Situació
Fris esculpit corresponent al brancal esquerre (segons l’espectador) de la porta d’entrada de Sant Pere de Fraga i detall de la seva cara interior, on és visible, en primer terme, una imposta amb un relleu fet per una tija entortolligada i, a sota, la representació del tema de Jesucrist enfrontant-se al diable.
ECSA - C. Liarás
L’església parroquial de Sant Pere, amb l’esvelt campanar, centra el nucli antic de la vila de Fraga, que és situat a la riba esquerra del Cinca. (JBP)
Mapa: 31-15 (387). Situació: 31TBG794005.
Història
Abans de la conquesta de la ciutat, les esglésies de Fraga foren atribuïdes a la diòcesi de Roda (1089), cosa que confirmà el papa Pasqual II (1110). Així que la ciutat caigué en poder del príncep Ramon Berenguer IV (1149), les antigues mesquites foren consagrades a la religió cristiana, llevat de la mosquea del raval. El bisbe Guillem Pere de Roda-Lleida devia dedicar la mesquita major a l’apòstol Pere. Dins la ciutat no es van produir conflictes de competència entre les dues parròquies que es constituïren, la de dalt, a la suda (Sant Miquel) i la de baix (Sant Pere), ja que ambdues eren a cura d’una mateixa comunitat de clergues regida per un prior que tenia seient a la seu de Lleida en qualitat de canonge porcioner. Sembla que s’hi seguia la regla augustiniana, igual que la canònica de Lleida, implantada segons l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis (1168).
De fet, però, les notícies instrumentals sobre els primers temps de les esglésies de Fraga són força escasses, ja que l’arxiu de l’església de Sant Pere es va cremar a la primeria del segle XV. El bisbe de Lleida Gombau de Camporrells hagué de defensar amb molta cura les rendes parroquials de Fraga, en especial contra les pretensions d’exempció que tenien els templers (1192, 1199). Això no obstant, sovint els prelats de Lleida hagueren de cedir davant els privilegis que presentaven les grans cases i abadies amb possessions a la ciutat, i ordenar als clergues de Fraga que no demanessin els delmes respectius (1290). Foren priors de Fraga, entre altres, Guillem de Pertegàs (1247), Joan d’Avellana (1293) i Ferrer de Colom (després bisbe de Lleida, 1334-44). En la col·lecta de la dècima per a Terra Santa foren taxats com a membres de la comunitat de Sant Pere i Sant Miquel de Fraga un prior, sengles vicaris, tres porcioners i diversos excusats (1280); més endavant hi consten també els administradors dels hospitals de Santa Maria i de Sant Jaume. La comunitat de preveres de Fraga arribà a ser composta per cinquanta-dos clergues, entre simples tonsurats i sacerdots.
El capítol de Fraga es reunia bé al pòrtic de Sant Miquel, bé al cor de Sant Pere. D’altra banda, l’església de Sant Pere era el lloc tradicional de reunió del Consell General dels homes de la vila i les caseries de Fraga; també s’hi aplegaren Corts generals.
L’antiga església altmedieval de Sant Pere fou substituïda per una fàbrica nova, alçada entre els segles XVI i XVII. Actualment, conserva una part de la portada originària del primitiu temple.(JBP)
Portada
Fris historiat del brancal dret (segons l’espectador) de la porta, i detall de la seva cara interior, amb la representació del tema de la lluita entre l’arcàngel Miquel i el diable.
ECSA - C. Liarás
La porta principal de l’església de Sant Pere, reformada en època moderna, conserva integrats alguns elements de l’antiga fàbrica medieval, consistents en una línia d’imposta amb relleus i un fris historiat. La primera és definida per una tija que recorre l’espai de manera sinuosa, de la qual neixen fulles que es vinclen cap a elles tot formant un seguit de rosetes.
El fris historiat mostra un seguit de personatges que representen escenes diferents, tot i que entre ells no hi ha cap element de separació: no s’han representat ni arquitectures figurades ni motius geomètrics que acompleixin una funció separadora d’escenes; de fet, només la inclinació d’alguns personatges cap a un cantó o l’altre ajuda a distingir l’inici o el final d’una història.
La iconografia és força curiosa i difícil d’interpretar si intentem trobar un programa conceptualment romànic. D’una banda, trobem la representació de l’enfrontament entre l’home i el diable fins a quatre vegades: al brancal esquerre l’home és Jesucrist (fàcilment identificable perquè duu nimbe crucífer); al brancal dret, l’home és sant Miquel (el personatge és identificat per diverses inscripcions). En ambdós casos, la lectura que cal fer-ne és la de la lluita entre el bé i el mal, tema freqüent al llarg de tota l’edat mitjana. Aquestes quatre escenes han estat contraposades espacialment, tot decorant el pilar intern dels brancals.
Les escenes externes són força més complexes. La del brancal dret, sempre segons l’espectador, és formada per tres personatges: sant Joan, Jesucrist i el diable. No hi ha cap actitud de relació entre ells; tan sols la mirada del diable envers Jesús. La representació d’un munt de pedres trepitjades pel diable és l’únic element que permet fer una interpretació històrica: la idea de la temptació de Crist pel diable és recollida per Mateu, on la màxima expressió correspon al passatge: “l’home no viu sols de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4, 3-4).
Al brancal esquerre, també sobre el pilar exterior, trobem l’escena més ambiciosa. És interpretada per quatre personatges. Al bell mig, tot coincidint amb l’angle del pilar, hi ha un personatge —sens dubte el més important— que es podria identificar, segons la llegenda que supera el grup, amb Abraham. A banda i banda dos àngels el flanquegen. El de la dreta duu, en actitud d’oferiment, un nen embolcallat amb un mantell; el de l’esquerra sembla repetir la postura, però no s’aprecia cap figura de nen ni cap altra d’identificable.
Potser no cal buscar la interpretació més enllà d’una simple prefiguració de Crist, de la idea de sacrifici a voluntat de Déu per a redimir el pecat de l’home.
L’estil d’aquests relleus no s’adhereix clarament amb els pressupòsits romànics, sinó més aviat amb un “naturalisme gòtic” que ja advertien Canellas i San Vicente (1979, pàg. 427). Les figures són d’anatomia marcada i l’únic element que les lliga amb certes formulacions romàniques és la manera de resoldre els vestits. Els autors esmentats relacionen el conjunt amb el de San Miguel de Estella (Navarra), ambdós caracteritzats per una estètica tardana que els acosta a formulacions ja gòtiques. (CLIU)
Escultura
A l’interior de l’església es conserva, encastat en un dels murs que integren la capçalera, un relleu esculpit que podria estar relacionat amb els de la portada descrita. Tot i que és força malmès, presenta un seguit de personatges que semblen resoldre dues escenes diferents. A la dreta, un àngel turiferari al costat d’un mort amortallat el qual acompanyen dos joves, un d’ells amb gest de sorpresa (s’enduu la mà a la boca); potser es tracta del tema de la resurrecció de Llàtzer. Al costat, un home barbat sembla separat de les escenes que el flanquegen. El grup de l’esquerra és format per la imatge de Crist i dues dones, una d’elles ajupida i de cara als peus de Crist, actitud que fa pensar que es tracta de Maria Magdalena.
El tipus d’iconografia no desdiu la línia que segueixen les escenes representades a la portada; tampoc l’estil —força naturalista però volgudament afermat a formulacions romàniques— no la rebutja, fet que fa relacionar estretament ambdós conjunts, tant pel que fa a consideracions generals d’estil i iconografia, com de factura. (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Salarrullana, 1928, vol. I, pàgs. 131-134 i vol. 2, pàgs. 115 i ss
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 128
Bibliografia sobre la portada
- Canellas - San Vicente, 1979, pàg. 427
- Yarza, 1991, pàg. 51