Situació
Vista aèria de la ciutat de Fraga, amb els ponts moderns que han reemplaçat el pont històric, que singularitzava el seu passat.
ECSA - J.Todó
La vila de Fraga és formada per dos sectors separats pel Cinca, amb un pont que els uneix. El sector de l’esquerra correspon al que fou la vila closa medieval, situada en un coster de 120 m d’altitud, al nivell del riu, i al cim té les restes de l’antiga església de Sant Miquel, on hi havia hagut l’antic castell. L’altre sector, el de la dreta, és ocupat per la ciutat nova, que ha anat creixent els darrers anys al llarg de la carretera.
Mapa: 31-15 (387). Situació: 31TBG794005.
Fraga és a uns 25 km de Lleida per la carretera N-II. (MLIR)
Història
La vila i el castell de Fraga ocupaven una posició altament estratègica, bo i dominant un dels pocs corredors naturals que comuniquen les ribes mediterrànies amb la Ibèria interior. I d’això en fou ben conscient la reina Maria de Luna quan digué que Fraga era “com a clau posada entre lo regne d’Aragó e Principat de Catalunya” (1407). Des d’on hi hagué el castell medieval, ara desaparegut, s’albiren els meandres del Cinca fins al desguàs al Segre, rius que en travessar el congost de Fraga, per on passen profundament encaixats, afaiçonen riques terrasses fluvials, graonades a diversos nivells.
Els erudits locals veuen els precedents de la població de Fraga en l’antiga Galilca Flavia, esmentada a les taules de Ptolemeu, però això no és pas segur. R. Pita Mercé arriba a la conclusió que Fraga té el seu origen en una antiga vil·la romana. Possiblement els orígens de Fraga són molt més llunyans, atès que ja devia existir com a fortalesa ibèrica l’any 318 aC., quan els romans envaïren Ilergècia.
Les velles cròniques expliquen que Fraga i altres places fortes de la regió van caure en poder dels àrabs sense oferir resistència (vers el 715), és a dir, mitjançant pactes de capitulació que respectaven la vida i els béns dels residents. Sota la dominació sarraïna, durant més de quatre segles, la vila s’anomenava Faraga, ’Alfaraga o ’Ifaraga i formà part del districte de Lleida. En principi les cròniques aràbigues no aporten noves dades sobre la vila de Fraga, allunyada com era de la frontera cristiana, fins a la caiguda de Montsó (1089), i de les lluites internes que sacsejaren la Marca Superior, bé que alguns historiadors fan intervenir a la zona els Banü Qasï i altres famílies principals, i més endavant fan de Fraga cap d’un petit reialme entre els Banü Hüd i els almoràvits. Durant el segle XI la població de Fraga visqué l’època més brillant i va esdevenir aleshores una autèntica ciutat (mādina), però res no indica que constituís entitat independent. Muhammad al-Idrīsī, geògraf cordovès (1172), escriví: “Hi ha 50 milles de Lleida a Fraga, fortalesa que conté molts edificis, mercats i tallers, els habitants de la qual són forts i bons guerrers.” El poeta àrab al-Qazwīnī (segle XIII) aporta la següent descripció sobre la vila: “Fraga, població de l’Àndalus, prop de Lleida. Hi ha hortes abundants i ben regades, amb bells edificis i bones perspectives. És situada sobre el riu de les Oliveres i molt ben construïda. Posseeix una fortalesa prou defensada i inaccessible.” Però el que més ha cridat l’atenció dels investigadors és el que a continuació explica aquest autor sobre “nombrosos abrics sota terra on la gent s’amaga en cas d’atac”.
La islamització de la contrada havia estat molt intensa, la seva sort anava lligada a la de Lleida, i amb aquests suports els sarraïns de Fraga es resistiren amb força a tota integració en els regnes del nord. No hi ha proves d’una suposada i efímera conquesta cristiana de Fraga l’any 1093 per part de Pere I de Ribagorça, que no es produí fins al segle XII. L’any 1116 el rei aragonès Alfons el Bataller fortificà el castell d’Hagon, punt avançat davant Fraga, des d’on hostilitzava constantment els sarraïns. Tanmateix, després dels pactes d’amistat amb l’alcaid de Lleida Avifilel (1120), el Baix Cinca restà com a zona d’influència del comte de Barcelona, i així ho consideraren llurs contemporanis. Amb tot, Alfons el Bataller considerà imprescindible donar al seu regne una sortida al mar i baixant des dels altiplans de Llitera ocupà la vila de Fraga (abril del 1122); tot seguit, anà contra la ciutat de Lleida. La topada amb el comte de Barcelona era inevitable. Quan Alfons el Bataller s’establí al puig de Gardeny, damunt Lleida, li sortí al pas Ramon Berenguer III de Barcelona. Els almoràvits, refets després del desastre de Cutanda, derrotaren el comte de Barcelona a Corbins (1124/1126), i sembla que llavors també van fer fora els aragonesos de Fraga i van arribar fins a Montsó. Segons un instrument navarrès, però, la posició de Fraga es devia perdre durant el llarg setge de Baiona (1130).
L’any 1133 Alfons el Bataller projectà una ambiciosa campanya fluvial, amb la intenció d’arribar fins a la sortida de l’Ebre al mar, que acabà amb el sonat fracàs del setge i la batalla de Fraga. Des de Saragossa sortiren tota mena de barques i tramades, que conduïren gran nombre d’homes i pertrets de guerra. Superat el congost de Mequinensa, els expedicionaris seguiren Segre amunt, però davant les drassanes i el pont de Fraga, hagueren d’abandonar els cursos d’aigua (juliol del 1133). Les muralles de la ciutadella fragatina resultaven inexpugnables i l’exèrcit aragonès hagué d’acampar a la Plana i d’afermar l’encerclament decidit com estava el rei a emparar-se’n definitivament. Tanmateix, segons J. Zurita, una tardor de grans aiguats obligà el Bataller a alçar el setge, que reprengué l’any següent.
Llavors, pel que diuen els documents medievals, la suda de Fraga ja abastava tot el territori de l’antiga vila closa. J. Salarrullana afirma que la part més dèbil era la Plana, és a dir, la zona a sol ixent, mentre que pel sud i el nord presentava notables fortificacions, el Murallot, un extens mur d’argamassa i pedra de gran gruixària, i el Banc del Moro, consistent en tres parets de tàpia reforçada amb freqüents filades de pedra per ponent, que també era inaccessible; a més a més, Fraga tenia el Cinca a la part baixa. Aquest autor situa el primitiu alcàsser a l’Hort de l’Hospital, no on es troba l’actual castell de Fraga, en realitat un fortí carií. R. Pita Mercé és de l’opinió que hi havia més d’un baluard, tres o quatre nuclis principals d’acord amb l’orografia del terreny (Hort de l’Hospital, Santa Anna, Sant Miquel…), que restaven units entre ells per sistemes de muralles.
És evident que l’estratègia militar que seguí Alfons el Bataller durant el setge del 1134, consistí a tallar les comunicacions fluvials entre Lleida i Tortosa, i al mateix temps mantenir l’exèrcit acampat a llevant de la ciutat per tal d’aïllar-la de Lleida. L’esmentat monarca no acceptà una rendició pactada, de manera que obligà els fragatins a resistir fins a l’extenuació, i això afavorí la reacció almoràvit. Al-Himyarī, Ibn al-Atir i altres autors àrabs fan una descripció força completa de la batalla de Fraga. El 27 de maig de 1134 Alfons el Bataller atacà amb bravesa, “timens ne repentina mors mihi eveniat” diu el bisbe de Roda, però els musulmans fragatins es mantingueren ferms fins el 17 de juliol, dia en què un poderós estol enviat pels almoràvits aconseguí de sorprendre l’exèrcit aragonès, que fou derrotat a la clamor de Saidí. En aquest inesperat triomf tingué protagonisme l’alcaid de Lleida i el governador del Llevant Yahy ibn Ganiya. El mateix rei amb prou feines pogué escapolir-se’n i morí dos mesos després. Amb la derrota de Fraga, Alfons el Bataller comprometia greument les aspiracions aragoneses. I no sols això, sinó que una forta crisi sacsejà els fonaments del regne d’Aragó. L’enllaç entre Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona va permetre trobar una ràpida solució a la crisi (1137). L’esforç mancomunat de catalans i aragonesos, d’una banda, i el fet que tot al-Andalus refusés els almoràvits, de l’altra, van accelerar els esdeveniments. Els mateixos cabdills sarraïns vers el 1145 abandonaren la conca de l’Ebre i van anar baixant cap a zones més segures del llevant. En pocs anys va caure tota la Catalunya Nova. Així, una vegada assegurada Tortosa (1148), les ciutats de Lleida i Fraga es van retre pràcticament el mateix dia al comte Ramon Berenguer IV (24 d’octubre de 1149).
En el cas de la conquesta definitiva de Fraga, a hores d’ara tot fa pensar en el protagonisme de la gent de ponent, car tot seguit els comtes de Pallars Jussà en van ser designats castellans i senyors alodials, mentre que els barons d’Erill en foren els castlans; binomi que va continuar durant el regnat d’Alfons I de Catalunya-Aragó. Els comtes de Pallars i els seus barons van impulsar la colonització del rodal i concediren amb gran liberalitat honors i terres als ordes militars, a monestirs diversos, a nobles del país i a persones de tota mena i condició que baixaren de les muntanyes, en especial de la Ribagorça, i de més enllà, a repoblar la vila de Fraga. Consta que Ramon V de Pallars vengué a Arnau de Claramunt la meitat de l’heretat de Fraga (1178). L’hereva del comtat pallarès, Valença, va maridar-se amb el navarrès García Pérez, i aquest es va titular semblantment senyor de Fraga (1183-85) fins que es va desnaturar. Finalment, Dolça de So va renunciar al comtat de Pallars Jussà, i per tant als dominis fragatins, a favor de la monarquia catalanoaragonesa (1192).
El rei Alfons I, interessat com era en l’herència pallaresa, així com en la conquesta del Matarranya, tingué gran cura d’impulsar la repoblació i la vida socioeconòmica de Fraga. De fet, el pont de fusta contínuament afectat per les riuades fou una preocupació constant per a aquest monarca, fins i tot el projectà de pedra (1189), i tot indica que llavors s’aconseguí l’actual traçat de la ruta Lleida-Saragossa. Sembla que Alfons I —abans de rebre l’herència dels comtes de Pallars Jussà— entrà cada vegada més en competència amb aquests comtes, de manera que creà una segona senyoria de Fraga. Això explica que es consignin altres senyors del castell de Fraga: la vescomtessa Maria de Bearn (1173), vídua de Guillem I de Montcada; Arnau II d’Erill, que, després d’aconseguir l’herència familiar (1187), consta que era” dominus in Fraga per dominum meum regem” (1189); i, probablement, els cavallers de Santa Maria de Montgaudí o del Sant Redemptor (vers el 1206), i els del Temple de Jerusalem, hereus d’aquells. Transitòriament, coneixem també els noms de castlans i cavallers, com ara Corneli d’Espés i Pere Garcés, Guillem Janterà i Joan d’Espés (1232), Ermengol de Prullans (1246), Guillem d’Albert (1255), Pere d’Alòs (1261) i Garcia de Prullans (1266-77), així com una llarga llista de justícies i batlles que nomenava el rei a la vila de Fraga.
A Fraga, igual que a Lleida, aparegué quasi simultàniament la vida municipal durant el regnat de Pere I el Catòlic (1197-1213). La vila de Fraga amb les franqueses que li donava la protecció reial, esdevingué un poble lliure, que elegia els seus regidors o jurats, menys el batlle, que era de designació reial. En un privilegi del 1201, el rei autoritzava el comú de la vila per elegir vint individus entre els prohoms a fi que” possint fideliter et per sacramentum villam de Fraga regere, disponere et gobernare”. A les corts de Girona el cronista J. Zurita registra un esdeveniment de transcendència indubtable, ja que llavors Jaume I concedí als veïns de Fraga que s’atinguessin al fur d’Osca i fossin jutjats per ell (1240), cosa que refermà “lo rey en Jachme als prohomes de Fraga” tot dient “que aian los furs d’Osca et del Vedat et puscan cuatre jures metre en la vila de Fraga” (1242); aquest notable privilegi fou confirmat per Jaume II (1294), Alfons el Benigne (1327) i altres reis successors. La monarquia, contra el parer dels senyors de Fraga, a la fi, reeixí a enfortir les institucions d’autogovern (1290), i impulsà la vida comercial en concedir la celebració de fires durant els deu primers dies d’agost (1294). El 1296 els jurats de la vila establiren ordinacions per a l’explotació del pont sobre el Cinca i de la Sèquia Vella.
Un altre fet rellevant fou l’adveniment de la casa de Montcada a la senyoria de Fraga. El 15 de juliol de 1255, en canvi dels drets al castell de Lleida, el rei Jaume I atorgà a Guillem Ramon I de Montcada i als seus fills “castro et villa de Fraga, cum terminis et pertinentiis suis universis et hominibus et feminis tam christianis quam sarracenis quam aliis cujuscumque legis vel conditionis sint… secundum Usaticum Barchinone”. I des d’aleshores els barons de Montcada foren senyors de Fraga fins que per manca de fill legítim d’aquesta casa, la senyoria revertí a la corona l’any 1333. Un primer acte de govern dels Montcada fou la confirmació dels furs, privilegis, franqueses i costums atorgats pels reis a la vila de Fraga (1255). Des d’un bon començament Ramon III de Montcada s’ocupà dels assumptes fragatins i aconseguí fins i tot l’alta potestat del castell de Fraga, que li empenyorà el rei Jaume I per mil sous jaquesos (1265). En un veritable acte de sobirania, Ramon III de Montcada concedí “privilegi que’l vi de fora vila no’s venga pus car que’l de la vila” (1277).
D’antuvi persistí a Fraga un bon nombre de musulmans, a despit de la conquesta Cristina, que gaudien de personalitat i de mesquita pròpia, i vivien al raval de la Moreria, emplaçat des dels carrers del Banc, Roqueta, etc., fins al Murallot, amb la Porta Tancada o dels Moros, protegida per la torre del Matxo. Sota la protecció dels Montcada es registra el desenvolupament d’una notable aljama jueva (1280); el calle judaico Frage era emplaçat en l’actual Collada (abans Callada), vora el palau dels Montcada. Les tres comunitats convivien a Fraga.
Guillem II de Montcada (1287-1328), el desè senescal (1300), i la seva mare Teresa van haver de transigir davant les reclamacions dels homes de Fraga, que tenien el suport de la monarquia. Només d’entrar a Fraga, Guillem II reintegrà al comú tot el que el seu pare havia ocupat i segregat, llevat del domini i la jurisdicció a les caseries, i de l’estàtica al castell de Penyalba (1287). L’any 1289 Alfons el Liberal reclamà als Montcada la potestat del castell de Fraga. Després d’una intensa activitat diplomàtica, l’infant Pere d’Aragó restituí el feu a Guillem II i a Teresa de Montcada (1290), però amb certes condicions sobre els homes de Fraga, que es concretaren tot seguit en una “carta de absolució e de definició e de remissió” acceptada per ambdues parts, amb la signatura expressa d’uns cinquanta caps de casa fragatins (1290). De fet, Teresa de Montcada, que tenia la senyoria en esponsalici i per llegat vitalici, reconegué la universitat de Fraga, i arribà a una amigable composició amb els síndics i els homes de Fraga titulada “de la questia, d’empriu forçat e d’empriu de paylla e de la caça [del Vedat], de la cena e de finançes e de les apel·lacions de Penyalba” (1290); l’anomenada “carta del sou e de la lliura” fou confirmada per Jaume II (1294) i Alfons el Benigne (1327). En la permuta de la ciutat de Tortosa, Guillem II de Montcada obtingué també els dominis de l’orde del Temple als termes de Fraga (1294), però sembla que els templers no s’hi avingueren. En morir aquest, el castell i la vila de Fraga pervingueren a la família reial.
L’antiga fortalesa de Fraga continuà en actiu i als documents medievals es diu que es necessitaven dos-cents homes o més per a defensar-la “vist lo gran siti e circuhit que lo dit castell ha, e encara la villa” (1461). L’alcàsser o palau sarraí fou molt millorat pels Montcada. Consta que pel darrere donava als murs de la suda, protegits per un fossat, amb un hort dels hospitalers, amb l’aljama dels jueus i amb un solar del comú. En aquest castell palau residiren també els reis de catalanoaragonesos. Segons reporta Salarrullana (1931) a l’antic emplaçament, l’Hort de l’Hospital, hi foren trobats “numerosos fragmentos de armas medievales, reliquias de lombardas y de foneboles, restos de hojas de espadas y de alguna otra arma ofensiva, como puntas de lanza y dardos y algunas grandes balas de piedra y, finalmente, residuos de armas defensivas, escudos, corazas, cascos, cotas de malla, etc., etc.”. En la muralla que encerclava la vila s’obrien la porta de Saidí, el porticó d’Arnedo i la porta del Pont, la principal, davant per davant del pont de Fraga.(JBP)
Permuta del castell i la vila de Fraga (15 de juliol de 1255)
El rei Jaume I, amb el consentiment del seu fill Pere, permuta amb Guillem de Montcada, el seu fill Ramon i la muller d’aquest, Teresa, els béns que els Montcada tenien a Lleida pel castell i la vila de Fraga, que d’ara endavant els Montcada hauran de tenir en feu pel rei.
"In nomine Domini. Noverint universi quod ego Guillermus de Monte Catheno, filius quondam Raymundi de Monte Catheno, per me et omnes succesores meos scienter et prudenter atque consulte cum hoc presenti publico instrumento perpetim valituro, dono et trado, iure permutationis vobis, ilustri domino Iacobo, Dei gratia, regi Aragonie… in perpetuum omnia iura, exitus, redditus, proventus et quicquid in civitate Illerdensi et eius terminis habeo et percipio et habere et percipere debeo, ut dictus pater meus et eius antecessores ibi habuerunt et perceperunt et habere ac percipere debuerunt, tam illa, scilicet, que ego et antecessores mei pro vobis et antecessoribus vestris habuimus et tenuimus, quam illa, que pro comite Urgellensi habuimus et tenuimus, quam illa etiam, que Guillermus de Cervaria et eius antecessores pro me et antecessoribus meis habuerunt et tenuerunt tanquam hic insertis especialiter et expressis, excepto tantummodo palacio, qui dicitur de Moncada, sito in parochia Sancti Andree. Dono inquam et trado iure permutationis, videlicet, pro castro et villa de Fraga sita in riparia fluminis de Cinca, cum terminis et pertinentiis suis universis et hominibus et feminis, tam christianis quam sarracenis, quam aliis cuiuscumque legis vel conditionis sint; et cum exitibus redditibus, proventibus, exercitibus et cavalcatis et aliis omnibus ad vos, dictum regem, ibi pertinentibus et pertinere debentibus; que omnia mihi in presenti in feudum donatis, iure permutationis istius, et pro quatuor milibus et quingentis mancusis iusi ferri directis, quos vobis, domino regi, facio de tornes. Et si predicta, que vobis, domino regi, dono iure istius permutationis, valent modo aut valuerint de cetero amplius predictis, que mihi datis ratione permutacionis, parum vel plurimum quoquo modo, totum quatumcumque sit, ex mea mera liberalitate dono et concedo vobis, domino regi, et vestris ad vestras voluntates perpetuo faciendas. Renuntians scienter et consulte illi legi, que corrigit decepcionem ultra dimidiam iusti pretii et beneficio minoris pretii et omni alii beneficio et iuri et auxilio canonico vel civili, mihi vel meis in hoc iuvantibus aut etiam adiunctis. Eiiciens in presenti me et meos de corporali possessione et tenedone omnium predictorum et singulorum, que vobis dono, iure huius permutationis. Mittens vos, dominum regem, in corporalem possessionem eorumdem omnium et singulorum, ut ea omnia ab hac die in antea, qua presens scribitur instrumentum, vos et vestris habeatis semper et teneatis, possideatis et expletetis ad vendendum, dandum, impignorandum, alienandum et ad vestras vestrorumque voluntates de eis omnibus in perpetuum faciendas, sine aliquo vinculo et retenta mei et meorum et sicut melius dici et intelligi vel excogitari possit, salvamento ac comodo vestri, domini regis, et vestrorum. Promittens vobis, domino regi, per solemnem stipulationem ac legitime interpositam, statuens firmiter per me et meos, quod ego et succesores mei faciemus semper vos, dominum regem, et vestros habere, tenere, pacifice possidere et expletare predicta omnia et singula, que vobis dono, iure istius permutationis, et faciemus semper inde vobis et vestris bonam salvetatem et legitimam garantiam contra omnes et singulas personas, nostris missionibus propiis et expensiis, sine damno et missione vestri domini regis, et vestrorum: absolvens in presenti omnes heredes dicti Guillermi de Cervaria et suos a fidelitate, naturalite, homagia et omnibus aliis quibusqumque mihi tenentur respondere, ratione predictorum, que vobis permuto. Mandans eis, ut recipiant vos in dominum suum pro predictis, que vobis permuto; et respondeant vobis et vestris semper de omnibus et singulis quibusqumque mihi tenerentur respondere; quod, nisi fecerint, possitis eos demandare sicut ego possem.
Ego, autem, Raymundus de Monte Cateno, filius dicti Guillermi de Montecateno, fatens et recognoscens, me etatem quotour decem annorum diu est ponitus excessisse, non vi coactas, non dolo inductus nec meta perterritus, imo bono animo et spontanea voluntate mea, scienter et prudenter atque consulte, per me et omnes successores meos, predicta omnia et singula concedo et laudo, approbo et confirmo vobis, domino regi, et vestris; et absolvo, deffinio, remitto et cedo vobis et vestris in perpetuum totum locum meum, iuspetitiones, actiones et demandas mihi in predictis competentes vel competere debentes iure donationis a dicto patre meo mihi facte de predictis, que vobis donat iure permutationis vel alia quelibet ratione vel causa ad omnes vestras vestrorumque voluntates de eis penitus in perpetuum faciendas sine aliquo meo meorumque vinculo et retenta, quod in eis non facio quoquo modo et sicut melius dici et intelligi vel excogitari possit, salvamento ac comodo vestri, domini regi, et vestrorum, faciens vobis in presenti firmum pactum de non petendo et non agendo in iure vel extra ius, per me vel per interpositam personam. Et renuntians scienter et consulte beneficio minoria etatis et restitutionis in integrum et omni alii beneficio et iuri et auxilio canonico et civili mihi vel meis contra predicta vel eorum aliquod competentibus vel competituria alique ratione vel causa; tactisque a me, propia manu mea corporaliter et libenter sanctis quatuor evangeliis et cruce Domini, iuro quod predicta omnia et singula attendam et complebo vobis, domino regi, et vestris; et in aliquo non contraveniam: sic me Deus adiuvet et hec sancta Dei evangelia et crux Domini coram posita.
Et ego siquidem antea Teresia, uxor dicti Raymundi de Montecateno, non vi coacta nec metu aut dolo inducta, neque in aliquo vel aliquibus ullo modo circunvecta, imo scienter et prudenter atque consulte, corde bono et animo cupienti, per me et omnes meos, predicta omnia et singula concedo et laudo, approbo et confirmo vobis, domino regi, et vestris; et absolvo, remitto et cedo vobis et vestris imperpetuum totum locum meum, ius, petitiones et demandas mihi competentes et competere debentes, ratione dotis vel sponsalicii mei vel alia qualibet ratione vel causa in predictis, que dominus Guillermus de Montecateno vobis donat ratione permutationis; et dictus vir meus vobis absolvit et cedit ad omnes vestras vestrorumque voluntates de eis penitus in perpetuum faciendas sine aliquo vinculo et retentu, quod in eis non facio quoquomodo, et sicut melius dici, intelligi vel excogitari possit, salvamento vestro accomodo et vestrorum, faciens vobis in presentí firmum pactum de non petendo et de non agendo in iure vel extra ius, per me vel per interpositam personam. Et ranuntians scienter et consulte exceptioni doli, metus et vis et senatus consulto Velleyano et iuri hypothecarum et iuri pignoris et omni alii exceptioni et iuri et auxilio canonico et civili mihi vel meis contra predicta vel eorum aliquod competentibus et competituris, ratione dotis vel exponsalici mei vel alia qualibet ratione vel causa; tactisque a me propia manu mea corporaliter et libenter sanctis quator evangeliis et cruce Domini, iuro quod predicta omnia et singula a me superius compromissa attendam et complebo vobis, domino regi, et vestris et in aliquo non contraveniam. Sic me Deus adiuvet et hec sancta Dei evangelia et crux Domini coram posita.
Versa vice, nos Iacobus, Dei gratia, rex Aragonie…, per nos et omnes successores nostros, scienter et consulte damus et tradimus in feudum, ratione huius permutationis, vobis, dicto Guillermo de Monte Cateno, et vestris in perpetuum castrum et villam de Fraga cum militibus et aliis hominibus et feminis cuiuscumque legis vel conditionis sint, ibi habitantibus et habitaturis et cum omnibus exitibus, redditibus, proventibus, exercitibus et cavalcatis et aliis omnibus, que ibi gratis vel alio quolibet modo, iure, ratione, vel causa habemus et percipimus et habere et percipere debemus aut posumus et cum omnibus terminis, afrontationibus, ingressibus, egressibus, honoribus, possessionibus, planis, montibus, vallibus seu cumbris, lignis, pascuis, pascheriis et omnibus aliis ad castrum et villam predictam pertinentibus et pertinere debentibus. Mittens vos in presenti in corporalem possessionem et tenedonem de predictis omnibus, que vobis permutamus, ut ea omnia ab hac die in antea quo presens scribitur instrumentum, vos et successores vestri habeatis semper in feudum pro nobis et successoribus nostris, et teneatis, possideatis et expletetis secundum Usaticum Barcinone et sitis inde nobis et successoribus nostris fideles homines et vasalli et detis etiam semper inde nobis et successoribus nostris potestatem irati et paccati, quando et quotiescumque a nobis vel successoribus nostris aut per literas vel nuncium requisiti fueritis vel demandati; et serviatis inde nobis secundum valorem dicti feudi. Et sic habeatis plenam licentiam et potestatem vendendi dictum feudum, dandi, impignorandi, alienandi et omnes vestras voluntates faciendi, salvo, tamen, iure et dominio nostri et nostrorum et servitio a vobis nobisfaciendo, ut superius est expressum. Et sic nos et successores nostri faciemus semper vos et vestros habere, tenere, possidere et expletare in feudum dictum castrum et villam cum terminis et pertinentiis universis. Et faciemus semper inde vobis et successoribus vestris bonam salvetatem et legitimam garantiam ac defensionem contra omnes et singulas personas, nostris missionibus propiis et expensis, sine damno et missione vestri et vestrorum, vobis, tamen et vestris facientibus et complentibus vobis et successoribus vestris semper iuribus omnibus, que pro predictis, que vobis damus in feudum, fieri debent secundum Usaticum Barcinone. Et fatemur et recognoscimus nos habuiesse et recepisse ratione huius permutationis a vobis, dicto Guillermo de Monte Cateno, iura omnia et universa alia et singula, que in civitate Ilerdensi et terminis suis habeatis et percipiebatis. Et dicta quatuor milia et quingentas mancusas, quas nobis facitis de tornes. Et quia de illis omnibus est nobis a vobis ad nostram voluntatem penitus satisfactum. Renuntiamus scienter exceptioni non receptorum iurium et aliorum predictorum et non numerate et non recepte pecunie et doli. Et si predicta, que vobis damus in feudum, ratione dicte permutationis, valent modo aut valuerint de cetero amplius predictis, que nobis datis, iure permutationis, parum vel plurimum quoquomodo totum quantuncumque sit, ex nostra mera liberalitate damus et concedimus vobis, dicto Guillermo de Monte Cateno et vestris, ad vestras voluntates perpetuo faciendas. Renuntiantes scienter et consulte illi legi, que corrigit deceptionem ultra dimidiam iusti pretii et beneficio minoris.
Et absolvimus in presentí omnes milites et alios homines et feminas dicti castri et ville et terminorum suorum a fidelitate, homagio et omnibus aliis quibuscumque nobis tenerentur respondere.
Mandantes eis, ut de cetero teneant et habeant vos in dominum suum et respondeant vobis et vestris de exitibus et redditibus et omnibus aliis quibuscumque nobis tenerentur respondere; quod nisi facerint, possitis eos demandare, sicut nos possemus. Concedentes vobis et successoribus vestris palatium predictam, qui dicitur de Moncada, ad vestras voluntates perpetuo faciendas, ab omni servitutis onere remotum penitus et expeditum.
Nos, vero, Petrus, filius dicti domini Iacobi, Dei gratia, regis Aragonie…, heres Cathalonie, per nos et nostros concedimus et laudamus, approbamus dictum feudum vobis dicto Guillermo de Monte Cateno et vestris, sub conditionibus supradictis, promittentes illud observare vobis et vestris semper; et in aliquo non contravenire. Et ut tutiores inde sitis confitentes nos esse maiorem quatuordecim annis, renuntiantes scienter et consulte beneficio minoris etatis et restitionis in integrum et omni alii beneficio et iuri et auxilio canonico et civili nobis vel nostris in hoc competentibus vel competituris, iuramus super sancta quatuor evangelia et cruce Domini a nobis corporaliter propria manu nostra tacta, quod predicta omnia a nobis superius compromissa attendemus et complebimus. Sic Deus nos adiuvet et hec sancta Dei evangelia coram posita.
Ego, vero, dictus Guillermus de Monte Cateno, per me et omnes successores meos, recipio in feudum a vobis, domino rege, dictum castrum et villam cum terminis et pertinentiis, sicut superius est expressum. Et ideo renuntio scienter exceptioni non recepti castri et doli. Promittentes vobis solemni stipulatione et statuens firmiter per me et meos, quod ego et successores mei tenebimus in feudum illud castrum et villam cum pertinentiis suis pro vobis et successoribus vestris, secundum Usaticum Barcinone; et erimus semper inde fideles homines et vassalli vestri et dabimus etiam inde vobis et successoribus vestris potestatem irati et paccati quando et quoviscumque a vobis vel vestris aut per nuncium vel literas vestras moniti fuerimus vel requisiti; et faciemus ellam vobis servitium, secundum valorem feudi.
Et ut tutiores inde sitis, tradimus nos Guillermus de Monte Cateno et Raymundus, eius filius, vobis, domino regi et Petro, filio vestro, in homines vestros propios, secundum Usaticum Barcinone, ore et manibus comendatos. Quod est actum idus iulii, anno incarnationis Christi millesimo ducentesimo quinquagesimo quinto.
Signum Guillermi de Monte Cateno; signum Raymundi, eius filii iurati; signum domine Teresie, uxoris eius iurate; signum domini Iacobi, Dei gratia, regis Aragonum…; signum Petri, eius filii iurati qui hec concedimus et firmamus firmarique rogamus. Signum Gemini de Focibus; signum Artalli de Focibus…; signum Arnaldi de Boscho…
Berengarius Bardina, notarius publicus Ilerdensis, scripsit hoc et hoc signum fecit."
O: ACA, Cancelleria, pergamins de Jaume I, núm. 1 423.
A: Còpia del 1255: ACA, Cancillería, registre 1 478, fol. 132.
B: Arxiu Municipal de Fraga, perg. núm. 10-P.
a: Bofarull: Colección de documents inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, vol. XVIII, Barcelona 1850, pàgs. 92-93.
b: Salarrullana: Estudios históricos de la ciudad de Fraga, vol. I, Madrid 1928 (1989), pàg. 152-159.
Traducció
"En nom de Déu. Sàpiga tothom que jo, Guillem de Montcada, fill del difunt Ramon de Montcada, per mi i tots els meus successors, amb coneixença, prudència i després de consultar-ho, amb el present document perpètuament valedor, dono i lliuro, per dret de permuta a vós, il·lustre senyor Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó…, a perpetuïtat, tots els drets, les eixides, els rèdits, els adventicis i tot el que tinc a la ciutat de Lleida i al seu terme, percebo i he de percebre, tal com el meu pare i els seus antecessors allà van tenir i percebre i havien de rebre i percebre, tant allò que jo i els meus antecessors vam tenir per vós i els vostres antecessors, com aquelles coses que vam tenir i posseir pel comte d’Urgell, com les que Guillem de Cervera i els seus antecessors van posseir per mi i pels meus antecessors i van tenir com a béns aquí detallats i especialment esmentats, excepte només el palau, que s’anomena de Montcada, situat a la parròquia de Sant Andreu.
Ho dono i cedeixo per dret de permuta, és a dir, pel castell i la vila de Fraga, situats a la riba del riu Cinca, amb els seus termes i pertinences i tots els seus homes i dones, tant cristians com sarraïns, com altres de qualsevol llei o condició que sigui; i tot això amb les entrades i sortides, rèdits, profits, exèrcits i cavalcades, i totes les altres coses que a vós dit rei allà us pertanyen i pertoquen; i tot això ara de present m’ho doneu en feu per aquest dret de permuta i per quatre cavallers i cinc-cents mancusos que he manat aportar, que us faig a vós, el rei, de torna. I si tot això que us dono a vós, senyor rei, per dret d’aquesta permuta valgués o en el futur valguessin més que les coses que em doneu per dret de permuta, poc o molt, de la manera que això sigui, per la meva simple liberalitat us ho dono i concedeixo a vós, senyor rei, i als vostres perquè en feu sempre el que vulgueu. Per això renuncio de manera conscient i meditada a aquella llei que corregeix l’engany que va més enllà de la meitat del preu just i el benefici del preu menor i tot altre benefici, dret i auxili canònic o civil, que em poguessin afavorir a mi i als meus. Pel present document trec per a mi i els meus la possessió corporal i tinença de totes i cadascuna de les coses que dono pel dret d’aquesta permuta. I us poso a vós, senyor rei, en la possessió corporal de totes i de cadascuna d’aquelles coses, de manera que d’ara endavant, després de l’escriptura d’aquest document, vós i els vostres tingueu sempre, posseïu i lleveu els esplets amb facultat de vendre, donar, empenyorar i alienar dits béns i de fer-ne sempre vós i els vostres el que vulgueu, sense cap vincle ni retenció per part meva i dels meus, de la millor manera que es pugui dir i entendre, a favor i comoditat de vós, senyor rei, i dels vostres. Us prometo a vós, senyor rei, per pacte solemne i legítimament promulgat, establert de manera ferma per mi i els meus, que jo i els meus successors farem que sempre vós, senyor rei, i els vostres tingueu, posseïu pacíficament i lleveu els esplets de totes i cadascuna de les coses que us dono, pel dret d’aquesta permuta, i us farem sempre per això a vós i als vostres bona salvetat i legítima garantia contra totes i cadascuna de les persones, a les nostres pròpies despeses sense cap dany ni despesa de vós, senyor rei, i dels vostres; pel present també fem absolució a tots els hereus de Guillem de Cervera i als seus de la fidelitat, naturalitat, homenatge i de totes les altres coses que m’hagués de fer o respondre per raó dels béns que us permuto. I els mano que us rebin a vós com a senyor seu pels béns que us permuto i que us responguin de totes i cadascuna de les coses que per ells m’havien de respondre; i si no ho fan, que els pugueu demandar tal com jo podia fer.
I jo, Ramon de Montcada, fill del dit Guillem de Montcada, dic i reconec que fa temps que he passat de l’edat de catorze anys, i sense cap coacció, ni portat per enguany ni empès per la por, sinó que de bon grat i espontània voluntat, amb prudència, coneixença i després d’haver-ho consultat, per mi i els meus successors, lloo, aprovo i us confirmo a vós, senyor rei i als vostres, totes i cadascuna de les coses permutades; i absolc, renuncio i us cedeixo a vós i als vostres perpètuament tots els drets, peticions, accions i demandes que a mi em competissin o poguessin competir en la donació que el meu pare us ha fet per raó de permuta o de qualsevol altra causa, de la millor manera que es pugui dir i entendre sense cap vincle ni retenció per part meva a favor i comoditat de vós, senyor rei, i dels vostres, fent amb el present un pacte ferm de no demanar ni actuar contra vós per dret a fora de dret, per mi directament o a través d’una persona interposada. I renuncio conscientment i deliberadament al benefici de minoria d’edat, d’íntegra restitució i a tot altre benefici, dret o auxili tant civil com canònic que a mi o als meus em pogués competir per qualsevol raó o causa. I juro, tocant amb la mà pròpia i lliurement els quatre sants evangelis i la creu del Senyor, que mantindré i compliré a vós, senyor rei, i als vostres tota i cada una d’aquestes coses i en res les contravindré. Així m’ajudi Déu i aquests sants evangelis i la creu del Senyor posada al davant.
I jo també Teresa, muller del dit Ramon de Montcada, sense cap coacció, por, violència o engany, ni de cap manera pressionada per algú o alguns, sinó que de manera conscient, prudent i deliberadament, de bon cor i fervent esperit, per mi i tots els meus, concedeixo i lloo, aprovo i confirmo a vós, senyor rei, i als vostres totes i cadascuna d’aquestes coses i absolc, abandono i us cedeixo a vós, senyor rei i els vostres perpètuament, tot el lloc, dret, peticions i demandes que jo pogués tenir, per raó del dot o esponsalici o per altra causa qualsevol, en les coses que el senyor Guillem de Montcada us dona per raó de permuta, i que el meu marit us ha donat i cedit perquè en pugueu fer tot el que vulgueu sense cap vincle ni retenció; i en ells jo no hi faré cap excepció ni retenció a vós ni als vostres, sinó que de la millor manera que es pugui dir i entendre jo us ho confirmo amb pacte de no exigir ni demanar res, ni en dret ni fora de dret, per mi o per alguna persona interposada. I renuncio de manera conscient i deliberada a tot engany, por o força i al senatconsult Vel·leià i al dret d’hipoteques i dret de penyora i a tota altra excepció de dret i auxili canònic i civil que en pogués competir a mi i als meus per raó de dot o d’esponsalici o per qualsevol altra raó o causa. I juro, tocant amb la mà pròpia i lliurement els quatre sants evangelis i la creu del Senyor, que mantindré i compliré a vós, senyor rei, i als vostres tota i cadascuna d’aquestes coses i en res no les contravindré. Així m’ajudi Déu i aquests sants evangelis de Déu i la creu del Senyor posada al davant.
I per l’altra part, nós Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó…, per nós i tots els nostres successors, de manera conscient i deliberada, us donem i lliurem en feu i per raó d’aquesta permuta, a vós dit Guillem de Montcada i als vostres, perpètuament el castell i la vila de Fraga, amb els cavallers i altres homes de qualsevol llei o condició que hi hagi, que visquin ara allà o ho facin en el futur, amb totes les seves entrades, rèdits, profits, exèrcits i cavalcades i totes les altres coses que allà per gràcia o per qualsevol altra manera, dret, raó o causa, tenim i rebem, percebem o hem de rebre i percebre amb tots els seus termes, afrontacions, entrades, sortides, honors i possessions, plans, muntanyes, valls, cims, boscos, pastures i pasturatges i tots els drets que pertanyen o han de pertànyer a dit castell i vila. Pel present us posem en possessió corporal i propietat de totes les coses que us permutem, a fi que d’ara endavant vós i els vostres successors tingueu en feu per nosaltres i els nostres successors tot el que figura escrit en aquest document; així ho tingueu, posseïu i en tragueu els profits segons els Usatges de Barcelona, i per això heu d’ésser home fidel i vassall per nosaltres i els nostres successors i ens en doneu potestat sempre que us ho demanem, per carta o per un delegat nostre, de grat o per força, i ens en feu servei d’acord amb el valor del feu. I també tingueu plena llicència i potestat de vendre dit feu, de donar-lo, empenyorar-lo, alienar-lo i fer-ne la vostra plena voluntat, sempre però mantenint i salvaguardant el dret i domini nostre i dels nostres successors i el servei que ens en heu de fer, segons més amunt s’ha especificat. I així jo i els meus successors farem que vós i els vostres tingueu, posseïu i lleveu els esplets de dit castell i vila i de totes les seves pertinences. També us en farem salvetat, legítima garantia i defensa contra totes i cadascuna de les persones, a costos i despeses nostres, sense cap dany ni despesa vostra, sempre però que ens feu a nosaltres i els nostres successors tots els drets que ens heu de fer per aquest feu, segons els Usatges de Barcelona. Confessem i reconeixem que per raó d’aquesta permuta hem rebut de vós Guillem de Montcada tota i cadascuna de les coses que teníeu i rebíeu a la ciutat de Lleida i als seus termes i també els 4 500 mancusos que feren de torna. I declarem que estem satisfets de totes les coses que ens heu donat a voluntat nostra. Per això fem renúncia de qualsevol reclamació de drets o de diners no rebuts o no comptats i de tot engany. I si les coses que us donem en feu valguessin més que les coses que ens heu permutat, per la nostra pura liberalitat us ho donem i concedim a vós dit Guillem de Montcada i als vostres a fi que en feu la vostra voluntat. Per això renunciem expressament i amb plena voluntat a aquella llei que corregeix l’engany que supera la meitat del preu just i del menor benefici.
Pel present absolem també tots els cavallers i altres homes i dones de dit castell, vila i termes de la fidelitat, l’homenatge i de totes les altres coses de les quals ens haguessin de respondre. I els manem que en endavant us tinguin com a senyor seu i us responguin a vós i als vostres de totes i cadascuna de les coses que ens havien de respondre a nosaltres; i si no ho fessin, que els en pugueu demandar, tal com nosaltres podíem. Us concedim a vosaltres i als vostres successors l’esmentat palau, que s’anomena de Montcada, amb totes les vostres voluntats i lliure del càrrec de tota servitud.
Nós, Pere, fill de dit Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó…, hereu de Catalunya, per nós i els nostres, concedim, lloem i aprovem l’esmentat feu a vós, Guillem de Montcada, i als vostres, amb les condicions exposades, i us prometem que us el respectarem i en res no el contradirem. I perquè en tingueu més plena confiança us confessem que tenim més de catorze anys i per això renunciem de manera deliberada i amb ple coneixement al benefici de la minoria d’edat, de restitució íntegra, de tot altre benefici, dret o auxili canònic o civil que ens competís o pogués competir i això ho jurem sobre els quatre evangelis i la creu del Senyor que nosaltres toquem corporalment amb la nostra pròpia mà, que complirem i farem complir totes les coses més amunt compromeses. Així Déu ens ajudi i aquests sants evangelis posats al davant.
I jo, Guillem de Montcada, en nom propi i de tots els meus successors rebo en feu de vós, senyor rei, el dit castell i la vila amb els seus termes i les seves pertinences, com abans s’ha exposat, i renuncio expressament a l’excepció de no haver rebut el dit castell i la vila. Us prometo també, amb pacte solemne, que faig en nom meu i dels meus successors, que tindrem i posseirem en feu aquell castell i vila amb tot el que li pertany per vós i els vostres successors, segons els Usatges de Barcelona; i que us serem sempre fidels i vassalls i que us en donarem potestat a vós i als vostres, de grat o forçats sempre que ens ho reclameu per carta o per mitjà d’algun missatge vostre; i per ells us en farem el degut servei, d’acord amb el valor del feu.
I perquè d’això en tingueu més seguretat nós, Guillem de Montcada, i Ramon, fill seu, ens encomanem amb jurament de boca i de mans a vós, senyor rei, i a Pere, el vostre fill, com a homes propis vostres segons els Usatges de Barcelona.
Es va fer això el dia dels idus de juliol de l’any de l’encarnació de Crist mil dos-cents cinquanta-cinc.
Signatura de Guillem de Montcada; signatura de Ramon, fill seu, que ho jura; signatura de la senyora Teresa, muller seva, que ho jura; signatura del senyor Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó…; signatura de Pere, fill seu, que ho jura, els quals ho concedim, firmem i preguem que ho firmin. Signatura de Gemini de Foces; signatura d’Artau de Foces; signatura d’Arnau de Bosc…
Berenguer Bardina, notari públic de Lleida, ho ha escrit i hi ha posat aquest senyal."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Vila medieval
Plànol de la vila de Fraga a l’època medieval, amb la reconstrucció de la seva possible evolució urbanística.
J. Bolòs
L’organització urbanística del nucli vell de la ciutat de Fraga té en bona part l’origen en l’època medieval i, segurament, en els segles de domini islàmic. Actualment resta el testimoni de diversos elements constructius que al llarg de l’edat mitjana pogueren tenir un paper central en l’organització de l’espai urbà, com poden ésser l’església de Sant Pere, amb la seva plaça, l’església de Sant Miquel, anomenada també el Castell, l’Hort de l’Hospital i unes escasses restes d’un recinte de muralles (el Murallot), que corresponen a un fragment dels murs medievals. De fet, pel que fa a les muralles, sabem en part per on passaven, a la baixa edat mitjana, i on eren alguns dels portals principals. A més, cal recordar que el parcel·lari actual i la forma dels carrers que hi ha ara, si ho sabem interpretar, són també un bon testimoni d’etapes molt remotes i, per tant, ens poden aportar molta informació sobre l’evolució de l’urbanisme en època medieval.
S’ha considerat que, durant els anys de domini islàmic, com ja s’ha dit, l’Hort de l’Hospital era l’indret on hi havia el castell alcassaba i que la propera església de Sant Pere corresponia a l’antiga mesquita. Si ens fixem en el parcel·lari d’aquest espai inicial, central, de la ciutat de Fraga, ens adonem que hi ha dues zones amb una organització urbanística diferenciada. Una és situada a l’oest de l’Hort de l’Hospital i a l’est del Cinca; s’estén fins a l’església de Sant Pere. Els carrers són llargs i segueixen els antics cursos d’aigua. Hem d’esmentar sobretot el carrer del Barranc i el carrer del Banc; també podem mencionar, però, els carrers de la Redorta, del Roser, de Sant Gil, de Sant Carles o de Sant Josep de Calassanç, que va de la plaça de Sant Pere al carrer de la Redorta.
Trobem una altra zona ben diferenciada, des d’un punt de vista urbanístic, al sud de la plaça de Sant Pere i al nord del passeig del Cegonyer, a banda i banda del Carrer Major. Les illes de cases hi tenen unes formes gairebé quadrangulars. Més de deu illes tenen aquestes característiques i en molts casos unes mides semblants. Cal assenyalar que, malgrat això, la majoria dels carrers no són gaire rectes; fins i tot el Carrer Major, en la cruïlla amb el carrer de Sant Miquel, tot i mantenir la mateixa direcció, es desplaça una mica cap a l’est.
A part aquests dos sectors més importants, cal assenyalar tres sectors marginals: un de situat al sud-oest, al voltant de la Plaça Nova, un altre al nord-oest, entre el carrer del Banc i el Murallot i, el darrer, situat al nord-est, entre l’Hort de l’Hospital i el Castell de Sant Miquel, per tant entre el carrer de les Creus i el carrer de la Collada. Alguns d’aquests barris poden tenir un origen en una ampliació posterior a la conquesta de l’any 1149, d’altres poden ésser més antics. Fins i tot, algunes altres zones urbanes de la ciutat actual, com la de Santa Anna, més enllà del carrer de Sant Quintí —on a la baixa edat mitjana hi havia un portal—, o la que hi ha entre el carrer dels Obradors i el carrer de Sant Miquel, pot ésser que en època medieval ja fossin urbanitzades.
En conjunt, podem establir un cert paral·lelisme entre l’evolució urbanística de Fraga i la d’altres ciutats que tenen un origen en l’època islàmica. A Calatayud, per exemple, s’ha proposat l’existència d’una fase, datada cap al segle IX, en què la població s’estengué seguint les principals torrenteres, i una segona fase, cap al segle XI, en què hi hagué un creixement cap a la banda oposada, gairebé seguint una quadrícula, a banda i banda d’un carrer principal, fruit d’un pla urbanístic d’expansió (Sanmiguel, 1991, pàg. 454). En altres ciutats, com Tudela o Daroca, també trobem que, en època islàmica, la xarxa dels carrers principals s’estengué pels torrents i que hi hagué un aprofitament del terreny abrupte, a còpia de fer-se terrasses (Corral, 1987, pàg. 41). Si en cerquem un exemple més proper, ens adonem que a Balaguer, alguns dels carrers primerencs del nucli baix de la ciutat del segle XI, orientats de nord a sud, també segueixen el curs dels antics torrents (vegeu el volum XVII de la present obra, pàg. 223), cosa que fa que les illes de cases de la part nord siguin molt més allargades que no pas les de la part meridional —tocant al Mercadal— d’aquesta ciutat d’origen islàmic.
Com a hipòtesi, doncs, podríem suposar, a Fraga, una fase cap al segle X (moment inicial en què, segons ’Abd al-Karīm, aquesta nova ciutat depenia de Lleida), arran del seu naixement, en què s’estengué al llarg de les principals torrenteres, al nord, per tant, de la mesquita (o església de Sant Pere) i sota de la fortificació primerenca, ubicada a l’anomenat Hort de l’Hospital. En una segona fase, potser posterior a la conquesta, o més aviat al segle XI i per tant abans de caure en mans de Ramon Berenguer IV, ja s’urbanitzà tot l’espai proper al Carrer Major. Aquests dos sectors degueren restar closos per unes muralles. Segons les fonts musulmanes, aquesta ciutat andalusina era molt ben fortificada i tenia nombroses sitges i túnels destinats a facilitar-ne la defensa.
Després de la conquesta es reorganitzà tot l’espai urbà. La primitiva mesquita esdevingué església de Sant Pere. Amb el temps, la fortificació més important passà a estar situada al turó de Sant Miquel. A més, el sector septentrional de la ciutat sembla que restà reservat a la important comunitat musulmana que hi vivia i també a la jueria. (JBM)
Bibliografia
- Salarrullana, 1909, 1928
- Pita, 1954, XX, pàgs. 315-341; 1957, XXX, pàgs. 109-139; 1972, XXXIII, pàgs. 227-228
- Castillón, 1975
- Guitart, 1976, vol. I, pàgs. 78-79
- Lacarra, 1978
- Salleras-Espinosa, 1986
- Corral, 1987, VII, pàgs. 23-64
- Sanmiguel, 1991, pàgs. 447-464