Sant Martí de Canavelles

Situació

Capçalera del temple, que té adossat un bonic campanar un xic més tardà, però també d’època romànica.

ECSA - A. Roura

És situada a l’extrem NE del poble de Canavelles, sobre un promontori que domina la vall de la Tet, en direcció a llevant. Des d’aquest indret es veu l’església de Sant Just i Sant Pastor d’En. A la riba esquerra de la Tet, Canavelles domina el congost de les Graus, on brolla una font termal sulfurosa calenta.

Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 32’ 12” N - Long. 2° 14’ 57” E.

Per arribar a Canavelles (927 m d’altitud) des d’Oleta, cal prendre la N-116 en direcció a la Cerdanya, i a mà dreta, a 2,5 km, la D-28 (uns 2,5 km més).

Història

Des del segle IX, la major part del territori de Canavelles (Canavelles, 846; Canabellas, 854; Canavellas, 864-65) era posseït pel monestir de Sant Andreu d’Eixalada i, després de la seva destrucció (878), per l’abadia de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà, gràcies sobretot a la liberalitat de la comtessa Rotruda, filla de Berà I, comte de Rasès (i Conflent) el 812 i, del 801 al 820, de Barcelona, i d’Anna, filla de Rotruda i d’Alaric, comte d’Empúries (843). El monestir de Sant Miquel de Cuixà (en concret el cambrer de Cuixà, almenys des del segle XVI) en conservaria la senyoria fins a la fi de l’antic règim.

Nogensmenys, una família d’aquest nom —potser en origen castlans del lloc pel monestir de Sant Miquel de Cuixà— hi apareix des del segle XII (Arnau de Canavelles, 1165), la qual es perpetuà amb aquest nom fins al segle XIV. La presència d’aquests cavallers, que percebien dues parts del delme de Canavelles, s’explica per l’existència d’antigues fortaleses en el terme, com la de Serola, de les quals asseguraven la guarda.

Gairebé l’única informació històrica que tenim de l’església és que ja a l’inici del segle XI depenia del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Apareix entre les parròquies del deganat de Conflent que contribuïren a la dècima del 1279 i el 1280.

Església

Interior de l’església, on és perfectament visible la volta de canó apuntada que cobreix la nau i el tram de volta de mig punt que relliga la nau i la boca de l’absis.

ECSA - A. Roura

És una església de nau única, amb capçalera semicircular i coberta amb volta de canó llis apuntada. Entre la nau i la capçalera, un tram de cor, més baix, presenta una volta de canó de mig punt, com l’arc presbiteral. Una finestra d’arc de mig punt de doble esqueixada il·lumina l’absis a llevant. Una finestra idèntica s’obria a la paret meridional de la nau, però fou aparedada quan hom hi construí un porxo adossat, cobert amb una volta en quart de cercle. La porta meridional primitiva és d’arc de mig punt, sense timpà, i té dues arquivoltes.

Exteriorment, és notable la gradació de la teulada del tram del cor, més alta que la de la capçalera i més baixa que la de la nau.

L’aparell de la nau, ben visible al N, és d’esquist disposat en filades més o menys regulars, algunes en espina de peix, amb pedres tallades de grans dimensions als angles. A partir d’un metre sota la teulada, una neta represa de la maçoneria suggereix que la volta de la nau fou construïda dins una segona campanya, potser en substitució d’una coberta de fustam, i probablement al mateix temps que el porxo meridional, destinat a servir de contrafort a la paret meridional primitiva. Aquesta presenta encara a l’exterior les juntes solcades típiques del segle XI.

Un campanar quadrat s’aixeca a migdia, a la intersecció del tram de cor i de l’absis, immediatament a l’E del porxo. La façana de migdia presenta una finestra d’arc de mig punt al primer pis de caràcter romànic, sota una sobreedificació posterior.

La construcció del campanar hagué de succeir a la de la nau, potser al segle XII, i la del porxo a la del campanar, potser al segle XIII.

Pica

Pica baptismal conservada en aquesta església, ornamentada amb arcuacions invertides i semiesferes.

ECSA - A. Roura

L’església de Sant Martí de Canavelles conserva en el seu interior una pica baptismal, de granit.

La decoració és molt senzilla. La vora superior de la pica està lleument remarcada i el cos és ornamentat a partir d’arcuacions invertides de mig punt i dins d’aquests espais hi ha incloses mitges esferes. La datació de la pica es podria circumscriure al segle XIII.

Talla

El temple de Canavelles havia estotjat una talla romànica de la Mare de Déu, la darrera referència de la qual és la fotografia que adjuntem publicada anteriorment per M. Delcor (1970, làm. entre pàgs. 79-81).

La talla en aquell moment ja estava en molt mal estat: la policromia inexistent, les formes desfigurades pels corcs i l’absència de les parts importants en feien un conjunt escultòric de difícil estudi. Tot i això, la marededeu era representativa del model més comú en aquella època. La Mare de Déu estava asseguda. L’Infant seia també en posició central. Era possible observar les marques dels plecs de la roba a la part inferior del cos de la marededeu. Igualment eren visibles els encaixos per a introduir els braços de la figura de la Mare.

Bibliografia

• Rius, 1946, vol. I, pàg. 46 i 54
• Ponsich, 1952c, II, pàg. 68
• Cazes, 1974, pàgs. 32-33; 1990, pàg. 79
• Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68