Sant Martí Xic (les Masies de Voltregà)

Situació

Façana de migjorn de la capella, a escala 1:200, segons el projecte de restauració modificat pels constructors i redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat.

J.A. Adell-P. de Manuel-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Martí Xic, el topònim de la qual hom fa derivar de la seva condició d’església romànica més petita que existeix, cosa totalment falsa (possiblement es tracta d’una contraposició a la veïna de Sant Martí de Sobremunt), es troba situada a tocar el recinte del castell de Voltregà, als seus peus. Antigament un mur incloïa aquest edifici dintre el recinte del castell. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 34,4 —y 51,5 (31 tdg 344515).

Per a anar-hi, doncs, cal seguir el mateix camí que ens porta al castell de Voltregà. (JVV)

Història

Aquesta església fou des dels seus inicis una capella i després tingué funcions parroquials i depengué dels senyors del castell, fins que passà a domini episcopal.

El castell de Voltregà apareix documentat a partir del 902 quan una dona anomenada Sabrosa, vengué a Bel·ló i a la seva muller Eguisana, uns béns situats a l’apèndix del castell de Voltregà, al terme de vila d’Orriols.

L’església de Sant Martí es conegué primerament com a Sant Martí de Voltregà o Sant Martí del Castell, fins que la creença popular de la seva petitesa li donà el nom de Sant Martí Xic. Les primeres notícies sobre l’església es remunten a l’any 1097, quan el sacerdot Ermemir deixà dos sesters de pa i de vi per a la seva edificació, que deu correspondre a l’edificació actual.

A partir del 1110 hi ha constància del seu funcionament com a parròquia. Al mateix temps comencen a documentar-se abundoses deixes de terres i diners, en les quals destaquen les dels senyors del castell, patrons de l’església, i principalment la que l’any 1242 li feu Beatriu de Cabrera, vídua de Guerau de Castelló, senyora de Voltregà, que li donà el mas Gallissans.

Els Cabrera, de la línia dels castlans d’aquest castell, continuaren fent importants donacions a l’església de Sant Martí, les més importants de les quals foren les dels anys 1286, 1298 i 1330. La funció perdurà fins a mitjan segle XV, ja que en la col·lecta per la dècima del 1438 consta la contribució d’un rector de la capella de Sant Martí del Castell de Voltregà.

Mentrestant els bisbes de Vic havien esdevingut patrons de l’església pel fet d’haver comprat el 1370 el castell de Voltregà al vescomte de Cabrera, Bernat IV. Els bisbes hi van tenir un sacerdot beneficiat que tenia cura de l’església amb l’obligació de celebrar quinze misses l’any, que era un record de l’antiga parroquialitat, així com el dret que els habitants de tres masos tenien d’enterrar-se en el cementiri de l’església.

Aquesta església serví de temple parroquial fins que al segle XV li fou llevat el títol de parroquialitat, atès que la majoria dels habitants de l’indret deixaven la muntanya i anaven a viure a la plana, cosa que motivà el creixement de la població de Sant Hipòlit.

A partir del 1656 l’església de Sant Martí es fusionà totalment amb la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà, i el seu sacerdot beneficiat celebrava la missa matinal a Sant Hipòlit i només acudia a celebrar-la a la capella de Sant Martí el dia del seu sant patró.

Aquesta gairebé total manca de culte fou l’inici de la decadència del seu edifici. Així, quan el 1686 la visità el bisbe Antoni Pasqual, aquest hagué de manar que es reparés la teulada i el campanar que es trobava en ruïnes.

El seu estat ruïnós era la conseqüència del seu secular abandó, que havia fet que la volta i els murs estiguessin clivellats per diversos llocs, cosa que feia perillar la solidesa de l’edifici, si bé en el curs del 1984, fou restaurat l’edifici, gràcies a l’esforç d’un col·lectiu format pels Amics de Sant Martí Xic, la parròquia i el grup de joves de Sobremunt, l’Ajuntament de les Masies de Voltregà i el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. (APF-ABC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església del castell, amb una nau petita rectangular, capçada a llevant amb un absis semicircular.

J.A. Adell-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Aquest temple, molt curiós per les seves proporcions, ha conservat tota la seva estructura en els seus elements primitius. Darrerament, havia arribat a un estat ruïnós molt deplorable. En el transcurs de la seva història hom no hi feu cap afegitó llevat d’un senzill campanar d’espadanya sobre el mur oposat a l’absis, al cantó de ponent, campanar que darrerament s’esfondrà i que la restauració del 1984 ha restituït.

L’edifici té una planta a base d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. És coberta amb una volta de canó, reforçada per un únic arc toral. Les cobertes eren inexistents; la de la nau ha estat resolta amb teules àrabs, mentre que la de l’absis ho és amb lloses de pedra, molt ben tallades i rejuntades. Per sota aquesta coberta hi ha una filada de pedres rectangulars, molt regulars, col·locades en la restauració a manera de cornisa. El mur de tancament de la nau pel cantó de llevant s’aixeca per damunt del nivell de la teulada.

L’aparell de l’edifici ha estat fet amb carreus de pedra calcària, simplement escairats i de mides molt irregulars, disposats en filades també irregulars, agafats amb morter de calç.

La porta d’entrada al temple s’obre al mur de migjorn i consta d’un arc de mig punt que la cobreix, format amb dovelles ben tallades, amb algunes lloses. En aquest mateix cantó hi ha una finestra de mig punt i una altra d’igual al cantó de ponent, la qual, juntament amb la que hi ha al fons de l’absis, completa la il·luminació de l’església. (DAG)

Bibliografia

  • Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, “Hoja Parroquial”, Vic 26 de maig de 1946.
  • Antoni Pladevall i altres: Els castells catalans, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàg. 847.
  • Antoni Pladevall: Sant Martí Xic, “Hoja Diocesana”, Vic 24 de març de 1974.
  • Antoni Pladevall: Masies de Voltregà, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 158-159.
  • Josep Sala i Molas: Quelcom referit al Castell de Sant Hipòlit de Voltregà, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. 1, Vic 1912-1914, pàgs. 64-67. (DAG)