relligava Vic amb Girona, a través del lloc de Crivillers de Sant Sadurní d’Osormort i que per Collsesplanes es dirigia vers Sant Hilari.

Document original de revocació per part del rei Jaume I d’una concessió feta als homes de Caldes de Montbui sobre la utilització del camí de Barcelona a Vic. Aquest document és conservat a l’Arxtu Capitular de Vic (c. 37, Privilegis i Estatuts, IV, 74). 

Arxiu Capitular de Vic

La via principal tenia una desviació que des de la ciutat de Vic sortia pel carrer de Sant Pere i pel pont del Remei (l’actual és fet a inicis del segle XIV), anava cap al pont Pedrís, destruït fa pocs anys en fer la variant de la carretera de Puigcerdà (erigit aquest vers el 1289) i per l’Hostal Nou seguia vers el Coll de Malla i el carrer de Tona, poc abans a Corominons de la Creu sortia una derivació vers Collsuspina; aquesta carretera continuava fins a Hostalets on s’unia a la clàssica via del Congost. Aquesta via, que devia ésser molt antiga, potser d’època romana, és la que l’any 1274 el rei Jaume I va convertir en l’únic camí ral o camí protegit per anar a Barcelona a través de Caldes de Montbui. El bisbe de Vic en nom de la ciutat va recórrer contra aquesta decisió i el 29 de juliol de 1274 el rei declarà que malgrat la concessió feta als homes de Caldes, els que volguessin passar pel Congost de Codines eren lliures de fer-ho sense que cap autoritat no pogués impedir-ho.

Al costat d’aquesta xarxa principal hi havia tot un seguit de camins, sovint citats en les delimitacions de les actes de consagració (com la strata Miliarea o de Miralies de l’acta de consagració de Manlleu de l’any 906) que surten amb el nom de via o strata, els quals relligaven, com ara, tots els pobles o sagreres de la Plana; són els vells camins rals, la majoria d’ells perduts en part per culpa de les modernes carreteres, que obviaven més fàcilment les dificultats del terreny. Tots ells existien en l’època romànica i detallar-los seria cosa enutjosa i de mai no acabar.

Els ponts

Podria ésser que en l’època romana i alt-medieval hi hagués alguns ponts per a salvar els rius i rierols d’Osona però de cap d’ells no hi ha constància en la documentació. Els ponts més antics són del segle XI; el pont de Queralt, dit també de Sant Francesc o de la Calla, és d’època romànica i fou aixecat en un moment indeterminat entre el final del segle XI i principi del segle XII. Era el pont que donava entrada a Vic a l’antic camí ral, paral·lel al Gurri, que se sobreposà a la via romana del Congost. Segons una deixa del 1175 aquest any es completà la seva obra o s’hi feren obres d’agençament.

L’altre pont més antic, aquest plenament documentat, és el pont del Ter o pont de Roda, que donava pas a l’antiga strata francisca. Consta, per les deixes testamentàries, que s’edificava entre els anys 1094 i 1097, bé que avui només en resta una part, puix que fou molt destruït per l’aiguat de 1617 i refet en bona part l’any 1648 i de nou restaurat l’any 1710 i darrerament després de l’aiguat de l’any 1940. Actualment es troba novament en un estat molt precari.

L’any 1205 el canonge Berenguer de Salfores o Sentfores deixà dos sous per l’obra del pont del Gurri i dotze diners per l’obra del pont de Vic, sens dubte el de Queralt.

El pont del Gurri, ara del tot desaparegut, es trobava a l’indret de l’actual pont de Can Caseta, que dóna pas a les carreteres de Vic a Sant Hilari Sacalm i a Taradell. L’any 1210 hi ha una altra deixa a aquest pont, que sabem que es reconstruí l’any 1433 i va desparèixer definitivament l’any 1916.

Abans s’ha fet esment que pels volts de l’any 1289 es construïa el pont Pedrís, un petit pont sobre el torrent de Sant Jaume, desaparegut pels anys 50 en fer la variant de ponent de la ciutat de Vic de la carretera de Barcelona a Puigcerdà.

La resta de ponts de la ciutat de Vic es varen construir després de l’any 1300 i creiem que a la comarca no hi ha d’altres ponts que puguin considerar-se de l’època romànica.