Sant Andreu de Bestracà (Beget)

Situació

Vista exterior de l’església des del costat sudoriental, amb la capçalera a primer terme.

J. M. Melció

Bestracà és un poble que es troba al vessant meridional de l’encinglerada serra del mateix nom, que separa les conques dels rius de Beget i d’Oix. Aquest poble pertanyia a l’antic municipi garrotxí de Beget, el qual l’any 1969 fou incorporat al municipi ripollès de Camprodon. L’església de Sant Andreu és en un paratge que domina una important panoràmica sobre el cantó de ponent de la Garrotxa. Centra un grup de masies escampades, actualment deshabitades. És al coll de Bestracà, o del Cabiró, al peu del cim de la serra del mateix nom, on hi ha les ruïnes de l’antic castell, a l’extrem sudoriental del terme.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG608887.

Per arribar-hi cal agafar, des de Castellfollit de la Roca, la carretera que va a Oix. A la part més alta del carrer principal d’aquesta població cal agafar una pista forestal, la qual amb una forta pujada arriba al casal del Pairé, bonica masia a partir de la qual el camí és més planer i es dirigeix al collet de Bestracà. Hom trobarà l’església a mà dreta i en un lloc un xic enlairat, no gaire lluny. El camí no és gaire bo, però és possible de fer-lo amb un turisme. (JVV)

Història

Una de les primeres referències documentals sobre el lloc de Bestracà apareix l’any 937 en un instrument de donacions que el comte Sunyer de Barcelona va fer a favor del monestir de Santa Maria de Ridaura, en el qual és citat el topònim de “villare Bestrecano”. Poc temps després, en un document de similars característiques a l’anterior i datat de l’any 977, el lloc de “Bestrachano” figura com a límit territorial d’un alou que el comte bisbe Miró de Besalú atorgà, entre altres possessions, a l’església de Sant Vicenç de Besalú.

La possessió de l’església de Sant Andreu per part de l’esmentat cenobi li fou confirmada quatre anys més tard, el 983, amb motiu de la consagració de l’església de Sant Llorenç del mateix monestir. Del document de l’acta es desprèn que el bisbe d’Urgell Sal·la consagrà aquesta església per demanda expressa del comte Oliba de Cerdanya-Besalú, de la seva muller Ermengarda, de llurs fills Bernat, Guifré i Oliba, i de l’abat Sunifred, a la vegada que el comte feia noves donacions al monestir i es confirmaven les propietats que ja posseïa en diversos comtats, entre les quals s’esmenta dins el comtat de Besalú, “…in Bestrachano ecclesiam Sancti Andree et Sancti Iuliani, cum decimas et primitias et cum suas offerendas”.

El fet que en aquest document sembla que es faci referència a una sola església amb dues advocacions, i que en la donació testamentària del comte bisbe Miró Bonfill, abans esmentat, s’utilitzi el plural “ecclesiis” de Sant Andreu i Sant Julià, ha creat una certa confusió entre els estudiosos respecte al nombre d’esglésies que hi són esmentades. Si bé és probable que el testament, com sol ocórrer en altres ocasions, es refereixi a un sol edifici i que la construcció que hi ha tocant al castell de Bestracà fos posterdor, és encara força més probable que es tractés de dos edificis diferents, un de situat al costat del coll de Bestracà (església de Sant Andreu) i un altre on hi ha avui les restes del castell (capella de Sant Julià).

De l’any 987 hi ha notícia de la sentència que posà fi al plet hagut entre els monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i Sant Pere de Camprodon per la possessió d’un bosc situat vora Bestracà. El veredicte, atorgat pel comte Oliba de Cerdanya-Besalú. atribuí la meitat del bosc a un dels cenobis i l’altra meitat a l’altre.

També tingué un cert domini a la parròquia de Bestracà l’abadia de Sant Joan de les Abadesses, perquè consta que l’any 1195 Ramon de Sant LLorenç, en el seu testament, llegà a aquest monestir una propietat situada a la “parrochia Sancti Andree de Bestracano”, a fi que les seves rendes fossin aplicades en sufragi de la seva ànima.

Posteriorment, a les Rationes decimarum de l’any 1279 és relacionada l’“ecclesia de Bestrecano”, la qual, l’any 1280, és anomenada “ecclesia de Besterrano”.

L’any 1348, al testament de Guillermina, de la parròquia de Beget, consta que llegà a l’església de “Sancti Andree de Bestrachano… duodecim denarios”. Així mateix, “Sancti Andree de Bestrecano” és esmentada l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona, i en els nomenclàtors de la diòcesi de la fi del segle XIV figura l’“Ecclesia parrochialis sancti Andree de Bastracano”.

Desconeixem el moment precís en què l’església de Sant Andreu perdé la categoria de parròquia, però tanmateix sabem que l’any 1608 ja havia passat a ser sufragània de la parròquia de Sant Miquel de Pera. (MLlR)

Església

L’església de Sant Andreu de Bestracà presenta una planta molt senzilla, formada per una sola nau i un absis semicircular a llevant.

Quatre finestres donen llum al temple; dues estan situades al mur de migdia, una a llevant, al bell mig de l’absis, i l’altra a ponent. Totes quatre són de doble esqueixada i dibuixen un arc de mig punt. La porta d’entrada és situada a la façana de migdia; és formada per dos arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, al qual hi ha representada una creu en relleu.

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, coronada vers llevant per un absis semicircular.

I. Sala

Vista interior de la nau de l’església, amb la capçalera al fons.

F. Tur

L’aparell exterior és compost de carreus regulars col·locats en fileres uniformes. La part superior dels murs és resseguida per un fris sostingut per mènsules, algunes de les quals presenten decoració esculpida.

La façana de ponent és coronada per un campanar d’espadanya de doble obertura, actualment escapçat.

L’interior de l’església és cobert amb volta apuntada a la nau i semicircular a l’absis. A la part superior dels murs hi ha una cornisa que recorre el perímetre de la planta.

El tipus de planta i de construcció de l’església de Sant Andreu de Bestracà és similar al de la majoria d’edificacions religioses de l’entorn. L’únic aspecte pel qual despunta és per la presència d’elements esculpits, ja que, com a característica general, les petites esglésies de la Garrotxa no presenten cap mena d’element de caràcter ornamental que animi l’interior o l’exterior dels murs. Tanmateix, cal ressenyar que aquí l’escultura es troba en un indret apartat de l’abast de la mirada i que, per tant, no trenca amb la nuesa dels murs.

Ramon Sala i Narcís Puigdevall consideren que l’església fou construida en una data avançada del segle XII, atès que presenta un aparell molt regular, lluny ja del tipus de construcció característic de l’anomenat primer romànic, característic del que són els tipus constructius propis d’aquest segle. (EBC)

Mènsules

Mènsules al mur de migjorn

Un detall del mur de migjorn, amb un parell d’impostes esculpides.

F. Tur

Al mur de migjorn de l’església hi ha unes mènsules esculpides. Una d’elles representa una figura d’animal i una altra probablement un cap humà. La pedra amb què han estat fetes és de qualitat regular i l’estat de conservació en què es troben és força precari.

En la figura del cap d’animal s’endevinen els ulls, les orelles i una part del morro; podria tractar-se de la figura d’un bou, principalment per la seva rica iconografia i per ésser un animal que ha estat utilitzat freqüentment. Segons Debidour, el bou és un símbol de la paciència. La pedra, molt desgastada, ha esborrat tots els seus trets significatius i no en podem oferir més que una descripció aproximada.

La figura de mà esquerra, és, si s’escau, encara més dubtosa. Es tracta probablement d’una figura humana, amb uns bigotis extremadament llargs i partits en dues bandes, a cada costat de la boca, que s’allarguen fins al coll(*). S’endevinen les restes dels ulls i del nas i probablement també de la boca. Com que és molt desgastat és difícil fer-ne una aproximació més fidel.

Ens trobaríem davant de dues mènsules, molt malmeses i que no presenten unes característiques definides que en permetin una datació més exacta. Hom considera que són peces del segle XII o XIII. (MPiP)

Mènsula del capcer

Mènsula esculpida amb la representació d’un cap humà, situada a l’extrem del capcer.

F. Tur

Situada a l’extrem del capcer hi ha una mènsula que ha estat esculpida amb la representació d’un cap humà. Aquesta peça és de pedra, de qualitat mitjana i força desfeta tot i que conserva restes dels seus trets fonamentals. Així, podem destacar uns grans ulls, de forma rodona una mica ovoides, sense restes de trepanació, el nas, una massa rectilínia de grans dimensions, la boca insinuada per una línia corba, tancada, restes de bigoti a la part superior i una barba punxeguda a la part inferior de dimensions reduïdes. Tot i la mala qualitat de la pedra sembla expressar una gran serenor. Pel que fa als aspectes estilístics, tot i la diferència de qualitat del material utilitzat, creiem que no estem lluny d’altres obres dins el mateix període, les quals, amb unes mateixes característiques de disseny i de tècnica, amb ben poques variants, s’anaven escampant arreu de la geografia romànica catalana, sobretot des de mitjan segle XII i el segle XIII, moment en el qual creiem que cal situar la nostra mènsula. (MPiP)

Columna

A l’interior de l’església es conserven dos fragments de columna cilíndrica, de fust llis, els quals porten en una sola cara una creu esculpida en relleu.

Dos fragments de fust de columna amb creus esculpides, conservats a l’interior de l’església.

F. Tur

La creu ha estat obtinguda després de buidar els quatre quadrants d’una circumferència, cosa que ha donat lloc a una creu ressaltada de braços iguals. Es tracta d’un relleu relativament pla, tot i que ha estat aconseguit un cert joc de llum i ombres. Es d’execució molt simple, no hi ha cap més resta de decoració ni cap tipus d’inscripció.

Tot i la seva simplicitat, podem considerar que aquestes creus formen part del repertori iconogràfic de l’època romànica i les podem datar de mitjan segle XII. Però aquesta mateixa simplicitat i la manca d’elements de referència dificulten poder-ne establir una datació concreta. (MPiP)

Talla

Fotografia antiga de la marededéu, únic record que ens ha pervingut de la imatge, avui perduda.

A. Noguera

L’església muntanyenca de Sant Andreu de Bestrecà posseïa una marededéu romànica, avui desapareguda, de la qual sols tenim constància mitjançant una deficient fotografia del començament del segle XX. Hom hi aprecia el mal estat de conservació de la imatge, a la qual mancava la mà dreta de la Mare i el peu esquerre del Nen, i també la part superior de la cadira curul.

El conjunt del grup era estilitzat i lleugerament asimètric, de frontalitat absoluta. Per la forma de la testa hom dedueix que devien anar coronats; el nimbe de la Mare era col·locat posteriorment. La cara de Maria era un òval perfecte, amb nas lleugerament triangular, llavis prims, i mirada fixa i intemporal; la del Nen era extremadament severa i d’adult.

La Mare de Déu portava un vel que penjava ondulat davant les espatlles, que devia sortir per sota de la corona; túnica d’escot rodó i mantell obert des de les espatlles per acabar a les cames amb plecs en forma de V profunds. Els peus, punxeguts i que descansaven sobre marxapeus, sortien de la túnica en un plec en forma de V invertida.

El Nen era de mida grossa; sembla que portava túnica i mantell; duu el llibre agafat sobre el genoll esquerre i beneeix amb la mà dreta enlairada a l’altura del pit. El deficient estat de conservació de la talla i de la fotografia no permet de copsar-ne la possible policromia o enguixats imitant pedreria.

Estilísticament hom pot classificar-la dintre les marededéus bizantinitzants, tan esteses per les terres gironines: l’estilització i el posat solemne, el tron episcopal, els plecs del mantell a les cames, l’obertura per la sortida de les sabates, la posició, desviada vers el costat, del Nen, coronats tots dos, etc. Malgrat que el llibre en aquest grup és substituït per la bola del món, cal remarcar que aquesta diferenciació no és una regla fixa.

Iconogràficament hom pot relacionar-la amb les marededéus de Puig-alder, Ullà i la de la col·lecció Viader.

Cal datar-la als últims decennis del segle XII. (ANM)

Lipsanoteques

Lipsanoteca núm. 1

Lipsanoteca trobada a l’altar major els anys 1960 i actualment conservada al Museu d’Art de Girona, sense exposar ni catalogar. Abans era al Museu Diocesà de Girona, catalogada amb el núm. 132.

F. Tur

Procedent de l’església de Sant Andreu de Bestracà, el Museu d’Art de Girona conserva una lipsanoteca (núm. 1) que actualment no és ni inventariada ni exposada. Aquesta peça ingressà en aquest museu el 7 d’abril de 1979, data de la seva constitució, juntament amb el conjunt de peces que integraven el fons del Museu Diocesà de Girona, on havia ingressat l’any 1973 i era catalogada amb el núm. 132, incorporades al nou museu. Igual com les altres tres, aquesta lipsanoteca fou trobada a l’altar major, durant una campanya d’obres duta a terme els anys 1960.

Tenint en compte la majoria d’exemplars que ens han pervingut, aquesta lipsanoteca és de grans dimensions. Fa 24 cm de llarg, 9 cm d’ample i 13,5 cm d’alt. El seu estat de conservació és força bo, a desgrat d’algun deteriorament, no pas essencial, ocasionat pel pas dels anys.

Es tracta d’un objecte molt senzill i rudimentari, obra d’un artesà local, el qual no intentà altra cosa que fer una peça utilitària i funcional, amb l’únic intent de contenir les relíquies i el pergamí corresponent. En una època en què hom no anava sobrat de recursos econòmics, moltes esglésies humils estalviaven al màxim, sobretot en els utensilis i altres objectes de mobiliari litúrgic, en tot allò que podia representar un encariment. En moltes ocasions les lipsanoteques foren les principals destinatàries d’aquest estalvi, bo i més quan es tractava d’unes peces que havien d’anar amagades de la vista dels fidels i, doncs, no calia lluir.

La nostra lipsanoteca té dos elements bàsics, el recipient, molt voluminós, i la tapa, elemental.

El recipient és una capsa prismàtica i quadrangular, la qual ha estat tallada en un sol tros de fusta, possiblement amb un ganivet o una eina similar, amb les parets rectes i allisades, sense cap ornamentació ni pintada ni gravada. La part superior ha estat rebuidada per tal de fer-hi la cavitat. Aquesta consisteix en un forat també de planta rectangular i amb les parets que cauen rectes i verticalment, de manera que la fusta de la lipsanoteca resta tallada regular, bé que amb els costats laterals més gruixuts que els que corresponen al llarg. A diferència d’altres lipsanoteques aquesta concavitat no forma el graó a l’indret de l’obertura per tal de facilitar l’encaix de la tapa. Aquí aquesta s’hi ha d’adaptar més o menys adequadament.

La tapa és una làmina petita de fusta, tallada prima i llisa, de mida adequada per anar encaixada a l’obertura del recipient. Un cop tapada, aquesta lipsanoteca donava lloc a un prisma perfecte, de manera que la tapa restava enfonsada fins al nivell mateix de la superfície de la cara superior del recipient.

Originàriament, després de col·locar les relíquies dintre la cavitat de la lipsanoteca, hom solia dipositar-hi també un pergamí amb inscripcions al·lusives a la consagració de l’església o de l’altar. Un cop col·locada la tapa, aquesta era segellada amb cera o bé amb lacre per tal de garantir que el contingut de la lipsanoteca no fos profanat.

A causa de les seves mides, cal pensar que aquesta lipsanoteca originàriament devia anar destinada a un reconditori fet al suport de l’altar possiblement un mur massís en forma de dau allargat. Difícilment l’ara de l’altar o el seu mateix tenant podien tenir unes mides que admetessin aquesta peça tan grossa.

Aquesta lipsanoteca, el valor de la qual cal cercar-lo exclusivament en la seva antiguitat, cal adscriure-la al nombrós grup de peces que, amb algunes variants de mides i de proporcions de materials i d’alguns detalls, segueixen un esquema bàsic comú quant a característiques generals i que, sobretot la segona meitat del segle XI i la primera del XII envaïren tota la geografia romànica catalana. Deixant de banda moltes lipsanoteques com aquesta, conservades in situ, el mateix Museu d’Art de Girona, sense anar més lluny, conserva cinc lipsanoteques del Sant Sepulcre de Palera (de mides diferents), una de Sant Genís de Monells (amb la tapa corredissa) i una de Santa Eulàlia de Crespià (igual que la nostra, bé que de mides diferents), totes elles de la segona meitat del segle XI. I hi podríem afegir els exemplars que es conserven al Museu Episcopal de Vic, al Museu Diocesà d’Urgell, etc. (JVV)

Lipsanoteca núm. 2

Lipsanoteca trobada a l’altar major els anys 1960 i actualment conservada al Museu d’Art de Girona, sense exposar ni catalogar. Abans era al Museu Diocesà de Girona, catalogada amb el núm. 134.

F. Tur

El Museu d’Art de Girona conserva des del 7 d’abril de 1979, data de la seva constitució, una lipsanoteca (núm. 2), procedent de l’església de Sant Andreu de Bestracà. Aquesta peça abans havia ingressat al Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 134, des d’on passà al Museu d’Art, formant part del conjunt d’objectes d’aquell museu que constituïren el fons del nou. Igual com les altres tres, aquesta lipsanoteca fou trobada a l’altar major, durant una campanya d’obres duta a terme els anys seixanta.

Aquesta lipsanoteca fa 7,7 cm de llarg, 5,3 cm d’ample i 4,7 cm d’alt i té dos elements, el recipient i la tapa. El seu estat de conservació és força bo. La capsa és intacta, llevat d’una petita mutilació que presenta a la part superior una de les seves cares llargues. La tapa, però, molt malmesa i mig corcada, no ha pogut dissimular el pas dels anys.

El recipient consisteix en una capsa d’alabastre, prismàtica i quadrangular, amb les parts llises exteriorment, les quals cauen verticalment, llevat del quart inferior, que és aixamfranat a fi de matar l’aresta i suavitzar i alleugerir el caient de l’objecte. El treball de la pedra és auster i el disseny de la peça no gaire acurat, amb importants regularitats, tot i que es tracta d’un objecte bastant simple. L’interior de la capsa ha estat rebuidat per la part superior per tal de fer-hi la cavitat. Aquesta té una forma rectangular, amb les parets verticals i deixant que el gruix de la peça sigui uniforme. A la part superior de l’obertura, a l’indret de la boca, la cavitat s’obre formant un graó, el qual ha estat fet per tal que la tapa, que és una planxa de fusta, tallada prima i llisa, que hi va encaixada, s’hi pugui adaptar millor.

Llevat d’una de les cares laterals, les altres tres tenen unes inscripcions incises, fetes amb poca traça. En una de les cares laterals llegim RRB, en una de les cares llargues hi ha BORRELLVS i en l’altra BERNARDVS ALVICH. Possiblement aquests inscripcions al·ludeixen als qui donaven la lipsanoteca, o, potser, més probablement, als benefactors del temple al qual aquesta lipsanoteca anava destinada.

Aquesta lipsanoteca, el contingut de la qual s’ha perdut, anava col·locada dintre el tenant d’altar o a l’interior de la seva ara.

A desgrat d’haver estat feta en pedra, podem adscriure aquest exemplar dintre el grup de lipsanoteques. molt simples, que al llarg de la segona meitat del segle XI i la primera meitat del XII s’escamparen per tota la geografia romànica catalana. Es tracta d’uns exemplars molt senzills que no tenien altra pretensió que la seva funcionalitat i sentit utilitari. Són obra d’artesans locals i no cal cercar-hi altre valor que el de la seva antiguitat. El mateix Museu d’Art de Girona conserva lipsanoteques que segueixen un model similar a la nostra, a desgrat que siguin de fusta. I també el Museu Episcopal de Vic (lipsanoteca de Santa Maria de Metemala i núms. 2, 6, 11 i 12) i el Diocesà d’Urgell (lipsanoteques de la Seu núms. 5, 8 i 9), entre d’altres, i sense comptar la respectable quantitat de lipsanoteques que es conserven in situ que responen a aquest mateix esquema.

Per acabar direm que aquesta lipsanoteca fou restaurada al S.I.A. per gentilesa de Miquel Oliva i Prat. (JVV)

Lipsanoteca núm. 3

Lipsanoteca trobada a l’altar major els anys 1960 i actualment conservada al Museu d’Art de Girona, sense exposar ni catalogar. Abans era al Museu Diocesà de Girona, catalogada amb el núm. 133.

F. Tur

Una lipsanoteca de pedra calcària (núm. 3), conservada actualment al Museu d’Art de Girona, sense inventariar ni exposar, que procedeix de l’església de Sant Andreu de Bestracà. Abans es conservava al Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 133. El 7 d’abril de 1979, data de la constitució del Museu d’Art de Girona, passà a formar part d’aquest nou museu, juntament amb el grup de peces de Museu Diocesà que formaren el fons de la nova institució. Igual com les altres tres, aquesta lipsanoteca fou trobada a l’altar major durant una campanya d’obres duta a terme els anys seixanta.

Aquesta lipsanoteca fa 10 cm d’alt, 8,5 cm de llarg i 6,5 cm d’ample. El seu estat de conservació és força bo, tot i que presenta alguns escrostonaments i una grossa clivella en un dels angles del recipient.

La lipsanoteca té una forma d’ossera, amb el recipient fet en un sol bloc de pedra, el qual forma una capsa prismàtica i quadrangular, amb les parets llises i sense ornamentació de cap mena, les quals cauen verticalment. A l’interior el recipient ha estat buidat per tal de fer-hi la cavitat destinada a les relíquies i al pergamí corresponent. Aquest rebuidat dona lloc a unes parets uniformes de gruix.

La tapa també és molt simple: ha estat feta de forma apiramidada, sense cap mena d’ornamentació. La base és rectangular i les cares, a mesura que pugen, després de deixar una banda estreta de perfil vertical, van tancant-se fins a coincidir, a la part més alta, en un carener. Les cares laterals dibuixen un triangle perfecte, el qual, més gros, és truncat a les cares més grans.

Tant a la base com a la part inferior, un petit nervi que recorre tot el perímetre facilita l’encaix de la tapa amb el recipient.

És un objecte molt senzill, fet amb un sentit funcional i sense cap altra pretensió que l’estrictament utilitària. Una peça destinada a anar col·locada dintre el reconditori de l’altar, a l’ara o bé al tenant, amagat de la vista dels fidels, el qual, doncs, no calia enriquir —i, per tant, encarir— amb decoracions innecessàries. És força freqüent, sobretot en esglésies humils, que no es podien permetre grans dispendis, trobar aquestes peces tan senzilles i sense cap interès artístic. Moltes vegades aquestes lipsanoteques de pedra anaven acompanyades d’inscripcions (com és el cas de la lipsanoteca núm. 1 de Santa Maria de Lledó, o de la núm. 2 de Sant Andreu de Bestracà, per posar un parell d’exemples del mateix Museu d’Art de Girona), al·lusives generalment o bé als donants de la lipsanoteca o bé als benefactors de l’església. Aquest, però, no és el nostre cas. Aquí les parets són completament llises.

Pel que fa a paral·lels, no hem sabut trobar al país cap exemplar similar a aquest. Al Museu Episcopal de Vic hi ha una lipsanoteca (la núm. 5) que recorda la nostra, tot i que, tant pel material, com pel disseny general, com per l’ornamentació —bé que tímida—, com, sobretot, per la forma de la tapa, n’és força llunyana.

L’austeritat d’aquesta lipsanoteca i l’estalvi que hom hi ha fet de detalls ornamentals, poden portar-nos a atribuir-li una antiguitat que creiem que no té. Per això ens decantem a situar-la ja dins el segle XII.

Aquesta lipsanoteca fou restaurada al Servei d’investigació arqueològica per gentilesa de Miquel Oliva i Prat. (JVV)

Lipsanoteca núm. 4

Lipsanoteca trobada a l’altar major els anys 1960, i actualment conservada al Museu d’Art de Girona, sense exposar ni catalogar. Abans era al Museu Diocesà de Girona, catalogada amb el núm. 56.

F. Tur

El Museu d’Art de Girona conserva, sense inventariar ni exposar, una lipsanoteca (núm. 4), la qual procedeix de l’església de Sant Andreu de Bestracà. Aquesta lipsanoteca, que fa 10,5 cm d’alt, i 8,5 cm de diàmetre, es troba relativament ben conservada, però té una part important de l’inferior del recipient que ha desaparegut. Ingressà al Museu d’Art el 7 d’abril de 1979, data de la seva creació, i formava part del conjunt d’objectes que aportà el Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 56, per tal de formar el fons del nou museu. Igual com les altres tres, aquesta lipsanoteca fou trobada a l’altar major, durant una campanya d’obres duta a terme els anys seixanta.

És una lipsanoteca de suro, treballada al torn. A desgrat de la seva important mutilació, té suficients elements per veure com fou treballada. Té dos elements, el recipient i la tapa.

El recipient és cilíndric i té la forma d’una bóta, amb els extrems superior i inferior d’un diàmetre més petit que no pas a la part central de la panxa, on aquest, que havia anat creixent, ateny la mida més grossa. Tant a l’interior com a l’exterior les seves parets són llises. Tot i que el pas dels anys l’ha esborrada considerablement, hom encara hi pot veure una pinrura plana de color vermell que decora l’exterior de les parets. L’extrema fragilitat del material amb què fou feta no ha pogut resistir el transcurs del temps i l’acció de la humitat. Avui el que resta del recipient ha estat reforçat amb una tela que serveix de suport. La forma que actualment té el recipient presenta unes malformacions que originàriament no tenia.

La tapa gairebé s’ha conservat íntegrament. També ha estat feta al torn i té una forma de cúpula baixa, amb una base ampla, adaptable a la boca superior del recipient per a poder-lo tapar i amb la paret que tanca ràpidament, a mesura que puja. El perfil forma uns arcs molt rebaixats. Vers la part central la superfície de la cara forma un petit graó que introdueix la zona que culmina amb el pom, el qual serveix per accionar la tapa.

A la part inferior hi ha una ranura, a manera de rodella, la qual serveix per encaixar la tapa amb el recipient.

Tant a la part superior del recipient (possiblement també era a la part inferior) com a la zona del mig de la tapa hi ha una ampla faixa que ressegueix tot el volt i és pintada de color negre.

Aquesta lipsanoteca respon a un model del qual Catalunya conserva bastants exemplars. Les lipsanoteques en forma de bóta, treballades al torn, són d’una època posterior a les que tenien forma de capsa prismàtica i quadrangular. El torn, a més de facilitar el treball, permetia d’obtenir amb el mínim esforç uns exemplars més bonics, d’acord amb la imaginació de l’operari.

No posarem pas paral·lels puix que aquests exemplars responen sobretot a una època, a partir de mitjan segle XII aproximadament, en la qual s’instaurà aquesta moda, la qual és representada per una gran quantitat de variants. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Pèire de Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París 1688, doc. CXXI, c. 912-913.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas: Vol. X, Olot 1899, pàg. 147; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 234, 235 i 247; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 47, 48, 443 i 444, i vol XVI, Olot 1908, pàgs. 270-271.
  • Josep Rius i Serra: Rationes decimarum hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
  • Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965, pàg. 6,.
  • Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1971, pàgs. 13 i ss.
  • Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Editorial Montblanc-Martín, Col·lecció de monografies locals, núm. 9, Granollers 1973, pàg. 90.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot s.d., pàg. 36.
  • Jordi Bolós i Montserrat Pagés: El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Artestudi (Quaderns d’Estudis Medievals. Suplement núm. 1) Barcelona 1986, pàgs. 58, 59, 193, 195, 196, 198 i 199.

Bibliografia sobre l’església

  • Josep Murià i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot s.d.