Santa Maria de Manlleu

Situació

La vila de Manlleu té per base la gran recolzada que forma el riu Ter, quan capgira la seva orientació de nord a sud per donar lloc a diversos meandres vers l’est fins que aconsegueix atènyer les Guilleries. Es troba al centre de la Plana de Vic i en el sector més fondal. Justament al sector més enlairat de la vila hi ha l’església parroquial, perfectament visible des de qualsevol punt. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 41,1 —y 50,6 (31 TDG 411506).

Manlleu es troba a 8 km en direcció nord de Vic, ciutat des d’on surt una carretera, perfectament indicada. (DAG)

Història

L’església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Roda, i quan aquest desaparegué, quedà compresa en el del castell de Manlleu. Inicialment fou considerada com a parròquia, mentre que al final del segle XI vora la seva església s’aplegà una comunitat de canonges que perdurà fins al final del segle XVI, quan fou secularitzada i passà a dependre del convent dels dominicans de Tremp, situació que durà fins a l’exclaustració i l’església quedà com a parròquia sense cap mena de lligams amb altres institucions religioses com no fos amb el bisbat.

Els primers segles d’existència

Les primeres notícies sobre Manlleu ja fan referència a l’església de Santa Maria, car l’any 906 el bisbe Idalguer de Vic acudí a Manlleu a consagrar l’església de Santa Maria, que el vicari comtal, Fedanci, havia reedificat. El bisbe dotà l’església amb els delmes i primícies del terme parroquial i li fou incorporada l’església de Sant Esteve de Corcó o de Vila-setrú i el domini parroquial de tot un seguit de viles i vilars compresos en els seus termes parroquials. Mentre que el vicari Fedanci cedia a l’església diversos llibres litúrgics i altres béns territorials, diversos parroquians feren donació d’altres propietats.

Després de la consagració se segueix constatant el funcionament de l’església com a parròquia i no serà fins al final del segle XI, quan hi ha algunes notícies de conflictes derivats del domini que exercien els senyors del castell de Manlleu. El motiu de les controvèrsies fou el fet que el 1084 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, cedí als esposos Pere Amat de Manlleu i Guisla de Queralt els delmes i primícies de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, en compensació de la potestat del castell de Voltregà, que els esmentats esposos havien cedit al bisbe de Vic.

Probablement foren els mateixos Pere Amat i Guisla els qui van fer renovar o els qui patrocinaren la construcció d’una nova església parroquial de Manlleu, la qual fou consagrada el 1086, segons una nota afegida al final de la còpia de l’acta primitiva de Manlleu del 906.

Al final de l’any 1088, amb motiu de la mort de Pere Amat de Manlleu, el bisbe de Vic considerà finit el pacte fet el 1084 i encomanà els castells de Voltregà, Orís i Solterra, dels quals tenia el domini superior delegat pel comte de Barcelona, als seus amics el senescal Guillem Ramon d’Estela, el germà d’aquest, Arbert Ramon i Mir Foguet. En el pacte hi anava també el domini superior del terme de Manlleu, a excepció de l’església de Santa Maria i de la seva sufragània de Sant Esteve de Vila-setrú, de les quals el bisbe confirmà el retorn i la possessió a la canònica de Vic.

La vídua Guisla de Queralt no es va avenir a l’espoliació o privació que li feien de l’església de Manlleu i cedí els suposats drets al seu germà Bernat Guillem de Queralt, senyor del terme de Gurb. Per això el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, en ocasió d’un sínode celebrat a Vic l’any 1095 va fer procedir amb penes canòniques contra el senyor de Gurb, Bernat Guillem, perquè usurpava a la canònica de Vic els delmes, primícies i alous que formaven la dotació de l’església de Manlleu. Les tibantors entre el bisbe de Vic i la senyora de Manlleu van durar fins al 1098 i, a causa d’elles, fou excomunicada la vídua Guisla de Queralt, la qual finalment, el 26 de juliol del 1098, retornà a la canònica de Vic l’església de Manlleu amb tots els seus béns. Guisla morí al final del mateix any 1098 i, bé que els Queralt heretaren els seus béns i tingueren discussions amb el monestir de Ripoll per usurpar els béns i rendes que el monestir tenia a Manlleu i a altres indrets, no sabem que mai més tinguessin conflictes amb el bisbe per l’església de Manlleu; tot al contrari, sabem que feren llegats de terres i diners a la nova canònica manlleuenca al llarg del segle XII.

La fundació de la canònica

Mentre ocorrien els conflictes entre la vídua del senyor de Manlleu i la seva família amb els bisbes de Vic, s’aplegaren entorn de l’església renovada de Santa Maria de Manlleu un grup de tres o quatre clergues amb l’intent de formar una petita comunitat canonical sota la regla de sant Agustí.

Tot i que no podem precisar la data inicial de la canònica ni en sabem res en concret abans de l’any 1105, la constant actuació de l’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, en favor de l’església de Manlleu fa suposar que devia ser ell l’endegador de la nova comunitat canonical. La suposició no és pas gratuïta: sabem que entorn del 1080 el bisbe de Vic intentà de transformar la canònica secular aquisgranesa de la catedral de Vic en canònica regular i reformada i que, davant l’oposició dels vells canonges vigatans, fundà amb un grup de joves el monestir o canònica de l’Estany, entre els anys 1080 i 1082. També dirigí la canònica de Sant Joan de les Abadesses i hi introduí la regla de sant Agustí entre el 1083 i el 1086; va reformar o, millor dit, va intentar fer reformar pel prior de l’Estany la canònica secular de Manresa entre el 1095 i el 1098 i va presidir l’endegament de la canònica de Sant Tomàs de Riudeperes. Així, doncs, va lluitar fins a la seva mort, ocorreguda el 1099, per reformar arreu el seu clergat. En aquest supòsit, tindríem que entre els anys 1086 i 1099 viurien a Manlleu uns clergues a la manera canonical o regular i que el 1105, després del temps turbulent que hi hagué a Vic fins a l’elecció del bisbe Arnau de Malla, se’ls donà un estatut jurídic que confirmava la seva manera de vida sota la regla de Sant Agustí.

Després dels anys de desgavell que seguiren a la mort del bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, el 1102 fou elegit bisbe Arnau de Malla. Una de les disposicions d’aquest bisbe, que prengué el 1105, fou la d’estabilitzar i donar un principi jurídic a la canònica de Santa Maria de Manlleu; per això, va sostreure l’església de Manlleu del canonge capellà, que cobrava les rendes, i disposà que en endavant fos regida per un prior. En aquest document es concedia als clergues de Manlleu la facultat de viure sota la regla de sant Agustí i d’elegir canònicament un prior o superior de la casa. També decidí el bisbe, amb l’acord dels seus canonges, que en endavant no es nomenés cap més canonge de Vic com a capellà de Manlleu, i que tota la responsabilitat passés al nou prior i la comunitat sense interferència de cap laic ni de ningú. Es decretà que el nou prior i els seus successors fossin elegits pels canonges de Manlleu, però, si aquests no es posessin d’acord, fossin el bisbe i els canonges de Vic els qui fessin l’elecció. Finalment, es declarà l’església de Manlleu lliure de tots els interdictes possibles, a no ésser que els fossin lliurats per culpa dels seus canonges o per tota mena d’usurpadors de béns i es declarà sotmesa a l’església de Vic en matèria de sínodes, hebdòmades i tota mena de drets que la catedral tenia sobre les seves esglésies.

Aquest document és tingut per l’acta fundacional de la canònica de Manlleu, però fa tota la impressió d’ésser només un acte jurídic que legalitzava la situació d’uns clergues que ja vivien canonicalment a Manlleu des d’abans del 1099.

A continuació es mostra el priorologia de Santa Maria de Manlleu. S'hi han marcat amb asterisc els priors dubtosos que dona Pau Parassols i Pi.

Priorologi de la canònica Santa Maria de Manlleu

Ramon Bernat*	1102
Pere Bernat*	1102-1121
Amat	1127-1149
Bernat de Saniàs	1151
Arnau de Manlleu	1201-1234
Ramon	1238-1240
Bernat Arbert	1242-1270
Bernat	1291-1296
Bernat Benet	1302-1314
Bernat ça Coromina	1324-1351
Bernat ça Cavalleria	1351-1378
Pere ça Cavalleria	1379-1385
Pere des Parer	(1385) 1391-1402
Berenguer Manyosa, electe	1402
Pere de Montcorb	1403-1410
Francesc de Caselles	1410-1420
Llorenç de Castellet	1422-1428
Miquel Bramon (procurador)	1429
Mateu Mercer (procurador)	1429-1432
Gabriel Parets	1437-1453
Tomàs Mateu Riera	1454-1474
Bartomeu Torrent	1475-1480
Jaume Graell, electe	1480
priors comandataris
Jaume de Cardona	1480-1486
Jordi Joan Dussay	1489-1491
Miquel Rovira	1492-1502
Jaume Rovira	1505-1523
Onofre Pau Hospital	1523-1542
Vicenç Bassa	1543
Francesc Tarafa i Savall	1544-1556
Alexandre Bernich	1558-1562
Marc Antoni Tarafa	1563-1574
Esteve Bruniquer	1574-1576
Francesc Rovirola	1576-1604
* Priors dubtosos que dona Pau Parassols i Pi (APF)

Els primers temps

Sembla que a partir de la consolidació de l’estatut jurídic de la canònica de Manlleu i la prescripció d’elegir un prior que presidís la comunitat canonical, hauria d’haver-hi una bona informació del seu funcionament, però en la realitat no és així. Se sap que funcionava la casa per notícies del 1115 i del 1137; sabem el nom d’un prior el 1151, i només des del segle XIII es coneix el nom dels comunitaris i altres particularitats de la vida del monestir. Això és per causa de l’escassetat de documentació vigatana d’aquest temps sobre Manlleu i a la pèrdua de l’antic arxiu canonical, que sembla que va passar al convent dels dominicans de Tremp on es devia destruir en l’incendi del 1835. Si bé fa uns anys que es va trobar un capbreu del segle XVI amb moltes notícies antigues sobre la sagrera i les propietats dels canonges de Manlleu, el segle XII és el més escàs de notícies del passat manlleuenc.

El fet que hi haguéssin a Manlleu priors ja al començament del segle XII sembla evident, però de moment no ens consten documentalment els seus noms. Amb tot, cal considerar-ho una mera especulació, sense cap base ferma. El que si que no cal dubtar és que, malgrat desconèixer-los, abans del 1151, hi havia priors a Manlleu. Així, en el testament d’un tal Ramon Guillem, del 1115, aquest deixà a l’església de Santa Maria de Manlleu dos morabatins i també un tercer que li devia el prior de Manlleu, sense que se n’esmenti el nom. També se cita un prior de Santa Maria de Manlleu en un testament del 1137. El primer prior conegut amb certesa és Bernat de Saniàs que el 1151 feu treure una còpia de l’acta de consagració de Manlleu.

D’altra banda, sabem tanmateix que el monestir o canònica de Manlleu tenia anomenada no sols a la comarca sinó fora d’ella, com ho prova que el 1108 la vescomtessa de Bas, Ermessenda, muller d’Udulard Bernat de Milany, amb l’aprovació del bisbe de Girona, Bernat Humbert de Sesagudes, fes cessió a la canònica de Manlleu de l’església de Santa Maria de Puigpardines, de la comarca de la Garrotxa i municipi de Sant Privat d’En Bas, on més tard els canonges de Manlleu fundaren una filial o pabordia.

També sabem per notícies tardanes que la canònica de Manlleu posseïa des del segle XII l’església de Sant Miquelde Sorerols, del municipi de Tavertet i la de Sant Martí Sescorts, ara municipi de Santa Maria de Corcó, així com molts dels masos i alous que surten documentats el segle XIII. Tot això suposa una gran vitalitat de la conònica durant els primers segles de la seva existbncia, pero fins que no surti la documentacio perduda o extraviada, la primera centuria de la vida canonical manlleuenca sera untemps fosc i enigmatic.

Temps d’esplendor

Mapa on s’indiquen les possessions que tenia la canònica. A Manlleu hi tenia 27 cases, amb els seus masos i terres; a Vila-setrú, 9 masos amb terres; a Vilamirosa, 6 masos amb terres; a Sant Martí Sescorts, 6 masos amb terres; i a Roda i la Guàrdia, 5 masos amb terres. Depenien de la canònica de Manlleu les esglésies de Sant Esteve de Vila-setrú, Sant Martí Sescorts i Sant Miquel de Sorerols, i la pabordia o priorat de Santa Maria de Puigpardines, a Sant Privat d’En Bas.

A. Pladevall

L’esplendor d’un monestir anava sempre molt vinculat a la possessió d’un bon patrimoni. Aquest permetia realitzacions materials i fins un esplendor de culte i acréixer el nombre de comunitaris, bé que a la llarga era un llast que ensorrava les cases religioses, per tal com les feia objecte de cobdícia pels poderosos. Manlleu posseí un patrimoni força notable, sense ésser tampoc comparable amb els dels grans monestirs.

El patrimoni de la canònica de Manlleu era format, sobretot, per masos, terres i alguns drets parroquials, com els de Sant Martí Sescorts, Sant Esteve de Vila-setrú i Sant Miquel de Sorerols, i també per la casa de Santa Maria de Puigpardines, on es fundà una pabordia o casa filial de Manlleu. Direm només que al 1380, el monestir cobrava de tots els seus masos i terres unes 170 lliures, 52 quarteres de blat, 46 capons i 76 gallines. Els cobraments per veremes eren molt escassos, uns 9 setens de vi.

Tot aquest lot de béns s’havia format per velles donacions o llegats de famílies nobles com els Queralt, Manlleu, Tavertet, Terrers, Montbui o els Cabrera-Castelló o bé els pagesos hisendats com els Puigdessalit, Cavalleria, Coromina, etc. Molts béns portaven annexa l’obligació de misses o aniversaris pels donadors, d’altres venien de la dotació de canonges o dels donats del priorat.

Amb tots aquests béns els canonges havien de mantenir-se —normalment hi havia sis o set canonges i dos sacerdots o vicaris perpetus que cuidaven de les esglésies de Manlleu i de Vila-setrú—, havien de pagar les despeses del culte, fer caritat, celebrar aniversaris i altres fundacions piadoses. També havien de pagar 7 lliures i 10 sous als bisbes de Vic i pagar altres tributacions eclesiàstiques a l’ardiaca i a Roma.

El prior de Manlleu era senyor de totes les cases que s’establiren prop de l’església de Manlleu a Dalt Vila, al perímetre d’entorn de l’església anomenada sagrera, que es trobava emmurallat.

Són molts els documents que fan esment d’establiments de cases i de cobrament de censos per aquesta raó. Per donar una idea de Manlleu entre els anys 1262 i 1287 hem de fer constar que per aquells anys la població de Manlleuera d’un mínim de 25 a 30 famílies. Totes les cases termenaven amb la casa del priorat o el seu hort, amb la casa del canonge sagristà, amb la plaça que donava a l’església o amb la galilea o atri, i amb dos o tres carrerons innominats, amb un torrent o xaragall i amb el vall o mur de la sagrera. També s’esmenta des del principi del segle XIV la plaça del Pedró.

Els títols que al·legava el prior per anomenar-se senyor de la població de Manlleu eren la donació que Combarro va fer a Santa Maria de Manlleu l’any 906, quan fou consagrada l’església. Diu l’acta de consagració que donava a Santa Maria el puig on hi havia fundada l’església amb les seves parets velles i amb el puig i els seus termes, els quals per llevant eren el rec que portava aigua en temps de pluja, a migdia el camí a la font, a ponent la terra del vicari Fedanci i a tramuntana el camí que anava a Corcó, la vila o antic mas de Corcó de Vila-setrú. També al·legava la donació que li va fer el 1222 Ramon de Terrers quan va reconèixer que era pròpia del prior “tota aquella plaça que hi ha en dita sagrera de Manlleu, això és de les cases de Bellfort fins al sagrer de Sant Pere de Vic”; també va reconèixer que pertanyia al prior aquell clos que hi havia fora de la sagrera i que Ramon Llobet Trasnari havia donat al monestir en el seu testament. Un altre document que sovint al·legà el prior per provar que la sagrera de Manlleu li pertanyia és el pacte fet el 1225 entre el prior Arnau i el seu germà el noble Bernat de Manlleu, pel qual reconeixia al prior que la sagrera de Manlleu era domini i franc alou del priorat. Arnau de Manlleu en el pacte va fer excepció de les cases i casals que ell tenia a la sagrera i els seus homes propis que hi vivien; per aquestes cases cada any el dia que se celebrava la dedicació de l’església de Manlleu ell havia de donar a l’església de Manlleu una lliura de cera. Va pactar també que ni l’esmentat Bernat de Manlleu ni cap successor seu no poguessin tenir cap senyoria, força o recapta ni qualsevol altra consuetud que pogués gravar els homes propis que visquessin a la sagrera; només n’exceptuava que aquests havien d’estar obligats a eixir al so del castell, és a dir, presentar-se armats quan fossin requerits pel so del corn o trompeta emès des del castell i anar a defensar-lo com havien de fer els altres homes.

El funcionament intern

El monestir tenia en els seus orígens un prior i quatre canonges, un sisè canonicat fou fundat per Bernat de Manlleu, germà del prior Arnau, el 1228, i fou dotat amb les Coromines i terres situades a migdia del monestir, entre aquest i el riu Ter, a l’indret ocupat ara per la plaça i els carrers de la vila, i encara es fundà un setè canonicat que sembla que fou fundat per la casa Cavalleria, bé que no en sabem la data. El nombre de set canonges no es va mantenir molt temps. Bé que a partir de mitjan segle XIV només se n’hi troben sis i més endavant cinc o quatre.

Juntament amb els canonges hi vivien també els vicaris perpetus o sacerdots que s’encarregaven de la cura d’ànimes a Manlleu i a Vila-setrú. Alguns dels vicaris perpetus eren veritables rectors de Manlleu.

La comunitat de Manlleu tingué també altres persones, anomenades donats o deodonats, que vivien prop dels canonges i participaven dels seus béns; així el 1299 Berenguer de Mas, donat de l’església de Santa Maria de Manlleu donà al prior Bernat, per a remei de la seva ànima i perquè se li celebrés cada any una missa el dia de la seva mort, tot el domini i una part dels esplets que tenia a la coma de Caluselles i altres béns que pogués tenir el dia que morís. El 1301 també vivia al monestir de Manlleu el donat Berenguer Riera, fill de Centelles, que en morir el 1303 llegà tots els seus béns al priorat, cosa que li discutien els seus parents.

Per conèixer la forma de vida de la comunitat i els seus problemes cal acudir a les visites pastorals que els bisbes de Vic feren al priorat de Manlleu. La primera acta d’aquestes visites que s’ha conservat és la que hi va fer el bisbe Galceran Sacosta el 27 d’agost de 1330. Al moment de fer la visita el prior es trobava absent i el bisbe, segons costum, cridà un grup de feligresos de Manlleu, els quals, en qualitat de testimonis de la visita, varen respondre al bisbe d’acord a unes preguntes o qüestionari que els va fer. Declararen tots ells que al monestir hi vivien el prior, sis canonges i dos clergues. Sobre ells varen declarar que el prior s’absentava molt sovint, que el canonge sacristà, Jaume ça Coromina, anava darrera una viuda i li feia tocar serenates, que no es donaven les caritats acostumades al monestir, que no es complia bé la celebració dels aniversaris i que els canonges estaven queixosos del desgavell que hi havia últimament a la comunitat. Els feligresos també es queixaven contra el costum que tenia el vicari perpetu Pere de Riera de quedar-se amb el llit en què morien els seus feligresos. Aquest dret o costum era molt antic, però digueren que temps enrera s’havia adoptat la pràctica de donar al vicari una quantitat que anava entre 18 diners i 5 sous, segons la riquesa del difunt, però que ara el vicari tornava a reclamar el llit i això causava perjudici i malestar als feligresos.

Dos anys després, els dies 25 i 26 de març de 1332, el bisbe tornava a ser a Manlleu i aquesta vegada cridà a declarar tots els canonges. Aquests manifestaren al bisbe que tots vivien i dormien en una mateixa casa, llevat d’un que per raons de salut dormia en un altre lloc; també menjaven junts, però no al refectori, sinó en una altra sala, a causa dels molts hostes i visitants que sempre tenien. En aquell moment el nombre de canonges era de sis, però tots sabien que abans n’hi havia hagut set i, per tant, hi havia una vacant.

També declararen que el prior havia deixat de tenir a l’església un benefici que havien fundat els de la casa de Montbui, el beneficiari del qual havia de pregar pel llinatge dels Montbui i, el que era més greu, en aquell moment no els donava l’hospitalitat ni les almoines com abans, perquè el prior no hi tenia un porter fix, com abans, que hi estigués des de la sortida del sol; només hi havia un porter una hora al dia i el pa que es donava de caritat no era de bon blat sinó de glans i de clofolles.

Encara feren més retrets al comportament del prior per haver fet algunes reduccions inadequades de censos i per vendre blat massa car, a sis diners més la quartera; això ho feia per mitjà del seu nebot Bernat ça Coromina o del seu criat Guillem Batayat. També a vegades es venia el blat amb l’obligació que havien d’anar-lo a moldre al seu molí.

Davant aquestes queixes i d’altres observacions fetes pel bisbe Galceran Sacosta aquest cridà al palau episcopal de Vic el prior Bernat ça Coromina i allí es redactà, el dia 21 de novembre de 1335, un document, fet en nom del bisbe i del prior, que establia el funcionament del monestir i les obligacions del prior envers la comunitat, les quals permeten tenir una minuciosa visió de la vida material o alimentació dels canonges manlleuencs.

La decadència

El millor testimoni de la paulatina decadència del monestir a partir del final del segle XIV el donen les visites pastorals, per això exposem a continuació les més característiques.

Quan el bisbe Francesc Riquer visità el monestir de Manlleu, el 13 de novembre de 1394, diu que encara es manté el nombre de cinc canonges, però un d’ells ja no vivia a Manlleu sinó que feia de vicari arrendador de la parròquia de Tagamanent i sempre residia allí.

Tots diuen que el prior era un bon administrador i que donava les raccions tan bé com podia, però que sovint es trobaven poc ben atesos per manca de rendes.

Dels quatre beneficis que hi havia a l’església de Manlleu només un era servit correctament, el de sant Gil, que regia mossèn Ramon Salgueda, el qual també regentava el benefici de sant Miquel que ell havia fundat feia pocs anys. El benefici de santa Maria el posseïa Arnau de Condamina però feia quatre anys que no el feia servir, tot i que les seves rendes pujaven a unes 25 lliures l’any. El quart benefici, el de sant Pere, el servia només un dia per setmana el canonge Simó de Narbona.

Més malament estava la cura d’ànimes de la parròquia de Manlleu, de la qual es cuidava mossèn Pere de Relat, el qual, però, feia sis anys que no residia a Manlleu i hi tenia com arrendador Bernat de Riera, canonge de Sant Tomàs de Riudeperes, el qual no se n’ocupava gaire, per això se’n ressentia la cura d’ànimes i en especial l’escrivania o notari que anava sempre a càrrec del vicari perpetu.

El nombre de canonges residents començà a ser irregular i deficient, sobretot a partir del segle XV. El 1391 només hi residien quatre canonges i la mateixa quantitat era la que es troba el 1402; l’any 1414 ja només n’eren tres.

El 1442 s’havia fundat un nou benefici a l’altar de sant Genis, per obra o dotació de Bernat de Sant Genis; aquest benefici l’obtenia mossèn Alexandre Nolla, i dels altres quatre beneficis només dos eren ben servits.

Aquest any el visitador diu que la casa del priorat es trobava molt abandonada tant en la conservació de l’edifici com en el mobiliari. Diu, però, que això no era culpa del prior, puix que quan ell es va fer càrrec del priorat aquest es trobava amb les cases molt destruïdes i necessitades de moltes obres i que ell havia començat la reparació; deixava, per tant, al seu bon criteri continuar la reparació de la casa del priorat. També trobà en mal estat l’església i manà especialment que fos restaurada la seva coberta.

La resta de visites són sempre reveladores del mal estat del monestir, de manera que durant el segle XVI mai no hi residiren més de tres canonges i el vicari perpetu. Els priors eren gairebé sempre gent de fora, amb altres prebendes, que feien molt curtes estades a Manlleu.

El més lamentable era que cap d’aquests priors ni canonges, fins al temps del prior Marc Antoni Tarafa, el 1571, no renovà seriosament la casa prioral. Per això és una constant de totes les visites episcopals llegir frases com aquestes: “La casa del monestir necessita una gran reparació i tot i que moltes vegades es manà que es reparés, mai no s’ha fet” (1537). O bé: “I visitat el monestir es trobà que necessitava d’una gran reparació i que hi ha perill que esdevingui una ruïna total” (1565).

També és un símptoma de decadència el fet que a causa dels perjudicis que els terratrèmols a partir del 1425 afectaren els edificis conventuals i l’església, el 1429 el papa Martí V unís el priorat de Manlleu al de Sant Joan de les Abadesses, a fi que aquell es recuperés dels danys causats. La unió no durà gaire, i pels volts del 1435 el priorat de Manlleu ja tornava a tenir priors propis en comptes dels administradors que el monestir havia tingut durant el curt període de dependència.

La decadència segueix fent-se palesa el segle XVI quan el bisbe de Vic, el 1534, a causa del desgavell administratiu del prior que no pagava les quantitats que devia, per viure i mantenir-se, al vicari perpetu de Manlleu, ni als dos canonges que residien al monestir, manà al vicari perpetu que segrestés els béns que donava el priorat per pagar tot el que devia.

La canònica de Manlleu subsistí al llarg del segle XVI sense que tingués una solució definitiva, excepte la reforma de la casa del priorat, i al final fou secularitzada com totes les altres canòniques catalanes el 1592, quan el papa a més de dissoldre-la la uní al convent dominicà de Sant Jaume de la Schola Christi de Pallars, situat a Tremp, fundat el 1590. El convent dominicà havia de pagar el rector o vicari perpetu de Manlleu i complir totes les obligacions religioses de la vila i la sufragània de Sant Esteve de Vila-setrú.

En aquest moment les rendes del priorat de Manlleu es calculaven en 230 ducats d’or anuals. De moment, però, fins que morís el prior Rovirola i els canonges, aquests podien anar disfrutant de les rendes fins a la seva mort o renúncia dels seus càrrecs; això feu que l’aplicació de la butlla papal es diferís fins a l’any 1604 a la mort o cessió de Rovirola. Entretant els canonges de Manlleu lluitaven perquè l’antiga canònica de Manlleu fos declarada col·legiata i així es pogués lliurar de la subjecció al convent de Tremp, però una sentència romana de l’1 de juny del 1606 confirmà la unió, que de fet durà fins el 1835, any de l’exclaustració dels frares.

En endavant els vicaris perpetus o rectors residiren a l’antic priorat i rebien la paga del prior de Tremp, cosa que fou causa de diferents litigis. (APF-ABC)

Església

Per parlar de l’església de Santa Maria de Manlleu haurem de remetre’ns als estudis que han estat fets, ja que no s’han conservat restes de l’antic temple, llevat d’unes galeries del claustre, una d’elles romànica, que fou traslladada l’any 1967 darrera l’actual temple, i l’altra, gòtica-renaixentista, feta per Marc Antoni Tarafa el 1571, reutilitzada avui com un atri que comunica l’església i la rectoria.

Un dels primers que estudià la història de Manlleu i s’aturà en l’església fou Domènech Torrent i Garriga. Evidentment, deixem a un cantó l’estudi, per altra banda poc seriós, de Pau Parassols. El primer transcriu una còpia de l’acta de consagració del 906, on el vicari Fedanci s’anomena el seu reedificador, la qual cosa indica, com diu Ramon d’Abadal, que es tracta de retornar a una situació antiga, abans de la revolta d’Aissó, és a dir, demostra l’existència d’un temple anterior.

Damunt aquest estudi, potser no gaire precís i avui totalment anacrònic, s’han basat la major part d’erudits sobre aquest tema, alguns afegint quelcom que fa progressar-ne en part el coneixement, i d’altres sense cap ànim d’obrir nous camins per esbrinar el veritable passat d’aquesta vila i concretament de la seva església. Cal destacar l’estudi de caire històric que fa Antoni Pladevall de la canònica de Manlleu des del seu naixement fins a la seva extinció.

Quatre són els temples que proposen la major part d’autors. A nosaltres únicament ens interessen els dos primers, és a dir, el del vicari Fedanci, del qual tenim la còpia de l’acta de consagració del 906, feta pel bisbe Idalguer, com ja hem dit, però de l’edifici del qual no es conserva res, i el segon, el del sacerdot Gontric, que el 1086 fou consagrat pel bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà. D’aquest període deuen ésser els fragments del claustre que han romàs.

Pel que es refereix a l’elevació de Santa Maria de Manlleu a monestir, Eduard Junyent creu que el 1105 el cenobi es va posar sota la regla de Sant Agustí. Torrent i Garriga dona la data del 1086 el mateix que J. Puig i Cadafalch; Antoni Pladevall, igual com Esteve Gaja, creu que l’església parroquial de Santa Maria de Manlleu fou erigida al final del segle XI, com a centre d’una comunitat canonical augustiniana, que tingué un paper molt important, i que cap el 1102-1105 el bisbe de Vic, Arnau de Malla, l’erigí en monestir canonical augustinià regit per un prior.

Fragments escultòrics procedents de l’església romànica trobats en les obres de demolició i construcció de l’església actual, dibuixats per Francesc d’A. Pujol (El monestir de Santa Maria de Manlleu, “Lletres Amicals”, Manlleu 1957).

L’església actual fou edificada en el mateix lloc que ocupava la romànica. Eduard Junyent la presenta del tipus romànic amb volta, sense donar cap més altra dada, ja que és gairebé impossible de fer-ne una hipotètica reconstrucció. Malgrat tot, Francesc Pujol, que era present en els treballs de desenrunament i planificació del nou temple després del 1936, va prendre alguns apunts de les restes que anaven apareixent (capitells, frisos, trossos de pedres esculpides d’acusades línies romàniques) i basant-se en aquests fragments, en algunes mides preses i en la comparació amb d’altres edificis de l’època, intentà d’estructurar l’església edificada per Gontric al final del segle XI. A continuació resumim les notes que aquest erudit va anar agafant:

“Primerament es descobriren algunes restes escasses de fonaments. Aquestes donen una mesura lògica de les dimensions del temple. A uns quatre metres del centre de l’actual temple i a dos metres escassos de l’absis, es trobà un tros de mur de mig metre de gruix. En direcció a tramuntana, un altre agrupament de pedres tallades, distanciades 2,60 m cap a migjorn de les primeres, marcava un altre vestigi de fonaments d’una construcció anterior. En un principi aquesta troballa feu suposar que es tractava d’una portalada, però en observar una certa forma circular que es cloïa en direcció a llevant s’endevinà un vestigi segur d’un absis romànic. Seguint la direcció de la recta que unia els dos trossos de fonament, s’aixecava un bon tros de terra per veure si s’ensopegava l’altre mur que devia contenir la volta principal del temple. Més fou endebades. No obstant això, aprofitant els quatre o cinc pams de prolongació de curva, es pogué traçar una semicircumferència molt aproximada, que donà com a resultat una amplada de sis metres.”

Comptant amb aquestes dades, i seguint el mateix autor, podem atrevir-nos a traçar la planta del temple de Gontric, amb molta proximitat: una nau central i dues naus laterals, capçades amb tres absis. La separació de les naus devia ésser feta només per pilastres, les quals devien sostenir la coberta. Això es pot deduir ja que no es perllonguen els fonaments trobats al punt de partida dels semicercles de l’absis.

L’amplada total del temple devia ésser d’uns dotze metres, mentre que la llargada, comparant-la amb altres esglésies del mateix període, devia tenir d’uns 20 a uns 22 metres.

La coberta segons Francesc Pujol, devia ésser de fusta, ja que la de pedra encara no era massa estesa al segle XI (?). La nau central era més alta que les laterals, coberta amb dos vertents amb jàsseres i estreps la principal i amb senzilles bigues les naus laterals, aprofitant o no el mateix pendís de la teulada. Això ho confirma el gruix dels murs, relativament estret per contenir l’extensió d’una volta de canó, com també ho confirmen les mesures de les columnes adossades.

Les naus laterals eren separades de la central per pilastres, tres o com a màxim quatre, unides amb uns arcs longitudinals que partien dels capitells i columnes adossades a cada pilar (?); això es pot deduir dels fragments de capitells i bases trobats, els quals sols estan esculturats en dues cares, indici clar de llur adossament a les pilastres.

Pel que fa a d’altres elements ja més secundaris, Pujol es fixa en d’altres edificis romànics i els aplica a Santa Maria de Manlleu.

Com una memòria arqueològica del que anà sortint en el moment de l’edificació de l’església actual, l’estudi de Francesc Pujol és d’una importància cabdal, ja que no n’existeix cap altre que doni a conèixer com era el temple de Gontric. Malgrat això, Pujol aplica massa generalitats de l’arquitectura romànica catalana a l’església per poder fer una reconstrucció hipotètica.

En primer lloc sembla un xic difícil que Santa Maria de Manlleu fos de tres naus, tenint en compte el nombre de monjos que hi havia i observant solament les esglésies més properes que han romàs. Potser, i tant sols per plantejar una altra alternativa hipotètica, més aviat caldria apropar Santa Maria de Manlleu al grup, bastant nombrós, d’esglésies amb planta de creu llatina triabsidals, que es troba a la Plana de Vic, format per Sant Martí Sescorts, Sant Julià Sassorba, Santa Cecília de Voltregà, Sant Tomàs de Riudeperes, Santa Eugènia de Berga… i fora d’Osona, Sant Jaume de Frontanyà i Sant Ponç de Corbera, sols per citar-ne algunes.

Francesc Pujol en la seva monografia dedica un espai a parlar del claustre i, després de parlar d’altres restes que hi havia visibles en aquell moment i que ara aquí no interessen, fa una hipotètica reconstrucció del que devien ésser les dependències del monestir. (DAG)

Claustre

Planta i alçat d’un detall d’un dels porxos del claustre, amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes d’un dels dos tipus que hi havia i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Planta i alçat d’un detall d’un dels porxos del claustre, amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes d’un dels dos tipus que hi havia i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Segons Francesc Pujol, a la seva època, del claustre de Santa Maria de Manlleu es conservava encara sencer gairebé un costat. Si es té en compte que aquest costat tenia sis arcs en una llargària de nou metres, correspondria haver-hi vint-i-quatre columnes amb llurs capitells, llevat que en els quatre angles hi hagués, cosa possible, una pilastra o mur, ja que unes columnes tant poc fermes no haurien pogut sostenir les parets i les cobertes. En un cas i altre, s’ha de comptar amb vint-i-quatre capitells, encara que vuit d’ells tinguessin mitja part esculpida per estar adossats a la pilastra. D’aquests capitells sols se’n conserven uns pocs, de factura molt senzilla i de motius grollers i rudimentaris, els quals constituïen una ala molt malmesa. El seu estat és causat, entre d’altres raons, per la poca resistència de la pedra arenisca amb què fou construïda la columnata.

Data del començament de segle una fotografia del claustre de Manlleu tal com es conservava abans d’ésser desmuntat, amb una galeria d’arcades romàniques i amb una altra d’arcades gòtiques. Uns anys més tard, ja després de la guerra del 1936-1939, el claustre fou desmuntat i un conjunt d’elements romànics passaren una llarga temporada, més de trenta anys, guardats en un magatzem, d’on fou feta una fotografia que també publiquem.

Planta dels dos fragments de galeria, muntats actualment a manera de pèrgola, darrere la capçalera de l’església parroquial, aprofitant elements originals.

J.A. Adell

Tal com ja hem apuntat, l’any 1967, alguns elements de l’ala romànica foren novament muntats darrera l’església damunt una paret moderna, feta amb una pedra que desdiu ostentosament de la dels elements romànics, els quals, a més, foren muntats capriciosament tot formant una pèrgola. El conjunt dels elements muntats forma cinc arcades força amples, que descansen sobre una columnata senzilla.

En total hi ha quatre columnes, que es corresponen amb les arcades (d’1,22 m de llum).

Segons J. Puig i Cadafalch el claustre inicialment era cobert amb fusta, recolzada sobre una sola filera d’arcades sostingudes per columnes amb capitells decorats molt rudimentàriament. En la reconstrucció, unes fustes, a manera de caps de biga, volen evocar l’existència de fusta a la coberta.

Els elements sustentants que s’han conservat (d’1,75 m d’alçada) són de dos tipus: els uns segueixen l’estructura clàssica de base, fust cilíndric i capitell, aquest mensuliforme, més o menys treballat (de 25 cms x 20 x 37, aproximadament); els altres, de mòdul més petit, compost de base, fust i capitell monolítics, per tal de poder atènyer la mateixa alçada que les altres columnes, es completen amb un segon capitell mensuliforme, que fa les funcions d’àbac.

Les bases són senzilles i no presenten cap motllura. Els fusts són llisos i, en dues de les columnes conservades, tal com ja hem fet notar, formen un sol bloc amb els capitells.

Quant a la decoració escultòrica dels capitells, cal dir que només s’endevinen alguns motius geomètrics molt degradats i de factura molt tosca.

L’únic element figuratiu que s’ha conservat és un petit cap de brau que es troba a la cara externa d’un dels capitells, l’estat de conservació del qual és força deficient.

Eduard Junyent relaciona aquests capitells amb uns que es troben a l’ala oriental del claustre de Sant Benet de Bages.

Pel que fa a la disposició dels elements del claustre de Manlleu direm que aquesta respon a un tipus singular dintre la tipologia dels claustres romànics catalans, que podem relacionar llunyanament amb alguns claustres més primitius, com és ara la part més antiga del claustre de Sant Sebastià dels Gorgs, al Penedès. (DAG-JAA-EBC-MGM-MHC-MGS)

Bibliografia

• Ramon d’Abadal: Els primers comtes catalans, Ed. Vicens-Vives, Barcelona 1980, pàg. 79.
• H. Flórez: España sagrada, tom XXVIII, Madrid 1774.
• Esteve Gaja i Molist: Història de Manlleu, Ed. Jaime libros S.A., Barcelona 1976.
• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial, en 1945-52, núm. 32.
• Manlleu, “Hoja Diocesana”, núm. 445, Vic 15-VI-1969.
• Manlleu, villa próspera, “Lletres Amicals”, Manlleu 1961.
• Pau Parassols i Pi: Manlleu, su antiguedad y su primitivo templo de Santa Maria, “Revista histórico-latina”, tom II, núm. V, Madrid 1875.
• Antoni Pladevall: Els castells catalans. El castell de manlleu, vol. IV, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1973, pàg. 826.
• Antoni Pladevall: Els monestirs catalans, Ed. Destino, Barcelona 1974.
• Antoni Pladevall: Sobre l’antic castell de Manlleu, “Festa Major de Manlleu”, any 1977.
• Antoni Pladevall: La Canònica de Santa Maria de Manlleu, “Festa Major de Manlleu”, anys 1978-79-80-81.
• Antoni Pladevall: Manlleu Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981.
• J. Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 337-338.
• Francesc d’A. Pujol: El monestir de Santa Maria, “Lletres Amicals”, Manlleu 1957.
• Santa Maria de Manlleu. Edición commemorativa del milenario de Hoja Dominical, Manlleu 1950.
• Domingo Torrent y Garriga: Manlleu, croquis para su historia, Vic 1893.
• Jaime Villanueva: Viaje literario de las iglesias de España, València 1821, t. VI, pàgs. 224-333.
• F. de Zamora: Diario de los viajes hechos en Cataluña, Curial, Documents de cultura, Barcelona 1973, pàg. 68. (DAG)