Situació
Enigmàtica construcció, que s’alça en un turó al nord de Fraga.
ECSA - J. Bolòs
La peculiar construcció anomenada torre del Pilaret de Santa Quitèria és situada sobre un turó a pocs quilòmetres al nord de Fraga, vora la riba esquerra del Cinca i a poca distància d’un poblat ibèric del mateix nom i de la Vil·la Fortunatus.
Mapa: 31-15 (387). Situació: 31TBG764048.
Per a arribar-hi cal agafar des de Fraga la carretera A-1234 en direcció nord. Un cop fets uns 5 km, hom veu a la dreta de la carretera la construcció del Pilaret de Santa Quitèria. Per a accedir-hi des de la carretera s’ha de seguir un camí asfaltat que passa per un barranc fins a arribar a una desviació vora un pantà de rec; un cop allí cal desviar-se per un camí que porta a unes granges, però s’ha de deixar per un altre que puja fins l’altiplà, a l’extrem occidental del qual hi ha la torre del Pilaret de Santa Quitèria.
Torre
Planta i secció de la torre i del seu entorn topogràfic, a escala 1:400.
J. R. González - J. l. Rodríguez
La torre del Pilaret de Santa Quitèria és una construcció de planta rectangular i uns 10 m d’alçada, que té la base de 3 m d’alçada, feta de maçoneria bastant horitzontal, lligada amb morter, i falcada amb còdols. Les tres filades inferiors formen una banqueta més sortida, encara que a la cantonada nord-oest hi ha solament una filada, formada per dues grosses pedres d’aparença ciclòpia, sobretot la més exterior, que surt 1 m de la paret vertical i que fa com una mena de plataforma de base per a compensar el fort pendent del tossal. Les cantonades són de pedres més gruixudes. Però el que caracteritza l’acabat de l’obra és la capa d’arrebossat que cobreix tota la paret exterior i que li dona una aparença moderna.
Per sobre de la base de pedra, la construcció encara puja gairebé 7 m; però, ara és feta de tàpia amb molts còdols i sense apreciar cap fragment ceràmic. D’aquesta part superior crida l’atenció la sèrie de forats existents que travessen el mur i que formen fins a vuit filades a uns 80 cm de distància, amb set forats per filada en els murs llargs i tres en els curts, els quals tenen com a característica el fet de tenir en la part superior unes llosetes de pedra calcària. Evidentment s’han de relacionar amb les fustes cilíndriques que sostenien la caixa, també de fusta usada, per a la construcció en tàpia. En sortien una mena de peces o blocs d’1,20 cm de llarg per 80 cm d’alt, segons el sistema tradicional de la zona. En alguns sectors del mur interior es conserva encara una part de l’arrebossat, fet també del mateix material, però de secció ondulada, que donava un millor acabat al mur. Solament es pot apreciar al mur nord dues sèries de forats de biga que pugen de manera paral·lela i obliquament, cosa que suggereix que fossin el recolzament d’una escala.
La torre del Pilaret de Santa Quitèria és enderrocada per la part sud-oest, cosa que fa pensar que devia ser el punt on hi havia la porta d’accés, la qual es trobava per sobre de la base de maçoneria. Precisament aquesta obertura constituïa el punt més feble, i per tant hauria facilitat l’enderrocament de l’estructura per aquesta part, com sol passar generalment amb la majoria de les torres de guaita. Tot i que la part de tàpia està relativament ben conservada, té, com diu C. Guitart, un aspecte “gravemente descalabrado”; originalment devia ser de major alçada i la part enderrocada ha colgat l’interior fins al nivell del contacte de la tàpia amb la part d’obra de maçoneria. Cal afegir, finalment, que la paret de tàpia probablement tenia un gruix igual al mur de basament en una primera filada, per a després reduir-se una mica, si bé l’erosió de les parets fa difícil deduir-ne amb exactitud el gruix original.
Per l’est un fossat d’uns 3 m de fondària, excavat a les graves, separa l’esperó on hi ha la torre. Aquest, però, té la peculiaritat de ser d’un pendent molt fort pel vessant occidental, ja que, fins a un cingle rocós que hi ha a la seva meitat, baixa ben bé uns 20 m; la part més plana era l’ocupada per la torre del Pilaret, la qual de totes maneres ja necessita més superfície que la disponible, i per això necessita un reforçament com l’indicat en la part inferior. Aparentment és un lloc poc adequat per a l’hàbitat, però no devien opinar així els homes de l’edat del bronze, ja que s’hi instal·laren, segons demostra l’existència de molins barquiformes i nombrosos fragments de ceràmica feta a mà de diverses tipologies. També es pot apreciar en l’inclinat pendent que hi ha a l’oest de la torre l’existència d’algun mur, així com d’una estructura rectangular, feta de pedres lligades amb morter. També, encara que amb menys abundància, s’hi pot recollir ceràmica feta a torn, de vegades vidrada, que pot correspondre a la ceràmica medieval i àrab que ja indica R. Pita en el seu treball.
El Pilaret de Santa Quitèria és evidentment una torre de caire defensiu com ho demostra l’existència del fossat i la porta situada a nivell enlairat; degué ésser bastida amb una finalitat de guaita, ja que la zona que domina de la vall del Cinca és important, tot i que hi ha altres llocs de més visió en les proximitats; en aquest sentit allò que contrasta més és la poca visibilitat que té cap a llevant. El seu funcionament devia ser respecte al riu, no pas cap a l’interior, si bé no hem d’oblidar la seva situació de control de l’accés d’una vall secundària, també dita del Pilaret, que permet accedir de manera natural als plans de Mont-ral.
No es tracta d’un colomer, encara que també ho pugui suggerir, ja que interiorment no hi ha els habitacles característics on es posaven els coloms, segons l’estructura habitual d’aquest tipus de construcció, com per exemple es pot trobar al colomar de l’Arboçar de Baix, a Avinyonet del Penedès, o el del mas Pigot, a Castellet i la Gornal, tots dos a l’Alt Penedès (vegeu el volum XIX de la present obra, pàgs. 95 i 107). També en aquesta comarca que acabem d’esmentar trobem un altre paral·lel del Pilaret de Santa Quitèria; es tracta de la Torrota de Cal Pasteres, a Subirats, la qual es diferencia de la de Fraga perquè té la planta quadrada i encara en bon acabat la tàpia exterior, però pel que fa a la resta, les semblances són gairebé sorprenents: acabat exterior del cos baix, alçada dels dos cossos, forats amb llosetes a la part superior, porta per sobre del cos inferior, diferent gruix del mur de tàpia, etc. També és una torre feta bàsicament de tàpia la de Cal Pinya, a Subirats, però té, respecte de la que estudiem, alguna diferència més destacada, com és el cos inferior, que resta reduït a un simple sòcol. Més diferent encara és la casa forta de Santa Cristina, a la Bisbal del Penedès, o la torre d’en Viola, a Calafell, que entre altres coses tenen la porta a peu pla (vegeu el volum XIX de la present obra, pàgs. 25-28 i 233).
A l’hora d’intentar datar la torre del Pilaret de Santa Quitèria ens trobem amb la dificultat habitual per un tipus de torre no gaire ben conegut i que s’ha tendit a considerar islàmica. R. Pita així ho creu, pel material trobat al vessant; M. Barceló sembla inclinar-se també per aquesta possibilitat respecte a algunes de les que hi ha al Penedès. J. Bolòs, sense descartar aquesta possibilitat, es planteja també la possibilitat que fossin majoritàriament construccions dels segles XIII i XIV. Per la seva banda, N. Rafel, per la troballa a la mateixa tàpia de la torre de Cal Pinya d’un fragment de ceràmica andalusina que hom pot datar al segle XI, aporta una primera data post quem. Davant de tot això cal intentar situar en el temps la construcció del Pilaret, per la qual cosa és fonamental un estudi arqueològic del monument. De moment és temptadora la possibilitat de considerar-la d’època islàmica, com suggereix R. Pita, feta per a defensar Fraga de la progressiva empenta cristiana, per la qual cosa fins i tot podria haver estat bastida ja al segle XII, en què l’amenaça d’Alfons I el Bataller posà en evidència la fragilitat àrab en la zona. No obstant això, sorprèn que s’hagi conservat excepcionalment bé, sobretot la base, i no hagi quedat res de les altres possibles fortificacions que R.Pita indica que defensaven la zona. El fet de tenir una sabata esglaonada i aixecar-se directament sobre el terra sense fonamentació són elements de filiació islàmica, com indica J. Giralt per a la zona de Balaguer (vegeu el volum XVII de la present obra, pàgs. 322-323 i 441-442). Igualment el mateix autor considera la torre de Sant Salvador de Camarasa com a pertanyent al segle XI; és feta de maçoneria irregular encofrada amb morter de calç, com també ocorre al veí castell de Llorenç, la qual cosa és també una de les característiques pròpies de la part inferior de la torre del Pilaret.
En la zona geogràfica més propera a aquesta construcció hi ha la torre del mas del Violí de Seròs (o torre dels Moros), que esdevé un bon model d’una base de torre islàmica, però que no s’assembla gaire a la del Pilaret. Tampoc Vinganya, al Baix Segre, o la torre dels Frares, dins el municipi de Fraga, no s’ajusten al model de la torre del Pilaret de Santa Quitèria.
Si pensem en una datació ja cristiana, no sembla que tingui gaire sentit a la zona després del segle XII, a menys que estigui relacionat amb la veïna baronia de Saidí d’època ja gairebé postmedieval. Francament, la impressió que hom té és d’una datació no gaire antiga, i potser caldria tenir en compte els esdeveniments bèl·lics que es produïren als segles XVII i XVIII a la contrada. Tampoc no hauríem d’oblidar un aspecte poc estudiat com és el telègraf òptic bastit al segle XIX entre Madrid i Barcelona; durant la seva construcció es tornaren a fer torres defensades per fossats i amb porta enlairada, si bé totes es troben molt a prop de la N-II i estan dotades d’espitlleres de fuselleria per a facilitar-ne la defensa, cosa que no es dona a la torre del Pilaret, la qual té l’aparell i l’alçada ben diferents. També resulta obvi pensar que l’obra ha pogut tenir diferents refaccions al llarg del temps, però no sembla que sigui el cas del Pilaret de Santa Quitèria, que es veu molt uniforme en la seva globalitat.
Finalment, pels indicis indicats més amunt, crec que es pot tractar d’una obra d’origen islàmic tardà que —pensant en el cas de la Torrota de Cal Pasteres— ha pogut tenir una segona etapa d’esplendor en una època plenament cristiana, corresponent a una obra efectuada per a defensar un poder local, com passa per exemple a l’altre costat del Cinca, a Vilella, que es reedificà el castell a la darreria del segle XIV.
Bibliografia
- Pita, 1957, XXX, pàgs. 134-135
- Guitart, 1976, vol. 1, pàg. 78
- Rafel, 1980, 2, pàgs. 117-125