Sant Valentí de Salarsa (Beget)

Situació

L’església de Sant Valentí és la titular del poble de l’antic municipi garrotxí de Beget que l’any 1969 fou incorporat al ripollès de Camprodon. El temple és al sud-oest de Beget, a la vall de la riera de Salarsa, afluent de capçalera de la riera de Beget, formada per la unió del torrent del Bac Morell i la riera de Bolòs, procedents de l’antic terme de Freixenet. És dalt un petit pujol, al vessant esquerre de la vall, que presideix, i en una situació privilegiada.

Mapa: 256M781. Situació: 31TDG549841.

Per arribar-hi cal anar a Beget per la carretera C-151, de Ripoll a Coll d’Ares. Uns 3 km després d’haver trevessat Camprodon, a mà dreta hi ha la carretera que amb uns 16 km porta a Beget. De la plaça d’aquesta població surt un camí que travessa el riu pel pont de Joan de Llobet i segueix a la banda esquerra de l’aigua fins al pont d’en Quelet o de la Teuleria, que cal passar. 1 km aproximadament després d’haver passat aquest pont, a mà dreta i formant un angle molt agut, surt una pista forestal, que cal seguir, la qual primer pel costat del sol i després per l’obaga, passa damunt la riera de Salarsa, pel casal del Bulacell i ateny el collet de la Vila. A partir d’aquí hi ha la vall de Salarsa i aquí, visible, l’església de Sant Vicenç. El camí, que cal fer a peu des de Beget, dura, des d’aquesta darrera població, una hora i mitja aproximadament. (JVV)

Història

Vista exterior de l’església des del costat de tramuntana.

J. M. Melció

Vista exterior de l’església des de llevant, amb la capçalera a primer terme.

J. M. Melció

Tant la vall com el lloc de Salarsa són esmentats ja l’any 937 en una escriptura de donacions que el comte Sunyer de Barcelona feu al monestir de Santa Maria de Ridaura; no obstant això, en aquest document, els topònims de “Salarzano” i “Arça” hi figuren tan sols com a límits territorials d’un alou que el comte Sunyer donà a l’esmentat cenobi dins el comtat de Besalú. Amb posterioritat, per un instrument datat el 959, sabem que Miró, levita i futur comte de Besalú, feu donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses, de l’alou de “… ipsa Arza qui mihi advertit per donacione fratri meo Wifredi commiti vel de conparacione”.

Tanmateix, la possessió d’aquest alou per part del cenobi de Sant Joan no fou definitiva, puix que consta que l’any 966 l’abadessa Fredeburga i els comtes Sunifred, Oliba i llur Germà Miró, levita, feren una permuta de béns per la qual aquests donaren a l’abadessa els dominis que posseïen al territori de Vidrà, i a canvi, ella els cedí l’alou d’“Arça”, el qual tornà a formar part de les propietats de la casa comtal de Besalú. De fet, però, aquest estat de coses durà poc temps, ja que l’alou fou retornat a aquest monestir l’any 979 per donació testamentària del comte bisbe Miró: “Et ad domom Sancte johannis qui est juxta alveum tezer donare faciatis per scripturam alodem meum que nominant Arcia totum ab integrum”.

També posseïa un alou en aquest mateix indret el monestir de Sant Pere de Camprodon, segons consta en una butlla de confirmació de béns datada de l’any 1017 i atorgada pel papa Benet VIII, “…et alodem qui est in Arza, cum terminis et adjacentiis suis…

Queda, però, fora de dubte que el monestir de Sant Joan de les Abadesses anà consolidant el seu domini sobre la vall de Salarsa; aquesta afirmació resta reflectida en el fet que fou Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del cenobi esmentat, qui consagrà, l’any 1168, l’església de Salarsa, dedicada a sant Valentí. Segons informa l’acta de consagració, l’abat Ponç de Monells juntament amb el de Sant Pere de Camprodon, que també assistí a la cerimònia, “…dederunt Deo et Beato Valentino quantum infra parietes continetur ecclesiae”. D’altra banda, hi ha constància que, al llarg de l’edat mitjana, aquest monestir augmentà en gran manera les seves possessions a l’indret, i hi arribà a tenir més d’una vintena de masos, dels quals rebia censos.

El temple de Salarsa és esmentat l’any 1348 al testament de Guillermina, de la parròquia de Beget, la qual llegà a la “capelle Sancti Valentini duos solidos”. Posteriorment, al Llibre verd de la Seu de Girona, datat de l’any 1362, consta “Sancti Valentini de Arca, in parrochia de Begeto” i als nomenclàtors de la diòcesi del final d’aquesta centúria figura l’“Ecclesia suffraganea sancti Valentini de Arsa”. A la llum d’aquestes notícies documentals resta, doncs, evident que l’església de Sant Valentí depenia de la parròquia de Sant Cristòfol de Beget.

L’acta d’una visita pastoral realitzada l’any 1858 pel bisbe de Girona Florencio Lorente i Montón, dona compte que fou examinat el contingut de dues capsetes, procedents de l’església de Sant Valentí i que hom deia que contenien relíquies de Sants, de les quals, en una d’elles, a més de diversos ossos, aparegué una petita inscripció en pergamí que acreditava la pertinença d’aquelles al cos de sant Valentí, i a l’altra, a part de fragments d’ossos, no hi havia cap document que donés fe de les relíquies. Tot seguit, les capses foren tancades i clavades.

L’esglesiola de Sant Valentí de Salarsa és un bonic edifici bastit a la segona meitat del segle XII, amb absis semicircular i un alt campanar d’espadanya, de dues obertures, dins les quals encara es conserven les campanes, datades l’una de l’any 1733 i l’altra del 1761. La porta primitiva, que s’obria a la banda de migjorn i era d’arc de mig punt, fou tapiada, i ara, l’accés al temple es fa per la banda de ponent, on als segles XVI o XVII fou afegit a un porxo amb teulat de dos vessants. L’any 1977 hi foren dutes a terme obres de consolidació a fi d’evitar l’ensorrament de la volta, força amenaçada per les humitats. (MLlR)

Acta de consagració de Sant Valentí de Salarsa (17 de novembre de 1168)

Ponç, bisbe de Tortosa i abat de Sant Joan de les Abadesses, en nom de Guillem, bisbe de Girona, consagra l’església sufragània de Sant Valentí de Salarsa. Es concedeixen redempcions a aquells que facin donacions a l’església.

"Anno Dominicæ incarnationis MCLXVIII regnique regis Ledovici iunioris XXXII. XV calendas decembris venit dompnus Poncius. Dei dignatione Dertusensis episcopus et abbas Sancti Iohannis. iussu et præcibus venerabilis Guillermi Gerundensis episcopi, ad consecrandam ecclesiam in honore Sancti Valentini martyris et presbyteri, quæ sita est in comitatu Bisuldunensi in parrochia Sancti Christophori de Beget. in villare de Arça. quam incolæ loci illius suis eleemosynis et laboribus ædificaverunt. Constituit vero æd prædictam ecclesiam violare, nec aliquem ed eam confugientem, vel aliquam rem inde violenter abstrahere. Et quisquis aliquit de suis facultatibus divino instinctu ad luminaria concinanda vel ad necesaria eius ecclesiæ donare voluerit, ei de iniunctâ sibi pænitentiâ XV dies misericorditer relaxat. Prasdictus vero episcopus, abbas Sancti Iohannis, et abbas Campi Rotundi dederunt Deo, et Beato Valentino quantum infra parietes continetur ecclesiæ Poncius, Dei dignatione Dertosensis episcopus subs + cribo. Sig + num Petri. abbatis Campi Rotundi. Bisullunensis probat […] atque sacerdos. Sig + num Vicentii diachoni. qui hæc scripsit die et anno quo supra."

Original: Perdut.

Francesc Monsalvatge i Fossas: Noticias históricas…, vol. VI, Monasterios del antiguo condado de Besalú. Camprodon. Olot 1895. doc. 12, pàgs. 32-33 dels apèndixs.


Traducció

"L’any 1168 de l’Encarnació del Senyor i 32 del regnat del rei Lluís el Jove. el dia 15 de les calendes de desembre, va venir el senyor Ponç, bisbe de Tortosa per voluntat de Déu, i abat de Sant Joan, per l’ordre i els precs del venerable Guillem, bisbe de Girona, per consagrar l’església en honor de sant Valentí màrtir i prevere, que és al comtat de Besalú, a la parròquia de Sant Cristòfol de Beget, al vilar de Salarsa, la qual edificaren els veïns d’aquest lloc amb llurs almoines i treballs. L’esmentat bisbe la constituí i disposà sota vincle d’excomunió que cap persona, ni major ni menor, no gosi profanar l’esmentada església, ni maltractar algú que s’hi hagi refugiat, ni prendre-li res amb violència. i qualsevol persona que per inspiració divina volgués donar dels seus béns per produir la il·luminació o per a les necessitats d’aquesta església que. misericordiosament, se li redimeixin 15 dies de la penitència que se li hagi imposat. El bisbe esmentat, abat de Sant Joan, i l’abat de Camprodon donaren a Déu i a sant Valentí tot allò que és inclòs sota les parets de l’església. Ponç, bisbe de Tortosa per voluntat de Déu, ho subscric. Signatura de Pere, abat de Camprodon. De Besalú ho aprova […] i sacerdot. Signatura de Vicenç diaca, que va escriure aquestes coses el dia i l’any més amunt esmentats."

(Traducció: Jordi Bolòs i Masclans)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau petita, capçada a llevant per un absis semicircular. Tal com s’observa, la porta d’entrada, originàriament oberta al costat de migjorn, fou traslladada després al mur de ponent.

I. Sala

L’església de Sant Valentí de Salarsa presenta una estructura que no sembla haver sofert grans modificacions al llarg del temps. Té una planta formada per una nau de secció trapezoïdal i un absis orientat a llevant. La porta d’accés al temple és oberta a la façana de ponent; no és però, l’originària, sinò que fou oberta posteriorment a la construcció de l’edifici. La primitiva es troba emplaçada a la façana de migdia; malgrat que està encegada, hom pot apreciar que era formada per un arc de mig punt adovellat.

Al bell mig de l’absis s’obre una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada que representa l’únic punt d’il·luminació de l’interior.

A la façana de ponent hi ha adossat un porxo que fou afegit en època moderna. Aquesta façana és coronada per un campanar d’espadanya, la base del qual ocupa tota la llargada d’aquesta; és compost de dues obertures. Al mur de tramuntana hi ha adossades unes escales a través de les quals s’accedeix al campanar i que li donen una imatge molt característica.

L’aparell exterior dels murs és fet de carreus de dimensions reduïdes, però força regulars.

Consta que aquesta església fou consagrada l’any 1168. A partir d’aquesta data podem suposar que el temple fou construït entorn d’aquest any, és a dir, a mitjan segle XII. (EBC)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Francesc Monsalvatge i Fossas: Noticias históricas, vol. I, Olot 1889, pàg. 240; vol. VI, Olot 1895, ap. pàgs. 21. 32 i 33; vol. X, Olot 1899, pàg. 236; vol. XI, Olot 1901, pàg. 165: vol. XII, Olot 1902, pàgs. 443-444; i vol. XVIII. Olot 1910, pàgs. 61-62.
  • Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, Geografía General de Catalunya, Barcelona s.d., pàgs. 714-715.
  • Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Publicaciones de la Sección de Barcelona, núm. 15, Barcelona 1951, doc. 144, pàgs. 307-308. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
  • Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965, pàg. 68.
  • Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Editorial Montblanc-Martín, Col·lecció de monografies locals, núm. 9, Granollers 1973, pàg. 95.
  • Eduard Junyent: El monestir de Sant Joan de les Abadesses, Barcelona 1976, pàgs. 33-34 i 123-124.
  • Ramon Sala i Canadell i narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot s.d., pàg. 34.
  • Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 164.

Bibliografia sobre l’església

  • Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcí Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot, s.d.