Situació
Planta de l’església, amb els seus paraments, segons el projecte de restauració realitzat pels arquitectes F. Fernández i M. Gallego. Hom pot observar l’estructura original, a base d’una nau amb un absis, ampliada, en època barroca, amb una segona nau, el campanar a tramuntana i una sagristia a migjorn.
Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona
L’església de Sant Julià de Vilamirosa es troba en un puig, al costat del mas Fugurull, a l’extrem de migjorn del terme, a l’altra banda del Ter. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 40,1 —y 49,2 (31 TDG 401492).
Per arribar-hi cal situar-se a la carretera de Vic a Manlleu. Just davant la gasolinera que hi ha abans d’entrar a aquesta darrera població, surt a mà esquerra una pista que amb uns 300 m porta al mas Fugurull, davant mateix del qual hi ha la petita església romànica de Sant Julià de Vilamirosa.
També hi porta una pista que surt a mà esquerra, venint de Vic, i que es troba entre els quilòmetres 6 i 7. La capella és ben visible des de la carretera. (DAG)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Roda, i a la seva desaparició, no formà part de cap altre terme, ni del castell de Manlleu. Aviat adquirí funcions parroquials que va perdre el segle XVI quan va ésser unida a la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana com a sufragània, i més tard va quedar com a capella rural.
La ciutat de Roda, després de la destrucció soferta el 826 arran de la revolta d’Aissó no apareix en la documentació fins el 927 quan An i la seva muller Orrada donaren a l’església de Sant Pere de Vic una peça de terra situada al comtat d’Osona, a l’apèndix de la ciutat de Roda, al Pujol.
El lloc de Vilamirosa es troba documentat el 941 quan Crispí i la seva muller Auriola vengueren a Guadamir, levita, fill de Sal la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, un tros de terra erma, situada al comtat d’Osona, al terme de Roda, en el terme de Vilamirosa i en el Castellet. Encara l’any següent el mateix personatge adquirí més béns al terme de Roda i de Vilamirosa.
L’església, amb funcions parroquials, apareix documentada a partir del 1040, quan Sunifred i la seva muller Riquel donaren a Santa Maria de Ripoll una peça de terra situada a la parròquia de Sant Julià de Vilamirosa.
Durant el segle XIII l’església tingué un altar dedicat a la Mare de Déu, a més del principal, que fou renovat el 1507, quan fou col·locat el retaule de sant Julià, que pintà l’artista Joan Gascó.
Al principi del segle XVII fou construïda al cantó de tramuntana una segona nau per a l’altar de la Mare de Déu del Roser, esculpit per Montserrat Santmartí i decorat l’any 1607 per Pere Camps, de Sant Feliu de Torelló. Més tard, el 1784 fou afegit al cos de l’església la sagristia i es modificà la façana de ponent.
Sant Julià de Vilamirosa tingué molta importància inicialment, però amb el creixement de Manlleu el 1561 restà reduïda a sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana, quan ja havia desaparegut el mas Vilamirosa i havia aparegut al mateix lloc una altra masia, el Fugurull.
L’any 1878 l’església perdé la categoria de sufragània i esdevingué una simple capella rural, i es mantingué així fins a l’any 1936, que fou profanada.
A més de les reformes ja apuntades a l’edifici, cal esmentar que entre els segles XVII i XVIII fou transformat profundament el campanar, possiblement romànic en un principi. El 1805 fou oberta una nova finestra al cor i hom arrebossà tota la façana. El 1917 tingué lloc la darrera refecció de l’edifici: hom modificà la teulada i foren emblanquinats l’exterior i l’interior.
Després de quedar sense culte el 1936 començà la degradació del temple, la qual anà malmetent-ne la solidesa. L’any 1982 l’església fou restaurada pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. (APF-ABC-JVV)
Església
L’església és un senzill edifici d’una nau, la qual fins al moment de la seva restauració ha tingut diversos processos de reformes i ampliacions, que li han donat la seva imatge actual.
L’edifici original tenia una sola nau coberta amb volta de canó, sense arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant un simple plec. Exteriorment l’absis ha estat decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, distribuïdes en sèries de tres per lesenes.
La il·luminació ha estat obtinguda amb tres finestres de doble esqueixada obertes en l’absis i dues més al mur de tramuntana. La porta, amb un arc de mig punt i un segon arc en degradació, s’obre al mur de ponent i és posterior a l’obra de la nau.
Aquest edifici ha estat construït amb carreuons simplement escairats, agafats amb argamassa i disposats en filades regulars. Cal dir que en el curs de la restauració de l’any 1982 els paraments externs de la nau han estat arrebossats, tal com ja hem apuntat.
Aquesta estructura inicial va veure com li era afegit junt a la façana de ponent i al costat nord un campanar de torre, de base quadrada, amb un sol nivell de finestres a la part alta. La segona nau, afegida en època barroca, és coberta amb voltes de creueria, amb uns nervis de motllura molt grollera; es comunica amb la nau principal mitjançant una gran arcada que fa desaparèixer gairebé tot el mur de tramuntana de la primitiva església.
Al cantó de migjorn hom afegí una sagristia, els murs de la qual fan la funció de contraforts, ja que a causa d’un terratrèmol, la nau s’obrí cap enfora.
Els treballs de restauració duts a terme l’any 1982 consistiren en la consolidació estructural de l’edifici i el seu acabat interior i exterior. Aquest treball es plantejà com una intervenció creativa, introduint en l’edifici elements nous com és ara el paviment de pedra, el tancament d’obertures, la il·luminació, el tractament dels murs, etc. tot totalment deslligat de plantejaments arqueologistes i basats en criteris de disseny actuals, els quals plantegen una lectura de l’edifici i les seves arquitectures des d’una òptica arquitectònica i funcional corresponent al paper que l’edifici i la seva història tenen en el moment present.
Per la seva pròpia natura aquest plantejament, com tota obra d’arquitectura resulta polèmic. Per això els seus resultats i la seva execució foren objecte d’una certa controvèrsia pública. (DAG-JAA)
Ben poca és la bibliografia existent d’aquest edifici i menys encara del període que ens interessa. Els estudiosos que la tracten coincideixen en datar-la del segle XI. Per les característiques arquitectòniques i pel tractament dels materials emprats cal datar-la de vers mitjan segle XI, tot i seguint la cronologia proposada per J. Puig i Cadafalch. Pot reforçar aquesta teoria el fet que des del 1042 l’església consta ja com a parròquia. Es tracta d’un edifici rural, construït sense cap mena de complicació i en moments segurament d’auge de la zona, la qual requeria una parròquia per a resoldre les seves pròpies necessitats, com és corrent en aquest període i en l’àrea que estudiem. (DAG)
Bibliografia
- Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme del Castell de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV, anys 1921-24, pàgs. 166-167.
- Església de Sant Julià de Vilamirosa, Memòria 1981-1982, Actuació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, Barcelona novembre de 1983, pàgs. 79-89.
- Excursió a Sant Julià de Vilamirosa, “Gazeta Montanyesa”, núm. 551, Vic 25-II-1911.
- Jaume Pladelasala: Granollers de la Plana, “Ausa”, Vic 1955-57, pàg. 57.
- Antoni Pladevall: Manlleu, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I. (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 138-139.
- Antoni Pladevall: Sant Julià de Vilamirosa, “Full Diocesà”, Vic 14-XI-1982. (DAG)