Situació
Un aspecte de les ruïnes de l’església, amb l’interior de la nau i la capçalera al fons.
J. M. Melció
Les ruïnes de l’església de Sant Julià de Bestracà es troben al costat dels murs enderrocats de l’antic castell, al cim del puig del Bestracà, a 1044 m d’altitud, el qual culmina l’encinglerada serra de Bestracà, que separa les conques dels rius de Beget i d’Oix fins a la seva confluència. És un lloc des del qual hom domina una impressionant panoràmica sobre el cantó ponentí de la Garrotxa. Aquest indret pertanyia a l’antic municipi garrotxí de Beget, el qual l’any 1969 fou incorporat al ripollès de Camprodon.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG603824.
Per arribar-hi cal agafar, des de Castellfollit de la Roca, la carretera que va a Oix. A la part més alta del carrer principal d’aquesta població cal agafar una pista forestal, la qual amb una forta pujada arriba al casal del Pairé, bonica masia a partir de la qual el camí és més planer i es dirigeix al collet de Bestracà, on, no gaire lluny, en un lloc enlairat i a mà dreta, hi ha l’església de Sant Andreu. Fins aquí, tot i que el camí no és gaire bo, hom es pot aventurar a fer-lo amb un turisme. Des de l’església de Sant Andreu, cal pujar pel dret fins a la carena de la serralada, que cal seguir en direcció a ponent fins arribar a l’església. Des de l’església de Sant Andreu el camí dura uns tres quarts aproximadament. (JVV)
Història
Entre els murs enderrocats de l’antic castell de Bestracà es poden veure encara les restes de la seva capella, dedicada a Sant Julià. Val a dir que les dades històriques documentals del segle X sobre el topònim del lloc i les que es refereixen a aquesta capella, són les mateixes que hem esmentat en parlar de l’església de Sant Andreu de Bestracà, ja que en aquest període la seva història és comuna perquè ambdues pertanyen al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Tant és així que alguns historiadors han considerat que en origen es tractava d’un sol temple amb dues advocacions, cosa que l’anàlisi detingut de la documentació ha desmentit posteriorment. No obstant això afegirem una dada que pot ésser interessant; quan en el testament del comte bisbe Mir de Besalú, datat del 979, se cita textualment “… in locum qui vocant Bestrecano et Ventano cum ecclesiis Sancti Andree et Sancti Iuliani…” s’expressen clarament dos topònims, cosa que ha fet pensar que el segon, “Ventano”, es refereix a l’indret on avui hi ha les restes de la capella de Sant Julià i de la fortalesa.
Malauradament la manca de notícies sobre aquesta capella durant els tres segles següents, no permet de seguir-ne l’evolució durant aquest període.
Ja al segle XIV, al testament de Guillermina, veïna de Beget, datat del 1348, consta que llegà a l’església de “Sancti Juliani… duodecim denarios”. Així mateix, aquest temple és esmentat en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV, com a “Capella sancti Iuliani de Bestrechano, in parrochia sancti Andree de Bestrachano”, de la qual depenia. (MLlR)
Església
L’església de Sant Julià de Bestracà és en un estat avançat de deteriorament. Actualment només resten alguns fragments dels murs romànics, els quals han servit per esbrinar quina era l’estructura primitiva.
A partir d’aquests fragments hom ha deduït que la planta era formada per una nau i una absis rectangular. La construcció ha estat considerada generalment una obra bastida en dos moments diferenciats: la nau al segle XI i l’absis, pre-romànic, al segle IX. Aquesta opinió, però, no és compartida per Xavier Barral, el qual no considera que hi hagi cap raó arqueològica per atribuir a l’absis una datació anterior a la nau, puix que la talla dels carreus que resten drets en una i altra part de l’edifici és idèntica.
L’aparell ha estat fet per uns carreus de mides diferents, els quals han estat ordenats horitzontalment formant filades. La uniformitat dels aparells i dels carreus, ben tallats i sense polir, tant a la nau com a l’absis, indica una única seqüència constructiva, la qual no ha d’ésser anterior al final del segle XII.
Cal afegir finalment que una antiga llegenda de la contrada explica que fou en aquesta capella on es guardà, en temps de la reconquesta, la imatge del Crist en majestat que avui es conserva a l’església de Sant Cristòfol de Beget. (MLlR-EBC-JAA)
Bibliografia
- Peire de Marca: Marca hispanico sive limes hispanicus, “Baluze”, Paris 1699, doc. CXXI, c. 912-913.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. X, Olot 1899, pàg. 147; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 234, 235 i 247; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 443 i 444, i vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 270-271.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965, pàg. 71.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1971, pàgs. 13-14.
- Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i Antic, Editorial Montblanc-Martin, Col·lecció de monografies locals, núm. 9, Granollers 1973, pàg. 90.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya, Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 278.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot s.d., pàg. 38.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic ae la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 86.
- Jordi Bolòs i Montserrat Pagès: El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Artestudi (“Quaderns d’estudis medievals”, Suplementa, núm. 1), Barcelona 1986, pàgs. 58, 59, 193, 196, 198 i 199.