Situació
Campanar i façana ponentina de l’església.
J. M. Masagué
Poble situat al marge dret del riu Ripoll i al peu dels contraforts més orientals del massís de Sant Llorenç del Munt. Pertany al municipi de Castellar del Vallès, del qual dista uns 2,500 km en direcció nord-oest. Es troba a 380 m d’altitud. L’església parroquial és a l’interior del petit nucli antic, i perfectament visible des de qualsevol punt.
Mapa: L36-15(392). Situació: 31TDG218084.
L’entrada a la població pot fer-se a través de sengles carreteres asfaltades que la uneixen, pel nord i pel sud, amb la carretera que va de Castellar del Vallès a Sant Llorenç Savall (oficialment carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès), en els punts quilomètrics 9 i 10,800. A la rectoria, que és adossada a l’església, hi ha la casa del rector. (LlFL)
Història
El nom antic d’aquesta església és el de Sant Feliu de Valrà. Amb aquest nom figura en la confirmació de béns feta pel rei Lotari al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 986, immediatament després de la destrucció de l’arxiu del monestir quan hi hagué la invasió d’Almansor.
Durant els segles XI i XII són freqüents les referències documentals de l’església. Consta el pagament de determinades quantitats l’any 1322 per a “reparació o restauració y reedificació de la Iglesia”.
L’edifici actual fou bastit l’any 1819. En unes obres de consolidació fetes per la Diputació de Barcelona l’any 1971, a la part posterior de l’església actual, on quedava en peu l’antic campanar romànic, va aparèixer a sota una espècie d’arcs o galeria, que foren excessivament restaurats i en part refets; en principi es creia que podien ésser preromànics. Al maig del 1980 tingué lloc la troballa d’una ara preromànica. (RVR)
Església
Planta, alçat i secció dels campanars i altres murs antics de la seva base.
J. M. Masagué
El campanar de Sant Feliu del Racó és una torre prismàtica de planta rectangular situada sobre l’absis de l’actual església parroquial i amb el qual comparteix els dos murs ortogonals del costat sud-oest. Els altres dos murs reposen sobre la volta de l’absis, circumstància curiosa pel fet que l’absis és de construcció molt posterior al campanar.
Aquest campanar té dos pisos de finestres a les quatre cares, sense divisions interiors i és cobert per una falsa volta piramidal de carreus perfectament tallats. L’accés actual a l’interior és per l’espai que hi ha entre la volta de la nau de l’església i la coberta.
Les finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per una columna senzilla, de forma prismàtica amb els caires roms, i un capitell trapezoïdal-mensuliforme.
Per sota de la falsa volta hi ha una espècie de corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior del campanar; la funció d’aquest element no sembla necessària al campanar actual, més aviat ho devia ser a una estructura anterior de la coberta com a solera de la seva armadura de fusta. La coberta actual, de carreus ben tallats, sembla posterior a la resta de l’edifici.
Actualment el campanar presenta una imatge uniforme com a resultat d’una restauració realitzada a principi dels anys setanta en la qual va ser necessari refer-ne alguns elements.
A la façana de ponent, que és l’única que ens permet de veure tota l’alçada del campanar, hom pot observar a la part baixa un conjunt d’estructures que, durant aquesta mateixa restauració, van ser molt transformades. Malgrat tot això aquestes estructures estan formades per una gran obertura situada sota mateix del campanar, flanquejada per dos grups, un a cada costat, de finestres geminades. Aquestes són amb arc de mig punt i són separades per un pilar. L’obertura central era tapiada i en el centre hi havia una altra finestra, sola, però de dovelles molt semblants a les de les finestres geminades. Possiblement és la que van col·locar a la banda dreta del conjunt al costat de les altres.
El campanar presenta exteriorment, a cada cara, una decoració amb bandes i arcuacions llombardes; aquelles parteixen d’un sòcol elevat i són rematades per un grup de dues arcuacions que ressegueixen, emmarcant-los, els arcs de les finestres superiors. La coberta, actualment de teula àrab, arrenca d’una cornisa llisa formada per una motllura de bisell dret. Gran part del parament exterior de la zona superior del campanar, des de sota el nivell de finestres fins a la coberta, manté encara el revestiment de motir de calç i pintura originals.
L’aparell d’aquest campanar és fet amb pedra de paredar de mides reduïdes i disposades en filades horitzontals molt regulars, La pedra ha estat, en general, desbastada per tal de deixar la cara que ha d’anar vista més o menys plana. Per les característiques de l’aparell i per la tipologia de les obertures i l’ornamentació podem incloure aquest element com una obra bastida durant el segle XI. (JMaM)
Pintura
Restes de la decoració pictòrica sota la cornisa del campanar de color vermell terrós, imitant el perfil dels carreus.
A. Roig
Amb motiu de la reconstrucció del campanar de l’església de Sant Feliu del Racó, a principi dels anys setanta, es van descobrir unes restes de pintura mural romànica a l’exterior que motivaren (al Nadal de 1978) una publicació monogràfica sobre el tema feta per Vall i Rimblas.
A la part alta del campanar es conserven restes de decoració pictòrica de color vermell terrós, a l’intradós dels arcs de les finestres i a la part superior del mur que queda protegida per la teulada. Les primeres consisteixen en un resseguiment dels arcs i les segones en un dibuix en forma de carreus regulars, emmarcats amb dues línies blanques.
Aquest tipus de pintures han estat molt poc estudiades i sovint oblidades, ja que les poques restes que en perduren es conserven en mal estat i a més la seva funció era quasi sempre exclusivament decorativa, amb uns esquemes molt senzills. Les primeres notícies sobre pintura mural a l’exterior d’edificis romànics van ser donades per J. Pijoan (1907-1921, pàgs. 30 i 32, figs. 25 i 30) i es referien a les pintures roges que decoraven les faixes llombardes i l’interior dels arquets de l’exterior dels campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Puig i Cadafalch (II, 1918, pàg. 573, figs. 504, i III.1, pàg. 78; i 1930, pàgs. 437-479) sistematitzà el tema recollint els estudis fets per Kingsley Porter (I, 1917, pàgs. 312-316), establint tres nivells de decoració exterior: l’alternança de materials de diferents colors, la pintura decorativa i la iconogràfica(*). Tant el resseguiment dels arquets com la imitació de carreus de Sant Feliu del Racó formen part de la pintura decorativa.
La decoració vermella, a l’intradós dels arcs, forma part de la mateixa tradició que l’alternança de materials de diferents colors. Hi ha algunes esglésies romàniques catalanes (Santa Maria de Gallecs, Sant Ponç de Corbera, Santa Eugènia de Berga o Sant Jaume dels Bastons) que tenen les pedres dels arquets o de les feixes decoratives en dents de serra d’una pedra vermellosa que ressalta amb la resta del conjunt. Els campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i el de Sant Feliu del Racó possiblement tenien un aspecte semblant.
El recurs decoratiu de la imitació de carreus es troba també en d’altres conjunts. Seguint els exemples donats per Vall i Rimblas, tenim aquest tipus de pintura a Santa Maria de Remolins i al castell de Valldarques, decorant murs de carreus irregulars; i com a complement decoratiu de pintures iconogràfiques, a l’absis de Sant Climent de Taüll o a Saint-Savin-sur-Gartempe.
La classificació cronològica de les pintures de Sant Feliu del Racó pot considerar-se, doncs, contemporània a la construcció del campanar, a principi del segle XII. (GYCP)
Altar
Secció i algunes mostres de les inscripcions de l’ara.
A. Roig
Ara d’altar d’origen paleocristià i reaprofitada en època medieval, trobada vers 1980.
A. Roig
Pels volts del 1980 es va descobrir a “l’hort del rector”, de la parròquia de Sant Feliu del Racó, utilitzada com a superfície llisa per a rentar roba, d’un dipòsit o bassa allà existent, una antiga ara de marbre, de 94,5 × 54,5 cm de superfície, i una grossària de 6 cm. És una peça d’estructura molt clàssica emmarcada per una simple motllura de doble ressalt o graonada, que li deixa un pla més baix a l’interior.
Se li ha atribuït una datació molt antiga, dels segles V-VI o d’època paleocristiana, bé que va ésser reaprofitada a l’església de Sant Feliu, que trobem documentada des del 920. Podia haver servit en una església anterior del dit lloc, de la qual no es té confirmació arqueològica, o també ésser portada de fora.
Conté nombroses inscripcions o grafies, borrades o il·legibles les de la part central, per la seva llarga utilització com a pedra de safareig, i més ben conservades les de la motllura i costats. S’han identificat noms personals com: GELMIRIUS MON, EROVIGIUS PBR, EGILIA, ARMIMIRUS, SENDERED, BASILIA, etc., que corresponen a gent d’època alt-medieval o del moment en què es devia reaprofitar a l’església medieval de Sant Feliu.
Actualment es guarda a l’església parroquial de Sant Feliu del Racó. (APF)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Adell, 1986, pàg. 75
- Barral, 1981, pàg. 284
- Alavedra, 1980
- Vall i Rimblas, 1978
- Vall i Rimblas, 1973
- Vall i Rimblas, 1982
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 236
Bibliografia sobre la pintura
- Vall i Rimblas, 1978
Bibliografia sobre l’altar
- Alavedra, 1980, pàgs. 10-17
- Alavedra, 1980, pàgs. 74-77