Situació
Sant Pere de les Roques, església singular, amb la nau en ruïnes, que té un fals transsepte amb cúpula i una petita cripta a l’extrem de ponent de l’edifici.
F. Español
L’església és situada al llogaret o veïnat de les Roques, al nord-est del terme.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG689042.
Per a arribar a l’església, cal agafar la carretera C-241, que de Santa Coloma de Queralt va a Igualada. Un cop passat Aguiló surt un trencall a mà esquerra, sense asfaltar, que mena a diversos llogarets; després de la Pobla, s’arriba a les Roques. (FEB)
Història
Molt probablement cal identificar aquesta església amb una de documentada des del segle X i anomenada Sant Pere de Vim. Posteriorment, fou coneguda com a Sant Pere d’Aguiló i finalment prengué el nom actual, Sant Pere de les Roques. La primera notícia de Sant Pere de Vim, que no s’ha de confondre amb la seva homònima de Veciana, fa referència a una donació anterior a l’any 986, quan en un precepte del rei Lotari consta que Sal la, difunt, donà al monestir de Sant Cugat del Vallès la cel·la de Sant Pere que en deien Vim amb els delmes i les primícies i totes les seves pertinences com a dot de Daniel, monjo. Aquest Sal·la s’ha d’identificar amb Sal la de Conflent, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, el qual havia aprisiat els castells de la Roqueta i Clariana. El seu fill, Unifred o Guifred, va donar el castell de Clariana a Sant Cugat. Tenint en compte que el lloc on es troba l’església de Sant Pere de les Roques és una continuació del terme de Clariana, és del tot probable que el lloc també fos repoblat per l’esmentat Sal·la. La identificació de l’església és ben clara en una escriptura de l’any 1012, en què l’abat Guitard de Sant Cugat donà la meitat del castell de Clariana a Guadall, sacerdot. Aquest castell afrontava a occident amb el terme d’Aguiló, baixava al riu de Sant Pere de Vim, i seguia cap als termes d’Argençola. Segons aquest document, no hi ha dubte que l’església de Sant Pere de Vim és l’actual Sant Pere de les Roques. La primera menció de l’església com a parròquia correspon a una llista de parròquies del bisbat de Vic datable entre els anys 1146 i 1154, on apareix explícitament la parròquia de Sant Pere d’Aguiló. L’any 1179 fou jurat un testament sobre l’altar de Sant Pere situat dins de la mateixa església. En la visita pastoral que l’any 1331 feu el bisbe Galceran Sacosta continua constant com a parròquia l’església de Sant Pere d’Aguiló. En el fogatjament atribuït a l’any 1358 apareix el lloc de Sant Pere d’Aguiló ben diferenciat del lloc de les Roques. Es desconeix quan canvià de nom i quan deixà de tenir funcions parroquials. Entre les visites pastorals que del 1685 al 1688 feu el bisbe Antoni Pasqual a les parròquies de la seva diòcesi, en les quals feu constar les sufragànies i capelles que estaven subjectes a les parròquies que visitava, no consta ni com a parròquia ni com a sufragània ni com a capella. Actualment, l’església es troba en gran part arruïnada; només en resta la capçalera amb la cúpula i algun fragment de mur. (FEB-ABC)
Església
Planta i secció longitudinal de l’església, en l’estat actual.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, capçada en la part del presbiteri per un absis semicircular. Als peus, a ponent de la nau, es va bastir poc després de l’edificació del temple una cripta semisubterrània de planta rectangular coberta amb volta de canó, amb accés des de l’exterior. La nau de l’església era coberta per una volta de canó que arrencava directament dels murs. Ha desaparegut totalment. En el tram de la nau immediatament anterior al presbiteri es bastí una cúpula sobre trompes, que s’alça sobre el quadrat que formen els arcs torals, sobre els quals es distribueix la seva empenta. El pas de l’espai quadrat a l’octàgon és definit per les trompes que se situen en els quatre angles que formen els arcs. Aquesta cúpula és, indubtablement, el tret més interessant de tot l’edifici.
La porta que actualment té l’edifici, en el tram de la nau on hi ha la cúpula, no és originària. Probablement, la primitiva, també orientada al sud, s’obria en el tram de la nau més pròxim a l’ocupat per la cúpula. Quan es va ensulsiar la volta en aquesta zona es devia malmetre igualment el llenç de mur en el qual es bastí la portada. Encara es veuen entre la runa de l’edifici alguns carreus adovellats que deuen procedir d’aquesta portada.
L’aparell dels murs de l’església és de dimensions mitjanes, tallat regularment, i està disposat, en algunes zones, diatònicament. En altres, apareix col·locat en franges verticals i horitzontals superposades.
El moment constructiu de les restes actuals de l’església s’ha de situar a la segona meitat del segle XI. No resta cap vestigi del temple anterior.
Actualment, la capella mostra un aspecte anòmal, atès que es va construir un nou mur de tancament al sector de ponent —deixant inutilitzada tota la zona que s’havia ensulsiat—, per la qual cosa l’espai intern esdevé molt estrany.
Interior de la cúpula, bastida sobre trompes en l’espai que precedeix el presbiteri.
F. Español
La presència d’una cúpula fa que, en certa manera, hom pugui dir que s’està davant d’un projecte fracassat, és a dir, que l’església hauria estat concebuda com un edifici de planta en creu, a partir de la intersecció de dues naus perpendiculars. A Sant Pere de les Roques, tanmateix, la cúpula és ara un element desaprofitat pel que fa a possibilitats espacials. Tal vegada no som davant d’un transsepte sinó que l’església de les Roques és un cas semblant a la de Sant Esteve de Vinyoles d’Orís, a la comarca d’Osona. En ambdós casos, en el tram immediatament anterior al presbiteri apareix un espai que interromp la direccionalitat de la nau i que fa funcions de transsepte sense ser-ho. Aquesta intenció sembla més buscada a Sant Esteve de Vinyoles d’Orís que no pas a Sant Pere de les Roques. Allí, en l’espai anterior al presbiteri, no es troba una cúpula pròpiament dita, sinó el que s’adequaria més al terme de “fals transsepte”, concepte emprat per a definir la particularitat d’alguns edificis preromànics: mostren un tall de la direccionalitat de les naus en la part anterior al presbiteri mitjançant la figuració espacial d’un transsepte que no és real estructuralment. (FEB)
Excavació arqueològica
L’any 1984 es realitzà una intervenció arqueològica de salvament dirigida per l’arqueòleg Jaume Massó a la cripta semisubterrània que es troba en el tram de més a ponent de la nau de l’església, ara esfondrat. La intervenció consistí en la neteja, la documentació i el salvament de les restes, i es recuperaren dos enterraments del seu interior, corresponents probablement a un matrimoni de certa categoria. Segons el director de l’excavació, en un primer moment s’accedia a la cripta des de la nau, amb una petita escala. Els dos sarcòfags de pedra que es van recuperar, que encara resten in situ, són de pedra sorrenca de color marró clar. Es troben sobre un sòl excavat al tapàs i són anteriors a la construcció de la cripta, ja que la fonamentació dels murs comença sobre la seva part superior.
La cripta té uns 6 m2 d’espai aprofitable i la situació dels sarcòfags permetia poder situar una tercera peça al nord. El sarcòfag núm. 2 havia estat violat recentment, fracturant la tapa i part del sepulcre, mentre que el núm. 1 ja ho havia estat d’antic.
El sarcòfag 1 estava totalment remenat, en canvi, el núm. 2 presentava encara restes in situ, encara que la part de les cames havia estat remenada pel violador de la tomba. El crani estava esclafat possiblement pel mateix profanador. L’excavació dels nivells sota dels sarcòfags va permetre veure que aquests eren col·locats sobre un pis que farcia el rebaix del tapàs. Els materials exhumats foren tan sols dos fragments d’olleta de ceràmica grisa medieval i dos fragments de tègula romana i un imbrex modern. Es va trobar, gairebé al mig de la cripta, un pou cegat.
El sarcòfag 1 és de planta trapezoidal. Fa 1,98 m de llarg, 0,65 m d’ample a la capçalera i 0,57 als peus. L’alçada és de 0,50 m. L’interior fa 1,82 m de llarg per 0,50 m d’ample a la capçalera i 0,41 als peus, amb una profunditat de 0,43 m. El sarcòfag núm. 2 és de la mateixa tipologia, encara que gairebé de planta rectangular. Fa 2,25 m de llargària per 0,60 m a la capçalera i 0,57 als peus d’amplària, i 0,52 d’alçada. L’amplada interior és de 0,40 a la capçalera i 0,38 als peus; la profunditat és de 0,40 m. La llosa d’aquest sarcòfag té una llargada conservada d’1,71 m amb una amplada mitjana de 0,63 m, una alçada de 0,30 m i gruix regular de 0,12 m. La secció de la tapa és a dos vessants i no té decoració. Exteriorment la tapa està polida.
L’excavació arqueològica dirigida per Jaume Massó no va aportar materials que permetessin la datació absoluta de la cripta i els sarcòfags. Si ens basem en la seva descripció i en la que realitza Francesca Español, hem de veure la cripta com una obra posterior a l’església, que s’assenta sobre els enterraments estudiats. La tipologia d’aquests, junt a la manca de decoració, es pot relacionar amb els que Joan-Ferran Cabestany va estudiar al monestir de Poblet, de datació medieval. Si tenim en compte, però, l’observació de Jordi Camps, que, en estudiar els sarcòfags del Museu Episcopal de Vic (vegeu el volum XXII de la present obra, pàgs. 58-60), afirma que a partir del segle XII reapareix el sarcòfag exempt i des del XIII les mides es van empetitint, podríem dir que la cripta és datable a partir d’aquesta darrera centúria, encara que hi ha autors que la fan més antiga. (JJMB)
Bibliografia
Bibliografia de l’església
- Rius, 1945-47, vol. I, doc. 173, pàgs. 144-148 i vol. II, doc. 442, pàgs. 88-89
- Liaño, 1983, vol. II, pàgs. 262-264
- Español, 1991, pàgs. 255-262.
Bibliografia sobre l’excavació arqueològica
- Cabestany, 1982a, pàgs. 203-219
- Massó, 1984, núm. 17; 1990
- Español, 1991, pàgs. 255-262.