Situació
Ruïnes de la nau, on s’aprecien diferents etapes de construcció.
F. Español
Les ruïnes de l’església són situades prop del mas d’Almenara, a l’extrem de llevant del terme municipal.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31CG706007.
Per a arribar-hi cal agafar la carretera C-241 que va de Santa Coloma de Queralt a Igualada. A uns dos-cents metres un cop passat el petit poble d’Aguiló, surt un camí de carro, el primer que es troba a la dreta de la carretera, que porta a Almenara. (FEB)
Història
El lloc d’Almenara es documenta l’any 976 en la venda que feren el comte Borrell i la comtessa Letgarda al vescomte Guitard de Barcelona del castell de Queralt, en la qual es feia constar que els límits del terme del castell eren al nord fins a Espanya i el gual de Taracha (Tàrrega) i seguia cap a les torres d’Alchaceran i cap a la Portella i després cap a l’Antiga i seguia fins als termes de la Roqueta. Per la situació dels termes coneguts de la Portella, l’Antiga i la Roqueta, les torres d’Alchaceran han de correspondre a Almenara, que és el nom que rep un tipus determinat de fortificació en àrab.
La primera menció de l’església és de la darreria del segle XIII, en què consta que la gent de la contrada feia deixes pietoses a l’església de Sant Jaume d’Almenara. Durant el segle XIV es documenten donats que tenien cura del temple. L’any 1359 Pere Ninot, batlle d’Aguiló, va vendre a un home de la Goda un tros de terra i entre les afrontacions assenyalades apareixia l’església de Sant Jaume.
Sant Jaume d’Almenara fou una sufragània de la parròquia de Santa Coloma de Queralt i seguí les seves mateixes vicissituds jurisdiccionals. La parròquia de Santa Coloma va dependre del bisbat de Vic fins l’any 1957, que passà a vincular-se a l’arxidiòcesi de Tarragona, que ja al segle XII n’havia reclamat la subjecció. Actualment, l’església de Sant Jaume no té cap mena de culte i es troba en gran part arruïnada. (FEB-ABC)
Església
Planta de l’edifici.
F. Español
Es tracta d’un edifici d’una sola nau amb una capçalera plana a llevant, que ha patit successives reformes fins al punt que n’ha quedat modificada l’estructura original. De resultes del seu estat de ruïna, la coberta ha desaparegut íntegrament. Pels vestigis que en resten, es pot dir que la zona cultual o presbiteral es cobria amb una volta de canó de la qual encara es veu l’arrencada a partir d’una imposta. Ignorem com es resolia la coberta de la zona dels fidels.
El portal d’accés s’obria en el mur sud a tocar dels peus de l’edifici. És d’arc de mig punt, adovellat. No hi apareix cap element ornamental. En el mateix mur, en la zona cultual, hi ha una finestra de mig punt, adovellada, i amb doble esqueixada.
Els tipus d’aparell que hom pot veure evidencien almenys tres processos o moments constructius diferents. A la zona del presbiteri els murs estan bastits amb carreus no gaire grans de forma rectangular, tallats a cops de maceta i col·locats horitzontalment, en filades sobreposades. Aquest aparell apareix, així mateix, en la part baixa del mur nord, als peus de l’església. Un altre tipus, quadrat i tallat regularment a cops d’escoda, es veu col·locat en filades verticals i horitzontals superposades en els murs nord i sud de la zona dels peus de l’edifici. En el mur nord, sota aquesta mena d’aparell, apareix el primer aparell que hem descrit. A la zona presbiteral es conserven, en el mur nord, tres filades de l’arrencada d’una volta. Aquí hi ha un carreu regular gran, tallat a cops d’escoda i disposat a la manera isòdoma. S’hi aprecia una marca de picapedrer.
El primer tipus d’aparell que s’observa als murs s’adequaria a una cronologia que s’hauria de situar dins del segle XI i correspondria al primer edifici que es bastí a l’indret. L’altre aparell més gran, escodejat i ja regular, que apareix als peus de l’església, pertanyeria a una reforma del segle XII. Finalment, el carreu gros de l’arrencada de la volta podria correspondre al començament del segle XIII. (FEB)
Bibliografia
- Segura, 1879, pàgs. 124 i 143
- Español, 1991, pàgs. 79-86
- Benet, 1993, pàgs. 239-240.