Situació
Antiga parròquia del terme, abandonada durant dos segles i ara en curs de restauració.
Rambol
Sant Esteve de Castellar és l’antiga parròquia de Castellar del Vallès, coneguda popularment per Castellar Vell. És situada al sud-oest de la població, a 309 m d’altitud. S’alça a l’ample cim d’un turó, encastellada, envoltada de pregones barrancades.
Mapa: L36-15(392). Situació: 31TDG228063.
Per arribar-hi cal agafar la carretera que va de Castellar del Vallès a Matadepera i Terrassa. Al quilòmetre 23,950, en un revolt molt tancat, surt una pista en direcció sud. Allà mateix hi ha can Sallent. Després d’un recorregut de 700 m, sempre voltant la casa, es troba la cruïlla on hi ha la font de Sant Antoni i l’únic pas possible des d’aquest costat per enfilar-se a Castellar Vell. Una cadena barra el pas als vehicles. L’església, que encara no es veu, és a uns 200 m. La clau cal cercar-la a l’Ajuntament de Castellar. (LIFL)
Història
Amb aquest nom es coneixen les restes de l’antiga parròquia de Sant Esteve de Castellar, situades a la riba dreta del riu Ripoll.
L’any 1014 els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda dotaren el monestir de Sant Llorenç de Munt amb tots els béns que posseïen a Castellar. Més endavant, l’any 1039, Ermessenda va completar la donació anterior amb la cessió d’altres drets que encara conservava a Castellar. Per completar el domini del terme l’abat de Sant Llorenç, Odeguer, el 3 de febrer de 1052 va comprar al bisbe de Barcelona l’església de Castellar; el valor de la compra fou de 30 unces d’or fi, que foren destinades pel bisbe Guislabert a les obres de reedificació de la catedral de Barcelona.
La primera referència que tenim de l’església de Sant Esteve és de l’any 1037 i correspon al jurament del testament de l’abat Borrell de Sant Llorenç de Munt fet sobre el seu altar.
Les relacions entre el monestir de Sant Llorenç del Munt i el de Sant Cugat del Vallès durant aquest temps motivaren que el domini de l’església de Castellar fos exercit en alguns moments per aquest darrer; quan aquest se sostragué a l’obediència del bisbe de Barcelona, l’any 1117, el bisbe sant Oleguer en recuperà la provisió i el domini. El monestir de Sant Cugat, considerant propi el patrimoni del seu filial del Munt no va renunciar al domini sobre la parròquia de Castellar i obtingué que el papa Calixt II la inclogués l’any 1120 en la butlla en què definia les seves possessions.
Dos-cents anys després, el monestir encara maldava per recuperar el domini de la parròquia de Castellar, cosa que aconseguí l’abat de Sant Llorenç Guillem de Santmartí l’any 1322, pagant, però, una quantitat de diners bastant respectable al bisbe, de manera que la recuperació sembla més aviat una recompra. A conseqüència d’aquest tracte l’abat recuperava el dret de presentació del rector i aquest havia de pagar-li cinc florins l’any per la capellanía. Aquests drets foren traspassats l’any 1562, per una butlla papal, a l’església de Santa Maria del Pi, de Barcelona, en uns moments en què la vida monàstica estava pràcticament extingida al monestir del Munt.
Mentrestant havia anat creixent el nucli urbà del barri anomenat de Tolosa, origen de l’actual Castellar, de manera que a final del segle XVIII es considerà recomanable traslladar-hi la seu parroquial; es bastí un nou temple sobre el solar de la capella de Sant Iscle i Santa Victòria de les Fàbregues. I el bisbe concedí al rector la llicència per beneir-lo el 17 de juny de 1773.
En perdre el caire parroquial, l’edifici antic s’anà degradant, fins arribar actualment a un estat ruïnós que ha donat lloc a diverses campanyes de consolidació i restauració. (RVR)
Església
Planta de l’església de Sant Esteve de Castellar Vell.
J. M. Masagué
Les venerables ruïnes de l’església de Sant Esteve de Castellar Vell, que ja l’any 1895 oferien la mateixa imatge que hem pogut veure fins fa poc, són les d’un edifici de planta en forma de creu. Aquesta planta és formada per una nau rectangular complexa i tres absis, els dos laterals tenen l’eix comú, que a la vegada és perpendicular a l’eix de la nau. Aquesta nau, molt llarga i orientada pràcticament en la direcció que va de ponent a llevant, és dividida en dos trams molt diferenciats quant a estructura i tipologia, principalment pel tipus de volta que la cobreix i també pel tipus d’aparell amb què van bastir els murs, i la tipologia de les finestres.
D’aquests dos trams el situat a ponent, que té una amplada de 5,80 m, és cobert per una volta de canó seguit generada per un arc de mig punt i que ve reforçada per dos arcs torals, els quals han estat refets últimament. El tram de nau que és situat al costat de llevant, amb una amplada de 5,10 m, és cobert per una volta de punta d’ametlla; aquest tram és el que lliga la capçalera triab-sidal. La unió d’aquests dos trams de nau es fa mitjançant un cos de planta trapezoïdal, que comparteix la mateixa volta que el tram de llevant.
L’absis central, de planta rectangular, és pràcticament una prolongació de la nau, però se’n diferencia pel fet de tenir, mitjançant un simple reclau, una amplada i alçada més reduïda. Els dos absis laterals, també de planta rectangular, són coberts per una volta de punta d’ametlla, la generatriu de la qual és perpendicular a l’eix de la nau. Aquests absis s’obren a la nau a través d’un ample arc de mig punt.
El campanar, de planta rectangular, s’alça a la façana de migdia tot aprofitant part del mur de la nau i part del mur de ponent de l’absis de migdia. Al costat de tramuntana hi ha, tot aprofitant el mur de llevant de l’absis de tramuntana i el mur nord de l’absis central, un cos d’un petit recinte que devia correspondre a la sagristia.
Interior de l’església després de la recent neteja i restauració.
Rambol
La il·luminació de l’interior d’aquest edifici és a través de finestres de doble esqueixada i arc semicircular de mig punt. Les del sector de ponent són petites i els arcs són fets amb dovelles de pedra tosca, les quals presenten característiques constructives diferents a cada una de les quatre finestres que hi ha en aquest sector. Les del sector de llevant són situades, pràcticament totes, en els cossos que formen la capçalera. A la nau només n’hi ha una, situada a la façana de tramuntana, dins el cos de planta trapezoidal que fa la transició entre els dos sectors. Actualment aquesta finestra és tapiada i a més a més interiorment es va refer el mur i en desaparegué tot rastre; tot i amb això, per l’exterior de l’edifici és possible veure que es tracta d’una finestra d’una sola esqueixada i sembla que tingui un arc de mig punt, rebaixat entre dues pedres que li fan de llinda. Les finestres de la capçalera són molt llargues i l’obertura és de doble esqueixada amb arc de mig punt fet de pedra tosca molt treballada. En el punt d’inflexió de les dues esqueixades, coincidint més o menys a la meitat del gruix del mur, hi ha un marc de pedra tosca que retalla i delimita amb més precisió l’entrada de la llum. Aquestes finestres són situades tres en els murs de llevant dels tres absis, dues en els murs de tramuntana de l’absis de tramuntana i central i les dues restants en els murs de migdia de l’absis de migdia i central.
La porta d’accés d’aquest edifici és situada en el mur de migdia de la nau de ponent; és d’arc de mig punt fet amb dovelles treballades de pedra tosca. Segons sembla la porta es va traslladar al mur de ponent, però en aquests moments és del tot impossible conèixer-ne la tipologia. En el mur de ponent de l’absis de migdia es poden observar restes d’una altra porta actualment mig tapada per la torre del campanar.
Cal diferenciar en l’estudi de l’aparell dels murs d’aquest edifici dues zones molt clares, que coincideixen, a més a més, amb els dos sectors en què abans hem dividit la nau. A la zona corresponent al sector de ponent de la nau, l’aparell és fet amb pedra de riu poc treballada i disposada en filades horitzontals més o menys uniformes. Al de la capçalera l’aparell és més uniforme i en general la pedra ha estat desbastada per aconseguir un parament del mur més pla, la disposició és també en filades horitzontals força uniformes i amb les cantoneres fetes amb carreus de tosca.
En el sector de ponent és possible observar restes d’un acabat dels murs en el qual les pedres queden a la vista entre una rejuntada feta amb morter fi, que sobresurt del pla definit per les pedres, i que és retallada per regularitzar més o menys aquestes juntes. Aquestes havien estat pintades amb una pintura de calç. A l’interior hi ha un altre tipus de rejuntada, però deixant també la pedra vista, en la qual després d’aplanar el parament amb morter es marcaven unes línies incises, amb la intenció de figurar carreus. L’anàlisi d’aquest edifici ens permet assenyalar quatre moments constructius decisius. Al primer moment, hi situaríem la nau de ponent i el cos que fa la transició entre aquesta nau i la de llevant, el qual seria la capçalera trapezoïdal d’un edifici pre-romànic, amb coberta de fusta; sobre aquest es devia construir, durant el segle XI, la volta de canó amb els arcs torals per reforçar-la, ja que la volta de pedra va fer desplomar els murs i un absis de planta semicircular, les restes del qual es mantenen, encara, in situ, sota una prima capa de terra, que es van descobrir en unes obres de neteja. A cavall dels segles XII i XIII es devia construir la nau de llevant amb el creuer i la capçalera i segurament la base del campanar. Ja en un últim moment i en plena època barroca s’alçà el campanar.
Últimament s’hi han fet obres de consolidació en les quals s’ha refet la teulada amb teula i el mur de ponent amb formigó vist. (JMaM)
Sitja
Sitja alt-medieval trobada i excavada el 1985 al camí de l’església.
J. Roig
L’any 1985, en eixamplar-se el camí d’accés a l’església de Sant Esteve de Castellar Vell, aparegué una sitja alt-medieval de la qual la màquina es va endur una part. No obstant això, no fou fins l’any 1987 que membres de la Secció d’Arqueologia de l’Arxiu d’Història de Castellar comprovaren definitivament que es tractava de les restes d’una sitja. La boca també havia estat destruïda, a causa, però, de les tasques de conreu del camp en el qual es troba excavada, la qual cosa ha impedit de conèixer-ne amb exactitud la forma de tancament i acabat. Tot i així, a partir de la part conservada se n’ha pogut calcular l’estructura: perfil piriforme, perímetre arrodonit i fons pla.
Les seves dimensions, força estandarditzades, són de 188 cm de diàmetre de fons, 190 cm de diàmetre màxim i 138 cm de diàmetre de boca en el punt més alt conservat. L’alçada conservada és de 90 cm, i per aproximació es dedueix que l’alçada original seria d’uns 130 cm i el diàmetre de boca d’uns 90 cm.
La quantitat de materials recuperats ha estat força important i variada: ceràmica; material constructiu (fragments de teula del tipus anomenat “aràbiga” o ímbrex); dos claus de ferro de secció quadrada; un petit fragment de làmina de bronze trapezoidal; un petit tros de vidre, compacte i informe, de color ambre, molt irisat a la seva superfície; un fragment de làmina de mica retallada, probablement restes d’una aplicació o incrustació sobre un objecte o peça de roba, i un important lot de restes faunístiques.
Les restes lliurades per aquesta sitja procedeixen d’una àrea d’hàbitat. Possiblement foren llençades a un abocador de deixalles proper al lloc d’habitació. Més tard, en efectuar-se una neteja d’aquest abocador, varen ser llençades dins la sitja.
A partir del material ceràmic recuperat, concretament les ceràmiques del grup reductor o ceràmiques grises, es pot dir que el seu moment d’amortització pot situar-se cap al segon quart del segle XI. (JMCR-JAMV-JRB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall-Adell, 1980, pàgs. 245 i segs
- Miret, 1914, pàg. 490, doc. 97
- Ferrando, 1983, pàgs. 241-244
- Llobet-Morral, 1976, pàgs. 27-31
- Pladevall-Recorda, 1980, pàgs. 245-263
- Vergés, 1974, pàgs. 75-92
- Crusafont, 1976, pàgs. 40-41
- Roig-Masagué, 1990
- Díaz, 1984, pàg. 16
- Solà, 1984, pàg. 112
- Vergés, 1895, pàgs. 100-101
- Vilarrúbies, 1978
Bibliografia sobre la sitja
- Coll, Molina, Roig, Planas, 1991, 9, en premsa