Situació
El paratge de la Selva de Sant Romà —dit popularment a la contrada, per deformació, “Sant Arromà"— és a migdia de la població de la Selva de Mar, format per una vall molt envoltada per la muntanya, entre el coll de Sant Genís a migdia i el Mirall i el coll del Molí, a tramuntana, a l’alta conca de la riera de la Selva.
Mapa: 259M781. Situació: 31TEG157853.
Un camí porta als paratges de Sant Romà, al mas Buscató que és al centre de la vall, des de la Selva de Mar pel collet del Molí. Aquest mas és a 1 km aproximadament del poble.
Història
La selva o mata de Sant Romà és un lloc esmentat repetidament al segle X en la documentació relativa al proper i gran monestir de Sant Pere de Rodes que estengué el seu territori jurisdiccional per aquesta rodalia.
A la important dotació feta al monestir l’any 974 pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, es deia que els donants es reservaren la Selva de Sant Romà, que d’aquesta manera restà com un enclavament de ple domini comtal dins el territori monàstic. En definir els límits de les terres que hom donà, l’exclusió d’aquest alou comtal hi és ben expressa: “sic donamus imnes ipsas silvas quae sunt circa hos castros superios scriptos, quae in nostro jure consistunt, et quae nostrae dominatione subjacent, ad domum Sancti Petri jam praelibati coenobii ab omni integritate cum exiis et regresiis earum, exceptus ipsa silva sive foreste de sancto Romano”.
La mateixa exclusió, com a propietat del cenobi, del bosc de Sant Romà es precisa en les butlles papals del mateix any 974 i de l’any 990 i al precepte del rei Lotari del 982, en confirmar-hi els dominis de l’abadia.
Encara, l’any 1030 en la venda (fictícia) feta pel comte Hug I d’Empúries a Sant Pere de Rodes d’un extens territori adjacent al terme del monestir, es continua excloent la “matha de Sancto Romano”.
L’any 1035 Hug I vengué a la seva muller Guisla els drets sobre l’abadia de Santa Maria de Roses amb les seves pertinences. Consta que el territori del monestir de Roses limitava amb la mata de Sant Romà. Sorprenentment, aquesta comtessa, en fer donació, l’any 1061, d’aquests drets sobre el monestir de Roses a la seu de Girona, hi incloïa Sant Romà com si en formés part. A més, en el text de donació hi ha una curiosa insistència en remarcar la pertinença d’aquest lloc al territori monàstic de Roses: “…ipsa silva Sancti Romani quae pertinet ad jamdictus alodium, et est de praedicto alodio”.
Aquest intent de cessió de Sant Romà al bisbat no degué tenir cap resultat efectiu, ja que poc després, l’any 1063, “ipsam matam quae dicitur silva sancti Romani” fou donada a Sant Pere de Rodes pels comtes Ponç I —fill d’Hug i Guisla— i Adelaida amb motiu de l’ingrés de llur fill Pere a la comunitat monàstica; els comtes se’n reservaren, però, l’usdefruit. En tota la qüestió s’esdevinen desavinences entre la comtessa vídua i el fill comte en les quals la propietat de Sant Romà sembla tenir un paper important, la qual cosa sembla evidenciar que era tinguda com a valuosa.
El comte Ponç, en haver-se’n reservat l’usdefruit, confirmava la donació a Sant Pere de Rodes en el seu testament de l’any 1151 (“omnem alaudem de Mata”).
Els documents esmentats aporten dades per a saber quina era exactament l’extensió del cobejat alou de Sant Romà, sobretot l’oblatio in monachum” de l’any 1063, ja que s’hi concreten els límits de la possessió. Hom pot afirmar que l’alou alt-medieval de la Selva de Sant Romà. a més del sector planer del fons de la vall, comprenia tots els vessants que la limiten fins a les carenes més altes; a la sortida de la vall, a tramuntana, arribava fins a tocar de l’actual nucli de la població de la Selva de Mar. Ha perdurat el topònim, com hem indicat. La deformació actual “Santarromà” ja apareix documentada al segle XVII en un trasllat notarial de la dotació del comte Gausfred del 974 que hem consultat a l’Arxiu Parroquial de Cadaqués.
El mas Buscató —dit també mas de l’Estela, nom més modern— és al bell mig de l’indret més planer, ampli i assolellat de la vall. No és impossible que representi la continuïtat de l’establiment humà alt-medieval més important del paratge, atesa la seva situació. No en tenim, però, proves materials. En tot cas, hi ha restes d’antigues construccions, sinó exactament al mateix punt, a poca distància, al “Casal del Redós”.
Ruïnes del Casal del Redós
Les ruïnes anomenades el Casal del Redós són properes al mas Buscató, uns 100 m vers el nord-oest, una mica enlairades a l’extrem del serrat del Redós. Les restes, molt amagades per les garrigues i l’herbam, tenen una extensió considerable, d’uns 50 m d’est a oest i d’uns 20 m de nord a sud i ocupen tot el planell del serrat i s’adapten a les irregularitats naturals del terreny aprofitant els afloraments de roca per a fonamentar alguns dels murs. Aquests murs es mantenen en una alçada màxima de 2 m al costat de migdia, mentre que a la resta del conjunt sobresurten molt menys del sòl; d’alguns trams només hi ha vestigis de fonaments mentre que d’altres n’hi ha simples indicis. El gruix dels murs varia, entre els 40 cm i els 60 cm segons els llocs. Una simple neteja de malesa i enderrocs posaria al descobert, indubtablement, un bon nombre de vestigis.
La construcció és de paret seca i en alguns sectors de pedres lligades amb fang. Les pedres, sense treballar, són de mides diverses, en general força voluminoses, i han estat col·locades amb una certa cura, per ajustar-les; per als angles hom escollí lloses més llargues que, en alguns casos, han estat desbastades. Entre els enderrocs hi ha vestigis —petits fragments de parament caigut— de construcció de pedra i morter que no es pot comprovar a quina estructura concreta pertanyien.
Es difícil tenir una i’dea de la planta d’aquesta edificació o conjunt de petites construccions agrupades; sens dubte és molt complexa. Als sectors de llevant i de migdia podem veure un grup de cinc compartiments o habitacions rectangulars, de dimensions diverses, sempre molt reduïdes; probablement aquesta compartimentació s’estenia per tot el conjunt edificat. Un dels compartiments té un enllosat molt rudimentari, a base de lloses trencades. Entre aquests habitacles hi ha un pas molt estret, una mena de carreró o passadís del qual és visible un tram considerable vers el sud-est.
D’aquestes construccions surt un camí de molta amplada, limitat amb murs de paret seca, tallat en alguns llocs artificialment a la roca viva, el qual continua pel carener del vessant serra amunt en un traçat rectilini. Encara avui el vell camí, és conegut per “la Carrerada”, la qual cosa permet d’identificar-lo com una ruta ramadera.
Entre les ruïnes del Redós s’escampen fragments de teula corba d’aspecte arcaic i de terrissa grisa. No és possible de datar les restes, sense que s’hi efectuïn treballs d’excavació. Per les característiques anotades, i com a hipòtesi de treball, entenem que les restes corresponen a un petit vilar rural d’època medieval.
Ruïnes del Casal del Turó d'en Batlle
L’edificació ruïnosa anomenada el Casal del Turó d’en Batlle es troba sobre aquest puig, a uns 400 m a ponent del Redós seguint la carena per la Carrerada. El lloc és enlairat entre els fondals dels còrrecs del Solà i de Quiendalt.
En realitat en aquest lloc hi ha una estructura de corral a l’aire lliure; un clos d’altes parets per al bestiar amb uns grans compartiments a l’interior. Tanmateix és evident que el conjunt, amb parets seques, ha aprofitat les ruïnes d’un edifici o edificis més vells.
Les restes de construcció antiga són clares al nord-oest i també al nord-est del conjunt de parets actual; es diferencien amb claredat de l’obra posterior del corral. Són paraments de pedra i fang, fets amb blocs sense treballar o bé només escantonats, amb lloses allargades als cantons, els quals creen un aparell irregular, però amb una cura especial en l’ajuntament del material. La sem blança amb els aparells de les ruïnes del Redós és gairebé total. No és possible de determinar la planta de l’antic edifici, probablement rectangular i força allargada.
Els fragments de murs antics són d’alçades diverses, de 2,5 m com a màxim; el seu gruix és d’uns 60 cm, amb poques variacions; la distància entre els vestigis extrems és d’uns 20 m. Alguns rastres de fonaments fan suposar que es tractava d’una edificació compartimentada en espais de diferents dimensions, com al Redós, però en aquest cas potser formant una edificació més unitària i reduïda. Tanmateix aquestes observacions podrien quedar molt matisades si s’hi feien excavacions, ja que els elements de judici actualment són molt minsos.
La gran escampadissa de ceràmiques, en general bastes, grises i rogenques, demostra que el lloc devia ésser amb seguretat d’habitació permanent. Hi hem vist també bocins de ceràmica baixmedieval decorada, bicolor (verd-manganès), la qual cosa és un indici de la vida a l’indret als segles XIII-XIV, si bé l’origen pot ésser molt anterior.
Ruïnes del Casal de l'Estepera o Casal de les Boniques
Les ruïnes dites el Casal de l’Estepera i també Casal de les Boniques són més enlairades que les anteriors, situades en un ampli replà dels vessants de Queralbs, a ponent de la vall i a migdia del fondal del còrrec de Quiendalt. Un camí de muntanya, en part perdut, hi portava des del mas Buscató.
El conjunt d’edificacions més o menys enrunades de l’indret és força extens i format per diferents unitats, si bé se’n destaca un conjunt central més gran i consolidat. Pot correspondre a un antic mas amb masoveries o bordes annexes, segurament originat en un antic vilar rural.
La construcció d’aspecte més arcaic és al nord-est del conjunt. Els murs es conserven només en alçades entre 50 cm i 1 m, el seu gruix és de 60 a 70 cm i són fets amb pedres lligades amb fang. Hom hi utilitzà lloses allargades i primes, sense cap treball o només trencades, però ben ajustades. En diferents punts les lloses es disposaren inclinades en filades seguides i també formen alguns trams d’espiga. Si bé aquesta construcció és molt enrunada, hom pot veure que era de planta rectangular d’uns 15 × 10 m aproximadament. Hi és observable també l’existència d’una porta —la base i l’inici dels brancals— que era enlairada del nivell del sòl.
Vers el sector de ponent de les restes, separades de les anteriors, hi ha unes ruïnes molt més vistents, d’aspecte molt menys antic. La construcció és de pedra desbastada i morter, disposada de manera descurada amb encaixos regulars per a bastides. Es conserva encara una gran arcada diafragmàtica de mig punt i hi ha restes d’una altra que pertanyen al mateix espai. Alguns murs d’aquest edifici es drecen en alçades de 2 a 3 m; d’altres són més destruïts. No es pot veure la planta ni altres detalls, ja que la part conservada és reduïda i la resta ha desaparegut o és amagada per enderrocs. D’altra banda tot el conjunt edificat ha estat malmès i desfigurat en aprofitar les ruïnes com a tancat o corral ramader en època molt més moderna.
Al Casal de l’Estepera hi ha dues èpoques de construcció. L’edifici rectangular, segurament molt més extens pels rastres de fonaments que s’observen als voltants, sembla pertànyer a una ocupació ramadera, o un vilar rural, probablement a un mas ramader, també de datació imprecisa, sens dubte d’època posterior a les altres restes, construcció popular que pot ser baix-medieval o posterior.
A l’indret és considerable l’escampall de fragments de terrisses, rogenques i, en gran majoria, grises, bastes i amb molt desengreixant; no se’n veu de decirada.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Pèire de Marca: Marca hispanica…. París 1688, cols. 904, 906, 928, 1043. 1119.
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España…, vol. XV, apèndix XV, pàgs. 243-244.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 618.
Bibliografia sobre les ruïnes
- Jaume Quintana i Llauneta: La toponímia de la Selva de Mar, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos” XVI, Figueres 1983, pàgs. 334-335.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 618-620.