Introducció
A Osona van aparellats en el seu inici històric i en la seva expansió territorial el comtat i el bisbat; el primer apareix el 881 i el segon entre el 885 i el 887, que tenia ja un bisbe consagrat. Això féu que en l’aspecte global el comtat i el bisbat coincidissin en gairebé tots els seus termes, però aquesta concordança de termes no es donà en les divisions més petites. Sovint els termes parroquials no coincidien amb els termes civils dels castells, puix que tots dos tenien unes funcions diferents i adaptaven l’àmbit territorial a les necessitats de la defensa o de l’assistència religiosa respectivament, sense importar massa si coincidien o no; a més els termes parroquials oscil·laren molt, primerament foren molt grans, per anar-se reduint a mesura que la repoblació permetia dotar noves parròquies; les noves es feien amb les corresponents rectificacions de termes parroquials. Amb tot, mai no anaren tan unides la creu, l’espasa i l’arada, i si coneixem bé els límits del comtat d’Osona-Manresa és gràcies a les llistes de parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154.
La diòcesi
Mapa del bisbat de Vic, amb la indicació de les parròquies, esglésies, castells i llocs. La data que acompanya cada topònim és la més antiga que coneixem. Cal notar que no totes les esglésies que consten en aquest mapa eren parròquies. Si hom vol veure les que eren sufragànies, cal que consulti la llista de parròquies del bisbat, que també publiquem.
A. Pladevall-A. Benet
En el moment de la repoblació es pretengué restaurar “l’església ausonenca amb el seu territori en l’estat primitiu” —segons paraules del bisbe Idalguer— . No sabem si el territori que esdevingué la diòcesi de Vic era el seu territori primitiu. L’únic detall que fa pensar així és el fet que el 860, en el precepte que Carles el Calb concedí al monestir d’Amer, figura un alou al lloc anomenat Coll, a Osor. El monestir devia haver rebut aquest alou entre el 820 i el 860, abans de l’inici de la repoblació d’Osona, però tot i tractar-se d’un lloc repoblat des del comtat de Girona i pertànyer a un monestir situat a la diòcesi gironina, més tard, al principi del segle X, el territori d’Osor i el del Coll quedaren vinculats al comtat i bisbat de Vic, com si es tingués una vaga idea que aquell territori havia pertangut al bisbat osonenc.
El terme de la diòcesi osonenca el coneixem molt bé per conservar-se dues delimitacions del bisbat, amb la relació dels llocs o topònims dels indrets per on passava el terme; aquestes són una butlla del 978 del papa Benet VII, on s’assenyalen els límits del bisbat, i l’acta de consagració de l’església catedralícia de l’any 1038, en la qual es fa una delimitació semblant. Igualment podem deduir els progressos que la diòcesi feia pel sector ponentí com a resultat de l’expansió repobladora, gràcies a les llistes de parròquies que s’han conservat del bisbat, la més antiga de les quals es pot datar entre el 1026 i el 1050, i d’altres que reflecteixen la situació del bisbat en unes dates anteriors al 1154.
El terme de la diòcesi només sofrí com a variació en els límits laterals la creació de la nova parròquia de Sant Martí de Merlès, producte d’una rectificació dels límits del comtat que partí el terme del castell de Merlès pel mig, i en comptes de passar per la carena es féu baixar al mig del riu o riera de Merlès. Per altra banda en el passadís que se cedí al comtat de Berga, que comprenia la franja de terra entre Súria i Cardona, hi havia o hi devia haver algunes parròquies, com Coaner o Salo; no sabem, però, si n’hi havia cap més, i fins i tot no és segur que existissin.
En canvi el terme ponentí anà canviant segons les vicissituds de la repoblació, així en la butlla del 978 els límits extrems són les terres drenades pel riu Anoia, i se citen com a possessions de la mitra vigatana els castells de Montbui i Tous, i cal incloure-hi el castell de Queralt, que era situat en la divisòria d’aigües, i el de Clariana; Jorba, que apareix com a límit del castell de Montbui, i Tous són ja documentats el 960. L’acta de consagració del 1038 no és gaire més explícita, únicament s’hi esmenta com a lloc extrem de la repoblació el castell de Queralt, mentre es preveu la possibilitat que arribi fins al Segre per enmig de les Marques dels comtats de Barcelona i de Berga. Tot fa suposar que l’àmbit de la diòcesi no havia progressat, la qual cosa concorda amb l’estancament de la repoblació i segurament que en aquest temps es crearen moltes parròquies a la zona d’Anoia, i únicament devia haver-se produït una expansió per la zona entre Calaf i Cervera que al principi del segle XI estava molt poc poblada; Cervera tingué la seva repoblació el 1026.
De la més antiga llista de parròquies del bisbat, que es basa en un document perdut que serví de model d’un altre de posterior, podem deduir la situació del bisbat en un moment en què té com a dates extremes les del 1026 i del 1050, quan apareix Cervera com a repoblada, abans d’iniciar-se l’expansió del comtat cap a Lleida. En aquest moment el límit ponentí del bisbat osonenc era format per les parròquies de Pujalt i Gàver, que són les úniques parròquies del bisbat situades en la Marca del comtat de Berga, i seguia per les de Segur, Montfalcó, Freixenet, Sant Puvim, Argençola, Rocamora, Aguiló, Santa Coloma i Queralt, i en un lloc destacat en direcció a ponent s’havia creat la parròquia de Cervera, sense que entre la primera línia fronterera hi hagués cap parròquia.
Una altra etapa de progressió del bisbat es dedueix d’una altra llista conservada, en la qual a ponent de Cervera es fa constar el funcionament de les parròquies de Granyena, Ametlla, Guimerà, Nalec, Maldà, Verdú, Malpàs, el Talladell, Tàrrega, Mor i Anglesola i d’altres de noves, sobretot al sector Cervera-Calaf. Aquesta situació ha de ser posterior al 1050, moment en el qual s’inicià l’expansió de la Marca i anterior al final del segle XI quan la repoblació quedà deturada per l’arribada de les forces almoràvits, i probablement reflecteix la situació del bisbat entorn del 1080, ja que el 1079 els comtes barcelonins cediren el terme d’Anglesola, si bé es tracta d’una confirmació, mentre que més al sud el 1078 els vescomtes de Cardona estaven repoblant els voltants de Maldà i Maldanell. Encara que el document fos redactat ja dins el segle XII, la situació respon a aquesta època del final del segle XI.
La darrera etapa reflecteix la situació del bisbat entre el principi del segle XII i els anys 1146 o 1154, quan amb l’estructuració definitiva del bisbat de Tarragona una part de les parròquies del sector sud-occidental passaren a dependre de la mitra tarragonina, i com que consten en aquesta relació, el seu redactat ha de ser anterior a aquesta data. Entre aquesta darrera situació i l’anterior hi ha tres diferències clares: una progressió fins a Sidamon al Segrià pel sector de ponent i Tarrés pel migdia, a les Garrigues, tocant a la Conca de Barberà; la creació de noves parròquies al sector ja ocupat anteriorment, de Cervera a Anglesola; i finalment una creació de noves parròquies a ponent de Santa Coloma de Queralt i d’Aguiló. Aquesta fou la màxima extensió del bisbat de Vic, ja que l’any esmentat començaren les desmembracions.
La primera mutilació que sofrí la diòcesi es produí entre el 1146 i el 1154 quan l’arquebisbe de Tarragona, Bernat de Tort, organitzà de manera definitiva l’arquebisbat i per aquest motiu va annexionar-se un seguit de parròquies del sector sud-occidental de Ja Conca de Barberà, de les Garrigues i de l’Urgell, mentre que la part oriental de les parròquies de la Conca de Barberà quedà sota el domini del bisbat de Vic, malgrat que l’arquebisbe les reclamés fent valer per a això una butlla del papa Anastasi del 1154.
La segona desmembració es produí el 1594, quan es creà el nou bisbat de Solsona, moment en el qual el sector ponentí de Cervera a Sidamon que no havia passat a l’arquebisbat de Tarragona, ho féu ara al de Solsona.
La situació resultant de les dues desmembracions esmentades perdurà fins als temps actuals, únicament amb la desmembració del sector del monestir de Montserrat, que es produí el 1880 després d’un llarg plet per unir-lo a la diòcesi barcelonina.
La darrera desmembració es produí el 1957 amb la desafortunada idea de fer concordar els bisbats amb les províncies. Ara el bisbat de Vic perdé les parròquies tarragonines o dels volts de Santa Coloma de Queralt a favor de Tarragona i les de la província de Lleida, més de vint passaren a Solsona, també hi passaren, per estranyes raons, les de Súria i Balsareny, i la incomprensiblement lleidatana de la Molsosa.
Les incorporacions o compensacions territorials generalment foren nul·les. Únicament al principi del segle XIX, amb la desamortització eclesiàstica, Borredà i Aranyonet, que pertanyien al monestir de Ripoll, s’incorporaren al bisbat de Vic amb el qual limitaven pel sector de llevant. Les incorporacions importants es produïren el 1957 com a compensació de les pèrdues del sector ponentí; foren el sector de l’arxiprestat de Camprodon —de la província de Girona—, un seguit de parròquies dels dos Vallès que tocaven el bisbat de Vic, i un parell de parròquies veïnes properes a Igualada, que no compensaven, però, les desmembracions sofertes.
Vegeu: Relació de les esglésies d'Osona anteriors als 1300
Les parròquies
Document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Cancelleria, Extra inventari, carpeta 360, núm. 4702) en el qual hi ha una relació de parròquies del bisbat de Vic. És el document que hem pres de referència com a número 3 per al quadre comparatiu que hi ha a la relació de parròquies del bisbat de Vic.
Arxiu Mas
La creació d’un bisbat a Osona al final del segle V degué comportar l’erecció d’un nombre de parròquies, almenys pels voltants de la ciutat. Els més antics documents que fan esment de la parròquia de Sant Andreu de Gurb l’anomenen in suburbio, fins i tot quan s’havia perdut el record de la ciutat o urbs de Vic, cosa que sembla indicar la seva existència abans de la destrucció de la ciutat de Vic amb l’escomesa dels sarraïns. La parròquia de Sant Julià Sassorba, també del terme de Gurb i propera a la ciutat, va rebre igualment el seu nom del sub urbis o sub urbano. Una bona part de la vella estructura es mantingué, o almenys quedà en el record. Això explica que des del principi de la repoblació, el 881, trobem l’església de Sant Feliu ja en funcionament, que el 905 el bisbe de Vic acut a restaurar l’església de Lluçà, que des d’abans funcionava ja com una antiga parròquia amb un gran terme i diverses esglésies subjectes; un cas semblant és el del vicari Fedanci, que el 906 restaurà l’església de Santa Maria de Manlleu i subjectà a aquesta església la de Sant Esteve de Corcó o de Vila-setrú “tal com solia tenir de temps antics”, o sigui que havia quedat el record d’aquest lligam.
En canvi les actes de consagració més antigues, la de Tona del 889 i la de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda del 898, no esmenten cap particularitat que permeti de suposar que es tracta d’una restauració. Amb tot, ja al segle XVII trobem consignada a Tona la tradició que la primera parròquia havia estat l’anomenada Sant Andreu Xic o de ses Viles, ara desapareguda, situada al peu del castell, i els primitius enterraments de la cripta cavada en la tosca de sota l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, fets amb ritus cristià o amb encens i brases, demostren que en aquest lloc hi havia ja culte potser al segle VII.
La pràctica dels primers moments mostra que es procedí a atorgar a les parròquies que es creaven un gran terme parroquial i unir-hi diverses esglésies com a sufragànies fins que no tinguessin prou vitalitat per a funcionar com a parròquies autònomes. Els casos on aquesta política d’unió d’esglésies és més manifesta és en els d’Aiguafreda i Lluçà. En el primer cas se li atorgà un gran terme, a més del propi, tot el terme del castell de Centelles, amb la zona de Sant Quirze Safaja i Bertí, a més d’un sector del terme de Seva, que comprenia les esglésies de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles i la del castell de Sant Esteve o de Centelles, que després s’independitzaren. En el segon cas, el de Lluçà, se li uniren diverses sufragànies del seu gran terme: la de Sant Pere de Torroella o del Grau, la de Santa Eulàlia de Puig-oriol i la de Sant Agustí de Lluçanès, a més de l’església de Sant Martí d’Albars, que progressivament s’anaren independitzant, excepte la de Puig-oriol, que no ho farà fins el 1880. Un cas semblant, encara que al Bages, que referma aquesta tendència, és el que es troba en la consagració del 939 de l’església de Santa Maria de Moià, a la qual el bisbe uní les esglésies de Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de Ferrerons, Santa Coloma Sasserra, Sant Andreu de Castellcir, Sant Llogari de la Sala i Sant Pere de Marfà, les quals s’independitzaren el segle XI, si no ho feren abans.
Així doncs, en els primers moments es restauraren parròquies antigues de les quals hom tenia record que havien existit i se’ls vinculaven esglésies per tutelar-les mentre no tinguessin prou força per a actuar com a parròquies amb la corresponent dotació econòmica; és sobretot a partir de mitjan segle XI, quan es produí un procés constant d’independització de sufragànies, que es convertiren en parròquies independents després d’un temps de tutela d’una parròquia antiga. Les variacions que es produïren posteriorment fins a la meitat del segle XII són molt poques, i algunes de caràcter negatiu (parròquies que perderen aquestes funcions per transformar-se en sufragànies). Aquest és el cas de Sant Sadurní de Planeses, que de parròquia passà a sufragània de Sant Llorenç de Munt; Sant Romà de Sau, que esdevingué sufragània de Santa Maria de Vilanova de Sau; o Sant Esteve de Múnter, que esdevingué sufragània de Malla. Per contra, el segle XII apareixen com a parròquies les esglésies de Sant Andreu de Bancells, anteriorment sufragània de Santa Maria de Vilanova de Sau, i també Sant Martí d’Albars, que s’independitzà de Lluçà. Dintre el mateix segle XII apareix la nova parròquia de Sant Miquel d’Ordeig, més tard sufragània de Sant Esteve de Vinyoles, i hi ha esment de la parròquia de Malla, que anteriorment es deia Sant Vicenç d’Orsal.
La transformació més important es realitzà el segle XIV, abans i després de la Pesta Negra, en què desaparegueren moltes parròquies, a causa, sens dubte, de la despoblació que afectà molt les parròquies rurals situades en les zones més aspres. Moltes passaren a ser sufragànies, unes poques capelles rurals i algunes desaparegueren del tot. Una nova fase d’expansió parroquial es produirà el 1880, quan, després del Concordat amb la Santa Seu i de diverses vicissituds, s’establí la divisió parroquial que pràcticament ha arribat fins als nostres dies amb poques variacions.
Vegeu: Relació de parròquies del bisbat de Vic
Les sufragànies
El fet d’existir un poblament eminentment dispers feia necessari que l’església parroquial tingués altres temples amb culte en una part del seu terme, conservant, no obstant això, alguna de les funcions parroquials que no cedia a l’església sufragània. En les primeres actes de consagració ja es comprova que a l’església consagrada s’unien una o més esglésies que depenien d’ella. Així en la d’Aiguafreda són les de Santa Coloma de Vinyoles i l’església del castell de Sant Esteve o de Centelles, en el cas de Tona no n’apareix cap, però sabem que tenia la de Sant Miquel de Vilageliu i Sant Cugat de Gavadons, en la de Lluçà és on veiem més clarament aquesta dependència, jaque aquí el bisbe consagrant diu clarament que li dóna la petita sufragània (sufraganiola) de Torroella (Sant Pere del Grau) i el vilar de Puig-oriol amb la seva petita sufragània i la petita sufragània de Sant Agustí als Vilars de Vilarós (Sant Agustí de Lluçanès), a més li uneix l’església de Sant Martí d’Albars sense fer constar el caràcter de sufragània.
A Manlleu el fet és encara més clar. El restaurador, el vicari comtal Fedanci, subjectà a Santa Maria de Manlleu l’església de Sant Esteve de Corcó o de Vila-setrú “tal com en temps antics solia tenir”; per tant, aquest tipus de subjecció era ja una pràctica en temps anteriors a la repoblació, puix que fins i tot es conservava el record del domini de l’església de Manlleu sobre la de Vila-setrú.
Moltes de les sufragànies inicials durant els segles X-XII s’independitzaren per l’augment de població dels seus termes, la qual cosa feia que els habitants del lloc poguessin dotar l’església amb suficients recursos econòmics per a garantir el seu funcionament, però també es podia produir el fenomen a la inversa, és a dir, una parròquia podia esdevenir sufragània.
En les llistes de parròquies del bisbat que van de mitjan segle XI a mitjan segle XII, es comproven diversos canvis, com la independització d’esglésies que en les actes de consagració antigues apareixen com a sufragànies, com són els casos de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles, la de Sant Esteve del castell de Centelles, inicialment vinculades a Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, Vila-setrú s’havia separat de Manlleu, de les sufragànies de Lluçà s’havien independitzat les de Sant Pere de Torroella o del Grau, Sant Martí d’Albars ho fa al final del segle XI, mentre la de Sant Agustí de Lluçanès no apareix en cap llista i la de Santa Eulàlia de Puig-oriol conserva la seva dependència fins al final del segle XIX.
En les mateixes llistes es troben relacionades diverses parròquies on es fan constar les sufragànies que en depenien. Santa Maria de Vilanova de Sau al principi del segle XI tenia la de Sant Andreu de Bancells, però al final del segle aquesta s’independitzà i aleshores apareix amb dues noves sufragànies; Sant Romà de Sau, que havia perdut les funcions parroquials i Sant Pere de Castanyadell, que abans era sufragània de Sant Sadurní de Planeses o d’Osormort; aquesta parròquia al principi del segle XI tenia com a sufragània, a més de l’esmentada església, la de Sant Feliu de Planeses, però al final del segle XI ja havia perdut la parroquialitat i havia estat unida a la de Sant Llorenç del Munt, juntament amb Sant Feliu. La parròquia de Sant Esteve de Múnter, que al principi del segle XI era parròquia independent, al final d’aquest segle apareix com a sufragània de Malla, que en la relació anterior no hi era. I la parròquia de Santa Maria d’Olost figura amb les seves sufragànies tradicionals de Sant Genis sa Devesa i Santa Creu de Joglars.
Dotació de l’església de Santa Maria d’Olost (23 de desembre de 909)
Pretesa dotació de l’església de Santa Maria d’Olost.
"Textus evangelice narrat ut quicumque vuit evadere eternum suplicium cogitet qualiter ante Deum possit invenire remedium. Idcirco in Dei nomine. Ego Guifredus, chomes(*) et marchio, dono atque in presenti corporaliter trado domino Deo et beate Marie Holostense(*), quam ecclesiam ego hedificavi, que per plurimorum annorum spatia a paganis extiterat destructa et nuper superna pietate adtribuente a nobis est quiete, et est in comitatu Ausona, in locum qui dicitur Holosti. Et dono ibi atque in presenti corporaliter trado eidem ecclesie cum suis presbiteris qui in presenti vel futuri ibi(*) sunt offerendi ministerium Ihesu Christi, totas ipsas meas propietates quas ego habeo et in dominium teneo in circuitu prefate ecclesie: videlicet ipsum stadium subtus ipsam ecclesiam cum terris ac vineis, cuitis vel heremis, ortis, ortalibus, paschuis et garricis, cum omni genera arborum qui infra sunt vel erunt, cum molendinis et omnibus usibilibus suis sive cum exiis vel regressiis earum, et est hoc totum alodium bene francum. Et dono in circuitu prefate(*) ecclesie cimiterii triginta passa, sicut auctoritas commemorat, in honore Dei et eius Genitricis nec non et omnium sanctarum animarum fidelium vivorum hac(*) defunctorum. Et dono ibi sacraria in dicto meo alodio in circuitu predicte ecclesie, sub tali ratione ut quisquis parrochianis eiusdem ecclesie domum ibi hedificaverit, teneat eam et habeat sub potestate et fidelitate prefate ecclesie suisque sacerdotibus presentibus et futuris, cum censu annuatim de una candela propter vigiliam ipsius altari ad(*) propietatem et servicium ipsius ecclesie: scilicet de unamquemque domum sive inferius quam de super que suam intratam vel exitam(*) habeat. Et dono atque in presenti corporaliter ibi trado et hostendo ad partem et propietatem librorum dicte ecclesie vel vestimentorum, vel ad opus ipsa sancta santuaria propia ipsius altare beate Marie ipsam partem quam modo(*) corporaliter trado et hostendo de dictis meis alodiis sine nulla disminucione(*): videlicet totam cumbam subtus ipsam ecclesiam de ipso molendino usque in torrente de Ramno presbitero et totos ipsos ortales et ipsum chomelar(*) de dicta cumba usque in via publica, campum de Eulosa et ipsa fascia terre subtus ecclesia justa cimiterii, et de super ipsam ecclesiam partem assignatam ipsius campi, quasi medietas, et de super ipsum campum totum solanum usque in ipsa strata de serra et de ipsos Urriols usque in ipsa Eulosa. Hoc totum cum suis arboribus qui infra sunt vel erunt fructibus vel infructibus. Et si aliquid in hoc minuatum fuerit per ignoranciam vel neglegentiam(*), fiat de dicta opera medietate per omnibus locis de totis dictis meis alodiis sive in cuitis quam in heremis, tam in plantatum quam a plantare sive in omni re que dici vel nominari possit, et nullo(*) modo hoc non posseat minuere vel alienare nec in alium transmutare. Et dono ibi totum ipsum meum alodium quem habeo iusta Ste. Crucis et affinat(*) in strata de domum Sti. Geralli et in Palafols, a circii(*) in torrente Morgoni(*) et in strata vel ecclesia Ste. Crucis, et ipsa terra et vineas supra rivo de Luzanes. Et ego Hellemarus(*), milex et judex, atque Oliba et Dacho, fratres, donamus eiusdem ecclesie cum suis sacerdotibus presentibus et futuris totas ipsas nostras propietates quas habemus in circuitu prefate ecclesie per vocem dicti(*) Guifredi comiti, alodium suum franchum: videlicet domos et hortos ante januas Sti. Johannis, et campum de Eulosa cum intratibus et exitibus. Trado enim ipsam ecclesiam ego prefatus Guifredus chomes, cum predictis rebus et facultatibus meis(*), sub potestate et reverencia antistites Ausone(*) Idelchero suorumque successorum necnon et Oriolus sacer seppe dicte ecclesie suorumque successorum umus post alius usque in finem seculi, propter remedium animarum genitorum nostrorum(*) sive pro anima mea necnon et omnium fidelium vivorum ac defunctorum. Et affinat(*) hoc totum prenominatum ab oriente in rivo de Ornolins(*), et a meridie ascendit per fontem Pedrosam(*) vel per torrentem qui discurrit infra Graner et Eulosa, ab occiduo in strata vel serra, a circii descendit per Urriols, sicut discurrit torrente de Ramno, presbitero, in rivo de Ornolins. Quantum istas III affrontationes includunt, sic donamus nos omnes in integrum per alodium bene franchum ad iam dictam ecclesiam sicut superius dictum est. Quod si nos donatores vel alicuius persone genere qui contra hanc donacionem venerit ad inrumpendum, nil ei valeat, sed iram Ihesu Christi et eius Genitricis super eum veniat et a predictis pontificibus et sacerdotibus(*) excomunicatus fiat et cum sacrilegos in profundum inferni cum Juda Scariotis sine fine deveniat. Et insuper ista scriptura donacionis nostre firma permaneat sine fine in secula seculorum.
Facta est hanc donationem(*) X kalendas ianuarii, sub anno incarnationis Ihesu Christi Domini nostri D CCCC VIIII(*), sub anno XII regnante Karulo rege, filio Leovici(*), post dicessum Otoni(*) regis. S+m. Vuifredus(*) comes, ss. S+m Oliba. S+m Dacho. Idelcherus(*) Ausonensis Episcopus ss. Ellemarus, milex et judex ss. Oriolus presbiter ss. S+m Dalmacio S+m Isarnus. S+m Giscafredus. S+m Bonifilius. S+m Gomballus. S+m Girbertus. S+m Beremundus.
Girmundus Gocelmus(*) qui hanc cartam donacionis scripsi, ss. et sub die et amno quod supra.
Original: Inexistent.
A: Còpia del 1175. Perduda.
B: Còpia del 1204. A.C.V. C.6, n.o 2129.
C: Còpia del 1244. A.C.V. C.9 Ep. I, n.o 25.
Antoni Pladevall: Els falsos d’Olost pp. 17-18.
Ramon Ordeig: Inventari de les actes I, doc 39.
Traducció
"El text evangèlic explica que aquell que vol evadir l’etern suplici, pensi davant Déu quin remei pot trobar. Per això, en nom de Déu, jo, Guifré, comte i marquès, dono ara corporalment i lliuro al Senyor Déu i a Santa Maria d’Olost l’església que vaig edificar, que per espai de molts anys havia estat destruïda pels pagans i fa poc, per la pietat que se’ns atribueix a nosaltres, és en pau, i és en el comtat d’Osona, al lloc que se’n diu Olost. I li dono i ara lliuro corporalment a aquesta església amb els seus preveres que ara i en el futur han d’oferir el ministeri a Jesucrist, totes les meves propietats que tinc i posseeixo en domini al voltant de l’esmentada església: la terra sota l’església amb terres i vinyes, conreades i ermes, horts, hortals, pastures, garrigues, amb tota mena d’arbres que hi ha o hi haurà dins, amb els molins i tots els seus utensilis, amb les seves sortides i entrades, i tot això és un alou ben franc. I dono tot al voltant de l’esmentada església, les trenta passes per al cementiri, tal com l’autoritat recorda, en honor de Déu i de la seva Mare i de totes les santes ànimes dels fidels vius i les dels difunts. I li dono la sagrera en l’esmentat alou meu, al voltant d’aquesta església, amb la condició que cadascun dels parroquians de l’església hi edifiqui una casa, la tingui i la posseeixi sota la seva potestat i fidelitat a l’esmentada església, als seus sacerdots presents i futurs, amb el cens anual d’una candela per a la vigília d’aquest altar per a propietat i servei d’aquesta església; i de cada casa, tant de la part de sota com de la de sobre, que en tinguin l’entrada i la sortida. I dono ara corporalment i lliuro i manifesto apart la propietat dels llibres de l’esmentada església i dels seus vestits, per a l’obra del santuari i l’altar de Santa Maria; aquesta part que corporalment lliuro i manifesto dels meus alous esmentats sense cap disminució: això és, tota la petita vall sota l’església, des del molí fins el torrent de Ramno, prevere, i tots els hortals i la coma de la petita vall fins el camí públic, el camp d’Eulosa, i la feixa de terra sota l’església al costat del cementiri, i sobre l’església, la part assignada del camp, gairebé la meitat, i sobre aquest camp tota la solana fins el camí de la serra i els Urriols, fins a l’Eulosa. Tot això, amb els seus arbres que hi ha o hi haurà dins amb els fruiters i no fruiters. I si alguna cosa fos llevada per ignorància o negligència, faci de l’esmentada obra la meitat per tots els llocs de tots els meus alous ja cultivats, ja erms, tant plantats com per plantar i en tot el que es pugui dir i nombrar, i de cap manera no es pugui minvar, ni alienar, ni canviar per un altre. I li dono tot el meu alou que tinc al costat de la Santa Creu i que limita amb el camí de l’església de Sant Guerau de Palafolls, a cerç amb el torrent de Morgó i amb el camí i l’església de la Santa Creu i la terra i les vinyes sobre el riu de Lluçanès. I jo, Helemar, cavaller i jutge, i els germans Oliba i Daco donem a aquesta església amb els seus sacerdots presents i futurs, totes les nostres propietats que tenim al voltant de l’esmentada església, per ordre del comte Guifré, el seu alou franc: això és, les cases i els horts de davant les portes de Sant Joan, i el camp d’Eulosa amb les entrades i sortides. Lliuro a la mateixa església, jo, el citat Guifré, comte, amb totes les coses i facultats meves, sota la potestat i reverència del bisbe d’Ausona, Idalguer, i dels seus successors i Oriol, sacerdot de l’esmentada església i dels seus successors el sòl fins al final del segle, per remei de les ànimes dels nostres pares i per la meva ànima i de totes les dels fidels vius i difunts. I limita tot el que ha estat anomenat, a llevant amb el riu Ornolins, a migdia puja per la font Pedrosa i pel torrent que passa sota el Graner i Eulosa, a ponent amb el camí o la serra, a cerç baixa per Orriols, per on passa el torrent de Ramno, prevere, al riu d’Ornolins. Tot el que hi ha dins aquests tres límits, ho donem sencer per alou ben franc a l’església ja esmentada, tal com s’ha dit més amunt. I si nosaltres, donadors, o alguna altra mena de persona, vingués contra aquesta donació per a trencar-la, no li sigui possible sinó que vingui sobre d’ell la ira de Jesucrist i la de la seva Mare i sigui excomunicat pels esmentats bisbes i sacerdots i amb els sacrílegs caigui al més profund de l’infern amb Judes Iscariot per sempre. I sobre aquesta escriptura de donació hi romangui la nostra firma sense fi, pels segles dels segles.
Feta aquesta donació el 10 de les calendes de gener de l’any de l’encarnació de Jesucrist, nostre Senyor, de 909, a l’any dotzè del regnat de Carles, fill de Lluís, després de la mort del rei Odó. Signatura de Guifré, comte, que ho subscric. Signatura d’Oliba. Signatura de Daco. Idalguer, bisbe d’Ausona, ho subscric. Elemar, cavaller i jutge, ho subscric. Oriol, prevere, ho subscric. Signatura de Dalmau. Signatura d’Isarn. Signatura de Giscafred. Signatura de Bofill. Signatura de Gomball. Signatura de Gerbert. Signatura de Beremond.
Girmund Gocelm, que he escrit i subscrit aquesta carta el dia i any esmentats més amunt."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Hi havia d’altres esglésies subjectes a una parròquia que no consten en aquestes llistes, com és el cas de la de Sant Mamet vinculada a Sant Fruitós de Balenyà, segons consta en l’acta de consagració d’aquesta darrera església del 1083. També es dóna el cas de la consagració de l’església de Santa Maria o Santa Magdalena de Vilarestau el 1097, la qual havia edificat l’indígena Saborit, i a la qual hom dóna un cementiri de trenta passes al volt de l’església; encara que no es faci constar, aquesta església sempre fou una sufragània de Santa Coloma de Centelles fins que el 1877 passà a ser-ho de Sant Martí de Centelles.
Les atribucions delegades per la parròquia fan que sovint els escrivans no distingeixin entre sufragània o parròquia, i aleshores es produeixi alguna confusió quan en documents fan constar que uns béns són de la parròquia de… o que una persona habita a la parròquia de… quan aquesta només té funcions de sufragània. Aquest fet es dóna alguna vegada a Sant Miquel de Vilageriu, a Sant Mamet a Balenyà i alguna altra.
Llista d’ofrenes fetes a l’església de Sant Miquel de l’Herm (1179)
Llista de les ofrenes votives que els fidels feren amb motiu de la consagració de l’església de Sant Miquel de l’Herm, dintre la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.
"Hoc est translatum cuiusdam instrumenti quod sub istis continetur verbis:
Manifestum sit universis sancte Ecclesie catholice filiis quod Petrus, Dei gratia ausonensis episcopus, divina caritate et pietate fultus, precibus Petri Arnaldi, presbiteri, et aliorum multorum hominum, quandam pauperem ecclesiam Sancti Michaelis de Heremo sollempniter dedicavit et consecravit. Et illos qui ad ipsam consecracionem adfuerant ut ad locum illum bene facerent, et de suis facultatibus erogarent, humiliter admonuit et in remissionem peccatorum et absolucionem animarum suarum, dona ipsi ecclesia ab illis hominibus concessa, ex parte Dei omnipotentis, et sua posuit. In primis ego Petrus Arnaldi presbiter et Arnaldus de Raguembalz in manu predicti episcopi donamus et vovemus ut omnibus annis accipiat predicta ecclesia Sancti Michaelis unum quartanum ordei in nostra laboracione in perpetuum. Et ego Arnaldus de Sancto Michaele dono et voveo ut eadem ecclesia accipiat omnibus annis in meo manso unum quartanum ordei in perpetuum. Et ego Raimundus de Fenoiet similiter. Et ego Bertrandus de Fenoiet dono similiter ipsi ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Arnaldus de Vilar dono eidem ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Bernardus de Cumbis dono eidem ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Bernardus de Serra dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Iohannes de Soler dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Petrus Poc de Pozol dono eidem ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Petrus Rotger de Pozol dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Arnaldus de Tresserra dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Ermengaudus de Postmans dono eidem ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Ollarius de Ventola dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Petrus de Landrigo dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Petrus de Sancto Salvatori dono eidem ecclesie unum octanum orde in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Berengarius de Plano Sancti Iuliani dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Berengarius Daltoman dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Petrus de Gardia dono eidem ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Bernardus Olivarii dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Lobet Dolmatel dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuun. Et ego Petrus de Liurada dono eidem ecclesie unum octanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Guillelmus Decimarius dono eidem ecclesie unum quartanum ordei in meo manso singulis annis in perpetuum. Et ego Petrus Grui dono eidem ecclesie unum octanum ordei omnibus annis in tota vita mea.
Actum est hoc nonas augusti, anno XLIII regni regis Lodovici Iunioris.
Sig+num Petri Arnaldi presbiteri. Sig+num Arnaldi de Raguembalz. Sig+num Arnaldi de Sancto Michaele. Sig+num Raimundi de Fenoiet. Sig+num Bertrandi de Fenoiet. Sig+num Arnaldi de Vilar. Sig+num Bernardi de Cumbis. Sig+num Bernardi de Serra. Sig+num Iohannis de Soler. Sig+num Petri de Soler. Sig+num Petri Poc. Sig+num Petri Rotger. Sig+num Arnaldi de Tresserra. Sig+num Ermengaudi de Postmans. Sig+num Ollarii de Ventola. Sig+num Petri de Landrigo. Sig+num Petri de Sancto Salvatore. Sig+num Berengarii de Plano. Sig+num Berengarii Daltoman. Sig+num Petri de Gardia. Sig+num Bernardi Olivarii. Sig+num Lobet Dolmatel. Sig+num Petri de Liurada. Sig+num Guillemi Decimarii. Sig+num Petri Grui.
Petrus ausonensis episcopus ss.
Sig+num Petri de Ayreis vicensis canonici et publici ville Vici notarii.
Sig+num Petri de Alibergo, scriptoris iurati qui hoc translatum fecit fideliter translatari et scrivi ac clausit mandato Petri de Ayreis publici vicensis notarii, cum spacio in XX linea inter hanc sillabam inter et hanc sillabam so, et cum diccione superpossita in XXV linea ubi dicitur ecclesia, III nonas iunii anno Domini MCCLX tercio."
Trasllat de l’any 1263. Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2701.
Traducció
"Aquest és el trasllat d’un document que diu les paraules que segueixen:
Sigui manifest a tots els fills de la Santa Església Catòlica que Pere, per la gràcia de Déu bisbe d’Osona, amb caritat i pietat divines dedicà i consagrà amb gran solemnitat la pobra església de Sant Miquel de l’Herm. I a aquells que assistissin a la consagració i beneficiessin aquest lloc i li donessin alguns dels seus béns, els advertí humilment que tot això seria per a la remissió dels seus pecats i per a l’absolució de les seves ànimes, i que als dons que havien estat donats a aquesta església per aquells homes de part del Déu Omnipotent afegia també els seus. En primer lloc, jo, Pere Arnau, prevere, i Arnau de Raguembalç, donem i prometem de part de l’esmentat bisbe, que aquesta església de Sant Miquel rebrà a perpetuïtat cada any un quartà d’ordi de la nostra collita. Jo Arnau de Sant Miquel dono i prometo a perpetuïtat que aquesta església rebrà cada any un altre quartà d’ordi del meu mas. Jo, Ramon de Fenollet, prometo el mateix. Jo, Bernat de Fenollet dono igualment a aquesta església un altre quartà d’ordi del meu mas a perpetuïtat. Jo, Arnau de Vilar, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Bernat de Comes, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas cada any i per sempre. Jo, Bernat de Serra, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas cada any i per sempre. Jo, Joan de Soler, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas, cada any i per sempre. Jo, Pere Poc de Pozol dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas tots els anys i a perpetuïtat. Jo, Pere Rotger de Pozol, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Arnau de Tresserra dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Ermengol de Postmans, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Oller de Ventolà, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Pere de Landric, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas cada any i per sempre. Jo, Pere de Sant Salvador, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Berenguer del Pla de Sant Julià, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Berenguer Daltoman, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Pere de Guàrdia, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas cada any i a perpetuïtat. Jo, Bernat Oliver, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i a perpetuïtat. Jo, Llobet Dolmatel, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas cada any i per sempre. Jo, Pere de Liurada, dono a aquesta església un octà d’ordi del meu mas tots els anys i per sempre. Jo, Guillem Decimer, dono a aquesta església un quartà d’ordi del meu mas tots els anys i a perpetuïtat. I jo, Pere Grui, dono a aquesta església un octà d’ordi tots els anys mentre visqui.
Fet a les nones d’agost, l’any quaranta-tres del regnat del rei Lluís el Jove.
Signatura de Pere Arnau, prevere. Signatura d’Arnau de Raguembalç. Signatura d’Arnau de Sant Miquel. Signatura de Ramon de Fenollet. Signatura de Bertran de Fenollet. Signatura d’Arnau de Vilar. Signatura de Bernat de Comes. Signatura de Bernat de Serra. Signatura de Joan de Soler. Signatura de Pere de Soler. Signatura de Pere Poc. Signatura de Pere Rotger. Signatura d’Arnau de Tresserra. Signatura d’Ermengol de Postmans. Signatura d’Oller de Ventolà. Signatura de Pere de Landric. Signatura de Pere de Sant Salvador. Signatura de Berenguer del Pla. Signatura de Berenguer Daltoman. Signatura de Pere de Guàrdia. Signatura de Bernat Oliver. Signatura de Llovet Dolmatel. Signatura de Pere de Liurada. Signatura de Guillem Decimer. Signatura de Pere Grui.
Pere, bisbe d’Ausona, ho sotscriu.
Signatura de Pere d’Ayreis, canonge vigatà i notari públic de la vila de Vic.
Signatura de Pere d’Aliberg, escrivà jurat que féu aquest trasllat amb tota fidelitat, l’he escrit i l’he tancat per manament de Pere d’Ayreis, notari públic de Vic, amb un espai a la ratlla vintena, entre la paraula inter i la síl·laba so, i amb la paraula diccione sobreposada a la ratlla vint-i-cinc, on diu ecclesia. Dia 3 de les nones de juny de l’any del Senyor 1263."
(Trad.: Jordi Vigué)
Les capelles
A més de les parròquies i les sufragànies hi havia un gran nombre d’esglésies que només tenien atribucions per a celebrar una part del culte o alguns sagraments, fonamentalment la celebració eucarística. Foren moltes les que en el transcurs dels tres segles que engloben els períodes pre-romànic i romànic s’anaren creant, encara que algunes podrien ésser anteriors a la repoblació. Aquests temples podien tenir una vinculació molt diversa, i normalment eren producte d’una fundació particular i per a usos particulars o d’un grup de pobladors que tenien massa lluny l’església parroquial o la sufragània a què estaven vinculats i per això edificaven un temple i pagaven un sacerdot que els celebrés missa els diumenges, llevat de les festes anyals en què calia anar obligatòriament a la parròquia.
El segle XIII, es produeix el cas de fundacions d’esglésies en descampats, però junt a un camí important, per servir com a hospital dels vianants. Així es pot establir una classificació d’acord amb els usos que tingueren.
Capelles de castells
Aquestes poden ser de dues menes: capelles antigues on s’edificà un castell al qual li donaren nom, com devien ésser els casos del castell de Sant Llorenç i del de Sant Esteve (o de Centelles), o la més corrent, que el senyor del castell fes edificar a un lloc proper al castell una capella per al servei de la fortalesa, principalment pels juraments de fidelitat. Generalment es tracta de temples petits, com és el cas de Sant Martí Xic del castell de Voltregà, o de Sant Vicenç del castell de Lluçà, que són els exemplars més ben conservats de la comarca que han pervingut fins avui. Les altres o han estat substituïdes per noves edificacions o són pures ruïnes, com les capelles castelleres de Gurb, Muntanyola, Sentfores, Taradell. En algun cas l’església parroquial era la situada al costat del castell, com és el cas de Tona o el del Brull, on sembla que la primitiva església, dita inicialment Sant Martí de Castellar, era en un lloc més apartat, i el segle XI es va edificar una nova església parroquial al peu del castell. Algunes capelles de castells esdevingueren santuaris marians, com el cas de Santa Maria de Cabrera, situada al mateix pla que l’edifici del castell, la de Tagamanent, parròquia i santuari, i segurament la de Bellmunt, del castell de sa Reganyada.
Capelles de domus
Les antigues cases fortificades o domus osonenques també acostumaven a tenir una capella que servia per al culte dels senyors de les domus, els quals eren els patrons de l’església i sovint la feien servir de panteó familiar. D’entre les domus que tingueren capelles destaquen les de Vilagelans, encara que era més aviat un castell o centre d’un petit territori; la de Santa Anna de Mont-ral és un cas típic de capella de domus, així com la de Sant Miquel de Vilatatmar, la de Sant Esteve del Vilar, Santa Fe d’Esparreguera, Santa Maria de Mont-rodon, Sant Miquel d’Espinzella, etc. Alguna d’elles no es documenta en període romànic, però per l’advocació sembla que es tracta d’una capella antiga sense documentar com Sant Miquel de Vilatatmar o la de Sant Esteve del Vilar.
Capelles de viles
La petita capella del castell de Lluçà, dedicada a Sant Vicenç, constitueix un bon exemple encara persistent d’aquest tipus de construccions. En aquest cas, a més, cal afegir-hi la singularitat d’un edifici de planta circular, tipologia de la qual hi ha molts pocs exemplars a Catalunya.
Rambol
Aquest tipus de capelles servien per al culte de viles rurals importants en les quals els habitants del lloc volien tenir un temple propi per a les celebracions eucarístiques, encara que per a algunes celebracions concretes haguessin d’acudir a l’església parroquial o la sufragània dins el terme del qual es trobaven. Un cas molt clar és el del Sant Miquel de l’Erm, en el terme de la parròquia de Sant Bartomeu del Grau; el 1179 el bisbe de Vic consagrà la capella i 24 masos dels voltants contribuïren a la dotació del nou temple, que sens dubte en substituïa un d’anterior. Aquesta església no fou mai parròquia ni sufragània. Les capelles rurals vinculades a un petit nucli de població rural foren molt nombroses, com les de Sant Pau de Vilaseina i Sant Jaume de Vilafreser a Gurb, Sant Quirze de Subiradells i Sant Joan del Prat a Taradell, Sant Andreu sa Vila i Sant Miquel de Vilageriu a Tona, Sant Fruitós de Quadres o del Grau a Granollers de la Plana, Sant Jaume de Viladrover al Brull, Sant Genis de Valldoriola a Seva, Sant Quirze de Tordelespar a Lluçà, etc. Algunes d’elles, com Santa Maria Savall de Balenyà o Santa Margarida de Vilaseca, de Sescorts, es transformaren en nuclis eremítics; s’aplegaren donats o deodonats al seu redós i constituïren petits monestirs sota la regla de sant Agustí, però no tingueren massa vitalitat; d’altres es transformaren en santuaris marians, com Santa Maria de Palau, Santa Maria de Borgonyà o la Damunt de Folgueroles.
Capelles de camí
Sant Antoni de les Codines és una capella que es trobava en el camí ral de Barcelona a Vic. Documentada des de l’any 1291, un xic més avall tingué un hospital per a vianants.
G. Llop
Hi havia un tipus de capella que, més que destinada a un culte per uns habitants concrets, prestava un servei espiritual i assistencial als vianants que circulaven pels camins on s’aixecaven. D’aquest tipus de capella se’n coneixen dues que concorden plenament amb aquesta funció. Una és la de Santa Maria del Camí al municipi de Calldetenes, que es trobava al camí que anava de Vic a Girona i fou fundada vers l’any 1221 pel canonge de Vic, Guillem Gros. L’altra és Sant Antoni de les Codines, que es trobava en el camí ral de Barcelona a Vic, en el terme de Seva, tocant el de Centelles; aquesta capellà es documenta a partir del 1291 i tingué un hospital per a vianants un xic més avall de la capella.
Les capellanies
Aquesta institució és típica de la zona d’Osona del bisbat de Vic i consistia a encomanar a un canonge de la catedral de Vic una o dues parròquies amb el títol de capellà (capellanus) que cobrava la capellania, mentre que el sacerdot que s’encarregava del culte rebia el nom de rector (regens ecclesiae). Més tard, en els segles XII-XIII, foren dos els rectors o domers (ebdomedarios) els qui tenien cura del culte de la parròquia, una setmana cada quinze dies. Aquesta dualitat es constata plenament en l’acta de consagració de l’església de Sant Vicenç d’Espinelves, que es féu a precs de Pere de Viver, capellà, i Pere Domènec, sacerdot de l’esmentada església. Aquesta situació es mantingué fins al 1297, quan a resultes d’un acord del sínode celebrat a Vic, el bisbe Ramon d’Anglesola decretà la dissolució de la institució, i a partir d’aquesta data s’establí el rector únic, a causa dels nombrosos conflictes que creava l’existència de dos rectors.
Decret de Ramon d’Anglesola (11 d’abril de 1267)
Decret del bisbe Ramon d’Anglesola pel qual s’estableix que a les parròquies hi hagi un sol rector i no dos com es feia.
"Noverint universi, quod nos Raimundus Dei gratia Vicensis episcopus, habito diligenti tractatu cum capitulo nostro, videntes et attendentes quod aliquae ecclesiae nostrae diocesis habent quaelibet earum duos habdomadarios, sive duos rectores, et diabolo instigante vix inter duos ipsos rectores inveniatur concordia in caritate fundata, immo pluribus de causis semper discordia inter eos inveniat novitates, propter quas insurgunt plurima scandala, non tantum inter eos, sed inter subditos parochianos, atque alios; attendentes nichilominus quod una ecclesia unius debeat esse sacerdotis; volentes etiam removere praedicta scandala plurimorum, communiter una cum capitulo nostro statuimus, ut quaelibet ecclesia de cetero unum habeat tantum rectorem, et de coetero nullus admitatur praesentatus ad rectoriam unius ecclesiae, nisi unus. Volumus tamen et ordinamus, ad hoc ut divinus cultus propter hoc non minuatur, quod ille, qui fuerit rector, tot teneat presbyteros, et servitores in eadem ecclesia in suo officio, quot usque nunc consueverint ibi esse, et debuerint. Et ut huic instrumento fides plenior habeatur, ipsum sigilli nostri, et capituli Vicensis munimine fecimus roborari. Quod est factum III Idus Aprilis, anno Domini MCCLX septimo."
Arxiu Capitular de Vic.
Villanueva: Viage…, VII, ap. VI.
"Sigui de tots conegut que nos, Ramon, per la gràcia de Déu bisbe de Vic, després d’haver-ho tractat amb els nostres canonges, veient i considerant que algunes de les esglésies de la nostra diòcesi tenen cada una d’elles dos hebdomadaris o dos rectors i que molt sovint l’instigador diable els fa barallar i no es troba entre ells la concòrdia fundada en la caritat, sinó que per moltes raons sempre hi ha discòrdies entre ells. Per aquest motiu sorgeixen molts escàndols, no solament entre ells sinó entre els habitants de les parròquies i d’altres. Per això creiem que cada església cal que tingui un sol sacerdot; com que volem treure aquests escàndols, hem establert amb els nostres canonges que cada església tingui només un rector i que ningú no n’admeti més d’un, quan es presenti a la rectoria d’una església. Volem també i ordenem que no disminueixi el culte diví i que qui sigui rector tingui preveres i servidors en la seva església, tal com era fins ara i tal com calia que fos. I per tal que a aquest document li sigui atorgada tota la confiança, amb el nostre segell i la munificència dels canonges de Vic, ho fem firmar.
Ha estat fet el tres dels idus d’abril de l’any del Senyor 1267."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Els deganats
Quan el bisbat prengué la màxima extensió, hi hagué necessitat de crear unes subdivisions de la diòcesi. Aquestes foren els deganats, que foren establerts durant el govern del bisbe Guillem de Tavertet (1195-1233), quan ja s’esmenta el deganat d’Urgell. Però per trobar una relació de les parròquies que formaven part dels diversos deganats s’ha d’esperar a les Relationes Decimarum dels anys 1279-1280. En aquest moment les parròquies dels voltants de Vic formen el deganat d’Osona, que després s’anomenarà Oficialat, en la relació del 1297; les parròquies de la comarca eren les de Sant Vicenç de Torelló, el prior de Sant Llorenç del Munt, el prepòsit de Sant Tomàs de Riudeperes, el prior de Santa Maria de Manlleu, Santa Cecília de Voltregà, Sant Feliu de Torelló, Sant Romà de Sau, la Vola, Seva, capella de Santa Maria de Mont-rodon, Sant Pere de Valldeneu, Sant Julià Sassorba, Santa Eugènia de Berga, Sant Andreu de Gurb, capella de Mont-ral, Sant Martí de Sentfores, Sant Pere de Roda, Sant Bartomeu del Grau, Sant Julià de Cabrera, Centelles, Taradell, Orís, Malla, Vilanova de Sau, Sant Martí de Viladrau, Santa Maria de Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta, Santa Maria de Corcó, Sant Pere de Torelló, Sant Miquel de la Guàrdia, Sant Andreu de Tona, Sant Cugat de Gavadons, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Esteve de Vinyoles, Sant Marcel de Saderra, Vespella, Sant Martí del Brull, Sant Pere de Savassona, Sant Martí de Centelles, Santa Coloma de Vinyoles, Sant Esteve de Granollers, Cots (Sant Martí de Sescorts), Sant Hipòlit (de Voltregà), Sant Fruitós de Balenyà, Sant Pere del Pla, Sant Esteve de Tavèrnoles, Sant Andreu de Bancells, Sant Esteve de Múnter, Santa Maria de Vilalleons, Sant Martí de Riudeperes, Sant Llorenç Dosmunts, Sant Bartomeu Sesgorgues i Sora.
En el deganat de Moià hi ha el rector de Santa Maria Savall. El deganat de Lluçanès comprenia les parròquies d’aquest sector que eren les de: Santa Maria d’Olost amb la capella de Santa Creu de Joglars, Sant Boi de Lluçanès, Alpens, Sant Vicenç de Prats, Oristà i el prior de Santa Maria de Lluçà. En la relació de l’any següent en el deganat d’Osona figuren les parròquies o capelles que no hi havia en les anteriors relacions: Castanyadell, Mansolí, Sant Julià de Vilamirosa. En el deganat de Lluçà apareix la sagristia de Sant Agustí de Lluçanès. Únicament estava exempt el monestir de Sant Pere de Casserres.
Unes noves relacions es feren l’any 1361 i el 1438 pràcticament idèntiques. Ara el deganat d’Osona s’anomenava Oficialitat de Vic, però tenia el mateix àmbit territorial; igualment el deganat de Lluçanès i el de Moià no havien canviat respecte a les parròquies que formaven part de les respectives divisions. Únicament s’havia produït la desaparició de diverses parròquies pel despoblament dels seus termes causats per la pesta negra i altres causes anteriors. Per altra banda també apareixen esglésies noves regides per un rector tot i no ésser parròquies sinó simples capelles on hi havia fundades capellanies.
Les prepositures
Aquesta institució o ofici inicialment poc definit, bé que existent a inicis del segle XII, existia dins la canònica catedralícia. La seva missió era la d’administrar les rendes canonicals i distribuir-les entre els canonges per al seu sosteniment i el de la mateixa canònica. A mesura que els béns de la canònica anaren augmentant, l’administració es complicà de tal manera que era difícil que un sol canonge pogués portar-la correctament; per això el 1176 el bisbe de Vic, Pere de Redorta, amb l’ardiaca, el sagristà i el primicer, amb el consell i consentiment de tot el capítol de canonges, instituí dotze prepositures regides per dotze prepòsits, un per a cada mes de l’any. Aquests prepòsits havien de subvenir les necessitats de la canònica i dels canonges en els mesos respectius. Aquests oficis perduraren en les canòniques fins al final del segle XVI, quan les canòniques regulars foren secularitzades, i en els monestirs i catedrals fins a la desamortització eclesiàstica del segle XIX. L’Arxiu Capitular de Vic té encara el fons dels seus béns temporals repartits per aquestes dotze administracions, a les quals se sumava la del capbreu o del canonge capbreuer de la catedral.
També tenien la consideració de prepositura alguns petits monestirs o filials de priorats augustinians, com la prepositura de Sant Tomàs de Riudeperes i el priorat de Manlleu tenia la prepositura de Puigpardines a la vall d’en Bas, a la comarca de la Garrotxa. Igualment tenia el títol de prepositura l’administració ripollesa centrada en la capella de Santa Maria de Palau de Granollers de la Plana.
És freqüent també que els documents anomenin les prepositures amb el nom de pabordies, nom que és totalment sinònim de prepositura tant a la catedral com en les dels monestirs.