Situació
El priorat de Sant Nicolau de Calabuig era situat uns 2 km al sud-est de Calabuig, a l’indret on avui hi ha la masia anomenada Can Pagès i abans Mas Margall.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG938669.
Un camí, des de Calabuig, que s’agafa a la carretera de Bàscara a Vilaür, porta fins a l’esmentada masia. (JBH)
Història
El priorat de Sant Nicolau de Calabuig pertanyia a l’abadia de Sant Esteve de Banyoles. Fou fundat sobre les restes d’un edifici de l’antiguitat, en un indret on els materials que apareixen pels camps dels encontorns evidencien una ocupació des d’època romana.
És esmentat en una butlla del papa Urbà II de l’any 1097, que confirma diversos dominis al monestir de Banyoles: “in comitatu Empuritanensi cella sanctae crucis, sancti Nicolai cum cimeteriis et alodis suis, et castrum Celepodium cum pertinenciis suis”. Una nova confirmació a favor d’aquest mateix monestir fou atorgada pel papa Alexandre III l’any 1174 “in comitatu Empuritanensi, cellas sanctae crucis, sancti Nicolai, cum cimeteriis et alodis suis, et castrum Calepodium cum pertinenciis suis”.
L’església, doncs, sembla que era dedicada a la Santa Creu i a sant Nicolau.
En les Rationes decimarum de l’any 1279 figura l’“ecclesia de Calapodio cum parte monasterii de sancti Nicholay” i a continuació el “monasterio sancti Nicholay”, mentre que l’any 1280 només el darrer apareix esmentat. En els nomenclàtors del final del segle XIV és esmentat el priorat de Sant Nicolau de Calabuig i encara ho és l’any 1691.
Sembla que a partir de l’any 1618 ja no hi hagué comunitat i que als darrers temps el títol prioral era detingut per un dels monjos de Banyoles. Tanmateix, segons afirma Francesc Monsalvatje, bé que sense precisar-ne la font, al segle XVII hi hagué un convent de canonges regulars augustinians (vegeu: Noticias históricas, vol. XVII, pàg. 270). (JBH-MLIC)
Edifici
Actualment, només es conserven algunes restes del priorat de Sant Nicolau de Calabuig, incloses parcialment en les estructures del mas Can Pagès. Pel seu estat fragmentari, no permeten d’establir cap hipòtesi sobre la seva natura o l’estructura de l’edifici al qual pertanyien.
El problema és que aquestes restes són cobertes per afegitons moderns que en dificulten l’observació, però és clar que són prou importants. Alguns detalls fan suposar que hi podria haver estructures arquitectòniques que havien subsistit des d’època romana i d’altres que eren d’època medieval.
Resulta imprescindible, doncs, una exploració arqueològica que permeti d’esbrinar l’abast real de les restes d’aquest edifici. (JBH-MLIC)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 262.
- Joan Badia, Benjamí Bofarull, Enric Carreras i Miquel-Dídac Pinero: El patrimoni cultural, històric i monumental, dossier “Rèquiem per l’Albera”, “Revista de Girona”, núm. 117. Girona juliol-agost 1986, pàgs. 46-47.